Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de juliol de 2014
0 comentaris

LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE LA FE (amb motiu del 50é ANIVERSARI de l’IES JOSEP SEGRELLES d’ALBAIDA)

Hem descobert que tenir fe no és tant creure en certes veritats dogmàtiques, sinó fiar-se. De qui? Per als que ens atrevim a dir-nos cristians, de l?Abbà de Jesús, açò duu unes exigències profundes que no es xifren en l?acompliment del que anomenàvem manaments. És un compromís que abraça tots els aspectes de la vida. Exigeix dur a la pràctica açò, tan fàcil de dir com de vegades dur de dur a la pràctica, d??estimeu-vos els uns als altres, com jo us he estimat?, inclús els enemics.

L?esfera domèstica, la laboral, la del consum, la de l?oci són aspectes de la nostra vida que no podem escindir. En tot ells, tenim papers que desenvolupar, persones amb qui relacionar-nos i mostrar-los el que duem dins. Posem el nostre ?jo? per damunt d?elles o ens situem en un pla de solidaritat cordial? Ens deixem dur per l?individualisme dominant o som testimonis de l?Amor en la resurrecció del qual diem creure?

Però hi ha una altra esfera en què molts creients no solem reparar. El civisme: som membres d?una comunitat dins de la qual tenim drets i els seus corresponents deures. En som conscients? És freqüent el passotisme. Pretendre allunyar-se de la política, com si fóra quelcom impur que contamina. Els que diuen apartar-se?n, en realitat no ho fan, incorren en altra postura política: còmoda, covarda i dretana. Amb això, incompleixen un aspecte de les exigències de la fe: la seua dimensió política. A aqueixos cristians a mitges, per a qui la fe és fonamentalment qüestió de pietat individual, això que la vida comporte conseqüències públiques els pot semblar estrany.

Clar que hi ha una reducció raquítica d?aqueixa dimensió política. Els que, seguint les indicacions de certs jerarques, solament la veuen com una defensa de Déu i dels drets de l?Església. Tal vegada Déu necessita la nostra defensa? I pel que fa a aqueixos drets eclesials, naixen Concordats o acords de Dret Internacional amb l?Estat Vaticà? Perquè en les societats secularitzades d?avui, ha de bastar-nos el lliure exercici de la llibertat religiosa i el gaudi de les llibertats comunes a la resta de ciutadans. Ni privilegis, ni exclusions discriminatòries. I si creiem que es lesiona el nostre dret a aqueixa llibertat bàsica, hem d?exigir-la amb el mateix èmfasi per a la resta de la societat.

La defensa de la vida i de la família sembla omplir la retòrica de moltes proclames eclesials. Però es podria dir d?una forma unilateral. Al dret a la vida, s?oposen directament les guerres (Per a quan la seua condemna absoluta i la dels seus preparatius, la de la indústria armamentística, la del comerç d?armes?) I els més grans enemics de la família, no són les lleis del divorci o les que donen validesa jurídica a altres tipus d?unions, sinó la mentalitat masclista que ?comprén? la violència contra la dona, l?atur, la manca d?habitatge, el neocapitalisme per a qui la conciliació de la vida laboral i la familiar és una trava per als seus beneficis…

La implicació en la vida cívica de qualsevol persona creient o no, no pot reduir-se a dipositar el seu vot cada vegada que hi ha eleccions. Clar que aqueix simple gest que té la seua transcendència per a ser responsable, requereix dues coses imprescindibles: un mínim de formació i informació i la generositat de cercar el millor ?o menys dolent- per a tots, per damunt d?interessos egoistes o de capritxoses inclinacions. Però a més de votar, la participació és imprescindible. Hi ha qui opta per la via dels partits polítics, legítima sí però no en les seues apetències de monopolitzar la vida cívica i fagocitar totes les entitats socials. Avui estan molt desprestigiades, per tres motius: la seua apetència cega pel poder que les incapacita per tal de veure més enllà del termini de les pròximes eleccions; ser agència de col.locació per als seus militants, multiplicant els càrrecs polítics directes o d?assessorament; la seua subordinació als poders econòmics, traint les seues ideologies, siguen conservadores, democratacristianes o socialdemòcrates.

L?opció per una determinada fracció política o per una organització socials està mesurada per la ideologia i pel lloc social que es té dins de la comunitat. Es pot demanar la coherència en aqueixa opció i en el seu exercici que no ha de coartar mai la consciència personal, base de la llibertat responsable. És lògic que partint de la mateixa fe, hi haja pluralitat d?opcions. Seria correcte, encara que es faça inconscientment, que qui ha fet una opció concreta demane suports per a la seua actuació, apel.lant a la fe comuna, i obviant aqueixa mediació, imprescindible? Conste que açò pot donar-se, tant des de llocs jeràrquics com des de la base, abusant de la credulitat acrítica d?altres persones…

M’he deixat dos articles
14.09.2009 | 6.55
Llegiu aquest article
01.11.2006 | 11.37
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.