Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

22 d'agost de 2011
3 comentaris

#100anysdeValor

     Fa tres dies em feia ressò dels 101 anys del patriota valencià, En Josep Lluís Bausset, i avui m’unisc a la proposta de commemorar el centenari del naixement d’un altre patriota, N’Enric Valor. Si us fixeu, veureu que Enric Valor nasqué justament un any i tres dies després que el Sr Bausset, la diferència és que Valor ja ens ha deixat i Bausset encara (i per molts anys més) continua entre nosaltres. 
     En aquesta mena d’homenatges considere que la millor manera de fer-los és, no solament recordar-los, sinó, sobretot en el cas de Valor, llegir els seus llibres. Us deixe un fragment de Sense la terra promesa 
 

“El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Nauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l’aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s’exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià –on no faltaven les sacerdotesses–, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de conçons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluentes tiges. 
Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L’estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d’aquest món aquella dama capritxosa que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici. 
Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra –masos, boscos, cases–. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de la vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix –i fins i tot secretament amava– com a delicioses expansions i bogeries de joventut. 
L’enterrament havia de tenir lloc l’endemà a mitjan matí, és clar, en hora propícia per a la penosa desfilada de captaires per ciris i almoines, per a commoure la vila, tradicional i envellida en bona part, amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia. Don Blai el notari i els marmessors del testament s’havien reunit en l’acte i havien assav¡bentat els parents més pròxims dels desigs de la senyora quant a les exèquies i la inhumació, sobre les quals coses tenien clars i terminants encàrrecs de dona Berta de molts mesos en arrere. La lectura del testament podria diferir-se uns dies encara. 
La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d’aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió ben fresca, ben prop d’aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort. 
Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps. 
Vora el taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l’administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d’allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.” 
(Del llibre Sense la terra promesa


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No ens ve de nou que les nostres institucions polítiques no facen cap homenatge a totes aquestes personalitats que han estat tota la vida lluitant per recuperar, enriquirir, dignificar i mantindre la nostra llengua. Seria com demanar-li peres a l’om.
    De tota manera, i sense necessitat de cap homenatge oficial, tota eixa lluita queda. I com deia Màrius Torres “no hi ha combat estèril ni sacrifi inútil”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.