A part d’haver-me fet ressò en aquest blog de la notícia lamentable que ha hagut de protagonitzar a la força el bisbe Pere Casaldàliga, amb qui em vaig fer solidari, com moltíssima més gent que s’estima de veritat l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, avui em faig ressò del suport dels bisbes de Catalunya
Ahir Levante-EMV duia en les pàgines 2 i 3 un ampli reportatge sobre la realitat que vivim, al País Valencià, pel que fa als serveis socials (dependència, majors, etc), de Pilar G. del Burgo. En aquest reportatge s’incloïa l’article del monjo de Montserrat que us deixe tot seguit: “Les ajudes socials” Són
Josep Pascual Tirado L’any que acabem de passar, commemoràvem el 75è aniversari de la mort de l’escriptor Josep Pascual Tirado, que nascut a Castelló de la Plana el 1884, va participar en la gran obra de mossèn Antoni Mª Alcover: el Diccionari Català-Valencià-Balear. El professor Lluís Gimeno Betí, en el llibre “Josep Pascual Tirado
Anit poguérem gaudir d’un dels darrers recitals del grup emblemàtic del País Valencià, AL TALL. Anàrem, gràcies a Rafael Fenollar, que se n’assabentà. Jo ni ho sabia (i això que treballe a Gandia). Arribàrem molt bé d’hora, ens havien preparat un lloc en la segona fila preveent que hi aniria l’amic Rafa amb
Fou el títol de la conferència que dictà el monjo de Montserrat, P. Josep Miquel Bausset, el passat 22 de novembre a l’Ajuntament de Borriana. Ja me’n vaig fer ressò per tal que aquelles i aquells que pogueren assistir-hi ho feren. No fou el meu cas. Però, com que compte amb l’amistat del
Em va arribar fa uns dies l’acta del darrer ple de l’Ajuntament del meu poble. Sembla que cap regidor del govern sabia (o almenys ho callava) què passarà amb el fem (la recollida) a partir de l’any que ve. Com que el Bloc-Compromís sí ho sap, us deixe ací l’explicació. I ja està
Els qui (des del franquisme) vam lluitar per una identitat valenciana (i per un valencianisme polític) reclamant «llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia», ens hem quedat amb cara de pasta de moniato, en vore ara les reivindicacions del president Fabra, de l´alcaldessa de València i del senyor González Pons, a favor d´un poder valencià i d´una
Us duc l’apunt referit al número de la revista SAÓ, corresponent al mes de novembre d’enguany. En primer lloc, destaque els articles de: Josep Vicent Escartí (Teatre vicentí), Rafa Roca (estellés contundent), Josep A. Comes (El Sínode de la nova evangelització), Josep Miquel Bausset (Al bisbe Jesús, nou pastor de l’Església d’Oriola-Alacant), Rosa Serrano (Els
Anit celebràrem la Nit de Nadal. Sopàrem la família, abans havíem assistit a la celebració de la Missa del Gall (a les 18:30h) en castellà, l’Església a València no sabrà mai a quin poble pertany? És que em sentia com si fóra a Valladolid o Salamanca. Ja sé que algunes i alguns pensareu
Si duc aquest text al meu bloc, és, en aquest cas, concret, per diversos motius. El primer, perquè compartisc el que diu el P. Josep Miquel, el segon motiu, per l’acte de defensa de la nostra llengua i cultura que feren els xicots, Ma Amparo i Ismael, alumnes de l’IES Font de Sant
Ahir, 22 de desembre, i després de quasi mig any, poguérem celebrar la inauguració de l’Àngel Custodi que Adrià Garcia dissenyà i féu per a la façana de ma casa. Us contaré com va anar la festa-celebració. De 12 a 13 hores, anaren venint a casa les amigues i amics que m’acompanyarien en aquest dia
per Matilde Bausset i Verdú, amb motiu de l’atorgament del Guardó de la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta al seu pare, Josep Lluís Bausset, a títol pòstum. El text me l’ha facilitat el seu fill Josep Miquel, i el vull compartir amb tots vosaltres. Sr. President de la Mancomunitat de Municipis de la
Mancomunitat de Municipis de La Ribera Alta concedí el Guardó a títol pòstum al professor Bausset (ACS), del qual és autora M. Rosa Diranzo, exalumna del Sr Bausset. El profesor Josep Lluís Bausset Aquesta vesprada a les 19.30, la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta, atorgarà el seu Guardó a títol pòstum
Avui fa set anys, mon pare, cap a la una del migdia, abandonava aquest món. A l’endemà el soterràrem. I sembla que fou l’altre dia. Ja han passat set anys. Mentre aquest bloc tinga vida, cada 20 de desembre, en faré memòria. Era mon pare i li dec (igual que a ma mare)
Cantan los niñosEn la noche quieta:¡Arroyo claro,Fuente serena!¿Qué tiene tu divinoCorazón en fiesta?Un doblar de campanas,Perdidas en la niebla.Ya nos dejas cantandoEn la plazuela.¡Arroyo claro,Fuente serena!¿Qué tienes en tus manosDe primavera?Una rosa de sangreY una azucena.Mójalas en el aguaDe la canción añeja.¡Arroyo claro,Fuente serena!¿Qué sientes en tu bocaRoja y sedienta?El sabor de los huesosDe mi