Dels diaris de viatge d'Alberto Granado i Ernesto "Che" Guevara — Diarios de motocicleta (2004)—, el brasiler Walter Salles passa ara a la carretera de Jack Kerouac, Neal Cassady i companyia —amb permís d'un film entre mig, Linha de passe (2008)—. Dels Gael García Bernal i Rodrigo de la Serna, ara passa, en l'adaptació de la novel·la clau per a entendre el pensament i la prèdica de la generació beat, a una nova generació d'actors, amb els Garret Hedlund —forjat a Troia, Eragon, Tron...— i Kristen Stewart —de la saga Crepuscle— , més el Sam Riley que encarnà Ian Curts a Control.
Francis Ford Coppola feia anys que tenia els drets d'adaptació; però l'home de Rumble Fish i Outsiders, mai no acabà de fer el pas. Semblava que els havia comprats perquè algun dels seus fills el dugués a la pantalla. Fins i tot Matt Dillon s'hi havia interessat. Finalment, ho ha deixat en mans de Walter Salles.
A la carretera (On the road | Sur la route)
Director: Walter Salles. Guió: José Rivera, basat en la novel·la A la carretera, de Jack Kerouac (Edicions 62). Productors: Nathanaël Karmitz, Charles Gillibert, Rebecca Veldham, Roman Coppola. Productors executius: Francis Ford Coppola, John Williams, Jerry Leider, Tessa Ross, Arpad Busson. Producció: Jerry Leider Compagny (EUA). Producció associada: Vanguard Films (EUA), Film 4 (Anglaterra). Coproducció: MK2 (França), Videofilmes (Brasil), France 2 Cinéma (França) Durada: 2h20.
Repartiment: Sam Riley (Sal Paradise / Jack Kerouac), Garrett Hedlund (Dean Moriarty / Neal Cassady), Kristen Stewart (Marylou / Luanne Henderson), Amy Adams (Jane / Joan Vollmer), Tom Sturridge (Carlo Marx / Allen Ginsberg), Danny Morgan (Ed Dunkle / Al Hinkle), Alice Braga (Terry / Bea Franco), Elisabeth Moss (Galatéa Dunkle / Helen Hinkle), Marie-Ginette Guay (Ma Paradise / Gabrielle Lévesque), Terrence Howard (Walter). Amb la participació deKirsten Dunst (Camille / Carolyn Cassady) i Viggo Mortensen (Old Bull Lee / William S. Burroughs).
Sinopsi: L'endemà de la mort de son pare, Sal Paradise, incipient escriptor nova-iorquès, coneix en Dean Moriarty, jove expresidiari d'un encant devastador, casat amb la molt alliberada i seductora Marylou. En Sal i en Dean s'entenen totalment des del primer moment. Decidits a no deixar-se entrampar per una vida massa restrictiva, aquest parell trenquen els fermalls i agafen la carretera a la descoberta del món, dels altres i d'ells mateixos...
***
Vídeos: Tràiler VO | Tràiler VOSF | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Batalla en el cielo (2005), Llum silenciosa (2007)... i ara Post Tenebras Lux. De debò que Carlos Reygadas, des del títol al contingut de les seves pel·lícules gasta una mena de progressiva solemnitat religiosa que, fins ara, ha estat coherent amb el seu estil i interessos temàtics. Veurem si la cosa es manté, en aquest film de títol en llatí i que, pel poc que n'ha trascendit, sembla que va de records d'infantesa i adolescència, somnis de vida, emocions i pensaments sobre l'existència. Segons Ioncinema, combina un discurs esfilagarsat amb una poètica transparent, relligant-ho tot no pas una autèntica trama sinó l'harmonia en l'expressió dels sentiments. I funciona, pel que es veu, a dos nivells: superficialment, per una coherència estilística; més pregonament, pel que té de visió personal. Segons que ha trascendit, Reygadas l'ha filmada en alguns indrets on realment havia viscut.
Tercera competició a Canes per a aquest cineasta mexicà, que debutà a la Croisette amb la seva opera prima, Japón, presentada a la Quinzena dels Realitzadors i menció especial del Jurat de la Càmera d'Or 2002.
Sinopsi: A Mèxic, en Juan i la seva jove família han deixat enrere la ciutat per a instal·lar-se a la ruralia. Allà gaudeixen d'un món que s'agafa la vida d'una altra manera i també el pateixen. En Juan es pregunta si aquests mons són complementaris o bé si estan confrontats inconscientment per a eliminar-se entre ells.
***
Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Webs oficials: Web oficial | Facebook | Twitter.
AP: NDM. Vendes internacionals: NDM. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012:Le Pacte.
Encara no heu vist res (Vous n'avez encore rien vu)
Explica Alain Resnais: Quan el meu productor (..) i els seus socis em van proposar de fer una nova pel·lícula amb ells en plena embranzida de Les males herbes, vam posar-nos a buscar una peça teatral que ens permetés treure'n de seguida un guió. El que busco sempre als meus films és una llengua de teatre, un diàleg musical que convida els actors a allunyar-se del realisme del dia a dia per acostar-se a una representació més distanciada. Vaig llegir i rellegir diversos autors abans d'aturar-me en Jean Anouilh. Jo havia assistit a la creació d'una vintena de peces seves des de final dels anys trenta. En sortir d' Eurydice, al Teatre de l’Atelier fa setanta anys, estava tan emocionat que vaig fer la volta a París en bicicleta i vaig tornar a veure-la la setmana següent. Com havia fet ambLes males herbes, vaig demanar al meu amic Laurent Herbiet que en treballés l'adaptació (..), al cap de dos o tres dies em proposà de barrejar Eurydice ambCher Antoine, una altra de les obres d'Anouilh que li havia fet rellegir. Així, Eurydice passaria a ser una peça del dramaturg Antoine d'Anthac, aquest etern insatisfet que dubta d'ell mateix i no se sent estimat. Els actors i amics d' Antoine que han creat la peça o que l'han representada fa deu, vint o trenta anys mirarien els assajos filmats d'una companyia jove delerosa d'obtenir-ne els drets per a representar-la; durant la projecció, el record del seu antic text els agafaria fort fins al punt de posar-se a representar-la, encara que ja no tenen l'edat dels seus papers. (..) El repte cinematogràfic era mantenir l'acció dramàtica en aquestes anades i vingudes entre els amics d'Antoine i els actors de l'assaig enregistrat. Tot això m'ha semblat la manera de reforçar l'emoció dels retrobaments d'Orphée i Eurydice,aquests dos personatges mitològics esdevinguts immortals per la força de l'imaginari i de l'inconscient popular [Eurydice és actriu en una companyia teatral de gira. En una estació de tren coneix Orphée, un violonista; s'enamoren i ella deixa la companyia per viure amb Orphée. El destí hi intervindrà, la mort els separarà, però es retrobaran i finalment la mort els unirà, ja per sempre més].
L'enregistrament de l'assaig d'Eurydice a càrrec de la Companyia de la Colombe, que es veu al film, ha anat a càrrec de Bruno Podalydès. Diu Resnais: Ha estat una experiència, un joc. Si hagués hagut d'inventar-me aquesta posada en escena teatral per part d'una companyia jove de 2012, hauria tingut la impressió de fer trampa, no hauria estat sincer. Era més estimulant de demanar-ho a un col·lega i amic proper d'aquesta generació. El guió indicava els fragments d' Eurydice que s'havien d'enregistrar, tot i que m'hauria agradat no donar a Bruno ni tan sols aquesta indicació. Tenia carta blanca en el repartiment, l'equip tècnic, l'estil. Em va demanar consignes, però vaig insistir: "No, el joc de la pel·lícula és que jo no intervingui per res en el que faràs. Com més diferent sigui del que jo hauria fet, millor aconseguirem el que volem". El repte que m'atreia era esperar el muntatge per a descobrir com es trobarien les seves imatges i les meves. (Fragments d'una entrevista entre François Thomas i Alain Resnais, reproduïda al material de difusió del film)
Encara no heu vist res (Vous n'avez encore rien vu)
Sinopsi: Mort, Antoine, home de teatre, fa convocar a casa seva tots els seus amics actors que han actuat en alguna o altra versió de la seva peça "Eurycide". Abans de morir, ha enregistrat una declaració en què els demana que mirin unes imatges d'assajos d'aquesta peça: una jove companyia teatral n'hi ha demanat l'autorització per a muntar-la i vol que n'hi donguin la seva opinió...
***
Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Webs oficials: Web oficial | Facebook | Twitter.
AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: Studio Canal*. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012:Studio Canal.
Buscar refugi, presentat a la Setmana de la Crítica es va convertir en un dels títols de referència de Canes 2011. Enmig d'un cert clam de "descoberta" hi ha hagut qui encertadament ha fet notar que el seu autor, Jeff Nichols, ja havia cridat l'atenció el 2007 amb Shotgun Stories (presentada al Fòrum de la Berlinale 2007). Certament, només dos films en quatre anys i ara, en ple rebombori del seu darrer treball, ja en presenta un de nou, Mud, que entra directament a la Competició de Canes.
A Mud, Jeff Nichols se centra en l'amistat entre un fugitiu i uns nois de catorze anys que se'l troben i l'ajuden, especialment un d'aquests adolescents, delerós de l'afecte que no troba a casa. Combinació de gènere cinematogràfic i aproximació als abismes familiars/afectius, com ve sent a cadascun dels seus films; així com també hi trobem Michael Shanon, el seu l'actor de capçalera (tot i que en aquesta ocasió té més aviat un paper secundari)...
Sinopsi: L'Ellis i en Neckbone tenen 14 anys. En una de les seves escapades habituals topen amb un home amagat en una illa al bell mig del Mississipí. És en Mud: li falta una dent, du una serp tatuada al braç, tragina pistola... En Mud tambéés un home que creu en l'amor i l'Ellis se'n deleix, d'amor, per a oblidar les tensions que hi ha a casa seva. De seguida, en Mud fa que els dos nois l'ajudin a refer la barca amb què vol anar-se'n de l'illa. Mentrestant, als dos vailets se'ls fa difícil d'esbrinar el que hi ha de cert o de mentida en tot el que els explica en Mud. De debò ha mort un home i el persegueix la policia i els caçadors de primes? Qui és doncs aquella dona misteriosa que acaba de desembarcar a la seva petita ciutat d'Arkansas?
Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille)
La primavera àrab va esverar l'any passat els programadors de festivals. A Canes, sense anar més lluny, s'hi entaforà la projecció de 18 dies, entre diverses altres iniciatives, com la de tenir Egipte de país convidat. Els ressons de tot plegat encara no s'ha esvaÍt del tot, com ho demostra el fet que enguany el cineasta egipci Yousry Nasrallah (un dels signants de 18 dies i conegut com l'autor deDones d'el Caire) presenti en competició Després de la batalla, que planteja l'enamorament entre una militant de la plaça Tahrir i un pastor influït pels partidaris de Mubarak, durant la primavera àrab. Esperem que la qualitat fílmica o l'interès de la pel·lícula justifiquin el fet que se l'hagi seleccionat i que no ens trobem davant d'un d'aquells títols (que de tant en tant en cau algun) triats només per qüestions geopolítiques.
Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille)
Director: Yousry Nasrallah. Guió: Yousry Nasrallah, Omar Shama. Producció: New Century (Egipte), Siecle Productions (França), France 3 Cinéma (França), Studio 37 (France). Durada: 2h06.
Repartiment: Mena Shalaby (Reem), Bassem Samra (Mahmoud), Nahed El Sebaï (Fatma)
Sinopsi: En Mahmoud és un dels "cavallers de la plaça Tahrir" que, el 2 de febrer de 2011, manipulats pel règim de Mubàrak, carreguen contra els joves revolucionaris. Estossinat, humiliat, sense feina, marginat al barri a la vora les piràmides, en Mahmoud (i la seva família) van de mal borràs... És així que coneix la Reem, una dona divorciada, moderna, laica, que treballa al món de la publicitat. Reem és també militant revolucionària i viu a la part bona de la ciutat. En conèixer-se, les seves vides canvien...
Enllà dels turons (După dealuri | Beyond the Hills | Au-delà les collines)
La trajectòria cinematogràfica de Cristian Mungiu (Iasi, Romania, 27.04.1968) com a autor de llargmetratges passa absolutament per Canes. El 2002 va presentar a Quinzena dels Realitzadors la seva "opera prima" Occident, comèdia d'humor negre sobre l'emigració i els deixats de la mà de Déu; al cap de 5 anys entrà en competició amb el segon llargmetratge, 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Palma d'Or, i ara hi presenta el tercer, després d'haver tingut a Un Certain Regard 2009 Contes de l'edat d'or, film col·lectiu d'episodis, escrit per ell però dirigit per un total de 5 cineastes (també és autor del capítol "Turkey Girl" a un altre films episòdic i col·lectiu, Lost and Found, presentat al Fòrum de la Berlinale 2005). Tanmateix, la carrera de Mungiu, enllestit estudis de literatura anglesa i americana i llicenciat a l'escola de cinema de Bucarest, arranca amb una etapa d'ajudant de direcció, en més de quinze llargmetratges entre 1994 i 1998 (d'entre els quals, Capità Conan, de Bertrand Tavernier, i Tren de vida, de Radu Mihaileanu), abans de passar a la direcció, primer, de curtmetratges. També mena una tasca de guionista (dels seus propis films i dels d'altri, inclosos curtmetratges) i escriptor: periodista en diverses revistes, és autor de contes publicats en periòdics literaris.
Enllà dels turons (După dealuri | Beyond the Hills | Au-delà les collines)
Sinopsi: Alina, una noia romanesa d'una vintena d'anys, torna d'Alemanya a Romania, per a endur-s'hi Voichiţa, l'amiga amb qui van crèixer juntes en un orfenat, l'única persona que de debò ella mai ha estimat i que mai l'hagi estimada. Però Voichiţa ha trobat Déu i, en l'amor, tenir Déu com a rival ho fa tot difícil.
A la boira (V tumane | In The Fog | Dans la brume)
El prestigiós documentalista Sergei Loznitsa (La meva felicitat) torna a Canes amb una nova ficció, un drama existencial, basat en la novel·la de l'escriptor bielorús Vasiliy Bykov, que torna a seguir el recorregut d'un personatge abocat a un atzucac.
En un text de presentació del film, Loznitsa diu: Som en plena Segona Guerra Mundial, en un bosc de Bielorússia. Dos partisans mataran un home pacífic. És la missió que se'ls ha encomanat. Al destacament s'ha decidit que aquest individu era un traïdor i cal liquidar-los, els traïdors. Així comença la història. Aquest home que els partisans han condemnat a mort és un bon home i són un seguit de circumstàncies les que l'han dut fins a aquesta situació; però de cap manera no pot demostrar la seva bona fe. La història acaba tràgicament per a tots tres. Hi ha situacions que no tenen desenllaç possible per mor d'una incomprensió total i d'un reguitzell d'esdeveniments que aniquilen qualsevol justificació i fan impossible cap mena de diàleg. No hi ha cap altra sortida que el sacrifici. És d'aquesta mena d'històries de què parlem. El trajecte que segueix el nostre protagonista fins que entén que està condemnat, sense remei, i consegüentment, comprèn l'estat de les coses: això és el moll de l'os de la nostra pel·lícula.
A la boira (V tumane | In The Fog | Dans la brume)
Director: Sergei Loznitsa. Guió: Sergei Loznitsa, basat en la novel·la de l'escriptor bielorús Vasil Bykau. Producció: MA. JA. DE (Alemanya), Rija Films (Lituània), Lemming Films (Holanda), National Film Studio (Bielorússia), ZDF (Alemanya). Durada: 2h07.
Repartiment: Vladimir Svirski (Sushenya), Vlad Abashin (Burov), Sergei Kolesov (Voitik), Vlad Ivanov ("Grossmeier"), Nikita Peremotovs (Grisha), Julia Peresild (Anelya), Nadezhda Markina (la mare de Burov), Kirill Petrov (Koroban), Dmitrijs Kolosovs (Mishuk), Stepans Bogdanovs (Topchievsky), Dmitry Bykovski (Yaroshevich), Igor Khripunov (Mirokha),
Sinopsi: L'acció se situa a la Bielorússia ocupada pels alemanys, l'any 1942. A un ferroviari del poble, l'acusen injustament de ser col·laborador i un parell de partisans arriben al poble per a venjar-se'n. En mirar de demostrar que és innocent, la humanitat del protagonista queda sotmesa a una última prova (endinsat en un bosc antic, on s'esvaeix la ratlla entre traïció i heroisme, pren una opció moral en circumstàncies immorals).
***
Vídeos: Fragment | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
La part dels àngels (The Angels' Share | La part des anges)
Ken Loach volia dur fora de competició aquest film, per allò que una comèdia a concurs sembla que té poques possibilitats de reeixir, mal sigui agredolça. Però els programadors, que la defineixen com una comèdia social escocesa... "whisky" —en resum—, "scotch"..., l'han convençut perquè la presenti a la competició, perquè consideren que no deixa de ser una comèdia a la Ken Loach.
Coproduïda, entre altres, pels germans Dardenne i Why Not Prod, tots plegats ben situats respecte la direcció del Festival de Canes, serà l'onzena pel·lícula de Ken Loach que aspira a la Palma d'Or (que ja va guanyar El vent de que belluga l'ordi —2006—). Deu ser ara mateix el cineasta que més vegades ha entrat en concurs —o si més no, un dels que més cops ho ha fet—. Sens dubte, reflex d'una trajectòria dilatada —fa trenta anys que hi debutà amb Looks and Smiles—; però també reflex tant d'una certa i permanent quota "britànica", molt ben vista pels organitzadors "cannoises", així com —més cap aquí— conseqüència d'una diguem-ne admiració que li tenen, no sempre compartida per públic i crítica present al certamen —com molt significativament va passar amb Route Irish—.
Sinopsi: En Robbie arriba a la maternitat on la seva xicota acaba de tenir el primer fill, en Luke. Quan l'abraça per primer cop, aclaparat, en Robbie jura que aquest fill no tindrà una vida tràgica com la seva. Salvat pel pèls d'una pena de presó, se li presenta una última oportunitat... Tot fent un treball de serveis a la comunitat, coneix en Rhino, l'Albert i la Mo que, com ell, ho tenen magre per trobar feina, a causa dels antecedents criminals que traginen. Poc es podia haver imaginat mai, en Robbie, fins a quin punt la beguda els pot arribar a canviar la vida —no pas cap mena de vi garrafot, sinó el millor whisky de malta del món—... En Henri, l'educador que els han assignat els inicia d'amagatotis en l'art del whisky i, anant de destil·leries a degustacions selectes, en Robbie descobreix que té un gran talent com a degustador, capaç d'identificar de seguida els licors més excepcionals i més cars. Amb els tres col·legues, en Robbie es limitarà a transformar aquest do en engany i començar així una nova etapa en la seva trajectòria de petits delictes i violència? O bé en un nou futur, ple de promeses? Només els àngels ho saben...
***
Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Webs oficials: Web oficial | Facebook | Twitter.
AP: x. Vendes internacionals: Wild Bunch. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012: Alta Films* |Le Pacte | BiM*.
El 1997, El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami guanyà la Palma d'Or, "exaequo" amb L'anguila, del cineasta japonès Shohei Imamura. En aquella ocasió, l'home fort del Jurat era l'italià Nanni Moretti, que enguany i com a president del Jurat, tornarà a tenir, entre els films que aspiren a premi, un altre de Kiarostami (que, si ho volem veure com a curiositat del destí, resulta que l'iranià l'ha filmada al Japó). Sobta que l'hagi anat a rodar allà i, havent ambientat Còpia certificada a la Toscana tot just fa un parell d'anys, ens pot fer pensar que no estigui fent turisme cinematogràfic, mal sigui per respirar un aire diferent al que hi ha ara mateix al seu país, l'Iran. Al Cahiers du Cinéma de gener reconeixen que també s'ho havien plantejat, però aporten informacions més aviat tranquil·litzadores. Es veu que Kiarostami fa més de vint anys que va pel Japó i el mateix cineasta explica: El meu primer vincle amb el Japó ve dels meus poemes i les meves fotografies, que tenen alguna cosa de japonès. I Kenzô Horikoshi, polifacètic home de cinema (productor, distribuïdor, director d'escola cinematogràfica, exhibidor...) vell conegut de l'iranià, perquè li ha distribuït tots els seus films en aquell país, assegura que Cada cop que ve al Japó (..) pensar fer-hi una pel·lícula, és ell que n'ha tingut les ganes. Per la seva Kiarostami ho rebla: (..) el guió és molt japonès, si més no és el que em diuen. Fins al menor dels detalls. Però no faig pas una pel·lícula tradicional, amb vestuari d'època, ni un reportatge per a "National Geographic"; faig un film sobre éssers humans, que és el que val. No faria mai una pel·lícula en un indret que no conegués mínimament, on no m'hi trobés bé. No he vingut pas al Japó per a rodar-hi, jo hi he vingut per a viure-hi una temporada i fer una pel·lícula. No visc pas per fer pel·ícules, visc i en faig.
L'equip del film és íntegrament japonès i hi trobem noms com el de Katsumi Yanagijima, director de fotografia habitual de Kitano, o el de Toshihiro Isomi, director artístic de cineastes japonesos com Naomi Kawase, Hirokazu Kore-eda, Nobuhiro Suwa... Tot amb un cert aire de "família", ja sigui cinematogràfica (congriada al voltant del productor Kenzô Horikoshi, a la qual podem afegir alguns alumnes o exalumnes seus, com Kyoshi Sugita, ajudant de direcció de Kyoshi Kurosawa, Shinji Aoyama..., que ara ha corealitzat el "Així es va fer" de Like someone in love) o de vincles sanguinis (Bahman Kiarostami, fill d'Abbas, documentalista i muntador que va treballar amb son pare a Còpia certificada, i que es converteix en un dels temes del reportatge de Cahiers d'on ve tota aquesta informació)
Like someone in love (Like someone in love)
Director: Abbas Kiarostami. Guió: Abbas Kiarostami. Producció: Euro Space (Japó), Mk2 (França). Durada: 1h49.
Sinopsi: Al Japó, el 2011. Un home ja gran, universitari i molt erudit, ferm defensor de les tradicions; una estudiant, jove i atractiva, que ven els seus encants per a pagar-se els estudis; un noi gelós, d'una violència a punt d'esclatar: en un sol dia, s'estableixen lligams inesperats entre tots tres.
***
Vídeos: Promocional | Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Webs oficials: Web oficial | Facebook | Twitter.
AP: Vanessa Jerrom. Vendes internacionals: Mk2 Int. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012:Mk2 Diffusion*[f] [t].
La programació de Cannes Classics combina la presentació de films antics i d'obres mestres o de referència imprescindible en la història del cinema. Complement venerable i alhora part integrant de la Selecció Oficial del Festival de Canes, esdevé un aparador privilegiat per a donar a conèixer i reconèixer la feina de productores, detentors de drets, filmoteques i arxius de cinema d'arreu del món. Com diuen els mateixos organitzadors, es tracta de posar el prestigi del Festival de Canes al servei del cinema recuperat, tot acompanyant la reestrena en sales o el llançament en DVD de grans obres del passat.
Enguany, Cannes Classics presenta 13 llargmetratges, 2 curts, un miniconcert i 4 documentals, segons que s'ha anunciat. Com és habitual, estructurat en diversos apartats: Còpies restaurades, Documentals de cinema, Homenatges, Documentals de Cinema, World Cinema Fondation...
D'entre les còpies restaurades, aquest 2012 hi ha títols que tenen molt a veure especialment amb com va crèixer la cinefília en alguns de nosaltres. Encara recordo com m'emocionava llegint les cròniques de Canes que parlaven de la projecció a la grandiosa pantalla del Palau de Festivals d'una còpia restaurada de Lawrence d'Aràbia; o com vaig córrer a veure sencera Once upon a time in America, de Sergio Leone, quan ens la van estrenar; o com em captivava i captiva el rostre jove de Nastassja Kinski, a Tess, de Polanski. En canvi, poc em va atraure el Tauró, de Spielberg, film indiscutible per a bona part dels de la meva generació (si més no)
La balada de Narayama (Nrayama Bushi Ko), de Keisuke KINOSHITA —1958—. El cineasta japonès Keisuke Kinoshita va nàixer el 1912 i morí el 1998. Bona part de la seva carrera la féu a Shochiku. Ara, els estudia en commemoren el centenari del naixement aportant aquest film, basat en la novel·la homònima de Shichirô Fukazawa, que el 1983 també va dur a la pantalla Shôhei Imamura (guanyant la Palma d'Or de Canes).
Lawrence d'Aràbia (Lawrence of Arabia), de David LEAN —1962—. En motiu del cinquantè aniversari del rodatge i l'estrena de Lawrence d'Aràbia, n'ha fet una restauració en format 4K i així és que torna a Canes un dels títols emblemàtics de l'èpica del Cinerama —anys seixanta—.
Tess, de Roman POLANSKI —1979—. Restauració en 4K supervisada pel mateix Polanski, que s'ha manifestat "impressionat" per la feina que han fet els laboratoris. Aquesta projecció sembla que serà molt especial, ja que significarà la reaparició del cineasta en un festival de cinema (recordem que, pels interessos de la justícia nord-americana, el van detenir no fa pas gaire anys quan era en un altre certamen) i també el retorn a Canes, 19 anys després d'haver-se'n esfumat, de qui va ser-ne es pot dir musa durant moltes edicions, Natassja Kinski.
Viatge a Itàlia (Viaggio in Italia), de Roberto ROSSELLINI. L'any passat, a Cannes Classics es va presentar l'ambiciós projecte italià anomenat "The Rossellini Project", fruit de la col·laboració de Instituto Luce Cinecittà, Cineteca di Bologna, CSC-Cineteca Nazionale i Coproduction Office (que n' assumia les vendes internacionals), i que es materialitzà amb la projecció de La macchina ammazzacattivi. Enguany és el torn, en còpia restaurada, deViatge a Itàlia.
Tauró (Jaws), de Steven SPIELBERG —1975—. Els estudis Universal estan de festa, tot celebrant el seu centenari, i han decidit restaurar un dels films emblemàtics de la seva història recent. A Canes, doncs, el tauró spielberguià torna a atacar.
Cleo de 5 à 7, d’Agnès VARDA —1961—. Restauració a càrrec de Ciné Tamaris i dels arxius francesos del CNC (París).
Me and Me Dad, de Katrine BOORMAN. Sobre el pare de la realitzadora i productora, John Boorman. Opera prima.
Woody Allen: A Documentary, de Robert WEIDE. De la sèrie American Master (PBS). Vendes internacionals: Hanway Films. Distribuïdores: Memento Films. Durada: 1h53.
Homenatges.
Claude Miller. A més del documental Claude M le Cinema, d'Emmanuel Barnault, cal recordar que el Festival li dedica la cloenda, amb l'estrena mundial del seu film pòstum Thérèse Desqueyroux. Georges Lautner. En presència de molts amics seus, es projectarà una còpia restaurada de Les Barbouzes —1964—. Més informació: Comme Au Cinéma.
Xica da Silva, de Carlos DIEGUES —1976—. Durada: 1h54.
World Cinema Fondation.
After The Curfew (Lewat Djam Malam), d’Usmar ISMAIL —1954—. Restauració que ha anat a càrrec del Museu Nacional de Singapur i la World Cinema Foundation, a partir de la còpia original conservada a la Filmoteca d'Indonèsia.
Kalpana, d'Uday SHANKAR —1948—. Restauració efectuada per la Cinemateca de Bolonya, a càrrec de la World Cinema Foundation, a partir d'una còpia del negatiu conservat a l'Arxiu Nacional del Cinema de l'Índia.
El francès Centre Nacional de la Cinematografia organitzarà el 23 de maig, a la Platja de les Palmes, de Canes, la trobada anual de filmoteques i arxius cinematogràfics d'arreu del món.
***
FOTO Element de la imatge gràfica de la 65a edició del Festival de Canes
El gust dels diners (Do-Nui Mat | The Taste of Money | L'ivresse de l'argent)
Fill d'un crític cinematogràfic, el sud-coreà Im Sangsoo va estudiar sociologia, però finalment va decidir dedicar-se al cinema, com son pare. Tot i que ell decidí passar a la realització. I així el 1998 ja va dirigir un primer llargmetratge, Girls’Night Out, que tindria prou èxit. Ben aviat començà també la trajectòria internacional, quan la secció Panorama de Berlín 2000 li seleccionà el segon llargmetratge, Tears; per bé que l'autèntic reconeixement fora de les fronteres del seu país l'aconseguí en presentar a la competició de Venècia 2003 La dona del bon advocat (film sobre una dona que, tan avorrida i frustrada com delerosa de sexe, s'embolica amb un noiet jove). Seguint una progressió ascendent, el 2005 cridà poderosament l'atenció a la Quinzena dels Realitzadors de Canes amb The President's Last Bang, en què els protagonistes són el mateix president de la República i tres dels seus col·laboradors més immediats, d'entre els quals, el cap d'intel·ligència, que està enllestint un cop d'estat. Considerat un observador agut de la societat coreana, l'any següent Im va reconstruir la sublevació de Kwangju del 1980, a El vell jardí, que presentà a la Secció Oficial de Sant Sebastià 2006.
Aparentment va canviar de registre amb La criada (en competició a Canes 2010), atès que hi versiona un film "noir" coreà realitzat per Kim Kiyoung el 1960. Però no deixa d'haver-hi una certa temperatura social rere aquell relat sobre la criada de personalitat inquietant que, convertida en amant del pare de la família que l'ha contractada, acaba duent pel pedregar tota aquella gent benestant. Enguany, Im Sangsoo torna a aspirar a la Palma d'Or, amb una nova història (significativament titulada El gust del diner) de desig, sexe i crim en una família benestant, incloent-hi una hereva de mitjana edat, el seu secretari privat delerós d'escalar socialment i un criat filipí.
El gust dels diners (Do-Nui Mat | The Taste of Money | L'ivresse de l'argent)
Director: Im Sangsoo. Guió: Im Sangsoo. Producció: Filmpasmal (Corea del Sud). Durada: 1h53.
Repartiment: Kim Kang-woo (Youngjak, el secretari privat), Baek Yoon-sik (Kyungsun, el pare), Youn Yuh-jung (Keumok, la mare), Kim Hyo-jin (Nami, la filla), Maui Taylor (Eva, la criada), ON Ju-wan (Chul, el fill).
Sinopsi: Youngjak és el secretari de Madame Baek, dirigent d'un poderós imperi industrial coreà. Te l'encàrrec de dedicar-se als assumptes privats d'aquesta família de moral dubtosa. Entrampat en una espiral de dominació i secrets, perdut entre els seus principis i la possibilitat d'escalar ràpidament esgraons cap a una vida més confortable, Youngjak haurà de decidir-se, si vol sobreviure en aquest univers on regnen els diners, el sexe i el poder.
AP: Le Public Système. Vendes internacionals: Daisy Entertainment/Cinergy Investment & Distribution. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012:Wild Side.
No sé si Nanni Moretti se n'anirà a dormir gaire content aquesta nit, després que avui ha conegut els noms dels que l'acompanyaran al Jurat de la 65a edició del Festival de Canes, l'equip que el 27 de maig de 2012 haurà de donar a conèixer el seu veredicte en forma de Palmarès, sota la seva presidència:
Deu ser molt interessant, de debò, parlar de cinema (i de tantes altres coses) amb una persona com Hiam Abbas o amb Emmanuelle Devos, intèrpret en tants de films destacats, de cineastes com Desplechin, Audriard, Resnais... Ha de ser agradable de tractar Ewan McGregor. I de ben segur, tindran coses a dir, sobre els films en competició, directors com Andrea Arnold, Alexander Payne o Raoul Peck. Ja no tinc tan clar (més aviat gens, de clar) que Diane Kruger pugui jugar cap altre rol que el decoratiu, en aquest equip. I Gaultier, el modista (i dissenyador de vestuari cinematogràfic), potser acabarà fent-hi aportacions importants; però d'antuvi apareix sobretot com una figura-esquer de presència garantida per a les càmeres que nodreixen el paper cuixé o la TV rosa. Entre uns i altres, tanmateix, no sé veure ningú que pugui donar al Jurat una personalitat singularitzada, llevat esclar del mateix Moretti. És a dir que, o vaig molt equivocat, o en Moretti tindrà feina perquè el palmarès estigui a l'alçada del que caldria esperar de la seva presidència. Per aquest motiu ha començat dient que no sé si se n'haurà anat a dormir gaire content avui...
Esclar que, mirat d'una altra manera, l'italià també pot estar gairebé segur que tornarà a ser el "mascle alfa" d'un jurat de Canes. I no està escrit que això no el faci molt i molt feliç! Per contra, si realment no li acabés de fer el pes, tampoc té dret a queixar-se. Quan va acceptar, ja sabia que el Festival fa anys que aposta per jurats poti-poti, amb alguns noms de pes i algunes peces decoratives (tot i que potser enguany, pesen no pas gaire alguns...). I, què caram, el destí també té dret a la revenja: ell les va fer passar magres a Isabelle Adjani, quan el glamour presidí el Jurat, doncs ara, que aguanti la Kruger i el Gaultier, si fa el cas!
Francament, d'entre les contradiccions més greus en què sovint cauen els grans festivals, la més flagrant em sembla que és, d'una banda, apostar pel cinema d'autor, apel·lant al rigor si cal, i, per altre cantó, posar als jurats algunes persones que no necessàriament tenen cap interès per aquesta mena de cinema, quan no és que, ras-i-curt, els importa un rave. Després surten els palmarès que surten, amb els bunyols que surten (a vegades)!
FOTO Retall del cartell oficial de la 65a edició del Festival de Canes
Anunciada la programació de la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2012, s'hi confirma la presència del català Jaime Rosales, amb Somni i silenci, i també d'una altra coproducció catalana, Infància clandestina, de l'argentí Benjamín Ávila.
Una programació (la primera d'Edouard Waintrop, el nou director artístic de la Quinzena) que confirma una certa represa del rumb, força perdut l'any passat. No en va, sense perdre de vista la figura del realitzador com a eix principal de la manifestació, han seleccionat títols que fàcilment (d'antuvi, si més no) haurien pogut anar a la Selecció Oficial del Festival de Canes. És el cas de The We and the I, de Michel Gondry —que inaugura la Quinzena—; No, del xilè Pablo Larraín; 3, de Pablo Stoll, o Camille redouble, de Noémi Lvovsky —que es projecta a la cloenda—.
Per cert, el Cinema Truffaut, de Girona, participarà al Jurat del premi que la xarxa "Europa Cinemas" atorga a un film europeu dels seleccionats per la Quinzena dels Realitzadors (atorgant-li un segell de qualitat i oferint-li la possibilitat que arribi a una quantitat més gran d'espectadors). Francesc Vilallonga, membre del Col·lectiu de Crítics de Girona i professor de la Universitat Ramon Llull, representarà el Cinema Truffaut en aquest jurat de quatre membres i que integren també delegats de sales d'exhibició d'Hongria, Alemanya i Finlàndia. No és competitiva, la Quinzena dels Realitzadors, però part dels seus patrocinadors hi donen algun tipus de guardó, que es lliura a la cerimònia de cloenda.
Llargmetratges de Quinzena dels Realitzadors - Canes 2012.
El penedit (El taaid | Le Repenti) de Merzak ALLOUACHE. Producció algeriana.
Habitació 237 (Room 237), de Rodney ASCHER. Opta a la Càmera d'Or
Ernest i Célestine (Ernest et Célestine), de Stéphane AUBIER, Vincent PATAR, Benjamin RENNER. Coproducció franco-belga-luxemburguesa.
Infància clandestina (Infancia clandestina | Enfance Clandestine), de Benjamin ÁVILA. Coproducció catalano-argentino-brasilera. Més informació: Antàrtida (cat).
Una família respectable (Yek Khanévadéh Mohtaram | A Respectable Family | Une Famille Respectable), de Massoud BAKSHI. Producció iraniana. Opta a la Càmera d'OR.
Rengaine (Rengaine | Hold Back), de Rachid DJAÏDANI. Producció francesa. Opta a la Càmera d'Or.
The We and the I(The We and the I), de Michel GONDRY. Amb Michael Brodie, Teresa L. Rivera, Brandon Diaz. Nota sinòptica: "Va de canalla en un autobús, de l'efecte de grup, de com la gent que forma part d'un grup canvia quan aquest es desgavella" (diu Gondry). Director: Michel Gondry -The Green Hornet (2010), L'espina al cor (2009), La ciència del son (2006), Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004)-. Web: MichelGondry (ang). Film d'inauguració Quinzena Realitzadors 2012.
Dangerous Liaisons, de HUR Jin-ho. Producció xinesa.
Gangs Of Wasseypur, d'Anurag KASHYAP. Producció índia.
No (No), de Pablo LARRAÍN. Coproducció xileno-nord-americana. Amb Gael García Bernal. Nota sinòptica: Basada en la novel·laLos días del Arco Iris (Referéndum), d' Antonio Skármeta (ed. Planeta). Xile, 1988. En referèndum es decidirà si Pinochet ha de seguir al poder o no. Els partidaris del no decideixen basar la campanya més en el futur que no pas en els atacs al dictador... La seva victòria significarà la fi del règim de Pinochet. Director: Pablo Larraín (Post Mortem, Tony Manero).
Camille redouble, de Noémie LVOVSKY. Producció francesa. Film de Cloenda de la Quinzena dels Realitzadors 2012.
Fogo, de Yulene OLAIZOLA. Coproducció mexicano-canadenca.
Adieu Berthe - L'enterrement de mémé (Adieu Berthe - L'enterrement de mémé | Granny's Funeral), de Bruno PODALYDÈS. Producció francesa.
Somni i silenci (Somni i silenci | Dream and Silence | Sueño y silencio | Rêve et silence), de Jaime ROSALES. Coproducció catalano-hispano-francesa. Amb Maria de Medeiros (?). Nota sinòptica: Projecte seleccionat a L'Atelier de la Cinéfondation del Festival de Canes 2010. Marie i Valentí viuen a París amb les seves dues filles, Emma i Inés. Marie és francesa i treballa com a professora a una escola infantil. Valentí, d’origen espanyol, és arquitecte. Menen una vida semblant a la de qualsevol altra família de classe mitjana d’una gran ciutat. De vacances al Delta de l’Ebre, Valentí i Emma tenen un accident de cotxe. En sortir del coma, Valentí se'n recorda de tot, menys el que té a veure amb la seva filla Emma. No en recorda res, d' ella: ni de quan va nàixer, ni dels moments que han viscut junts, res de res. És com si Emma mai hagués existit. Director: Jaime Rosales (Tret al cap, La soledat, Les hores del dia). Producció: Fresdeval Films (Catalunya), Les Productions Balthazar (França), Wanda Vision (Espanya).
3, de Pablo STOLL. Coproducció uruguaiano-germano-aregentina.
La Sirga, de William VEGA. Coproducció colombino-franco-mexicana. Opta a la Càmera d'Or.
Opération Libertad, de Nicolas WADIMOFF. Coproducció helvètico-francesa.
Alyah, d' Elie WAJEMAN. Producció francesa. Opta a la Càmera d'Or.
El rei dels porcs (Dae gi eui wang | The King of Pigs | Le Roi des cochons) de YEUN Sang-ho. Producció sud-coreana. Opta a la Càmera d'Or.
Sessions Especials de Quinzena dels Realitzadors - Canes 2012.
La noche de enfrente (La noche de enfrente | La nuit d'en face), de Raúl RUIZ. Coproducció franco-xilena. Estrena mundial.
Sightseers (Sightseers | Touristes!), de Ben WHEATLEY. Producció anglesa. Amb Alice Lowe, Steve Oram. Nota sinòptica: Comèdia negra sobre un individu que vol ensenyar el seu món a la xicota, però els esdeveniments sembla que conspirin en contra de la parelleta fins al punt que les seves vacances de somni, amb caravana, aviat se'ls capgiren de debò. Director: Ben Wheatley (Kill List). Vídeos: pendent. Web: Sightseersmovie [f] (ang). Estrena mundial.
Curtmetratges de Quinzena dels Realitzadors - Canes 2012.
Primer programa. Durada total: 1h38.
Avec Jeff, à moto, de Marie-Eve JUSTE. Producció quebequesa.
Rodri, de Franco LOLLI. Producció francesa.
Königsberg, de Philipp MAYRHOFER. Producció francesa.
Porcs rabiosos (Porcos Raivosos | Enraged Pigs | Porcs enragés), de Leonardo SETTE i Isabel PENONI. Producció brasilera.
Els vius també ploren (Os vivos tambem choran | Les vivants pleurent aussi), de Basil Da CUNHA. Producció helvètica.
Segon programa. Durada total: 1h25.
Retrat d'una memòria (Portret Z Pamieci | Drawn From Memory), de Marcin BORTKIEWICZ. Producció polonesa.
The Curse, de Fyzal BOULIFA. Coproducció anglo-marroquina.
Tram, de Michaela PAVLÁTOVÁ. Coproducció franco-txeca.
El morts vivents (Os mortos-vivos | Les morts-vivants | The Living Dead), d'Anita ROCHA DA SILVEIRA. Producció brasilera.
Wrong Cops, de Quentin DUPIEUX. Producció francesa.
***
FOTO Cartell oficial de la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2012
Fa escasses hores, el nou delegat general de la Setmana de la Crítica de Canes, Charles Tesson, ha presentat la 51a edició del certamen i n'ha presentat la programació. Amb empenta renovada, la Setmana es manté fidel a la seva línia d'apostar per la descoberta i les oportunitats. Així, la totalitat dels llargmetratges que aspiren a premi de la Setmana són primeres pel·lícules —de cineastes d'arreu— i dos dels títols projectats en sessions especials, també signifiquen el debut dels respectius autors.
Com és habitual, la Setmana s'estructura en la competició de llargs, la de curts i migmetratges, les sessions especials i una sèrie de programes complementaris que s'agrupen sota el títol genèric d'"invitacions".
Llargmetratges en competició a la Setmana de la Crítica.
Peddlers, de Vasan BALA. Producció índia. Durada: 1h56. "Opera prima".
Els salvatges (Los Salvajes), d' Alejandro FADEL. Producció argentina. Durada: 2h10. "Opera prima".
Hors les murs (Hors les murs | Beyond the Walls), de David LAMBERT. Coproducció canadenco-franco-belga. Durada: 1h38. "Opera prima".
Al galop (Au galop), de Louis-Do de LENCQUESAING . Producció francesa. Durda: 1h50. "Opera prima".
Aquí i allà (Aquí y allá), d' Antonio MÉNDEZ ESPARZA. Coproducció hispano-nord-americana-mexicana. Durada: 1h50. "Opera prima".
L'última ambulància de Sofia (Poslednata Lineika na Sofia | Sofia’s Last Ambulance) d' Ilian METEV. Coproducció germano-croata-búlgara. Durada: 1h15. "Opera prima".
Els veïns de Déu (Les Voisins de Dieu | God's Neighbors), de Meni YAESH. Coproducció israeliano-francesa. Durada: 1h38. "Opera prima".
Curts i migmetratges de la Setmana de la Crítica.
Sopar de família (Middag med familjen | Family Dinner), de Stefan CONSTANTINESCU. Producció sueca. Durada: 25'30".
Yeguas y cotorras, de Natalia GARAGIOLA. Producció argentina. Durada: 28'.
Riu roig, Song Hong (Fleuve rouge, Song Hong | Red River, Song Hong), de Stéphanie LANSAQUE i François LEROY. Producció francesa. Durada: 14'52".
Hazara, de Shay LEVI. Producció israeliana. Durada: 19'.
Un dimanche matin, de Damien MANIVEL. Producció francesa. Durada: 18'.
Horitzó (Orizont | Horizon), de Paul NEGOESCU. Producció romanesa. Durada: 11'.
O Duplo (O Duplo | Doppelgänger), deJuliana ROJAS. Producció brasilera. Durada: 25'30".
La Bifle (La Bifle | The Dickslap), de Jean-Baptiste SAUREL. Producció francesa. Durada: 25'30".
Circle Line, de Shin SUWON. Producció sud-coreana. Durada: 26'.
Sessions Especials de la Setmana de la Crítica.
J'enrage de son absence (J'enrage de son absence), de Sandrine BONNAIRE. Amb William Hurt, Alexandra Lamy, Augustin Legrand. Nota sinòptica: Al cap de deu anys de no saber-ne res, en Jacques, que ronda la cinquantena, reapareix en la vida de la Mado, casada i mare d'un nen de 7 anys, anomenat Paul. La Mado malfia del seu examant; però la seva relació de parella està marcada per la mort d'una criatura. I le relació afectiva cada cop més gran entre en Kacques i en Paul acaba per descol·locar la Mado. Tot i la presència del marit, en Jacques acaba instal·lant-se a la bodega de casa d'ells... Coproducció franco-luxemburgueso-belga. Durada: 1h38.
Broken, de Rufus NORRIS. Amb Tim Roth, Cillian Murphy, Rory Kinnear. Producció britànica. Durada: 1h30. "Opera prima". Film inaugural de la 51 Setmana de la Crítica.
Augustine, d'Alice WINOCOUR. Amb Vincent Lindon, Soko, Chiara Mastroianni.Producció francesa. Durada: 1h42. "Opera prima".
Pendent d'anunciar. Film de Cloenda de la 51a Setmana de la Crítica.
Invitacions.
La Collection CANAL+.
Festival de Morelia.
Nisi Masa.
TALENTS CANNES ADAMI.
***
FOTO Cartell oficial de la 51a Setmana de la Crítica de Canes
En un altre país (Da-Reun Na-Ra-E-Sun | In Another Country)
Hong Sansoo és potser el cineasta més juganer, més meravellosament juganer, del panorama actual. L'any passat va presentar a Un Certain Regard El dia que ell arriba, en què el temps es convertia en deliciosa joguina: uns mateixos personatges es trobaven i tornaven a trobar al decurs d'una sèrie de dies, als mateixos llocs; però cada dia era com si fos el primer dia, com si res no hagués passat el dia abans —vaig escriure'n, descrivint-ho—. O si. Les xerrades entre ells ens permeten conèixer-los; però tant se val si el que diuen un dia s'ho han dit abans o després. (..) Tot plegat, la crònica d'uns fets o una fantasia onírica o una mica de cada? Al capdavall, no és, el cinema, una projecció fantasmagòrica en què identifiquem realitat, somnis, delits, frustacions...? I res, tot just l'any anterior havia guanyat el Premi Un Certain Regard amb Ha Ha Ha, una altra pura delícia. Una comèdia sobre l'amor i l'amistat. Una mirada amable i comprensiva a les petites grans "misèries" sentimentals de l'ésser humà —en vaig dir—: en aquest film, el joguet era l'espai, la mateixa ciutat on els dos amics protagonistes van ser alhora, sense saber-ho... Evidentment, no estem parlant pas d'un ludisme buit: aquesta deconstrucció alegre de les coordinades espaitemporals, permet a Hong Sangsoo anar al fons dels seus personatges, amb les seves fragilitats, contradiccions, històries i sentiments.
Doncs bé, amb En un altre país, fa un pas més: ara deconstrueix els personatges. Situa Isabelle Huppert com a protagonista d'un guió; més ben dit, tres que es diuen Anne i, l'una darrera l'altra, visiten la ciutat costanera de Mohang, s'estan al mateix hotel de la platja, veuen el mateix socorrista... Sí, Huppert no acaba de ser ben bé la mateixa en cada cas, en què, al mateix indret i topant amb la mateixa gent, viu experiències inèdites en cada ocasió.
En un altre país (Da-Reun Na-Ra-E-Sun | In Another Country)
Repartiment: Isabelle Huppert (Anne), Yu Junsang (socorrista, monitor de natació), Jung Yumi (Wonju, estudiant de cinema i filla de l'amo de l'hotel), Youn Yuhjung (Park Sook, mare de Wonju, ensenya folklore coreà), Kwon Hyehyo (Jongsoo, cineasta que vol rodar a Mohang-ni, molt avesat a beure), Moon Seong-geun (Kumhee, la dona de Jongsoo, a punt de parir, no suporta el marit quan beu), Moon Sungkeun (Munsoo, també cineasta, quinquagenari, enamorat d'Anne i gelós de l'amistat del monitor de natació).
Sinopsi: Una noia i la seva mare fugen de la ciutat costanera de Mohang, deixant enrere un munt de deutes. La noia comença a escriure el guió d'un curtmetratge, per veure si es calma els nervis: Són tres dones que es diuen Anne i visiten Mohang, per separat; primer l'una, després l'altra... Hi ha també una noia, que hi mena un petit hotel de platja, propietat dels seus pares, i un socorrista decidit que, des de l'hotel, se'l veu anar amunt i avall, sense parar. Cada Anne fa estada en aquest hotelet, es relaciona d'alguna manera o altra amb la filla de l'amo i gosa anar a la platja, on topa amb el socorrista.
Havent adaptat amb gran talent estètic Cormac McCarthy a l'atmosfèrica i apocalíptica La carretera (2009), John Hillcoat ens serveix ara un drama criminal basat en la novel·la The Wettest Country in the World, que Matt Bondurant va escriure a partir de la història del seu pròpi avi, que, amb els seus germans, van muntar una destil·leria clandestina i es dedicaren al comerç il·legal de licor a la Virgínia rural de l'època de la Depressió, topant amb les autoritats, que volíen sucar dels seus bons beneficis.
Un film que, havent patit ostensibles problemes financers per arribar a port, compta ara amb el suport dels germans Weinstein, que n'asseguren la distribució als EUA. I tenen elements a què agafar-se per aconseguir que arribi a cert públic. D'una banda, el bon treball de Hillcoat al seu film anterior; per altre cantó, la novel·la de referència. I també el repartiment, amb uns quants noms dels que sonen entre la cinefília d'avui en dia: Tom Hardy, Shia Labeouf, Guy Pearce, Mia Wasikowska... sense menystenir el revaloritzat Gary Oldman.
Sinopsi: Saga dels Bondurant, germans contrabandistes a l'època de la Depressió, a la Virgínia rural. El fil de la història segueix el més petit dels tres Bondurant, en Jack, i l'èxit de l'empresa que han muntat la família, de destil·lació i repartiment ràpid. Per a en Jack, que és un optimista, el contraband de licors és alhora un lligam amb els seus germans grans, en Forrest i en Howard, i una manera d'arreplegar calés per a impressionar una noia. Tot al contrari, en Forrest és taciturn i malfiat: el món és violent i actua en consequència. I en Howard, tan avesat als alambins i a la beguda com fornit, s'encarrega dels enemics dels Bondurant: els policies corruptes.
***
Vídeos: Tràiler VO | Tràiler VOSF | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Després d'haver guanyat la Palma d'Or 2009 amb La cinta blanca, el premi de Millor Director 2005 amb Caché i el Grand Prix 2001 amb La pianista, l'austríac Michael Haneke entra per sisena vegada en competició. I ho fa de bracet de dues institucions de la interpretació com són Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva, que encapçalen el repartiment d'aquest seu nou film —en el qual Isabelle Huppert té un paper més aviat secundari— centrat en l'amor (que es complica) d'una parella d'octogenaris cultes quan un d'ells queda amb una part del cos paralitzada.
L'assèpsia emocional, les mancances afectives, són omnipresents en el cinema de Haneke. I ara planteja un repte difícil a un amor ja granat. Tanmateix, diuen que és de debò "un film d'amour"...
Sinopsi: En Georges i l'Anne són octogenaris, són cultes, professors de música retirats. La seva filla, també músic, viu a l'estranger amb la seva família. Un dia, Anne té una petita embòlia cerebral. Quan surt de l'hospital i torna a casa amb un costat paralitzat, l'amor d'aquest vell matrimoni ha de superar una prova de les dures.
***
Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
