Ran de la mort sobtada d'Anthony Minghella, es fa evident l'esbiaix amb què els Oscar i els èxits puntuals arriben a deformar la visió global de l'obra d'un cineasta. Evidentment, el gran públic el recordarà per El pacient anglès (1996) i els apologetes del que se'n diu cinema independent (toqui o no) esmentaran especialment la seva opera prima Truly, Madly, Deeply (1990). D'altres, però, difícilment oblidarem que, enmig d'un empudegós rebombori d'elogis per aquell debut, vam "descobrir-lo" amb Mr.Wonderful (1993), una comedieta prescindible, amb un Matt Dillon fins i tot engafitós. I, si bé és indiscutiblement cert que tot seguit va causar una gran impacte amb El pacient anglès (1996), no és pas menys veritat que la cosa va anar prou fluixa amb El talentós Sr. Ripley (1999), malgrat la bellesa fotogràfica d'Itàlia i les presències de Jude Law, Gwyneth Paltrow i Matt Damon. Dissortadament, La muntanya gelada (2003) va confirmar definitivament les limitacions d'aquest cineasta, tot i el repartiment amb què comptava, i que encapçalava Nicole Kidman. El darrer treball que li hem vist a casa nostra, Breaking and entering (2006) —amb Jude Law, Juliette Binoche i Robin Wright Penn— ha passat ben desaparcebut i en bona mesura ha estat el mercat del DVD que li ha donat una certa tirada.
Tenia només 54 anys i semblava una bona persona, un individu afable, amant de les bones coses de la vida. La seva mort dol. Això, però, no ens hauria de fer perdre la visió global i l'evolució de la seva obra.
Com a homenatge, em permeto de penjar al bloc un parell de crítiques que, al seu dia, vaig publicar sobre diverses pel·lícules d' Anthony Minghella. I comencem per El pacient anglès, que la trobareu anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ralph Fiennes i Kristin Scott Thomas, a El pacient anglès, d'Anthony Minghella
Amb Hulk, enllesteixo la recuperació d'articles que, sobre les pel·lícules d'Ang Lee anteriors a Luxúria, perill, he anat publicant al moment de les respectives estrenes. I és que de Bokeback Mountain ja en vaig parlar en aquest bloc al seu moment, perquè Club 7 Cinema ja existia quan el film arribà a les nostres pantalles. Si voleu llegir els apunts que hi vaig dedicar, cliqueu aquí Bokeback Mountain (21.01.2006) i aquí Brokeback Mountain (ampliació, de 12.03.2006)
Sinopsi El jove Bruce Banner investiga sobre la regeneració cel·lular i gairebé ja pot reconstruir teixits humans malmesos. L’èxit científic és a prop i l’hi cobeja Glenn Talbot, expert ambiciós al servei d’una empresa beneficiària de la privatització dels serveis científics del Pentàgon. En canvi, en el terreny íntim, Bruce Banner arrossega un bloqueig emocional que ha provocat el trencament sentimental amb Betty, la seva nòvia i col·lega. Ran d’un accident al laboratori, en què el noi ha estat exposat a un ruixat de raigs gamma, en surt viu miraculosament, però aviat comença a tenir sensacions estranyes... alhora que, a la ciutat, va apareixent una criatura monstruosa, gegantina i molt forta, de pell verda. L’exèrcit el persegueix, amb gran desplegament de mitjans, sota el comandament del general Ross, pare de Betty i militar que ja va engarjolar David Banner, pare de Bruce, per haver experimentat amb ésser humans. David, ara en llibertat, xala en veure que la mutació genètica que transmeté al propi fill s’ha manifestat després de rebre la radiació. Betty comença a entendre les rareses del seu xicot i, per ajudar-lo, mira de refer la relació amb el seu propi pare. La monstruositat genètica, les ambicions personals i la freda maquinària militar, però, esdevenen imparables.
Director Ang Lee. Guió James Schamus, John Turman i Michael France, a partir d’un argument d’Schamus, basat en el còmic –Marvel– d’Stan Lee i Jack Kirby. Fotografia Frederick Elmes. Música Danny Elfman. Intèrprets Eric Bana (Bruce Banner), Jennifer Connelly (Betty Ross), Sam Elliott (General Ross), Nick Nolte (David Banner), Josh Lucas (Glenn Talbot).
L'article -que podeu llegir íntegrament anant a Vull llegir la resta de l'article- el començo insistint novament amb la que, per a mi, és la constant principal del cinema d'Ang Lee. Sóc conscient que, si aneu llegint aquest reguitzell d'articles sobre els seus films, segurament trobareu que hi insisteixo massa, fins a fer-me pesat: penseu que van ser publicats en anys diferents i, en alguna ocasió, en mitjans diferents.
Un altre article que vaig publicar fa temps, sobre una altra pel·lícula d'Ang Lee: Cavalca amb el diable
És admirable la manera amb què Ang Lee sap treballar les mateixes temàtiques en pel·lícules tan diferents les unes de les altres. Tant li fa que les ambienti en l’Anglaterra victoriana –Sentit i sensibilitat–, en l’ Amèrica dels anys setanta –La tempesta de gel– o en la Xina llegendària -Tigre ajupit, drac amagat-, sempre hi explica històries en què els personatges pateixen íntimament les circumstàncies del món a què pertanyen. En aquest sentit, Cavalca amb el diable és gairebé emblemàtica. Els seus protagonistes són víctimes de l’Amèrica convulsa de la Guerra de Secessió. De manera molt significativa, no són soldats de cap exèrcit regular ni pertanyen exactament a un dels estats bel·ligerants. De la guerra, però, no se n’escapen, perquè condiciona directament el seu país, els afecta directament la família i els altera irreversiblement el propi destí.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article
FOTO Michelle Yeoh i Chow Yun Fat, a Tigre ajupit, drac amagat
Seguint la repesca d'articles sobre films anteriors d'Ang Lee, és l'hora de Tigre ajupit, drac amagat.
Encara que Tigre ajupit, drac amagat expliqui la història d’un expert en arts marcials, que podrà venjar l’assassinat del seu mestre quan ja estava a punt de desistir-hi, la pel·lícula no és ben bé un film d’arts marcials. D’altra banda, malgrat que l’argument giri al voltant d’aquest personatge masculí i la seva espasa mítica, les autèntiques protagonistes són dues dones: una noia aristocràtica, que vol canviar les obligacions socials i l’asèpsia vital per una vida aventurera de crim i de passió, i una dona madura, lluitadora veterana per la causa de l’honor i la justícia, que dirigeix un prestigiós servei de seguretat. Finalment, tot i que sigui un film amarat de romanticisme, no és un producte romàntic convencional. Tigre ajupit, drac amagat aparenta ser una cosa i n’és una altra. Pren l’aparença d’un poti-poti afalagador de tota mena de públics –els nostàlgics del cinema de Hong-Kong, els addictes a la "qualité" típica dels films d’Oscar...–, mentre analitza minuciosament el conflicte entre els sentiments dels protagonistes i la societat de què formen part. En aquest sentit, estem davant d’una típica pel·lícula del cineasta taiwanès Ang Lee.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article
FOTO Ang Lee i Sigourney Weaver, al rodatge de La tempesta de gel
Ran de l'estrena de Se, jie / Luxúria, perill / Deseo, peligro / Lust, caution / Lussuria-Seduzione e tradimento, d'Ang Lee, penjo en aquest bloc un reguitzell d'articles que reprodueixen i adapten els que vaig anar publicant sobre algunes de les pel·lícules d' Ang Lee. Ara és el torn de La tempesta de gel (1997).
Basada en la novel.la homònima de Rick Moody, La tempesta de gel s'ambienta als Estats Units del 1973, l'època en que el ressó del cas Watergate, l'alliberament sexual i el canvi de costums havia arribat fins i tot al barri burgès de la llunyana, petita i freda localitat de New Canaan,a Connecticut. L'argument gira al voltant de dues famílies veïnes; de la relació clandestina que mantenen el pare de l'una i la mare de l'altra; del despertar sexual dels seus fills adolescents i de les festes amb els amics destinades a acabar amb un joc d'"intercanvis de parella". Amb aquest material, el director Ang Lee fa un galdós retrat de la societat nordamericana i particularment del fracàs humà de l'anomenada "revolució sexual" i dels esbombats canvis de costums de començaments dels setanta.
Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l'article
Sinopsi: un fotògraf enderiat perquè, cada dia que passa, els ideals li van quedant més lluny, ha d’allotjar al seu pis d’Istanbul un parent que ha marxat del poble per trobar feina en algun vaixell que li permeti d’anar a l’estranger.
Potser enlloc, per lluny que vagis, ja no et pots forjar, tan sols pots guanyar calés (..) L’emigració no soluciona res; però l’alternativa, tampoc (..) el punt de partida rau a Turquia; però la crisi de valors de què parla també és la nostra. El món materialista que descriu és el nostre (..) Fascinant (..) Imatges de bellesa estranya, atractiva (..) Cinema de la mirada... El text de la crítica sencera, a "Vull llegir la resta de l'article"
Els dies 13, 14 i 15 d'abril de 2007 hi ha l'oportunitat excepcional de veure, a Barcelona, l'esplèndida pel·lícula Clean, d'Olivier Assayas (al marc del cicle que li dedica Cineambigú).
L’actriu xinesa Maggie Cheung, amb una imatge que recorda Yoko Ono, encarna la vídua d’una estrella del rock, mort de sobredosi. Addicta també a la heroïna, tothom la fa responsable del declivi final del music. Ha de refer la vida, superar les propies febleses i desintoxicar-se, per poder fer-se càrrec del seu fill petit. Canviar li resulta dificil, recaure ho té molt fàcil.Només la pot salvar l’esperança, la confiança cega en la capacitat regeneradora de l’ésser humà. A través d’aquesta història de redempció individual, Assayàs reflecteix el declivi dolorós de la seva generació, la del rock. Aquell món, les experiències límit i les buidors existencials excitades o ofegades per la droga, les renúncies i les autodestruccions viscudes o conegudes personalment.
Per seguir, aneu a "Vull llegir la resta de l'article"
Seguint amb el cicle que Cineambigú està dedicant a Olivier Assayas, aquests dies s'ha pogut veure a Barcelona Demonlover (2002) i Els destins sentimentals / Les destinées sentimentales / Les destinées (2000).
En aquest article reprodueixo algunes notes i comentaris que vaig escriure'n, quan al seu dia les vaig veure a Canes.
Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article"
Cineambigú, al Casablanca Gràcia, de Barcelona, està oferint-nos una retrospectiva dedicada al cineasta francès Olivier Assayas. Dues petites meravelles són els títols que projecten fins dijous, dia 5 d'abril: HHH, un retrat de Hou Hsiao-hsien (1997), interessantíssim documental per conèixer millor no tan sols un autor com el cineasta taiwanès, sinó el lligam pregon entre vida i creació cinematogràfica, i Final d'agost, començament de setembre (1998), a la qual dedico aquest article.
Anant a "Vull llegir la resta de l'article" trobareu la sinopsi, la fitxa i la transcripció de les notes que en vaig escriure, a la llibreta on, en aquella època, anotava les meves reflexions sobre les pel·lícules que veia.
Amb motiu de l'estrena de Little Children, recupero una crítica breu que vaig publicar l'abril de 2002 sobre A l'habitació / Inthe bedroom / En la habitación,l'anterior pel·lícula dels seu director, Todd Filed.
Sinopsi: en una petita localitat de Nova Anglaterra, Matt (Tom Wilkinson) i Ruth (Sissy Spacek) Fowler duen una vida tranquil·la. Ell és metge i ella dirigeix la coral del poble. Frank (Nick Stahl), el seu fill únic, és gairebé un bon noi, estudiós i amb tot un futur per endavant. Frank, però, coneix Natalie Strout (Marisa Tomei), una dona més gran que ell i que arrossega força problemes familiars, amb qui comença una relació íntima, decantant la carrera i els plans que els pares s'havien afigurat per a ell. La plàcida existència de Matt i Ruth s'esberla, oimés quan el lligam entre Frank i Natalie desencadena uns esdeveniments terribles...
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Amb motiu de l'arribada de Marie-Antoinette a Catalunya, les Illes i el País Valencià, recupero un article meu sobre Lost in Translation, de Sofia Coppola.
Sinopsi: un actor de cinema arriba a Tòquio per a protagonitzar una sèrie d'anuncis publicitaris d'una marca de whisky. Està passant per la crisi de la mitjana edat. A l'hotel, coincideix amb una noia jove que, tot i l'edat, sent una buidor anguniosa. El marit, fotògraf, la deixa sola massa sovint. L'actor i la noia comparteixen la solitud en l'espai de temps que les seves vides es troben.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Amb motiu de l'arribada de Marie-Antoinette a Catalunya, les Illes i el País Valencià, recupero un article meu sobre Virgin Suicides, de Sofia Coppola,i enceto una nova categoria en aquest bloc: Filmoteca Club 7, on recolliré escrits que he fet sobre pel·lícules ja estrenades fa temps i, també, articles sobre alguns clàssics del cinema. D'entrada, no preveig pas que sigui un apartat gaire actiu del bloc -perquè no dóno l'abast a tot i, d'altra banda, no us pensséssiu pas que els clàssics són el meu fort-; però ja veurem què passa.
Sinopsi Una petita ciutat americana de Michigan, als anys setanta setanta. Tots els nois estan fascinats per les cinc germanes Lisbon, filles de l'estrany professor de matemàtiques de l'escola i de la seva esposa, una dona molt estricta. Les germanes irradien una bellesa misteriosa i fan nèixer en els xicots uns sentiments que fins ara els eren desconeguts: el desig, l'atracció, la cobejança... Quan Cecília, la més jove de les cinc, amb només 13 anys d'edat, se suïcida, la fascinació que senten els nois no fa més que augmentar, tant com el desig de copsar l'enigma d'aquesta família tan rara. La desaparició de Cecília té conseqüències: els Lisbon es tanquen en ells mateixos, retiren les filles de l'escola, els prohibeixen de comunicar-se amb la resta del món. Els nois, aleshores, no tenen més que una obsessió: salvar les dissortades presoneres...
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Pel que em diuen els amics que hi entenen, 9 vides / 9 lifes / 9 vidas / 9 vite da donna ha tingut un èxit fulgurant, ran de l'estrena, si més no a Catalunya. Friso per veure-la i parlar-ne. Mentrestant, em sembla que pot ser útil recuperar un film anterior del seu director, Rodrigo García (per cert, fill de Gabriel García Márquez): El que en podries dir, d’ella... només que la miressis / Things You Can Tell Just by Looking at Her / Cosas que diría con sólo mirarla / Le cose che so di lei.
(Si us interessa llegir-ne la meva crítica, aneu a "Vull llegir la resta de l'artcle")
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
