Història de la meva mort (Història de la meva mort)
'Història de la meva mort' descriu un moment de transició entre el racionalisme de finals del segle XVIII i el romanticisme de principis del XIX, vist a través de la sexualitat i de la vida quotidiana. Dos personatges «històrics», Casanova i el comte Dràcula, representen respectivament aquests dos mons. La pel·lícula narra aquesta transformació: del llibertinatge sensual, lúdic, del món científic i racionalista del Segle de les Llums, poc a poc, i seguint el periple de Casanova, passem a un món romàntic de fosques pulsions sexuals, d'esoterisme, alquímia, sacrificis i mort (Andergraun Films)
Història de la meva mort (Història de la meva mort)
Direcció: Albert Serra. Guió: Albert Serra, a partir d'una seva idea original. Fotografia: Jimmy Gimferrer. Muntatge: Àngel Martín. Producció: Andergraun Films (Catalunya), TVC (Catalunya), Capricci Films (França). Format: Color, 35mm, Dolby Digital. Durada: Pendent de concretar.
Repartiment: Vicenç Altaió (x), Eliseu Huertas (x), Lluís Serrat (x), Montse Triola (x), Noèlia Rodenas (x), Clara Visa (x), Lluís Carbó (x), Kitu Pau (x), Clàudia Robert (x).
Sinopsi: La pel·lícula comença en ambients artístics centreeuropeus i segueix les peripècies d'un Casanova madur, sempre acompanyat pel seu criat Pompeu, per terres septentrionals, en un petit poble de camperols rodejat de boscos frondosos on Casanova continua les seves aventures de seducció i les seves espectaculars conquestes sexuals. Amb l'aparició del comte Dràcula, però, l'ambient al poble es torna cada cop més tenebrós i terrible, fins a confluir de forma abrupta en l'estrany i misteriós desenllaç final (Andergraun Films)
Segons diverses fonts, L'arbre de la vida, de Terrence Malick, Palma d'Or a l'última edició del Festival de Canes, arribarà a bona part de la nostra cartellera el 16 de setembre de 2001. Recordem que Pirineus amunt la van estrenar el maig i fins fa poc, s'ha pogut veure a la Catalunya Nord.
Divendres que ve, 22 de juliol de 2011, s'estrena Passi el que passi, de Robert Bellsolà, a 12 cinemes (Ocine, de Girona --- Ocine, de Tarragona --- Arenas, de Barcelona Multicines --- Espai Funàtic, de Lleida --- Cinemes Arinco, de Palamós --- Multicines Sucre, de Vic --- Cinemes Girona, de Barcelona ---Cinemes Illa Carlemany, d' Andorra --- Cinemes Can Castellet, de Sant Boi de Llobregat --- Cinema Bosc, de Vilanova i la Geltrú --- Glòries Multicines, de Barcelona --- Cinema City, de Sta.Coloma de Gramanet). Són 12 còpies distribuïdes de manera totalment independent, gestionades una per una, sala per sala, per tal que la pel·lícula arribi al més ampli territori possible.
A veure. Fonts de la productora remarquen que es tracta d'"una comèdia indie catalana". I és que Robert Bellsolà (Girona, 17.06.1971) l'ha rodada sense comptar amb subvencions, en català —per descomptat— i a les localitats de l' Estanyol, Bescanó, Aiguaviva i Girona. La protagonitzen Marcel Tomàs (de la companyia Cascai Teatre), Carlotta Bosch (model i actriu resident a Nova York) i la nena Sara Gàlvez (que debuta). En papers secundaris, Antonio De Matteo, Maria Vallés, David Romero, Sònia Moreta, Mavel De La Rosa, Jordi Romanos, Ramón Curós. La banda sonora és a càrrec de Xurxo Núñez, músic multiinstrumentista gallec (germà del conegut gaiter Carlos Núñez) i compta amb cançons d'Els Amics de les Arts, Miqui Puig, The Pepper Pots, The Violet frequency, Rodney Gemmell, José Domingo i Santi Palacios.
De què va? La publicitat de la pel·lícula la defineix com "una original comèdia sex-omàntica!" I és que tracta d'un guionista (Àlex), que està escrivint un guió molt personal: la història d’un cap de setmana en què es proposa fer quatre vegades l’amor amb la seva dona. Quatre cops tampoc són tants, no? Però amb la filla pel mig, els amics, els veïns i una festa... no serà gens fàcil. I encara en serà menys, de fàcil, que tot això encaixi en un primer esborrany de guió, havent-se autoimposat l'Àlex que no n'ha de reescriure'n ni una sola ratlla!
A Robert Bellsolà, en Jordi Basté (RAC1) l'ha batejat simpàticament com "el Santiago Segura català", a la qual cosa ell respon La veritat és que vaig sempre amb la samarreta del film. La meva dona té ja ganes que estrenem i que me la tregui d’una vegada. No penso que tingui moltes connexions el meu film amb les d’en Segura, però sí que és una comèdia i sí és una mica grollera en alguns moments, però el que està clar és que estic una mica menys gras que ell, no?!.
Per tal de fer arribar la pel·lícula al públic, es va obrir una pàgina al Facebook que ha esdevingut la pàgina oficial de la pel·lícula i ja ha congriat més de 6.000 fans. Explica Bellsolà: Els que ens han seguit al facebook primer els ha agradat el tràiler i a més a més han valorat molt positivament el fet que estigués rodada sense subvencions (..) Però havíem de donar un contingut interessant als nostres seguidors de la pàgina i així vaig pensar en una campanya on aniríem penjant vídeos de famosos que recolzaven el film. Hem aconseguit el suport de gent tant dispar com en Joan Roca del Celler, en Reugenio l’imitador de l’Eugenio, l’actriu Mònica Pont, el director de cine eròtic en Conrad Son, en Lluís Gavaldà dels Pets, el gaiter gallec en Carlos Núñez, en Jordi Basté del Món a RAC1, en Vador Llador del Fricandó Matiner de RAC105, en Quim Masferrer del Teatre de Guerrilla, els de la serie d’internet Malviviendo, en Xurigeda i Faixedas i molts altres.
TV3 ha entrat en la producció del film, com a col·laboradora, i abans mateix de l'estrena a casa nostra, la pel·lícula ja compta amb un agent de vendes internacionals i s'ha passejat per mercats del film i alguns festivals. Amb l'empenta que el caracteritza, en Bellsolà va anar al mercat europeu del film de Berlín, amb 20 còpies en DVD sota el braç, i en va tornar amb un agent de vendes internacional, Joker Films (del Canadà) i amb una primera venda de drets, a Polònia (És com un gag: una pel·lícula catalana i en català que a qui primer interessa és a Polònia! —diu el director i productor). El maig, Whatever Happens (títol internacional de Passi el que passi), va passar pel Mercat del Film de Canes (on també va ser Pa negre). Del 22 al 26 de juny de 2011 ha estat al Detroit Windsor International Film Festival (curiosament, a la categoria "Documentary"). Del 23 de juny al 2 de juliol de 2011, ha participat (fora de competició) al Festival Internacional de Cinema de Moscú, en la subsecció Focus on Spain (al costat de títols com Pa negre, Mil cretins, Bruc, També la pluja...). I del 19 al 24 d'agot de 2011 serà al New York City International Film Festival. Això dels festivals —declara el cineasta— ha estat tota una sorpresa ja que una comèdia petiteta com la nostra, en català, en principi no tenia moltes possibilitats a festivals. Però com diu la meva dona, deu estar molt ben subtitulada!
Passi el que passi significa el debut de Robert Bellsolà en el camp dels llargmetratges. Llicenciat en Econòmiques i Dret, i Màster en Audiovisual Management per la Media Business School, es veu que s'estigué tres anys preparant per a ingressar al Cos d'Advocats de l'Estat, però se n'adonà que no havia de perdre més el temps i que havia de dedicar-se al que realment li agradava: l'audiovisual. I per començar, res millor que fer un documental sobre allò que més coneixia en aquell moment: l'experiència com a persona que es presenta a oposicions. Així és que agafà una càmera digital, féu la feina i el resultat: un treball que fou emès pel canal espanyol Documanía. Tot seguit va rodar un parell de curtmetratges —format pel qual no es pot pas dir que senti especial devoció— i va topar amb el rodatge de Soldados de Salamina, de David Trueba. Enmig de l'impacte que aquella filmació va tenir a les comarques gironines, se'n va anar a trobar els Trueba i els va proposar de fer precisament un documental sobre aquell rodatge, que s'acabaria anomenant Salaminos (posteriorment emès per TV3 i al canal Hispavisión de TVE, projectat al Festival de Nàpols i actualment dipositat al Museu del Cinema de Girona). Posat, també va assumir l'encàrrec de fer el "així es va fer" de Soldados de Salamina, inclòs al DVD del film basat en el llibre de Javier Cercas. Ran de tot allò, Bellsolà fundà la productora Aiguaviva Films S.L. (manllevant el nom al del seu poble i fent societat amb la dona, la germana i el cunyat). A continuació assumeix el documental Iaies cuineres, coproduït amb TV3, sobre les populars cuineres de Sils. Amic del gaiter gallec Carlos Núñez, va anar amb ell al Brasil, realitzant els documentals Cinema do Mar (inclòs al disc homònim, film d'una hora de durada a base d'imatges inèdites enregistrades per Carlos Núñez amb una càmera mini DV) i Brasil somos nós (sobre l'experiència brasilera del gaiter). El treball del gironí en el terreny musical passa també pel muntatge de diversos videoclips d' "Operación Triunfo" i per a Universal Music Spain, els The Pepper Pots... A Passi el que passi assumeix els rols de productor, director, guionista i muntador, a més de bregar en la distribució independent del film, que s'estrena finalment aquest divendres. I ja té un nou projecte, Fat love, del qual podem veure'n un "teaser" (en castellà) que corre per la xarxa, protagonitzat per Carolina Bang i Andoni Agirregomezkorta.
El dia 5 de gener de 2011, és previst que s'estreni La llarga caminada, de Peter Weir, a Catalunya, Illes i País Valencià, i Somewhere, de Sofia Coppola, podria ja arribar a Perpinyà.
D'això se'n diu començar bé l'any, cinematogràficament: si més no, pel que fa a expectatives!
www.bruc-lapelicula.es/cat aquest és el web de Bruc, la llegenda, la producció d' Ikiru films que, dirigida per Daniel Benmayor; protagonitzada per Juan José Ballesta, Vincent Pérez i Santi Millan i distribuïda per la "major" Universal, arriba dimecres a bona part de la nostra cartellera, en català i castellà.
Si la llegenda real és aquella tan coneguda del famós timbaler (que si s'hagués tocar altres coses, segurament ja faria temps que arribaríem a París amb TGV), l'argument de la pel·lícula ficciona el després d'aquella derrota de l'exèrcit napoleònic, empescant-se'n una d'acció protagonitzada per l'"heroi" del Bruc. Tant que, de nom, els responsables del film, li han posat Bruc, al personatge!
Quina mala pinta que va agafant tot plegat!
FOTO Cartell català de Bruc, la llegenda, de Daniel Benmayor
Finalment serà aquest gener que arribarà a les pantalles d'arreu La llarga caminada (The Way Back / Camino a la libertad / Les chemins de la liberté), el nou film de Peter Weir.
Adaptació del llibre autobiogràfic de Slavomir Rawicz i protagonitzada —entre d'altres— per Colin Farrell, Ed Harris, Jim Sturgess i Saoirse Ronan, promet ser un nou relat cinematogràfic del combat entre l'home i la natura, com el que tan magníficament va servir-nos a l'esplèndida Master and Commander.
A La llarga caminada se l'esperava en l'última edició del Festival de Canes, però a l'hora de la veritat, ni tan sols fou presentada a Venècia 2010, ni a Toronto 2010. La productora ha apostat clarament pel camí dels Òscar i, així, només l'ha deixada veure al Festival de Telluride (al marc d'un homenatge a Peter Weir), on les projeccions valen perquè la pel·lícula pugui optar a premis anuals d'algunes associacions i té previst fer-ne una estrena absolutament restringida a Los Angeles (Califòrnia), clarament perquè pugui optar als guardons de l'acadèmia de Hollywood. El gruix de les estrenes comercials de debò tindran lloc al decurs del mes de gener de 2011. A Catalunya, el País Valencià, les Illes i Andorra la podrem veure a partir del 5 de gener; a la Catalunya Nord, a partir del 26 de gener (per bé que Anglaterra sembla que ja la tindran per Sant Esteve).
Ran de l’assassinat de Dionís Seguí i el seu fill, la família de l'Andreu s'ensorra. Ell té només onze anys i veu com el seu estimat pare, en Farriol, ha de fugir. Som als anys més crus de la postguerra civil, a la ruralia de Catalunya, i a ca l'Andreu són del bàndol dels perdedors. En Farriol ha d'anar-se'n i amagar-se perquè veu a venir que les autoritats li encolomaran el crim dels Seguí. Florència, la seva dona, es queda sola i, tot i treballar de sol a sol en una fàbrica tèxtil, no pot mantenir el fill, de manera que l'Andreu ha d'abandonar casa seva per viure en una masia al mig del bosc, amb l'àvia, les tietes i els cosins.
A l'escola nova, l'Andreu hi estudia amb ganes, perquè vol arribar a ser metge i no patir més les humiliacions dels vençuts. Entre les seves noves relacions sorgeixen dos confidents: la seva cosina Núria, una nena destrossada per tot el que li ha tocat viure, i un noiet intern en un convent veí, que -tísic- sent la mort com a molt propera.
Però arriba el dia que detenen Farriol i, per a l'Andreu, que està convençut de la innocència de son pare, esbrinar qui o quins van ser els autèntics assassins dels Seguí passa al davant de tot. En aquesta recerca descobreix com els fantasmes del passat cauen una i altra vegada sobre el món dels adults, farcint-lo de mentides i ocultacions. Ningú s’escapa de tanta falsedat, ni de la desolació moral que ha produït la guerra...
Els senyors Manubens, els amos rics de la masia, que no tenen fills, ofereixen a l'Andreu pagar-li els estudis i endur-se'l amb ells a ciutat. El menut no desaprofita l'ocasió..., desfermant del tot el petit monstre en què l'han convertit els esdeveniments i les descobertes que ha fet .
Aquesta és una sinopsi de Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga que s'estrena divendres, 15 d'octubre, a bona part de la nostra cartellera.
El personatge de l'Andreu l'interpreta Francesc Colomer. Nascut a Vic el 1997, mai no s'havia plantejat fer d'actor fins que, un bon dia, a l'escola van anunciar un càsting de nens per a una pel·lícula. Ell s'hi va presentar i va fer la prova, però de seguida se'n va oblidar. De manera que el sorprengué la trucada, al cap de mesos, que el convocava a un segon càsting, en què ja hi era present Agustí Villaronga. Aquella segona prova convencé del tot al cineasta que en Francesc era qui havia de protagonitzar Pa negre. No cal dir que, per al menut, va ser tota una alegria això que el triessin precisament a ell, entre tants altres candidats; però assegura que, alhora, va començar a preocupar-se perquè vaig pensar que potser no ho feia prou bé, ja que no era actor -reconeix-. A l'hora de la veritat, però, va saber adaptar-se al ritme i les exigències del rodatge -explica que també li resultà divertit estar-se a bosc, amb la resta de nens- i, quan les seqüències li exigien una tasca interpretativa, se'n va poder sortir gràcies a una certa habilitat seva i al suport i consells dels actors professionals que l'envoltaven. I, esclar, a la tasca d'Agustí Villaronga a la direcció. Potser tot plegat és encara massa recent, però sembla que l'experiència ha estat tan positiva per a Francesc Colomer que pensa dedicar-se a l'interpretació tan aviat com pugui (text elaborat a partir del Material de difusió del film).
El gran actoràs que és Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 17.12.1976) dóna vida a Farriol, el pare de l'Andreu. Aquestes són les seves credencials: Bestezuelas (Carles Pastor, 2010); Pa Negre (Agustí Villaronga, 2010); Henri 4 (Jo Baier, 2010); Ventdelplà (sèrie TV, 2008); Comida para gatos (tvmovie de Carles Pastor, 2008); Los hombres de Paco (sèrie TV, 2008); La via Augusta (sèrie de TV, 2007); Després de la pluja (tvmovie d'Agustí Villaronga, 2007); Mar de fons (sèrie de TV, 2007); El coronel Macià (Josep Maria Forn, 2006); El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006); Locos por el sexo (Javier Rebollo, 2006) Àngels i Sants (sèrie de TV, 2006); Camps de maduixes (tvmovie de Carles Pastor, 2005); Amor idiota (Ventura Pons, 2004); Nubes de verano (Felipe Vega, 2004); La casita blanca. La ciudad oculta (Carles Balagué, 2002); Estrella del sur (Luis Nieto, 2002); Guerreros (Daniel Calparsoro, 2002); L’illa de l’holandès (Sigfrid Monleón, 2001); Salvajes (Carlos Molinero, 2001); Temps de silenci (sèrie de TV, 2001); El mar, d' Agustí Villaronga; La sucursal (tvmovie de Jesús Font, 1995)
Guardonada amb el Premi a la Millor Actriu del Festival de Sant Sebastià 2010 pel seu treball a Pa negre, i aclamada per la crítica, Nora Navas (Barcelona, 1975) hi encarna Florència, la mare de l' Andreu i dona de Farriol. Forjada al teatre i a la televisió, Nora Navas ha treballat a les ordres de Lluís Pasqual a La casa de Bernarda Alba i de Xavier Albertí, a Tennessee; ha estat la dona de Mucius al Calígula, de Camús, dirigida per Ramon Simó, i Irina, a Les Tres germanes, de Txèkov, en versió d'Ariel García Valdés, i ha intervingut en sèries televisives com Vent del Pla, Porca Misèria, Jet Lag i El cor de la ciutat. Al cinema, a més de Pa Negre (Agustí Villaronga, 2010), ha intervingut a Les vides de Cèlia (Antonio Chavarrías, 2006); Lo bueno de llorar (Matías Bizé, 2006); Cualquiera (David Marqués, 2003), i Un banc al parc (Agustí Vila, 1999).
Divendres podrem descobrir Pa negre, d'Agustí Villaronga. De fet, n'hi ha una projecció avançada a la premsa, dimecres, dia 13; però al públic, arriba divendres.
Villaronga és un autor, un cineasta amb el seu propi estil, les seves inquietuds artístiques i unes temàtiques que el mouen a crear. Tanmateix,Pa negre se'ns assegura que ha comptat amb unes condicions de producció noves. En parlava ahir Bernat Salvà a l' Avui+ElPunt: L'estrena de ‘Pa negre', ‘Herois', ‘Bruc' i ‘Eva', títols de pressupost alt i amb vocació d'arribar a públics amplis, evidencien la nova política d'ajuts de Cultura (De gènere i en català, Bernat Salvà, Avui+ElPunt).
De ben segur que aquesta nova política d'ajuts incomoda alguns i el debat, si no la polèmica, està servit. Certament, quan aquí s'ha volgut fer coses desmesurades, s'han comès errors fatals; però cal veure les pel·lícules sense prejudicis (és a dir, sense "parti pris" -que en dirien alguns dels detractors-). En tot cas, Pa negre té, ara com ara, l'aspecte de ser la pel·lícula més d'autor de tot aquest grapat de títols.
Destacada al Festival de Cinema de Màlaga, amb una menció especial Jurat de la Zona Zine, i el premi de millor actor d'aquesta secció a Blai Llopis, La nit que va morir l'Elvis és l'opera prima d' Oriol Ferrer. Cosa que no vol pas dir que el seu autor sigui cap nou vingut al món del cinema: fa vint anys que hi treballa de valent.
Oriol Ferrer ha volgut aprofitar l’ocasió per retre petits homenatges a aquells directors que han marcat la passió que sent pel seu ofici, el cinema: Buñuel, Wenders, Lynch...
Està previst que La nit que va morir l'Elvis s'estreni al Circuit Català de Cinema Digital i als renovats Cinemes Girona, de Barcelona ciutat. Amb un repartiment en què hi trobem el guardonat Blai Llopis, Carme Pla, Ernest Villegas, Anna Ycolbazeta i un ampli repertori d’actors amateurs habituals de "La Passió d’Esparraguera", la pel·lícula gira al voltant d'un personatge peculiar, l’Aureli Mercader (Llopis), un home solitari i hipersensible amb ofici ben estrany (el de provador de coses) i que, quan es deixa anar, la ment el du a mons imaginaris. A mesura que la pel·lícula ha anat agafant cos i entitat a la sala de muntatge ens hem adonat que l'accent havia de recaure en el misteri que ocupa al protagonista, l’Aureli Mercader (..) i en la necessitat de trobar respostes del que va passar una nit... La nit que va morir l'Elvis, assegura el director del film. L’Aureli Mercader ja no es fa com abans amb els veïns i viu en una petita finca envoltada per obres que en van transformant l'entorn. Són les obres que promou un grup molt poderós, amb grans interessos econòmics embolcallats d'un catolicisme extremista, que s'ha proposat convertir els voltants de Montserrat en una reserva espiritual per a famílies respectables: blanques, creients i de classe alta. Tots els plans d'aquest grup van segons el que han previst; mentre que al món de l’Aureli, la distància entre la imaginació i la realitat s’escurça cada cop més...
Ara que a França i als Estats Units estan cridant l'atenció iniciatives com les de proposar als internautes que es facin coproductors de films, a casa nostra el productor deLa nit que va morir l'Elvis gairebé s'hi ha avançat, amb una estratègia innovadora. Porta un any venent-ne entrades, des d'abans fins i tot que en comencés el rodatge i, segons informa, ja en du venudes 4.000. Els futurs espectadors podem comprar-les al web de la pel·lícula, amb oferta 2x1, i són vàlides pels primers quinze dies d'exhibició al Circuit Català de Cinema Digital.
El númerp 1993, corresponent a la setmana del 7 al 13 de maig, de la revistaPresència publica un reportatge de 4 pàgines, signat per Anna Aguilar, amb informació actualitzada i material gràfic de la pel·lícula Pa negre, en què Agustí Villaronga ha adaptat part del material literari d 'Emili Teixidor.
Editada ara com a suplement dominical dels diarisAvui i El Punt, la veterana revista manté una notable atenció a propostes culturals com la d'aquest nou film de Villaronga.
Aquest reportatge ens permet conèixer, entre altres coses, la sinopsi fílmica (recordem que no tan sols adapta la novel·la homònima, sinó que el cineasta mallorquí n'ha escrit el guió també amb elements de Retrat d'un assassí d'ocells i Sic Transit Gloria Swanson), i que la pel·lícula està ja totalment enllestida.
No estava a punt per a Berlín 2010, és clar que no ha entrat en selecció per a Canes 2010 (com m'hagués agradat, que hi fos!), i segons s'assegura en aquest article, ara es postula per la competició de la Mostra de Venècia. Esperem que els convenci (Marco Müller, el director de Venècia ja coneix Villaronga, a qui va seleccional El mar l'any 2000, quan dirigia el Festiva de Berlín, i recordem que "li" va guanyar el premi Manfred Salzgeber -cosa que sempre agraeixen, els directors dels certamens, que les seves apostes obtinguin reconeixement-).
A la deriva, el nou llargmetratge de Ventura Pons, basat en la novel·laÀrea de servei, de Lluís-Anton Baulenas, arribarà a bona part de la nostra cartellera el 23 d'octubre, segons que acaba d'anunciar la distribuïdora catalana de la pel·lícula, Baditri.
A la deriva gira al voltant d'Anna, una noia que acaba de tornar de l’Àfrica, on ha treballat d'infermera per una ONG a primera línia de conflictes inacabables. Ha trobat feina de guarda de seguretat en un centre de salud d'alta volada als afores de Barcelona i, en trencar amb el seu home i anar-se'n de casa, un company de feina li deixa una autocaravana com habitatge provisional. Tot primer s'està en un càmping desert i després s’instal·la a l’aparcament d’una àrea de servei de l’autopista. En una ronda nocturna al centre on treballa, coneix un noi -ingressat per ordre judicial- que no camina per causa d’una paràlisi i que es nega a revelar qui és. L'atracció que hi anirà sentint es convertirà aviat en una relació fosca i d'autèntica dependència. Tanmateix, són els horrors de l’Àfrica, el que l'Anna no es pot treure del cap ...
L'actriu Maria Molins dóna vida al personatge d'Anna i, amb ella, completen el repartiment Roger Coma, Fernando Guillén, Marc Cartes, Albert Pérez, Anna Azcona, Mercè Pons, Rosa Vila, Òscar Rabadán, Pere Eugeni Font, Oriol Tramvia i, en una breu aparició, Boris Izaguirre -que debuta al davant de les càmeres de cinema-.
El tàndem Ventura Pons - Lluís-Anton Baulenas ha donat anteriorment pel·lícules com Anita ja no perd el tren i Amor idiota. Dos films de resultat ben diferent, a cavall d'un època millor i una de pitjor del cineasta; però també a tó amb un cert pendent cap a l'estancament de Baulenas, un dels gran narradors de la literatura catalana d'ara mateix. Àrea de serveiés una novel·la que d'alguna manera evoca el primer Wenders: veurem el que n'haurà tret Ventura Pons. Serà A la deriva una refeta del cineasta? Permetrà reivindicar novament l'obra de Baulenas com a bona matèria primera per al cinema? La resposta, a partir del 23 d'octubre.
Des que Inglourious Basterds es va projectar al Festival de Canes, tothom hi diu la seva sobre com l'ha d'arreglar, en Tarantino. De seguida hi hagué els que la defensaven, per bé que aconsellaven recuperar-ne la versió llarga -l'havia retallada força minuts respecte al muntatge inicialment anunciat-, i hi vam haver els detractors que hi vèiem alguna possibilitat que millorés d'alguna manera, si l'escurçava, retallant-hi vés a saber què, sobretot l'innecessari metratge pesat de la llarguíssima i insípisa seqüència del bar -ja perdonareu, però identifiquem-la així, "la del bar"-. Al cap de pocs dies, Universal val indicar a Tarantino que n'havia de recuperar el muntatge més llarg inicialment previst, cara a l'estrena comercial aquest agost de 2009. Ara, diuen que s'ha decidit a escurçar-la...
Sort que queden pocs dies per a l'estrena (el 19 d'agost en alguns països; el 21, als Estats Units; aquí, s'ha endarrerit al 18 de setembre, perquè es presentarà a Sant Sebastià, en què obrirà Zabaltegi·Perles d'altres festivals). Sort, perquè la cosa ja deu ser estressant: un pam més o menys deu separar la pel·lícula de l'èxit o el fracàs. O és que ja no hi ha res a fer.
Podeu llegir el comentari sobre la pel·lícula que ja he penjat aquí [Inglourious Basterds]
La distribuïdora Wanda Films preveu estrenar el 26 de juny, Tres dies amb la família, 'opera prima' de la barcelonina Mar Coll. Triomfadora al Festival de Màlaga, on s'endugué el premi a la millor direcció, al del millor actor (Eduard Fernández) i a la millor actriu (Nausicaa Bonnín), és una producció d'Escándalo Films -la productora de l'ESCAC- rodada orginalment en català -al·leluia!-, amb la participació de TVE i amb TV3 de producció associada.
Nausicaa Bonnín hi encarna Lea, una noia que ha de fer cap a Girona perquè se li ha mort l'avi. Això comporta el retrobament amb la família, que es pot dir no ha vist des que se n'anà a l'estranger. I li esperen tres dies de convivència amb els descendents del traspassat patriarca dels Vich i Carbó. Són els tres dies que duren la vetlla del difunt, el funeral i l'enterrament: un bon moment per contemplar el joc d'aparences d'aquesta burgesia conservadora, en què tots els problemes, per evidents que siguin, mai no es fan explícits. Lea rebutja aquest món tan hipòcrita que tanmateix se li aferra a la pell com un vestit fet a mida.
Al repartiment de Tres dies amb la família, a més de Bonnín i Fernández, hi trobem noms com Ramon Fontseré, Philippine Leroy-Beaulieu, Francesc Orella, David Verdaguer i Mercè Compte.
Nascuda a Barcelona el 1981, Mar Coll va entrar a l'ESCAC amb 18 anys i en sortí graduada en l'especilitat de direcció. El seu treball de final de carrera, el curtmetratge La última polaroid, es va projectar a diversos festivals, amb prou èxit. Mar Coll viu actualment a Mèxic.
Vagarejant per la xarxa, he anat a petar al web de la distribuïdora catalana Baditri i hi he trobat anunciada Cataluña Espanya. La pel·lícula, un documental d'Isona Passola, amb guió de Joan Dolç i la mateixa Passola. I això és el que expliquen: Avui és més necessari que mai que els catalans ens expliquem aquí i a fora. Fins ara, sembla que no s’hagi trobat la manera que Catalunya i Espanya s’entenguin. La desinformació, el desconeixement i la poca difusió de la realitat catalana a la resta de l’Estat, fan que sigui necessari, ara més que mai, un esforç de reflexió de la societat civil. El diàleg s’ha d’obrir en un horitzó modern i europeu. Volem, com ho va fer la "Pelota Vasca", en el seu moment, empènyer a la reflexió amb la visió serena de pensadors de totes les tendències, més que amb la dels polítics, que tenen tot l’espai en els mitjans. Des de Toni Soler a Rubert de Ventós passant per Albert Boadella, de José Alcalá-Zamora y Queipo de Llano a Luis Mª Ansón, passant per l’humorista Máximo, i més de quaranta homes i dones RAONANT i SACSEJANT els nostres prejudicis, sobre el sentit dels Estats de les Nacions, ara que ja és el futur.
Us he de confessar que, entre el títol de la pel·lícula, aquest text i la poquíssima confiança que em mereix Isona Passola -cognoms a part-, ben poca cosa n'espero. Mirem, per exemple, com presenten la pel·lícula en versió espanyola:
"Cataluña Espanya" es un largometraje documental para salas de cine sobre el diálogo en la relación entre Catalunya y España, desde el punto de vista económico, filosófico, histórico, no político. Por esto entrevista a conocidos pensadores que han reflexionado sobre el tema desde el punto de vista teórico. Este documental pretende ser un elemento de reflexión sobre las tensiones territoriales que existen en España para abrir puntos de vista desde la máxima libertad de expresión. (Traducció: "Cataluña Espanya" és un llargmetratge documental destinat a sales de cine sobre el diàleg en la relació entre Catalunya i Espanya, des del punt de vista econòmic, filosòfic, històric, no polític. Per això entrevista a coneguts pensadors que han reflexionat sobre el tema des del punt de vista teòric. Aquest documental pretén ser un element de reflexió sobre les tensions territorials que hi ha a Espanya per a obrir punts de vista des de la màxima llibertat d'expressió")
Molt significativa és la diferència de to entre el que es diu en la versió catalana del web i el que es diu en l'espanyola. L'esbiaix i el prejudici espanyolista és claríssim, si la pel·lícula s'avé al que es llegeix al web de Baditri. I em temo que s'hi ben avindrà...
Hi hauna mena de vincle espiritual entre Rumble Fish (Rumble Fish / La ley de la calle / Rusty James / Rusty il Selvaggio) i Tetro. Per això m'ha semblat ideal que totes dues estiguin filmades en blanc i negre.(Francis Ford Coppola, notes de producció del web de Tetro)
Tetro és el primer guió original de Francis F. Coppola des de La Conversa (The conversation) i el defineix com el seu film més personal, nascut dels records i emocions de la seva infantesa i joventut, passatts totalment pel filtre de la ficció. Es tracta de l'agradolça història de dos germans, d'una família perduda i retrobada i dels conflictes i secrets al si d'una família d'artistes italoargentina -segons s'explica al mateix web-.
Al web oficial de la seva nova pel·lícula Tetro, Francis Ford Coppola ens la presenta mitjançant un video que hi ha inserit, en què ens regala, mentre el sentim, una visita al seu despatx de Napa Valley.
Cada dia són més intensos els rumors que Tetro anirà al Festival de Canes. I el fet que ja se n'estigui anunciant l'estrena a part de la nostra cartellera el proper mes de maig, encara els dóna més versemblança.
Protagonitzada per Vincent Gallo, Alden Ehrenreich, Maribel Verdú, Klaus Maria Brandauer, Carmen Maura i Rodrigo De la Serna, Tetro segueix la vida d'una família italiana emigrada a l'Argentina. Seguint una tradició veterana en el cineasta, la producció d'aquest film n'ha passades de tots colors. A Buenos Aires, li van entrar a robar, se li endugueren l'ordinador i es quedà sense el guió ni bona part de la documentació. Matt Dillon i Javier Bardem n'havien de ser protagonistes i a l'hora de la veritat, res. A més, el personatge de Bardem l'acabà convertint en el d'una dona.
Algunes seqüències de Tetro les ha filmades a La Ciutat de la Llum, d'Alacant, i ha estat prou bo el vincle entre Coppola i Maribel Verdú, que va anar, amb companyia de la seva filla, Sofia Coppola, a veure-la actuar en un teatre de Madrid.
Llegeixo a l'Avui.catque el 3 de març de 2009, Filmoteca de València estrenarà Diari d'un malalt d'amor, de Samuel Sebastian -el primer llargmetratge de ficció rodat en valencià des de fa cinc anys-, que descriu com una proposta experimental i sense guió previ protagonitzada per Àngel Figols, Sara Juárez i Antonio Mochón Pradas. La projecció d'aquestes aventures poètiques d'un home anomenat Lovesick, que viatja per viure i per a estimar -així les presenta la Filmoteca- tindrà lloc a les 8 del vespre, a la Sala Luis G. Berlanga.
A l'apunt [Diari d'un malalt d'amor] del bloc Diaris d'imatges, es comenta amb alegria la notícia -Per fi podem estrenar 'Diari d'un malalt d'amor'. És ben curiós com una pel·lícula tan senzilla haja hagut de patir tants avatars, però a la fi l'esforç ha valgut la pena- i comenten com costa fer cinema valencià però més encara costa fer cinema valencià en català. I hi ha penjats el tràiler, dos teaser, el reportatge d'Info TV i un tall amb el tema principal del film cantat per Clara Andrés.
A bona part de la nostra cartellera, finalment divendres dia 16 de gener de 2009, arriba Entre les murs (The Class / La clase / La classe), de Laurent Cantet, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Canes i pel·lícula que hauria de veure tothom que s'interessi per la complexitat de la nostra societat occidental, per l'ensenyament i, sens cap mena de dubte, tampoc no se la poden perdre aquells a qui agrada el bon cinema.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
