El Jurat d' Un Certain Regard del Festival de Canes 2010 ha fet públic aquest vespre el seu veredicte, al decurs de la cerimònia de cloenda que ha tingut lloc a la Sala Debussy.
La presidenta, en nom del seu Jurat, ha volgut fer constar d'antuvi com el film d'inauguracióL'estrany cas d'Angèlica, de Manoel De Oliveira, va unir el jurat des del primer moment, i com aquest film ha il·luminat tota la selecció d'Un Certian Regard. Dit això, els premis:
Premi Un Certian Regard "Fondation Groupama Gan pour le Cinéma"
HAHAHA, de HONG Sangsoo (una comèdia deliciosa, deixeu-m'hi afegir!)
***
Premi del Jurat d' Un Certain Regard
Octubre, de Daniel i Diego Vega (tragicomèdia d'un solter gasiu, hereva de Kaurismaki i de certs còmics, deixeu-m'hi afegir!)
***
Premi d'Interpretació
Adela Sánchez, Eva Blanco, Victoria Raposo, protagonistes d' Els llavis, d' Ivan Fund i Santiago Loza (que no he vist, deixeu-m'hi afegir!)
Al Festival de Canes, el Jurat Ecumènic, integrat per representants de diverses confessions cristianes, atresora una llarga trajectòria i un prestigi per com ha apostat sempre per obres moralment prolífiques.
El Jurat Ecumènic de Canes 2010, format per la francesa Michèle Debidour (presidenta), la danesa Sanne E. Grunnet; l'alemanya Julia Helmke; el belga Jos Horemans; leslovac Tomas Straka i el francès Jacques Vercueil, han atorgat el premi a
Dels homes i els déus (Des hommes et des dieux / Of God and Men), de Xavier Beauvois
amb la següent explicació D'una gran bellesa plàstica, servit per una interpretació col·lectiva destacable i marcat pel ritme entre la feina i la litúrgia, aquest film reconstrueix el sacrifici dels monjos de Tibhirina (Algèria, 1996), maldant per seguir amb la seva obra de pau malgrat la violència desfermada. La profunditat humana dels monjos, el seu respecte per l'Islam i la seva generositat pels veïnat amb què conviuen motiven la nostra opció.
Motivació: Al llarg de les estacions de l'any, amistat i tendresa es despleguen de manera senzilla entre gent normal i corrent que passen per les alegries i les penes de la vida quotidiana. La posada en escena i grans intèrprets expressen relacions autèntiques. Cadascú és convidat a assumir la seva pròpia vida
FIPRESCI és la federació internacional d'associacions de crítics. La nostra Associació Catalana d'Escriptors i Crítics Cinematogràfics en forma part. La principal activitat de FIPRESCI és la de participar a tot de festivals i, a través dels jurats que es munten en cada cas, expressar una opinió "crítica" sobre les pel·lícules que s'hi han projectat, en forma de premi.
El Jurat FIPRESCI de Canes 2010, format pel turc Alin Tasciyan (president); el suís Christian Jungen; el suec Martin Andersson; el francès Gideon Kouts; el nord-americà Gabriel Klinger; la búlgara Boryana Mateeva; el japonès (o japonesa) Akiko Kobari; la francesa Heike Hurst, i el rus Igor Gouskov, ha premiat:
Avui és tarda de premis. No pas de Palmarès, que es coneixerà demà; sinó dels de les anomenades seccions paral·leles, així com el de la FIPRESCI i del Jurat Ecumènic.
En aquest mateix moment, ha començat l'acte de proclamació dels de FIPRESCI i Jurat Ecumènic. De manera que aprofito l'espera de saber-ne el resultat, per a penjar aquest apunt sobre els guardons de la Quinzena dels Realitzadors:
El nomenament de l'actor mexicà Gael García Bernal com a president del uUrat de la Càmera d'Or confirma un esbiaixament si més no discutible en l'elecció d'aquesta figura els darrers anys.
La Càmera d'Or és el guardó de Canes a un primer llargmetratge, per bé quedarrerament aquest criteri l'han desllanegat una mica, per a incloure-hi obres segones o terceres... atès que avui en dia molts nous cineastes es troben que els seus reals primers films sovint han estat produccions videogràfiques que no han arribat a les sales cinematogràfiques o que hi han tingut una difusió escassíssima. Agafem el cas d'Albert Serra: va poder optar a la Càmera d'Or amb Honor de cavalleria, tot i que abans havia fet Crespià.
Un Jurat, independent de la Competició i dels altres que hi pugui haver per Canes, té la missió específica d'atorgar aquest guardó a un film d'entre els projectats a la Setmana de la Crítica, a la Quinzena dels Realitzadors o la Selecció Oficial, i que es tracti d'una "opera prima" (amb el matís que he dit).
El cas és que, durant una bona colla d'anys, havien estat presidents del Jurat de la Càmera d'Or noms de prestigi, cineastes que havien deixat petja o avalats per trajectòries sòlides, que, des del seu prestigi i mestratge, paraven atenció als nous valors de la cinematografia mundial. Estem parlant dels germans Dardenne (2006), Abbas Kiarostami (2005), Wim Wenders (2003), Otar Iosseliani (2000); Michel Piccoli (1999), Tran Anh-hung (1998). Cal reconèixer que, per entre mig, ja hi havia hagut algun nom com el de Maria De Medeiros (2001), que a part de ser coneguda com a actriu, a penes si podia acreditar alguna cosa més com a directora que el fet d'haver dirigit l'emotiva però limitadeta Capitaes de abril. O el cas de Tim Roth (2004), actor embalat per l'empenta Tarantino a qui poc se li coneix cap activitat com a director, llevat de la seva The War Zone. Sembla que De Medeiros i Roth potser haurien estat més ben col·locats no pas de jurats, sinó de candidats. Tanmateix, els seus van ser casos aïllats. En canvi, un cop va ser-ne president el singular i agosarat Bruno Dumont el 2008, la cosa l'han deixada en mans d'actors que, com De Medeiros i Roth, tenen molt poc bagatge darrere la càmera i, al damunt, un prestigi moderat com a intèrprets (no són personalitats com Michel Piccoli, per entendre'ns): Roschdy Zem, el 2009, i Gael García Bernal, el 2010.
Certament, Zem i García Bernal els podem considerar prou joves i amb una experiència incipient com a directors perquè puguin sintonitzar amb les noves fornades d'autors cinematogràfics. Però em temo que l'edat, la proximitat generacional, no és garantia de cap mirada oberta a la innovació o a la creació cinematogràfica. Ras i curt, a part de ser actors que, per exemple, aprecio força com a intèrprets, la pregunta és: tenen prou coneixement de l'art cinematogràfic, Zem i García Bernal, com per estar amatents als nous valors? O són rostres i presències mediàticament interessants per al Festival, que així els garanteix l'estada al certamen d'un conegut més?
El protagonista d' Amores perros, Y tu mamá también, Diarios de motocicleta, La mala educación, The King, Babel, La ciència dels somnis... va crear la productora Canana Films amb el seu amic, compatriota i col·lega Diego Luna i un tercer soci; companyia que ha fet possible Abel, que Luna presenta a Canes 2010 Fora de Competició i, entre altres títols, Déficit, el llargmetratge amb què el 2007 García Bernal debutà com a director, sense que se n'hagi sentit a parlar gaire. D'aleshores ençà se li coneixen dues incursions en aquest cantó de la càmera: l'episodi "The Letter" del film col·lectiu 8 (2008), on estigué envoltat de noms com Jane Campion, Gus Van Sant, Wim Wnders, etc, i "Lúcio" (2009), episodi d'un altre film col·lectiu, Revolución, que es projecta precisament al marc de l Setmana de la Crítica de Canes 2010, i en el qual novament està rodejat de noms importants o reconegudament emergents ara mateix (en el panorama mexicà): Fernando Eimbcke, Amat Escalante, Cralos Reygadas, Rodrigo Pla, Diego Luna (!), Rodrigo García. No sembla, doncs, que el noi atresori prou currículum com per presidir el Jurat de la Càmera d'Or.
No s'ha descartar, però, que aquesta opció per Gael García Bernal tingui alguna cosa a veure amb la notable presència de cineastes centre i sud-americans a Canes 2010; entre els quals, els mexicans Alejandro González Iñárritu (a Competició amb Biutiful), Diego Luna (en sessió especial Fora de Competició amb Abel), Jorge Michel Grau (a Quinzena, amb Somos lo que hay), Michael Rowe (australià, a la Quinzena amb una producció mexicana, Any de traspàs), i l'equip de noms que congria Revolución (a Setmana de la Crítica), com ja hem comentat.
Tot i que es tracta d'una secció no competitia dins de la Selecció Oficial, fa uns anys que s'ha trobat una manera de remarcar amb alguna distinció determinats films d'entre els que en conformen la programació. Tant és així, que el Jurat que les atorga és diferent del que configura el Palmarès de la Competició; la cerimònia en què es proclamen els "guanyadors/ores" va a part de la Gala del Palmarès; les distincions que es lliuren són poca cosa més que un diploma i (molt important) el suport a la distribució de la pel·lícula, el dret a poder promocionar-se esmentant aquest guardó.
L'equip que presideix Claire Denis i que haurà de pronunciar-se sobre les pel·lícules que s'han programat a Un Certain regard d'enguany, és el següent:
Conformar el jurat d'un festival de cinema acaba sent-ne un dels aspectes més delicats. Si tinc temps, penjaré en aquest blog un apunt sobre coses i "cases" dels jurats de Canes que Gilles Jacob explica a La vie passera comme un rêve: algunes, ja són coses sabudes; d'altres, interessants de conèixer-les... i les que no ens deu revelar! Més enllà d'aquesta mena d'interioritats, però, hi ha la gran qüestió delicada: qui pesa dins d'un jurat i quina mena d'actitud té envers la mena de cinema seleccionat en competició. Per exemple, Tim Burton és una personalitat cinematogràfica prou reconeguda com per ser president de Canes; però com es mira, ell, el cinema dels Kiarostami, Kitano, Leigh, Apichatpong Weerasethakul, etc.? És a dir, els autors més destacats de la tria d'enguany i que, d'entrada, semblen pre-destinats a convertir-se en màxim favorits a la Palma d'Or, tenen cap opció real, amb Tim Burton de president? Potser sí; només exposo l'interrogant. Ara bé, serà Burton l'home fort d'aquest jurat? Recordem, per exemple, que el 2008, el "progressista" Sean Penn es veié molt ben acomboiat pel seu equip, a l'hora de tancar un veredicte socialment molt sensible. O que l'any passat, l'enorme personalitat d'Isabelle Huppert ajudà i molt al triomf de La cinta blanca, de Michael Haneke. Però, per esmentar una edició emblemàtica en què la presidència fou gairebé decorativa, el 1997, just el del cinquantenari de Canes, Nanni Moretti esdevingué l'autèntica personalitat forta en jurat en què, presidit per Isabelle Adjani, hi havia (per cert) Tim Burton, Mike Leigh (enguany en concurs) i Paul Auster, entre altres (i, parem atenció, la Palma d'Or -compartida- fou per a El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami -aquest any, també en competició-, i L'anguila, de Shohei Imamura).
Víctor Erice, corresponent cinematogràfic d'Abbas Kiarostami, per encàrrec del CCCB i el Pompidou (recordem-ho), i home amb fama de tenir un caràcter no gens dúctil, sembla que pot deixar petja de valent en aquest jurat; en què podria trobar aliances probablement fàcils amb el crític de cinema i actual director del Museu del Cinema de Torí Alberto Barbera i amb l'antic crític, guionista i cineasta Emmanuel Carrère. Serà Erice l'home fort d'aquest jurat? Realment hi haurà un bloc com aquest que he apuntat i un altre, bàsicament amb els actors i actrius que... serien més propensos a films... més convencionals? Ja ho veurem. Però novament, com passa cada any, en aquest i qualsevol altre festival de primer ordre, la línia de la programació pot topar molt seriosament amb la majoritària en un jurat, a vegades triat pels "noms" i que va cap a un altre cantó.
El jurat dels llargmetratges que conformen la competició de Canes 2010, el formaran:
Tim Burton, director nord-americà, que en serà el president
Serà la primera vegada que un creador procedent del cinema d'animació presideixi el jurat, ha declarat Gilles Jacob –president del certamen-, que ha qualificat Tim Burton de "cineasta amb el cor d'or i les mans de plata" (jugant amb el títol francès d' Eduard Mans-de-tisora: Edward aux mains d'argent).
Per a l'autor de films com Ed Wood, Sweeney Todd i Charlie i la fàbrica de Xocolota, serà "com viure un somni fet realitat" i s'ha manifestat preparat per a encarar el repte: Havent passat la meva joventut vient programes triples i fent maratons de 48h de pel·lícules de terror, me'n sento capaç –ha manifestat-.
Aquest nomenament sorprèn. Fins i tot ho ha reconegut Thierry Frémaux, director del Festival, per a qui Tim Burton és tanmateix un artista complet, fantàstic i brillant, un autor popular que ha bastit el seu propi imaginari i un home interessant que coneix bé la història del cinema, i -ha afegit molt significativament-La seva legitimitat serà incontestable per als cineastes que participin a la competició.
Com he fet tots aquests anys, m'agrada tancar el reguitzell d'articles sobre el Festival de Canes amb un parell molt concret de 'post': un, en què comento el Palmarès, i l'altre, en què recullo els meus comentaris sobre totes les pel·lícules que hi he vist. Així doncs, enfilant la recta final del que anomeno "el mes de Canes" en aquest bloc, ara és el torn del meu comentari sobre els premis de la competició.
Així com hi ha hagut força ocasions anteriors que he discrepat radicalment del veredicte del Jurat, enguany hi estic força d'acord, sobretot pel que fa als premis importants, i, alhora, em sembla que hi ha hagut algun error ben gran.
Un acte de justícia em sembla que s'hagi atorgat la Palma d'Or a La cinta blanca, de Michael Haneke. Un film superior, dels que juguen a divisió d'honor. I, per tant, que s'hagi deixat el Grand Prinx per a Un profeta, de Jacques Audriard És aquesta una pel·lícula de factura molt compacta, sòlida, amb un argument molt ben portat i un bagatge temàtic interessant; però sense la profunditat i el magisteri artístic de la de Haneke.
A la nota oficial del Palmarès del Festival de Canes hi trobo aquesta informació:
El jurat de la CST (Comissió Superior Tècnica) ha decidit concedir el Premi Vulcain de l'Artista-Tècnic a Aitor Berenguer, mesclador de só de Mapa dels sons de Tòquio, d' Isabel Coixet
Aprofitant que la pel·lícula guanyadora del Premi Un Certain Regard ja l'he vista, no m'he quedat a la projecció posterior a la proclamació d'aquest petit palmarès i he decidit fer aquest article, en què recullo el total dels premis que ja s'han donat en aquest Canes 2009, tot esperant a demà, els grans premis, els del Palmarès Oficial.
Premi Un Certain Regard
Kynodontas (Dogtooth / Canine), del grec Yorgos Lanthimos
Déu-n'hi-do aquest any, els jurats del Festival de Canes! Tant pel que fa a les personalitats com a la bellesa d'algunes de les actrius que en formen part. Encapçalat per la grandíssima Isabelle Huppert, l'equip compta amb la interessantíssima actriu taiwanesa Shu Qi, la seva col·lega índia Sharmila Tagore i la que -si més no fins fa poc- era la dona del president de l'any passat -Sean Penn: l'actriu nord-americana Robin Wright Penn. I, esclar, no me n'oblidava pas: Asia Argento -de qui encara recordem sorolloses presències al certamen, com la del film d'Assayas, Boarding Gate, amb aquell famós poster provocatiu-. Completant el jurat, a més de l'escriptor Hanif Kureishi, tres cineastes remarcables: el nord-americà James Gray, el sud-coreà Lee Chang-dong i el turc Nuri Bilge Ceylan -tres habituals del Festival, i esperem que no per això es deixin influir més per la direcció del certamen a l'hora del veredicte!-
De la resta de jurats, cal remarcar la presidència que el venerable John Boorman ostentarà del de la Cinéfondation i dels curtmetratges en competició -en el qual comptarà amb la molt agradable presència de l'actriu xinesa Zhang Yiyi-. Més estrambòtic, però, resulta d'antuvi el jurat que ha de lliurar el premi a una primera pel·lícula, és a dir, el de la Caméra d'Or, perquè la presìdència ha anat a raure en l'actor Roschdy Zem -que certament també té una experiència de dirigir, perquè al seu dia en va realitzar un-. Tanmateix, l'han envoltat de personalitats reconegudes en el món cinematogràfic... que, cal reconèixer-ho, no tenen el caire estelar de què Zem gaudeix, a França. Finalment, Paolo Sorrentino, el director d' Il Divo, és qui presideix l'equip encarregat de guardonar els films projectats en la secció Un Certain Regard.
La composició de cada jurat de la 62a edició del Festival de Canes i l'enllaç informatiu amb el web del certamen, anant a Vull llegir la resta de l'article.
L'actriu francesa Isabelle Huppert serà la presidenta del Jurat de la 62a edició del Festival de Canes, que tindrà lloc del 13 al 24 de maig de 2009.
Seguint una llei no escrita, un costum que es manté prou des de fa anys i panys, s'alterna aquesta presidència entre cineastes nord-americans, un any, i europeus, l'altre, amb permís del xinès Wong Kar-wai, que n'ha estat una recent excepció que confirma la regla. Així, després que Sean Penn en fos el 2008, enguany corresponia a una personalitat d'aquest cantó de l'Atlàntic i la persona escollida -i que ho ha acceptat de bon grat, segons que ha manifestat- és no pas una directora, sinó una actriu: la francesa Isabelle Huppert.
Fort és el vincle entre Huppert i el Festival de Canes. Com a actriu, hi ha participat en disset ocasions, en dues de les quals ha guanyat el premi d'interpretació femenina (el 2001, per La pianista, de Michael Haneke, i el 1978, per Violete Nozière, de Claude Chabrol). El 1984 ja fou membre del jurat de Canes i, a més, si també hi sumem les vegades que ha corregut per la Croisette, ja sigui per presidir col·loquis, exercir de presentadora de les gales d'inauguració o cloenda o per lliurar la Palma d'Or, pugen fins a vint-i-cinc, les ocasions que ha estat present al certamen.
Isabelle Huppert, a més, encarna com poques la defensa activa del cinema d'autor que el Festival de Canes reivindica des de fa dècades, mal l'embolcalli amb la faramalla del glamour i l'"star system". La seva elecció com a presidenta de Jurat de la secció competitiva esdevé doncs una molt bona notícia, sobretot per als que també som partidaris del cinema d'autor, oimés després que l'any passat l'opció Sean Penn ho esbiaixés tot plegat cap a les pel·lícules "militants".
De totes maneres, no tot és cosa de la presidència del jurat. En primer lloc, ja veurem si Thierry Fremaux posa a la consideració d'Isabelle Huppert i el seu equip, una programació amb gaire cinema d'autor que valgui la pena. I, per altra banda, ja veurem amb qui acaben conformant la resta del jurat...
La magnífica i justa Palma d'Or a la pel·lícula Entre les murs, del francès Laurent Cantet, gairebé fa bo el Palmarès de Canes 2008, descaradament esbiaixat cap als films de caràcter polític o de forta càrrega social. En són bona mostra els premis d'interpretació: a Benício Del Toro, que encarna (certament de manera esplèndida) Ernesto Guevara a Che, de Steven Soderbergh, i a Sandra Corveloni, pel seu (correcte) paper de l'escarrassada mare i dona de neteja que puja sola quatre fills en una barriada pobríssima de Sao Paulo, a Linha de passe, de Walter Salles. El Jurat presidit per Sean Penn s'ha retratat del tot donant el "Prix du Jury" a Il Divo, contundent pamflet contra el polític italià Giulio Andreotti que signa Paolo Sorrentino. Sense abaixar la guàrdia del seu tremp social, han concedit el Grand Prix a Gomorra, de Matteo Garrone, sobre al quaotidianitat de la gent que viu enmig (formant part o no) de l'univers controlat per la Camorra. I reblant el clau, el guió, per a la història de la dona albanesa que s'escapa de la xarxa criminal de nacionalitzar com a europeus emigrants de l'Est, que signen els germans Dardenne, a la menor El Silenci de Lorna.
El disbarat d'aquest Jurat ha estat atorgar el premi com a millor director al cineasta turc Nuri Bilge Ceylan, justament quan, amb Les tres mones, ha demostrat estar en hores baixes com a autor. I justament al contrari, han deixat fora del Palmarès Arnau Desplechin que, amb la seva esplèndida Un conte de Nadal, ens ofereix un gran recital de posada en escena! Això, per esmentar-ne l'absència més clamorosa; però, abans que Ceylan, hauria estat molt més just guardonar Egoyan, Gray, Jia, Garrel o el mateix Eastwood. Curiosament, i com si volguessin fer-se perdonar l'error, s'han tret de la màniga un Premi Especial del 61è Aniversari, que l'han concedit, ex-aequo i pel conjunt de les seves respectives carreres, a Cathérine Deneuve (actriu a un Conte de Nadal) i Clint Eastwood (director d' El canvi (The Exchange))
S'acaba de fer públic que ha guanyat la Càmera d'Or del Festival de Canes, Hunger, el debut com a director de l'artista visual britànic Steve McQueen. Ambientada a la presó de Maze, a Irlanda del Nord, el 1981, la pel·lícula se centra en la manera com els interns i els guàrdies van viure la revolta dels interns de l'IRA, que es van negar a vestir-se com a delinqüents engarjolats i a rentar-se, acabant la protesta amb la vaga de fam, en què van morir Bobby Sands i nou altres republicans irlandesos. Tot i que no s'hi defuig el debat polític, se'n busca una neutralitat i focalitzar l'interés en el vessant humà. El rigor i la coherència amb què es manté aquest enfoc fan de Hunger una obra estimable, tant com la creativitat visual que hi aporta McQueen, capaç de trobar tota mena d'imatges artístiques en el putrefacte ambient de la presó en aquelles circumstàncies o d'aprofitar les expressions corporals dels cossos torturats dels presos, sense trair el contingut sòrdid d'aquella realitat.
Les jornades immediatament anteriors a la del Palmarès, són els dies que es concedeixen els premis no oficials, a Canes. Aquesta mateixa tarda s'han fet públics els següents:
Tulpan, de Sergey Dvortsevoy, ha rebut el Premi "Un Certain Regard" de mans del Jurat, presidit pel director alemany d'arrels turques Fatih Akin i del qual han format part el periodista de televisió índia Anupama Chopra, el periodista de la televisió russa Catherine Mtsitouridze, el crític egipci Yasser Moheb, i el director de Filmoteca Española José María Prado. Aquest JUrat ha volgut retre homenatge a la carrera de Raymond Depardon i ha concedit fins a quatre premis més: premi del Jurat, a Tokyo Sonata, de Kurosawa Kyoshi; premi "coup de coeur" del Jurat, aWolke 9, d'Andreas Dresen; premi K.O. d' Un Certain Regard, Tyson, de James Toback, i Premi a una Promesa, Johnny Mad Dog, de Jean-Stéphane Sauvaire. Val a dir que el reglament preveu només tres guardons, el nom dels quals ("K.O.", "Promesa", "Coup de coeur") el posa el mateix jurat; però l'organització els ha concedit excepcionalment que enguany en lliuressin cinc i la menció especial.
Delta, cant d'amor a la bellesa del Delta del Danubi i dolorós retrat de la duresa de la seva gent, que signa l'hongarès Kornél Mundruczó, ha guanyat el Premi de la Crítica Internacional que concedeix la FIPRESCI (Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica) a un film de la secció oficial competitiva.
D'entre les pel·lícules d'"Un Certain Regard", el Jurat de la FIPRESCI ha guardonat Hunger, l'estimable debut al cinema de l'artista visual Steve McQueen que recrea els darrers mesos de vida del membre de l'IRA Bobby Sands. I d'entre els projectats a "Quinzena dels realitzadors", Eldorado, cinta de vocació popular del televisiu Bouli Lanners.
Adoration, la fascinant i certament artificiosa nova pel·lícula d'Atom Egoyan, ha rebut el Premi del Jurat Ecumènic, que n'ha donat aquesta motivació: Un adolescent, Simon, amb una història familiar complexa, busca la pròpia identitat. Ha de superar els clixés i els prejudicis culturals. La seva història personal discutida a classe esclata als fòrums d'internet. En el retrobament amb la seva gent, ha d'encarar racionalment i emocionalment els interrogants que es plantegen. És reconciliant-se amb la seva història, que l'infant es construeix. Usant objectes simbòlics o actuals, el director ens convida a revisar de manera nova els llocs comuns sobre "l'altre" estranger a la nostra cultura, a la nostra religió.
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
