Al marge del Palmarès Oficial, hi ha un premi de Canes que sol quedar "despenjat"; és a dir, del qual a penes se'n parla, eclipsat pel soroll mediàtic dels guardons oficials del certamen. A més, costa Déu i ajut, de saber a qui ha anat a parar. Es tracta del Premi de la Comissió Superior Tècnica, que enguany ha estat per a José Luís Alcaine, per la llum de La piel que habito, de Pedro Almodóvar.
I aquesta Comissió ha concedit igualment una Menció Especial a Joe Bini i Paul Davies, pel muntatge i el so de Hem de parlar d'en Kevin, de Lynne Ramsay.
Aprofito l'avinentesa per a deixar constància de dos guardons no oficials, absolutament al marge del Festival:
La Palm Dog és una ximpleria simpàtica, amb què es premia "el millor gos" que apareix en una pel·lícula del certamen. I enguany ha estat pel company fidel de Jean Dujardin, a L'artista, de Michel Hazanavicius.
I la Queer Palm, intent forçat d'introduir a Canes el que és el Teddy Award, a Berlín, i el premi al millor film de temàtica homosexual que es dóna a Venècia. La diferència és que mentre en aquells altres festivals, la cosa té un reconeixement per part de l'organització, a Canes, d'això res. I certament, malgrat que enguany han editat fins i tot una mena de catàleg, gairebé feia pena de constatar com miraven d'aconseguir films candidats a la Queer Palm. O sigui que han acabat concedint-la a l'únic títol que tocava directament una sortida de l'armari, així d'obvi.
El Jurat de la 64a edició del Festival de Canes, format per Robert de Niro (president), Martina Gusman (actriu i productora argentina), Nansun Shi (productora de Hong Kong, la Xina), Uma Thurman (actriu, guionista i productora nord.americana), Linn Ullmann (escriptora i crítica literària noruega), Olivier Assayas (director francès), Jude Law (actor i productor anglès), Mahamat Saleh Haroun (director del Txad), Johnnie To (director i productor de Hong Kong, la Xina), ha emès el veredicte següent, d'entre els llargmetratges en Competició:
Palma d'Or.
L'arbre de la vida, de Terrence Malick. Texas, anys cinquanta. En Jack creix entre un pare autoritari i una mare amorosa i generosa. El naixement dels seus dos germans l'obliga ben aviat a compartir aquest amor incondicional i més endavant a encarar l'individualisme desbocat d'un pare obsessionat perquè els fills se'n surtin. Fins que un tràgic esdeveniment trenca aquest fràgil equilibri... Amb Sean Penn, Brad Pitt, Jessica Chastain. L'esperadíssim film de Terrence Malick (Males terres, Dies del cel, The Thin Red Line, El nou món). Durada: 2h18.
Grand Prix. "Ex-aequo",
Hi havia una vegada a l'Anatòlia (Bir Zamanlar Anadolu'da | Once Upon a Time in Anatolia | Il était une fois en Anatolie), de Nuri Bilge Ceylan. Magnífic film sobre la recerca, trobada i aixecament d'un cadàver per part de la policia, els sospitosos del crim, el fiscal i el forense que els acompanya, i sobre l'autòpsia que se li practica l'endemà; amb el qual ha tornat a la competició —per cinquena vegada— el director turc Nuri Bile Ceylan (Grand Prix amb l'intimista i visualment eloqüent Llunyà, Premi Millor Direcció amb l'esticisme buit de Les tres mones). Durada: 2h 37.
El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta) de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Amb una actriu coneguda com Cécile de France, ambientant per primer cop un seu film a l'estiu llumiós, afirmant-se ara en els 35 mm i fent un ús de la música força inèdit en la seva filmografia, els Dardenne narren una història de benvolença, una mena de conte en què una dona, talment una fada, ajuda un marrec (abandonat pel pare) a deixar la violència que tragina. Durada: 1h27.
Premi Millor Direcció.
Nicolas Winding Refn, per Drive, de Nicolas Winding Refn. Col·laborador habitual de Bryan Singer, el director de fotografia Newton Thomas Sigel s'ha avingut a mantenir l'efecte gran angular característic del danès americanitzat Nicolas Winding Refn (Pusher, Bronson, Walhalla Rising...), en aquest thriller sobre un xofer que treballa d'extra al cinema i, de nit, per a uns mafiosos, adaptació d'un relat negre de James Sallis, amb guionista de pes i protagonitzat per actors "alla" Sundance com Ryan Gosling i Carey Mulligan. Durada: 1h35.
Premi Millor Interpretació Femenina.
Kirsten Dunst, per Malenconia, de Lars von Trier. Una bonica història sobre la fi del món, així la defineix el danès Von Trier, que torna a comptar amb Charlotte Gainsbourg, després de la seva premiada col·laboració a la delirant Anticrist (2009), perquè amb Kiefer Sutherland, fent-li de marit, acompanyi els nuvis Kristen Dunst i Alexander Skarsgard, just quan el planeta Malenconia cau cap a la Terra... Durada: 2h10.
Premi Millor Interpretació Masculina.
Jean Dujardin, per L'artista (The Artist), de Michel Hazanavicius. Pel·lícula muda i en blanc i negre, sobre un estrella del cinema silent (interpretat pel popular Jean Dujardin) que s'apaga amb l'arribada del sonor i una figurant (Bérénice Bejo) que s'enlaira a l'estrellat, dirigit per un expert en productes populistes, Michel Hazanavicius (OSS117, etc.) i produït per Thomas Langmann. Durada: 1h40.
Premi Millor Guió.
Nota a peu de pàgina (Hearat Shulayim | Footnote), de Joseph Cedar. Després d'haver centrat en els assentaments jueus i en l'exèrcit, Cedar focalitza la seva mirada crítica en el món dels investigadors del Talmud, com sempre interessant-se sobretot en les febleses de la condició humana enmig d'aquella societat. Comèdia intel·lectual, amb un pare i un fill, tots dos professors excèntrics que rivalitzen entre si. Durada: 1h45.
Premi del Jurat.
Polisse (Polisse) de MAÏWENN. La quotidianitat dels policies de la BPM (Brigada de Protecció de Menors), servida per l'actriu i encara tendre directora Maiwenn (Le Besco), envoltada d'un extens repartiment (Karin Viard, Marina Fois, Nicolas Duvauchelle, Lou Doillon, Riccardo Scamarcio, Jérémie Elkaim, Sandrine Kimberlain, Anthony Delon...). Durada: 2h14.
Cross (Cross-Country), de Maryna Vroda. Producció Les 3 Lignes (París, França). A un noi, l'obliguen a córrer. Després corre perquè vol. I encara més tard veu un altre individu que corre. Durada: 14’.
Premi del Jurat del Curtmetratge.
Badpakje 46 (Maillot de bain 46 | Swinsuit 46), de Wannes Destoop. Producció KASK (Gent, Bèlgica). Noieta grassoneta de dotze anys, a casa no s'hi està gaire bé i, en canvi, de la piscina no se'n mouria. Quan li calen ulleres de nedar, remou cel i terra per tenir-les. Durada: 15’.
Las Acacias (Las Acacias), de Pablo Giorgelli. Un camioner que va d'Asunción a Buenos Aires, ha de fer part del trajecte amb una desconeguda i una criatura petita. Guió premiat al festival de l'Havana, amb què debuta l'argentí Giorgelli. Durada: 1h25.
***
FOTOL'arbre de la vida, de Terrence Malick, Palma d'Or de Canes 2011
El Jurat dels premis Un Certain Regard, format pel director serbi Emir Kusturica, l'actriu francesa Elodie Bouchez, el crític del diari anglès The Guardian Peter Bradshaw, el director artístic de la nord-americana Tribeca Entreprises Geoffrey Gilmore i la directora del festival mexicà de Morelia Daniela Michel, acaben de protagionitzar la primera gran sorpresa de canes 2011 (per no dir-ne escàndol), en guardonar la patològica Arirang, de Kim Ki-duk (no s'ha de descartar que hagi estat una decisió de solidaritat "humanitària" amb un cineasta que passa un malíssim moment personal i professional).
Cal remarcar també que el premi del Millor Director d'Un Certain Regard hagi estat pel repressaliat i censurat cineasta iranià Mohammad Rasoulof.
Canes 2011: Premis Un Certain Regard.
Premi Un Certain regard, ex-aequo
Halt Auf Freier Strecke (Halt auf freier strecke | Stopped on track), d'Andreas Dresen. A un home de quaranta anys se li diagnostica càncer terminal i ell i la seva família miren de tirar endavant la vida quotidiana i d'acceptar allò inevitable. Dirigeix l'alemany Andreas Dresen, el d' Al setè cel (Wolke 9) —l'enamorament entre una dona casa de 60 anys i un avi de 76, premiada a Un Certain Regard—. Durada: 1h35.
Arirang (Arirang), de Kim Ki-duk. "Arirang" fa referència a un pas de muntanya (Amb Arirang enfilo un turó en aquesta vida, ha escrit Kim Ki-duk) que, en l'imaginari, és un punt de trobada d'amants a la terra dels somnis. Durada: 1h40.
Premi Especial del Jurat.
Elena (Elena), d' Andrei Zvyagintsev. Un pare que refà el vincle amb la filla distant, la hi deixa l'herència i, de retruc, provoca el neguit en la seva dona, que veu perillar el futur econòmic del seu propi fill i els néts. De l'autor d' El retorn (2003) i El desterrament (2007), el rus Zvyagintsev. Durada: 1h49.
Premi al Millor Director.
A reveure (Bé Omid é Didar | Au revoir), de Mohammad Rasoulof. Ficció sobre una jove advocada de Teheran que vol marxar del país i malda per aconseguir el visat. Rodada semiclandestinament aquest hivern, en què la tirania islamista l'ha condemnat a presó i vint anys de prohibició de fer cinema, està interpretada per Leyla Zareh, Fereshteh Sadreorafai, Shahab Hoseini i Roya Teymorian. Durada: 1h40.
Le Havre, del finlandès Aki Kaurismäki, ha guanyat el Premi FIPRESCI de la crítica internacional al Festival de Canes i ha estat objecte d'una menció especial del Jurat Ecumènic, que la qualifica d' oda a l'esperança, a la solidaritat i a la fraternitat, amb la realització molt elaborada de la qual Kaurismäki ens fa entrar en un món que transfigura per la màgia dels colors, l'humor dels diàlegs, la humanitat dels personatges —"el sermó de la muntanya", en filigrana—.
El Premi del Jurat Ecumènic, però, ha estat per aThist Must Be The Place, de Paolo Sorrentino i ho motiven així: Mitjançant Cheyenne, esttrella caiguda i dolorosa del rock, Sorrentino permet seguir el viatge interior i l'odissea d'un home a la recerca de les seves arrels jueves, de la maduresa, la reconciliació i l'esperança. Drama clàssic de gran riquesa i d'una estètica buscada, el film obre amb gràcia pistes de reflexió greus i profundes.
Encara ha fet una altra emnció especial, l'Ecumènic: a I ara on anem?, de Nadine Labaki, perquè amb molta finesa i tacte, la cineasta reïx una faula poètica en equilibri delicat entre comèdia i tragèdia, provocant una emoció esperançada.
Quant al Jurat FIPRESCI de la Crítica Cinematogràfica, també atorga dos premis més:
Ahir al vespre qui tancà portes fou la 43a Quinzena dels Realitzadors de Canes. Una edició que no ha cridat especialment l'atenció i tot un reflex d'això en són els premis que s'hi han concedit. Mal que es tracti d'uns guardons més de suport que no pas fruit del concepte clàssic de competició, el cas és que, de tots els títols "premiats", només Play, de Ruben Östlund, ha generat un cert corrent d'opinió, d'aquells boca-orella que acaben fent d'un film seleccionat un títol que tothom vol veure.
Premis de la 43a Quinzena dels Realitzadors - Canes 2011.
Premi Europa Cinémas.
Respirar (Atmen | Breathing), de Karl Markovics. Veterà actor de teatre i televisió, l'austríac Markovics és conegut darrerament al cinema pel seu paper protagonista a Els fasificadors (Òscar parla No Anglesa). Ara, debuta com a director amb aquest film sobre la recerca de la mare per part d'un jove inadaptat en llibertat condicional. Durada: 1h38.
Art Cinema Awards.
Els gegants (Les géants), de Bouli Lanners. L'actor de personatges còmics, quan no delirants, i director de films com Eldorado, el való Bouli Lanners, clou la 43a Quinzena amb l'aventura de tres adolescents disposats a aprofitar l'estiu per viure la gran i perillosa aventura de la seva vida. Durada: 1h24.
Premi SACD.
Els gegants (Les géants), de Bouli Lanners. L'actor de personatges còmics, quan no delirants, i director de films com Eldorado, el való Bouli Lanners, clou la 43a Quinzena amb l'aventura de tres adolescents disposats a aprofitar l'estiu per viure la gran i perillosa aventura de la seva vida. Durada: 1h24.
Sessió "Coup de coeur".
Play (Play), de Ruben Ostlund. El suec Ostlund, que el 2008 va ser a Un Certain Regard amb Involuntaris (mirada a les lliçons a aprendre pel jovent i als límits que és millor que no es traspassin) s'ha inspirat ara en un cas real de robatoris persistents comesos per una colla de nois en ple centre de Göteborg, a tall de joc de rol i amb retòrica de banda. Durada: 1h58.
D'entre els 16 films realitzats per estudiants de cinema, d'Àsia, Amèrica i Europa, seleccionats d'entre els 1.600 candidats/ates que s'hi havien presentat, els guanyadors han estat:
Premis Cinéfondation - Canes 2011
Primer Premi
Der brief (La lettre), de Doroteya Droumeva (German Film and Television Academy Berlín, Alemanya). S'adona que està prenyada, està intentant d'entendre el que li passa i escriu una carta misteriosa... Durada: 30'.
Segon Premi
Drari, de Kamal Lazraq (La Fémis). A Casablanca, crònica de l'amistat entre dos nois d'origen social diametralment diferent. Durada: 39'.
Tercer Premi
Ya-Gan-Bi-Hang, de Son Tae-Gyum (Chung- Ang Univ., Corea del sud). U noi que no té cap altra família que el germà gran, se'n va al llit amb un home per diners. Com que va curt de butxaca, l'home li proposa de veure's l'endemà i el deman el telèfon. però el mòbil del noi l' ha confiscat el germà, que no li vol tornar. Durada: 21'.
Avui dijous ja ha tancat portes la 50a Setmana de la Crítica de Canes, amb la projecció de la pel·lícula Per què plores?, de Katia Lewcowicz, i la proclamació del palmarès, atorgat enguany per jurats, en lloc de fer-se pel mètode tradicional de vot dels assistents.
Els guanyadors han estat:
Millor llargmetratgeBuscar refugi (Take Shelter), de Jeff Nichols. Cinta presentada a Sundance i que se centra en un pare de família rosegat per una paranoia apocalíptica.
Menció especial del president del Jurat, Lee ChangdongSnowtown, de Justin Kurzel. Una producció australiana que recorda lleugerament Animal Kingdom i que gira sobre un noi de barri marginal a qui li cau tan bé el carismàtic nou amic de sa mare que tarda a adonar-se que és un assassí en sèrie molt perillós.
Premi SACDBuscar refugi (Take Shelter), de Jeff Nichols.
ACID/CCAS SupportLas Acacias, de Pablo Giorgelli. Amb un guió ja premiat al festival de l'Havana, segueix el trajecte d'un camioner que viatge d'Asunción a Buenos Aires i, de camí, ha de recollir una desconeguda, que se li presenta amb una criatura petita.
Premi de l'autèntica crítica joveLas Acacias, de Pablo Giorgelli
Millor curtmetratgeBlue, de Stephan Kang. Una televisiva mascota blava de peluix per a infants acaba de cambrer en un restaurant i encara gràcies...
Premi descoberta Kodak a un curtmetratgeDimanches, de Valéry Rosier. Ai, els diumenges que costen de passar...
Hi ha una notable coherència en el Palmarès d'enguany. En línies generals, respon a un cert criteri; cosa que no és gaire habitual. I sembla que l'alçada intel·lectual i l'amable capacitat de convicció de Víctor Erice hi pot tenir molt a veure.
Amb l'aposta per la contemplació que es fa a la Palma d'Or,L'oncle Boonmee, que pot evocar vides anteriors, lliga l'ús rossellinià del temps fílmic al Grand Prix, Dels homes i els déus, i el caràcter entre renoirià i cassavetià de la posada en escena de Gira, premi a la Millor Direcció. I, per descomptat, hi lliga la kiarostàmica deambulació toscana sobre l'art i la vida de Còpia certificada, que ha valgut a Juliette Binoche el premi de Millor Actriu.
Ens podem creure Tim Burton quan defensa la Palma dient que es tracta d'un film fantàstic, amb elements presentats de manera que jo no havia mai vist. Justament, una companya crítica, el mateix dia que vam veure el film d'Apichatpong Weerasethakul, se'm va manifestar convençuda que els components fantàstics d'aquest film podien convèncer prou Tim Burton com perquè el defensés com a Palma d'Or. I, mal que ens sorprèn, no tenim perquè dubtar de Benício Del Toro quan revela que n'ha valorat molt com parla de la mort. Tanmateix, darrere les paraules d'un i altre, tampoc hem de descartar-hi les convincents reflexions que els hagi pogut fer Erice.
Certament, no és pas monolític, aquest Palmarès. I el mateix director espanyol és significativament qui ha parlat de "consens" a l'hora de confeccionar-lo; mentre que companys seus del Jurat parlen d'equilibri entre tipus diferents de cinema o reconeixen que els que n'han quedat fora, tenien jurats que n'eren partidaris.
Així es pot interpretar el premi de Millor Interpretació Masculina ex-aequo a Javier Bardem i Elio Germano com a compensació. Tant l'un com l'altre estan molt bé, en els seus respectius personatges que es mouen al nostre submón; amb uns registres molt naturalistes i presència gairebé absoluta en pantalla. De manera que, mal no es tracti de les millors interpretacions de les seves carreres, no crec que es discuteixi el premi que els han lliurat. Això no treu, però, que, com reconeix el mateix Bardem, el seu guardó ha estat una manera de premiar Biutiful, d' Alejandro González Iñárritu, i vés que no ho hagi estat igualment pel que fa a La nostra vida (si és que a alguns del Jurat els ha convençut tant com a mi, a diferència de la majoria de la Crítica). Aquests dos films serien els que més s'allunyen de la línia conformada per la Palma, el Grand Prix i el film de Millor Direcció; però també en podem considerar "diferent" Un home que crida, al qual han atorgat l'anomenat Premi del Jurat i que comparteix amb els altres dos una vocació diguem-ne de "cinema social" (versió denúncia de la guerra a l'Àfrica en el darrer cas).
A mig camí queda Poesia, de Lee Chang-dong. D'una banda és una obra narrativa, que parla de problemes de al nostra societat (la malaltia de l'Alzheimer, fills que pugen sense els seus pares, materialisme...); però, per altre cantó, reivindica la contemplació del món. Pel·lícula "bonica", és evident que ha captivat part si més no del Jurat.
El que costa d'entendre és que no hagin inclòs Un altre any en aquest Palmarès. Per molt que el film d'Apichatpong Weerasethakul li hagi passat al davant cap al final del Festival, no s'ha d'oblidar que l'únic títol capaç de congriar una certa unanimitat crítica a les votacions apòcrifes ha estat el de Mike Leigh. I, a més, és una obra que també juga dramàticament i narrativament amb el temps, i que es capbussa en la nostra societat (per a parlar de la negra soledat amb què convivim). Però no és ni rosselliniana, ni renoiriana, ni cassavetiana...
La meva principal discrepància amb aquest Palmarès rau en l'absència d' Un altre any; però tampoc no estic d'acord amb el fet que Mathieu Amalric, amb Gira, hagi estat considerat el Millor Director, ni que Dels homes i els déus sigui mereixedora del Grand Prix.
Cal reconèixer que la posada en escena d'Amalric, a Gira, és plena de vitalitat, que transmet la passió del seu personatge (productor d'un espectacle "new burlesques" de varietats) per les seves ufanoses estrelles, per l'espurna de vida que salta a l'escenari (en detriment comparatiu del que és la vida real), i com acaba construint l'enllotament existencial d'aquest seu protagonista. Però la pel·lícula no és del tot reeixida, precisament perquè arriba a un punt que el seu director no va més enllà de la situació en què s'estanca. Si el premi FIPRESCI de la crítica internacional ja em va semblar excessiu, podeu imaginar-vos que no és precisament el de millor direcció el que li considero més escaient. Poc m'hagués queixat si li haguessin atorgat el Premi del Jurat, mena de comodí amb què es reconeix un film que els ha convençut, sense haver de concretar-ne gaire els motius (és el que passa, per exemple, amb Un home que crida, que ja es podia considerar prou afortunada de ser a la Competició, com perquè al damunt figuri al Palmarès; però éssent Premi del Jurat, poca polèmica generarà...) I em sembla que el mateix Mathieu Amalric reconeix explícitament que li ve gran el premi que li han concedit, quan afirma: el Jurat s'ha mostrat molt generós atorgant-me aquest premi. Es tracta d'unes declaracions que ha fet en la roda de premsa posterior a recollir el trofeu, en les quals també ha dit: al Jurat, alguns sabien que jo vaig començar com a ajudant, ajudant de director, ajudant de muntador; que la meva vida d'actor se la va inventar Arnaud Desplechin quan jo tenia trenta anys d'edat.
Quant a Dels homes i els déus, convé diferenciar-hi dos aspectes molt diferents. D'una banda, hi ha el testimoni d'aquells monjos que van decidir seguir la seva missió tot i sabent el risc de morir. Aquesta mena de sacrificis, basats en la moral, en els valors ètics, sempre apel·len al millor de l'ésser humà i ens causen un grandissim respecte. La pel·lícula, en la mesura que ho documenta, amb tot aquest respecte, es fa mereixedora d'especial consideració. Per altre cantó, la pel·lícula ho reconstrueix de manera expositiva, describint succesivament la relació dels monjos amb els seus veïns musulmans, la vida quotidiana al monestir, el neguit que provoca en tota aquella gent els primers brots de terrorisme islamista i, sobretot, el procés personal, de cada monjo, amb les seves pors, dubtes, fe, reflexions... que els duen de posicions de voler marxar o quedar-se, fins a la decisió final. Els dóna metratge fílmic perquè evolucionin, sense fer apologia de sacrifici, ni explotant-ho melodramàticament. Expositiu, tot; sense descurar-ne la dramatització, però. No s'hauria de confondre, doncs, el valor moral dels monjos i de la mateixa pel·lícula, amb la qualitat cinematogràfica, artística, de l'obra. Per mi, és correcta i prou, i considero que se la sobrevalora artísticament, precisament perquè es barreja la consiedració del fons amb la de la forma.
FOTO L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d'Apichatpong Wheerasethakul
El Jurat de la 63a edició del Festival de Canes ha comparegut davant la premsa per a explicar i comentar les opcions preses a l'hora de confeccionar el Palmarès.
Tim Burton, el President, ha recobegut que mai no havia vist cap pel·lícula d' Apichatpong Weerasethakul; cosa que ha aprofitat per reivindicar Canes: hi tens a l'abast pel·lícules que no veus normalment en un altre lloc, ha manifestat. En aquest cas, es tracta d'un film fantàstic, amb elements presentats de manera que jo no havia mai vist, ha afegit molt significativament.
De sorpresa cal qualificar la intervenció de l'actor porto-riqueny Benício Del Toro, quan ha revelat: He apreciat molt com Apichatpong Weerasethakul parla del misteri més gran: la mort.
Per la seva banda, l'actor i director indi Shekhar Kapur ha descrit la Palma d'enguany com una obra plena de compassió, que tracta de manera molt senzilla les idees de què parla i ens du a reflexionar sobre la nostra pròpia existència.
Tanmateix, no ha estat fàcil arribar a emetre el veredicte final. Víctor Erice, probable factòtum d'aquest Jurat, ha reconegut que un palmarès és una forma de consens, com passa en política. I el compositor Alexandre Desplat hi ha afegit que hem acabat trobant un equilibri entre films radicals i obres més obertes. Hi ha premi per a tots tipus de cinema, per a tots els cinemes del món. Reblant el clau, l'actriu britànica Kate Beckinsale, potser pensant en el seu compatriota Mike Leigh (el gran absent d'aquests premis), ha lamentat: volíem empescar-nos més premis, però no ha estat possible. I ha fet saber que les pel·lícules que s'han quedat sense premi, teníen membres del Jurat que n'eren partidaris.
Burton, per la seva banda, ha admès la dificultat que hi ha hagut en la categoria de Millor Actor, ja que les interpretacions de Javier Bardem i Elio Germano les consideren alhora impressionants i molt diferents. Sembla, però, que la dificultat hagi pot raure en els directius del certamen (presents sense vot al Jurat); ja que Tim Burton esmenta a la ductilitat del certamen en parlar de com s'ha resolt la qüestió.
Curiosament, respecte al Premi de Millor Direcció, el president del Jurat explica que Gira, de Mathieu Amalric, els va convèncer des del primer dia i que la pel·lícula se'ls ha mantingut viva durant tot el Festival: un argument que ja comença a ser clàssic i que diu molt a favor dels films que, projectant-se a les primeres jornades, aguanta la torrentada que els ve al darrera i finalment els jurats els acaben guardonant.
FOTOL'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d' Apichatpong Weerasethakul
El Jurat d' Un Certain Regard del Festival de Canes 2010 ha fet públic aquest vespre el seu veredicte, al decurs de la cerimònia de cloenda que ha tingut lloc a la Sala Debussy.
La presidenta, en nom del seu Jurat, ha volgut fer constar d'antuvi com el film d'inauguracióL'estrany cas d'Angèlica, de Manoel De Oliveira, va unir el jurat des del primer moment, i com aquest film ha il·luminat tota la selecció d'Un Certian Regard. Dit això, els premis:
Premi Un Certian Regard "Fondation Groupama Gan pour le Cinéma"
HAHAHA, de HONG Sangsoo (una comèdia deliciosa, deixeu-m'hi afegir!)
***
Premi del Jurat d' Un Certain Regard
Octubre, de Daniel i Diego Vega (tragicomèdia d'un solter gasiu, hereva de Kaurismaki i de certs còmics, deixeu-m'hi afegir!)
***
Premi d'Interpretació
Adela Sánchez, Eva Blanco, Victoria Raposo, protagonistes d' Els llavis, d' Ivan Fund i Santiago Loza (que no he vist, deixeu-m'hi afegir!)
Al Festival de Canes, el Jurat Ecumènic, integrat per representants de diverses confessions cristianes, atresora una llarga trajectòria i un prestigi per com ha apostat sempre per obres moralment prolífiques.
El Jurat Ecumènic de Canes 2010, format per la francesa Michèle Debidour (presidenta), la danesa Sanne E. Grunnet; l'alemanya Julia Helmke; el belga Jos Horemans; leslovac Tomas Straka i el francès Jacques Vercueil, han atorgat el premi a
Dels homes i els déus (Des hommes et des dieux / Of God and Men), de Xavier Beauvois
amb la següent explicació D'una gran bellesa plàstica, servit per una interpretació col·lectiva destacable i marcat pel ritme entre la feina i la litúrgia, aquest film reconstrueix el sacrifici dels monjos de Tibhirina (Algèria, 1996), maldant per seguir amb la seva obra de pau malgrat la violència desfermada. La profunditat humana dels monjos, el seu respecte per l'Islam i la seva generositat pels veïnat amb què conviuen motiven la nostra opció.
Motivació: Al llarg de les estacions de l'any, amistat i tendresa es despleguen de manera senzilla entre gent normal i corrent que passen per les alegries i les penes de la vida quotidiana. La posada en escena i grans intèrprets expressen relacions autèntiques. Cadascú és convidat a assumir la seva pròpia vida
FIPRESCI és la federació internacional d'associacions de crítics. La nostra Associació Catalana d'Escriptors i Crítics Cinematogràfics en forma part. La principal activitat de FIPRESCI és la de participar a tot de festivals i, a través dels jurats que es munten en cada cas, expressar una opinió "crítica" sobre les pel·lícules que s'hi han projectat, en forma de premi.
El Jurat FIPRESCI de Canes 2010, format pel turc Alin Tasciyan (president); el suís Christian Jungen; el suec Martin Andersson; el francès Gideon Kouts; el nord-americà Gabriel Klinger; la búlgara Boryana Mateeva; el japonès (o japonesa) Akiko Kobari; la francesa Heike Hurst, i el rus Igor Gouskov, ha premiat:
Avui és tarda de premis. No pas de Palmarès, que es coneixerà demà; sinó dels de les anomenades seccions paral·leles, així com el de la FIPRESCI i del Jurat Ecumènic.
En aquest mateix moment, ha començat l'acte de proclamació dels de FIPRESCI i Jurat Ecumènic. De manera que aprofito l'espera de saber-ne el resultat, per a penjar aquest apunt sobre els guardons de la Quinzena dels Realitzadors:
El nomenament de l'actor mexicà Gael García Bernal com a president del uUrat de la Càmera d'Or confirma un esbiaixament si més no discutible en l'elecció d'aquesta figura els darrers anys.
La Càmera d'Or és el guardó de Canes a un primer llargmetratge, per bé quedarrerament aquest criteri l'han desllanegat una mica, per a incloure-hi obres segones o terceres... atès que avui en dia molts nous cineastes es troben que els seus reals primers films sovint han estat produccions videogràfiques que no han arribat a les sales cinematogràfiques o que hi han tingut una difusió escassíssima. Agafem el cas d'Albert Serra: va poder optar a la Càmera d'Or amb Honor de cavalleria, tot i que abans havia fet Crespià.
Un Jurat, independent de la Competició i dels altres que hi pugui haver per Canes, té la missió específica d'atorgar aquest guardó a un film d'entre els projectats a la Setmana de la Crítica, a la Quinzena dels Realitzadors o la Selecció Oficial, i que es tracti d'una "opera prima" (amb el matís que he dit).
El cas és que, durant una bona colla d'anys, havien estat presidents del Jurat de la Càmera d'Or noms de prestigi, cineastes que havien deixat petja o avalats per trajectòries sòlides, que, des del seu prestigi i mestratge, paraven atenció als nous valors de la cinematografia mundial. Estem parlant dels germans Dardenne (2006), Abbas Kiarostami (2005), Wim Wenders (2003), Otar Iosseliani (2000); Michel Piccoli (1999), Tran Anh-hung (1998). Cal reconèixer que, per entre mig, ja hi havia hagut algun nom com el de Maria De Medeiros (2001), que a part de ser coneguda com a actriu, a penes si podia acreditar alguna cosa més com a directora que el fet d'haver dirigit l'emotiva però limitadeta Capitaes de abril. O el cas de Tim Roth (2004), actor embalat per l'empenta Tarantino a qui poc se li coneix cap activitat com a director, llevat de la seva The War Zone. Sembla que De Medeiros i Roth potser haurien estat més ben col·locats no pas de jurats, sinó de candidats. Tanmateix, els seus van ser casos aïllats. En canvi, un cop va ser-ne president el singular i agosarat Bruno Dumont el 2008, la cosa l'han deixada en mans d'actors que, com De Medeiros i Roth, tenen molt poc bagatge darrere la càmera i, al damunt, un prestigi moderat com a intèrprets (no són personalitats com Michel Piccoli, per entendre'ns): Roschdy Zem, el 2009, i Gael García Bernal, el 2010.
Certament, Zem i García Bernal els podem considerar prou joves i amb una experiència incipient com a directors perquè puguin sintonitzar amb les noves fornades d'autors cinematogràfics. Però em temo que l'edat, la proximitat generacional, no és garantia de cap mirada oberta a la innovació o a la creació cinematogràfica. Ras i curt, a part de ser actors que, per exemple, aprecio força com a intèrprets, la pregunta és: tenen prou coneixement de l'art cinematogràfic, Zem i García Bernal, com per estar amatents als nous valors? O són rostres i presències mediàticament interessants per al Festival, que així els garanteix l'estada al certamen d'un conegut més?
El protagonista d' Amores perros, Y tu mamá también, Diarios de motocicleta, La mala educación, The King, Babel, La ciència dels somnis... va crear la productora Canana Films amb el seu amic, compatriota i col·lega Diego Luna i un tercer soci; companyia que ha fet possible Abel, que Luna presenta a Canes 2010 Fora de Competició i, entre altres títols, Déficit, el llargmetratge amb què el 2007 García Bernal debutà com a director, sense que se n'hagi sentit a parlar gaire. D'aleshores ençà se li coneixen dues incursions en aquest cantó de la càmera: l'episodi "The Letter" del film col·lectiu 8 (2008), on estigué envoltat de noms com Jane Campion, Gus Van Sant, Wim Wnders, etc, i "Lúcio" (2009), episodi d'un altre film col·lectiu, Revolución, que es projecta precisament al marc de l Setmana de la Crítica de Canes 2010, i en el qual novament està rodejat de noms importants o reconegudament emergents ara mateix (en el panorama mexicà): Fernando Eimbcke, Amat Escalante, Cralos Reygadas, Rodrigo Pla, Diego Luna (!), Rodrigo García. No sembla, doncs, que el noi atresori prou currículum com per presidir el Jurat de la Càmera d'Or.
No s'ha descartar, però, que aquesta opció per Gael García Bernal tingui alguna cosa a veure amb la notable presència de cineastes centre i sud-americans a Canes 2010; entre els quals, els mexicans Alejandro González Iñárritu (a Competició amb Biutiful), Diego Luna (en sessió especial Fora de Competició amb Abel), Jorge Michel Grau (a Quinzena, amb Somos lo que hay), Michael Rowe (australià, a la Quinzena amb una producció mexicana, Any de traspàs), i l'equip de noms que congria Revolución (a Setmana de la Crítica), com ja hem comentat.
Tot i que es tracta d'una secció no competitia dins de la Selecció Oficial, fa uns anys que s'ha trobat una manera de remarcar amb alguna distinció determinats films d'entre els que en conformen la programació. Tant és així, que el Jurat que les atorga és diferent del que configura el Palmarès de la Competició; la cerimònia en què es proclamen els "guanyadors/ores" va a part de la Gala del Palmarès; les distincions que es lliuren són poca cosa més que un diploma i (molt important) el suport a la distribució de la pel·lícula, el dret a poder promocionar-se esmentant aquest guardó.
L'equip que presideix Claire Denis i que haurà de pronunciar-se sobre les pel·lícules que s'han programat a Un Certain regard d'enguany, és el següent:
Conformar el jurat d'un festival de cinema acaba sent-ne un dels aspectes més delicats. Si tinc temps, penjaré en aquest blog un apunt sobre coses i "cases" dels jurats de Canes que Gilles Jacob explica a La vie passera comme un rêve: algunes, ja són coses sabudes; d'altres, interessants de conèixer-les... i les que no ens deu revelar! Més enllà d'aquesta mena d'interioritats, però, hi ha la gran qüestió delicada: qui pesa dins d'un jurat i quina mena d'actitud té envers la mena de cinema seleccionat en competició. Per exemple, Tim Burton és una personalitat cinematogràfica prou reconeguda com per ser president de Canes; però com es mira, ell, el cinema dels Kiarostami, Kitano, Leigh, Apichatpong Weerasethakul, etc.? És a dir, els autors més destacats de la tria d'enguany i que, d'entrada, semblen pre-destinats a convertir-se en màxim favorits a la Palma d'Or, tenen cap opció real, amb Tim Burton de president? Potser sí; només exposo l'interrogant. Ara bé, serà Burton l'home fort d'aquest jurat? Recordem, per exemple, que el 2008, el "progressista" Sean Penn es veié molt ben acomboiat pel seu equip, a l'hora de tancar un veredicte socialment molt sensible. O que l'any passat, l'enorme personalitat d'Isabelle Huppert ajudà i molt al triomf de La cinta blanca, de Michael Haneke. Però, per esmentar una edició emblemàtica en què la presidència fou gairebé decorativa, el 1997, just el del cinquantenari de Canes, Nanni Moretti esdevingué l'autèntica personalitat forta en jurat en què, presidit per Isabelle Adjani, hi havia (per cert) Tim Burton, Mike Leigh (enguany en concurs) i Paul Auster, entre altres (i, parem atenció, la Palma d'Or -compartida- fou per a El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami -aquest any, també en competició-, i L'anguila, de Shohei Imamura).
Víctor Erice, corresponent cinematogràfic d'Abbas Kiarostami, per encàrrec del CCCB i el Pompidou (recordem-ho), i home amb fama de tenir un caràcter no gens dúctil, sembla que pot deixar petja de valent en aquest jurat; en què podria trobar aliances probablement fàcils amb el crític de cinema i actual director del Museu del Cinema de Torí Alberto Barbera i amb l'antic crític, guionista i cineasta Emmanuel Carrère. Serà Erice l'home fort d'aquest jurat? Realment hi haurà un bloc com aquest que he apuntat i un altre, bàsicament amb els actors i actrius que... serien més propensos a films... més convencionals? Ja ho veurem. Però novament, com passa cada any, en aquest i qualsevol altre festival de primer ordre, la línia de la programació pot topar molt seriosament amb la majoritària en un jurat, a vegades triat pels "noms" i que va cap a un altre cantó.
El jurat dels llargmetratges que conformen la competició de Canes 2010, el formaran:
Tim Burton, director nord-americà, que en serà el president
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
