Els films Fora de Competició o en Sessions Especials a la 64a edició del Festival de Canes, llistats per ordre alfabètic del cognom del seu autor, amb enllaç a la fitxa del film i una brevíssima presentació.
Woody Allen, Jodie Foster, Christophe Honoré... Bollywood, Pirates del Carib... el film sobre l'ascesió al poder i l'enfonsament matrimonial de Nicolas Sarkozy... Johnny Depp, Catherine Deneuve, Mel Gibson, Carla Bruni-Sarkozy, Owen Wilson, Penélope Cruz, Keith Richards... els films fora de competició, a part d'inaugurar i cloure el certamen, hi aporten un contingent important de matèria primera per als fotògrafs, les càmeres de televisió i els cinèfils i curiosos que segueixen en viu les fastuoses entrades al Palau dels Festivals i Congressos de Canes. I fora de concurs també s'ancabeixen els títols de mitjanit.
Les Sessions Especials són sobretot per als documentals. I enguany n'hi ha d'urgència, sobre la revolució tunisiana de fa uns mesos i sobre el cas de l'iranià Jafar Panahi, però també el d'una agosarada entrevista amb un cambodjà condemnat per crims contra la humanitat, el que evoca la revolta occitana en defensa de Larzac i sobre el jazzman francès Michel Petrucciani.
Canes 2011: Fora de Competició
Mitjanit a París (Midnight in Paris | Medianoche en París | Minuit à Paris), de Woody Allen. Inaugura la 64a edició de Canes. Amb Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Kathy Bates, Adrien Brody, Carla Bruni-Sarkozy... la història d'una família que és a la capital francesa per negocis i la d'una parelleta de promesos, que tenen previst de casar-se a la tardor. El que viuen a París els canviarà la vida. Durada: 1h40.
La conquesta (La Conquête | The Conquest), de Xavier Durringer. Nicolas Sarkozy: l'ascens al poder i la desfeta del seu matrimoni amb Cécilia. Guió del veterà i bregat en presidents, Patrick Rotman. Amb Denis Podalydès, com a Sarkozy; Florence Pernel, com a Cécilia; Samuel Labarthe, com a Dominique de Villepin, i Bernard Le Coq, com a Chirac. Durada: 1h45.
El castor (The Beaver | Le complexe du castor), de Jodie Foster. Mel Gibson (coproductor), un pare deprimit que troba en un castor de peluix no tan sols l'única companyia que li queda, sinó un mitjà per a desfogar-se i refer-se. L'argument lliga força amb l'exploració que Foster féu del vincle paterno (materno)-filial a Little Man Tate (1991) i amb la pintura més aviat galdosa de la família americana que ens va servir a Home for Hollydays (1995). Durada: 1h40.
Les bien-aimés (Les bien-aimés | Beloved), de Christophe Honoré —film anunciat el 29.04.2011—. En competició el 2007 amb Les cançons d'amor, l' "encantador" Honoré torna a Canes per a amenitzar la gala de cloenda de la 64a edició, molt bé i amb cançons, com assegura la direcció del certamen, que afegeix que es tracta d'una obra singular, melancòlica i novel·lesca. Amb Catherine Deneuve, Ludivine Sagnier, Chiara Mastroiani, Milos Forman, Louis Garrel. Durada: 2h25.
Pirates del Carib: per marees estranyes (Pirates of the Caribbean: On Stranger Tides | Piratas del Caribe: En mareas misteriosas | Pirates des Caraïbes : La fontaine de Jouvence | Pirati dei Caraibi - Oltre i confini del mare), de Rob Marshall. El capità Jack Sparrow retroba una dona que havia conegut fa uns anys. Aquesta dona se l'estima de debò o no és sinó una aventurera mancada d'escrúpols que mira d'utilitzar-lo per trobar la llegendària Font de l'Eterna Joventut? Johnny Depp, Geoffrey Rush, Judi Dench, Penélope Cruz, Keith Richards, Óscar Jaenada... Dirigeix Rob Marshall (Nine, Chicago...). Durada: 2h20.
Bollywood, la més gran història d'amor que mai s'hagi explicat, de Rakeysh Omprakash Mehra i Jeff Zimbalist —film anunciat el 22.04.2011—. Una pel·lícula amb els moments més bonics, els més forts i amb més ball de la història del cinema musical indi... Durada: 1h21.
Sessions de mitjanit
Wu Xia (Wu Xia | Swordsmen), de Chan Peter Ho-Sun. El director de Potser és amor (Perhaps Love) torna a comptar amb el cantant i actor Takeshi Kaneshiro en aquest seu nou film, sobre el passat que encalça un assassí despietat quan vol començar una nova vida. Durada: 2h00.
Dies de gràcia (Días de gracia | Days of Grace | Jours de grâce), d' Everardo Gout. 2002, 2006, 2010. Tres destins, durant trenta dies, durant tres copes del món de futbol. Tres maneres de bregar per a sobreviure... Durada: 2h13.
Sessions especials
Labrador (Labrador | Out of Bounds), de Frederikke Aspök. Stella, embarassada, queda entre els dos homes de la seva vida: el marit i el pare. Durada: 1h30.
Mai més por (La Khaoufa Baada Al'Yaoum | Plus jamais peur), de Mourad Ben Cheikh. Documental inèdit i d'urgència sobre la revolució a Tunísia aquest 2011. Durada: 1h10.
Això no és una pel·lícula (In Film Nist | Ceci n’est pas un film), de Jafar Panahi i Mojtaba Mirtahmasb. Des de fa mesos, Jafar Panahi està esperant el veredicte del tribunal d'apel·lació. Tot representant un dia de la seva vida quotidiana, Jafar Panahi i un altre cineasta iranià, Mojtaba Mirtahmasb (documentalista et antic ajudant de direcció), ens fan una exposició general de la situació que es troba el cinema al seu país. Durada: 1h15.
Michel Petrucciani: cos i ànima, (Michel Petrucciani: Body & Soul), de Michael Radford. Evocació de la figura del jazzman francès Michel Petrucciani, un home sorprenent i original, tant per la naturalesa de la seva condició física (tenia osteogènesi imperfecta, de naixement) com pel seu excepcional talent musical. Dirigeix Radford (El carter i Pablo Neruda, Van Morrison in Ireland...). Durada: 1h30.
Tots a Larzac (Tous au Larzac), de Christian Rouaud. Documental. "Gardarem lo Larzac" deia el rètol occità en defensa de la terra, ran de la llarga lluita contra la decisió del govern francès de rosegar-ne un bon tros per a eixamplar-hi un camp militar. Dirigeix Christian Rouaud, conegut per haver fet un documental sobre els obrers que van protagonitzar la vaga més emblemàtica del post-maig del 68, a la fàbrica LIP de Besançon. Durada: 2h00.
Sobredosi (The Big Fix | Surdose), de Josh Tickell. Documental de denúncia contra els interessos oligàrquics, a partir del vessament de cru al Golf de Mèxic, l'abril de l'any passat, per part de la plataforma Deepwater Horizon, de BP. Produeix Peter Fonda. Durada: 1h52.
Documental de denúncia contra els interessos oligàrquics, a partir del vessament de cru al Golf de Mèxic, l'abril de l'any passat, per part de la plataforma Deepwater Horizon, de BP. Produeix Peter Fonda.
Sinopsi Documental de denúncia contra els interessos oligàrquics, a partir del vessament de cru al Golf de Mèxic, l'abril de l'any passat, per part de la plataforma Deepwater Horizon, de BP.
Vídeos [Tràiler]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Sessions Especials: Sobredosi (fr / ang /esp)]
Mai més por (La Khaoufa Baada Al'Yaoum | Plus jamais peur)
Aquesta revolució tunisiana no és fruit de la misèria, sinó el crit desesperat d'una generació amb estudis. No és ni la revolució del pa, ni la del gessamí... El gessamí no encaixa amb els morts, no encaixa amb els màrtirs. Aquesta revolució és la del lliurament del poble... Mai més no s'haurà de tenir per aquesta nova Tunísia, es diu en aquest documental inèdit sobre la revolució a Tunísia aquest 2011.
Mai més por (La Khaoufa Baada Al'Yaoum | Plus jamais peur)
Christophe Honoré cau bé, a Canes. Tot i ser un cineasta menor, l'encant de la seva comèdia (amb Louis Garrel) Dans Paris va desfermar molts somriures a la Quinzena de 2006 i es pot dir que això el va catapultar a la competició l'any següent, amb l'igualment "encantador" film romàntic i cantat Les cançons d'amor(amb el seu actor fetitxe, Louis Garrel). Certament, aquest idil·li "cannoise" va venir després que el Festival li hagués rebutjat la criticada Ma mère (2004) —amb Louis Garrel—, de ben segur perquè els seleccionadors no la van trobar a l'alçada de la seva "opera prima", la boirosa Dix-sept fois Cécile Cassard, que havia participat a Un Certain Regard el 2002. Enguany, torna a Canes per a amenitzar la gala de cloenda de la 64a edició, molt bé i amb cançons, com assegura la direcció del certamen, que afegeix que es tracta d'una obra singular, melancòlica i novel·lesca.
Repartiment Catherine Deneuve (Madeleine, als anys noranta), Ludivine Sagnier (Madeleine, als anys seixanta), Chiara Mastroianni (Véra), Louis Garrel (Clément), Milos Forman (Jaromil, als anys noranta), Rasha Bukvic (Jaromil, als anys seixanta), Paul Schneider (Henderson), François Gouriot (Michel Delpech), Omar Ben Sellen (Omar), Dustin Segura Suárez (Mathieu).
Sinopsi Als anys seixanta, Madeleine deixa enrere París per anar a trobar el seu nou marit, Jaromil, a Praga. L'arribada dels tancs soviètics a la ciutat els marcarà la separació i Madeleine torna a França. Als anys noranta, Véra, que és la filla de Madeleine, s'enamora a Londres d'en Henderson, que no la pot estimar de cap manera. Madeleine i Véra canten per torns el final del segle XX, amb una lleugeresa tossuda, sense la qual corririen perill d'enfonsar-se.
Bollywood, la més gran història d'amor que mai s'hagi explicat (Bollywood, The Greatest Love Story Ever Told | Bollywood, la plus belle histoire d’amour jamais contée)
Segons que ha fet saber el Festival de Canes, la cosa ve d'una xerrada amb Shekhar Kapoor, membre del jurat de la 63a edició del certamen. D'allà en sortí el repte de fer una pel·lícula amb els moments més bonics, els més forts i amb més ball de la història del cinema musical indi. I el resultat és aquest film que enguany es projecta Fora de Competició, segons que ha fet saber avui mateix l'organització.
Intèrprets Aishwarya Rai Bachchan, Amitabh Bachchan, Madhuri Dixit, Shammi Kapoor, Shekhar Kapur, Saroj Khan, Dev Anand, Katrina Kaif.
Sinopsi Muntatge amb vocació de captivar i emocionar, en el qual Shekhar Kapoor, Rakeysh Omprakash Mehra i Jeff Zimbalist homenatgen aquest gènere cinematogràfic que ha contribuït a difondre la identitat índia arreu del món i a fer de Bombai una de les capitals mundials de la història del cinema. Vídeos [Tràiler i "montée des marches" al Festival de Canes 2011]
Documental sobre els incidents que hi va haver a començaments dels anys setanta, en una revolta de la gent occitana contra l'Estat, amb una mobilització que acabà aglutinant activistes d'arreu, algun dels quals després passaria a dirigir l'Estat. Christian Rouaud ja va dirigir el 2005 el documental Les Lip, l'imagination au pouvoir, sobre els obrers que van protagonitzar la vaga més emblemàtica del post-maig del 68, a la fàbrica LIP de Besançon.
Amb Pierre Bonnefous, José Bove, Pierre Burguière, Christiane Burguière, Michel Courtin, Léon Maille, Christian Rocqueirol, Marizette Tarlier, Michèle Vincent.
Sinopsi Un dia d'octubre de 1971, Michel Debré, ministre francès de Defensa, sense encomanar-se a ningú decideix d'eixamplar al camp militar del Larzac, passant de 3.000 a 14.000 hectàrees. Des del seu despatx de París, declara: "Triem el Larzac, és un país desheredat". I provoca una onada de protestes a Aveyron, desfermant-se una lluita que durarà deu anys (deu), fins a les eleccions presidencials de maig de 1981...
Michel Petrucciani: cos i ànima (Michel Petrucciani: Body & Soul | Michel Petrucciani - Body & Soul)
La gent no entén que per ser un ésser humà no cal fer sis peus d'alçada. El que compta és el que tens al cap i al cos. I tot el que tens a la teva ànima (Michel Petrucciani). El més aviat discret cineasta Michael Radford (24.02.1946, Nova Delhi, l'Índia), a qui sobretot identifiquem amb aquella entranyable i ploranívola El carter i Pablo Neruda (1994) i que, al començament de la seva carrera, havia fet el documental Van Morrison in Ireland (1980), evoca a ara la figura del jazzman francès Michel Petrucciani. Petrucciani va ser un home sorprenent i original, tant per la naturalesa de la seva condició física (tenia osteogènesi imperfecta, de naixement) com pel seu excepcional talent musical.
Michel Petrucciani: cos i ànima (Michel Petrucciani: Body & Soul | Michel Petrucciani - Body & Soul)
Director Michael Radford. Durada 1h30.
Nota sinòptica . Aquesta és la història de com Michel Petrucciani va aconseguir fama i fortuna amb la seva invencible força de voluntat i la seva potent personalitat. Va nèixer amb l'anomenada malaltia dels ossos de vidre i, d'adult, just si feia 3 peus d'alçada; però tot i les enormes dificultats que li calgué superar, esdevingué un artista de jazz de renom internacional. Als 13 anys d'edat ja feia el seu primer concert professional i ràpidament es va situar entre els primers, tocant amb alguns dels millors músics de jazz del món. Amb una gran quantitat d'entrevistes i material d'arxiu, aquest documental ressegueix la vida d'un home mogut per unes insaciables ganes de viure i d'aprofitar tot el que la vida ofereix —viatges, dones, art...—, una força de la natura, dotada de gran talent, que va doblegar dificultats tremendes per a convertir-se en tot un gegant musical.
Duch, el mestre de la forja de l'infern (Duch, le maître des forges de l'enfer)
Nascut a Phnom Penh (Cambodja) el 18 d'abril de 1964, Rithy Pahn —a qui devem l'esplèndida La gent de l'arrossar (Neak sre | The Rice People | La gente del arrozal | Les gens de la rizière (1994)—, als 15 anys d'edat havia fugit cames ajudeu-me dels camps de reeducació dels Khmer rojos i, havent estudiat cinema al seu exili parisenc, ha esmerçat bona part de la seva energia creativa en el camp documental, centrant-se sobretot en el que va ser aquell període de terror al seu país. Ja el 1988 signà Site 2, en què Pahn retornava a Tailàndia per resseguir les passes del seu exili una dècada després del genocidi Khmer. Significativament, el 1999 titularia La terra de les ànimes errants el documental en què mostrava la devastació humana que aquell règim havia generat entre els supervivents: pagesos sense terra, soldats desmobilitzats, famílies sense mitjans... Amb el reconegudíssim S21, la màquina de matar dels Khmer Rojos (2003) i davant la perspectiva d'un judici per crims contra la humanitat als responsables del genocidi, Pahn va encarar els records de les víctimes que havien sobreviscut amb els dels seus botxins. Ara, amb El mestre de la forja de l'infern, ha anat a trobar el primer condemnat pel tribunal internacional, responsable d'aquell camp d'extermini, i n'ha recollit el punt de vista...
Duch, el mestre de la forja de l'infern (Duch, le maître des forges de l'enfer)
Sinopsi A l'època dels Khmer rojos, Kaing Guek Eav, anomenat Duch, va dirigir la presó M13 durant quatre anys, abans que el posessin al capdavant de l'S21, la terrible màquina d'extermini d'opositors al poder establert. Cap 12.2080 cambodjans hi van morir. El juliol de 2010, Duch es convertí en el primer dirigent Khmer que comparegué davant d'un tribunal penal internacional, que el va condemnar a 35 anys de presó. N'ha recorregut la sentència. Mentre Duch espera el nou judici, Rithy Panh ha mantingut amb ell una llarga entrevista i li ha recollit el punt de vista...
Debut en el llargmetratge de la daesa Frederikke Aspök, guanyadora a Canes 2004 del Primer Premi de la Cinéfondation, amb Happy now (una mare sacseja la vida aparentment perfecta d'una família americana quan, a la platja, morreja descaradament un monitor de natació, perquè la vegi el seu marit, del menysteniment del qual n'està farta i tipa). En aquest seu primer llarg, novament la protagonista és una dona familiarment desencaixada, entrampada entre el marit i el pare.
Labrador (Labrador | Out of Bounds)
Director Frederikke Aspök. Durada 1h30.
Repartiment Carsten Bjørnlund (Oskar), Jakob Eklund (Nathan), Stephanie Leon (Stella).
Sinopsi En una illa solitària, escombrada pel vent, Stella i Oskar visiten Nathan, el pare de Stella, que viu només amb la companyia de seu gos labrador. Stella està embarassada i espera impacient l'arribada del nadó, però Oskar dubta. I cau a les provocacions del sogre, de manera que Stella queda entre els dos homes de la seva vida.
Dies de gràcia (Días de gracia | Days of Grace | Jours de grâce) La Copa del Món de Futbol és cada 4 anys, durant un mes. Durant aquests 30 dies, tothom està pendent dels partits. El criminals i el policies, també. Fins i tot a Mèxic... A Mèxic, tot és incert, inestable. He volgut centrar el meu film en aquesta inestabilitat. Quan es viu e un lloc on cada dia topes amb el crim, se'n porta la marca, talment una cicatriu. Aquesta pel·lícula és la meva cicatriu. Recull totes les històries que m'han explicat. M'estimo moltíssim el meu país. Tinc també una por immensa de la violència que s'estén pertot Mèxic. Voldria que el meu país es curés de tot això... M'he passat quatre anys investigant sobre la criminalitat a Mèxic, sobre com aquesta violència capgira vides. No és pas cosa de bons i dolents, sinó més aviat una gamma d'emocions que inclou l'amor, l'odi, l'assassinat, el suïcidi, l'amistat, la traïció, la lleialtat. Es prenen opcions. Opcions que són bones d'antuvi poden acabar sent dolentes. Gent que d'entrada és meravellosa poden acabar sent diabòliques. A vegades, l'heroi esdevé el dolent. És aquest capgirament el que m'interessa. Què és el que du a traspassar la ratlla? De quins costats estan les víctimes? La violència en genera sempre, de violència? La pena pot dur a una mena de gràcia? He reflectit totes aquestes preguntes a la meva pel·lícula (Everardo Gout).
"Opera prima" d'aquest cineasta llicenciat al centre d'estudis cinematográfics de Mèxic i amb estudis a la New York Film Academy i al Hollywood Film Institute. Ha produït espots publicitaris, clips musicals (el 2007, nominat als Grammy pel clip de la cançó “When you were young”, de “The Killers), així com llargmetratges cinematogràfics, una vintena de curts i documentals, d'entre els quals un sobre la Copa del Món de Futbol de 2006. El 2008 va crear la productora Casa Buñuel, per poder tirar endavant Dies de gràcia.
Dies de gràcia (Días de gracia | Days of Grace | Jours de grâce)
DirectorEverardo Gout. Música Nick Cave, Warren Ellis, Atticus Ross, Shigeru Umebayashi, Massive Attack. Música addicional Antony Partos. Durada 2h13.
Repartiment Tenoch Huerta (Lupe), Kristian Ferrer (Iguana/Doroteo), Carlos Bardem (el segrestat), Dolores heredia (Susana Lozano), Eilen Yañez (Max), Paulina Gaitan (Camila), Mario Zaragoza (Melquiadez), José Sefami (comandant José), Sonia Couho (Esperanza), Verónica Falcón (la madrina), Vikram Chatwal (el Kaliman).
Sinopsi Ciutat de Mèxic. 2002, 2006, 2010. Un policia. Un ostatge. La dona d'algú. La corrupció, la violència, la venjança. Tres destins, durant trenta dies, durant tres copes del món de futbol. Tres maneres de bregar per a sobreviure...
Peter Ho-Sun Chan, de remarcable prestigi al món de cinema de Hong Kong i autor, entre d'altres, de la romàntica Potser és amor (Perhaps Love) —projectada a Sitges 2006— i de la megataquillera (a l'Àsia) Els senyors de la guerra, torna a comptar amb el cantant i actor Takeshi Kaneshiro en aquest seu nou film, Wu Xia, sobre el passat que encalça un assassí despietat quan vol començar una nova vida.
Sinopsi Un despietat assassí, expert en arts marcials, que vol deixar-s'ho córrer i començar una nova vida com a tranquil home de família, es troba que el seu passat pecaminós l'encalça. Un detectiu decidit i un seu antic mestre no el deixen de petja.
Pirates del Carib: per marees estranyes (Pirates of the Caribbean: On Stranger Tides | Piratas del Caribe: En mareas misteriosas | Pirates des Caraïbes : La fontaine de Jouvence | Pirati dei Caraibi - Oltre i confini del mare)
Rob Marshall, el guardonat coreògraf de Broadway que ha traslladat la passió per l'espectacle musical a dos films tan rutilants com discutibles —Chicago (2002), Nine (2009)— torna a provar fortuna en una ficció convencional —ja ho va intentar amb l'exotisme de Memòries d'una geisha (2005)—, això sí, jugant amb les cartes marcades d'una franquícia —la de Pirates del Carib— que ha fet forat en les tres parts anteriors. Com sempre, amb Johnny Depp (i el seu gruix de maquillatge), Geoffrey Rush, l'humor simpaticot marca de la fàbrica... i, en aquesta ocasió, com en les dues anteriors, la banda sonora de Hans Zimmer. Com a noia de la pel·lícula, Penélope Cruz, i, en un paper secundari, el català Óscar Jaenada.
Pirates del Carib: per marees estranyes (Pirates of the Caribbean: On Stranger Tides | Piratas del Caribe: En mareas misteriosas | Pirates des Caraïbes : La fontaine de Jouvence | Pirati dei Caraibi - Oltre i confini del mare)
RepartimentJohnny Depp (capità Jack Sparrow), Geoffrey Rush (Héctor Barbossa), Penélope Cruz (Angelica), Ian McShane (Barbanegra), Sam Claflin (Philip), Richard Griffiths (el rei Jordi II), Kevin R. McNally (Joshamee Gibbs), Astrid Bergès-Frisbey (sirena), Gemma Ward (Tamara), Keith Richards (capità Teague Sparrow), Judi Dench (x), Stephen Graham (Scrum), Antoinette Nikprelaj (sirena), Oscar Jaenada (l'espanyol).
Sinopsi En aquesta quarta aventura, farcida d'acció, en què veritat, traïció, joventut eterna i mort conformen un cocktail explosiu, el capità Jack Sparrow retroba una dona que havia conegut fa uns anys. Aquesta dona se l'estima de debò o no és sinó una aventurera mancada d'escrúpols que mira d'utilitzar-lo per trobar la llegendària Font de l'Eterna Joventut? Quan me l'obliga a abordar el Queen Anne's Revenge, el vaixell del terrible pirata Barbanegra, en Jack no sap qui tem més, si el temible amo del vaixell o aquesta dona del seu passat que se li aparegut...
Aquesta pel·lícula, que Jodie Foster ha dirigit i protagonitzat 16 anys després de la seva estimable Home for Hollydays i al cap de dues dècades del seu esplèndid debut amb Little Man Tate, és una d'aquelles novetats que en podem dir "llargament esperades". No sé pas si n'hi haurà per tant; però en qualsevol cas, fa un any era a les llistes de la rumorologia que la situaven a Canes 2010. I finalment ha estat seleccionada per a Canes 2011, fora de competició i al marc de la promoció internacional per la seva estrena immediata (als Estats Units ja s'haurà vist a les sales comercials i a Europa arriba al cap de ben poc de projectar-se a la Croisette). Tanmateix, aquesta presència de Jodie Foster a Canes té un cert aire de reconciliació; ja que, recordem-ho, fa unes quantes edicions del Festival, va renunciar a ser president del Jurat, després d'haver-ho acceptat i que s'hagués fet públic, total per participar en el que a sobre fou un desastre de pel·lícula. L'argument d' El castor, amb un pare deprimit a qui la mare fa fora de casa, amb el protagonisme dels fills... lliga força amb l'exploració que Foster féu del vincle paterno (materno)-filial a Little Man Tate i amb la pintura més aviat galdosa de la família americana que ens va servir a Home for Hollydays. Tanmateix, ens anuncien que l'eix de rotació del film és el personatge de Mel Gibson (que també n'és coproductor), un pare deprimit que troba en un castor de peluix no tan sols l'única companyia que li queda, sinó un mitjà per a desfogar-se i refer-se.
Sinopsi La vida d'en Walter (Mel Gibson) ja no és el que era. Deprimit, vivint d'esma, s'allunya de la família i dels amics. La seva dona (Jodie Foster) acaba per fer-lo fora de casa, pel be dels fills. Tocant fons, queda enganxat a un castor de peluix que ha trobat per casualitat. Per a jugar-hi o per desesperació, fa servir aquest ninot per desfogar-se de tot el que no gosa dir ni a la família ni als amics. Però és que aleshores, converteix el ninot en una mena de nou Walter, dotat de'una nova personalitat, més positiu i segur d'ell mateix. I és així com aconsegueix reviscolar, tornar a tenir el control de la seva vida... Però amb el problema, cada cop més evident, que no pot pas viure sense aquest seu castor. Se'n podrà desfer?
És la primera vegada que una producció francesa se centra en la figura d'un president encara en actiu i el Festival de Canes ha entomat el repte de programar-la, mal sigui Fora de Competició. El certamen, per molt que tingui una organització autònoma, està pregonament lligat al govern de França i els dirigents saben que políticament se'ls podria passar factura si la pel·lícula apretés gaire. La contrària, però, també és certa: tant la Presidència de la República com el Festival tenen l'oportunitat de demostrar que és cert això de l'alt nivell de les institucions d'aquell país. No és que a Canes els faci precisament gràcia que l'entorn presidencial aparegui pel mig de les lluentors del Festival, si ens atenem al que ha escrit Gilles Jacob a les seves memòries; però lògicament no desatenen mai ni els reptes, ni els compromisos, de la mateixa manera que no deixen passar mai ni les polèmiques rendibles, ni les oportunitats que se'ls presenten de ser presents en l'actualitat francesa i/o mundial. I és que, si l'any passat va haver-hi rebombori amb un film sobre el president del govern italià Sílvio Berlusconi, aquesta vegada l'objecte, no pas d'un documental, sinó d'un biopic amb actors, és Nicolas Sarkozy (Denis Podalydès), tocant-ne les tenses relacions amb altres figures rellevants de la política, com Jacques Chirac (Bernard Le Coq) i Dominique de Villepin (Samuel Labarthe); la història personal i ben mogudeta amb Cécilia (la seva dona, aleshores), i el seu paper al capdavant del Ministeri de l'Interior. Certament, qui ho ha dut a la gran pantalla és un cineasta no precisament dels de primera línia, Xavier Durringer; però el guió, parem-hi atenció, és del veterà Patrick Rotman, autor d'un díptic sobre Chirac (Chirac: Le jeune loup (1932-1981) i Chirac: Le vieux lion (1981-2006)), que també ha realitzat un documental televisiu sobre un altre president, Mitterrand (François Mitterrand ou le roman du pouvoir).
La conquesta (La Conquête | The Conquest)
Director Xavier Durringer. GuióPatrick Rotman. Música Nicola Piovani. ProduccióMandarin Cinéma (França) Durada 1h45.
Repartiment Denis Podalydès (Nicolas Sarkozy), Florence Pernel (Cécilia Sarkozy), Hippolyte Girardot (Claude Guéant), Samuel Labarthe (Dominique de Villepin), Bernard Le Coq (Jacques Chirac), Grégory Fitoussi (Laurent Solly), Dominique Besnehard (Pierre Charon), Pierre Cassignard (Frédéric Lefebvre), Saida Jawad (Rachida Dati), Mathias Mlekuz (Franck Louvrier).
Sinopsi 6 de maig de 2007, segona volta de les eleccions presidencials franceses. Mentre els electors es disposen a elegir el nou mandatari de l'Elisi, Nicolas Sarkozy, convençut que ho té guanyat, està reclòs a casa seva, amb bata, trist i abatut. Tot el dia que busca Cecilia (la seva dona), que el defuig. Els cinc anys que acaben d'esmunyir-se van passant: la carrera política irresistiblement ascendent de Sarkozy, plena de jugades recargolades, de crits i de baralles pels passadissos. És la història d'un home que arriba al poder i per la dona.
Mitjanit a París (Midnight in Paris | Medianoche en París | Minuit à Paris)
Després de Londres i Barcelona, ara li arriba el torn a París, dins d'aquesta gira turístico-cinematogràfica europea de Woody Allen (que segueix a Roma, ciutat on s'ambientarà el film que rodarà aquest 2011). Si a la capital britànica va filmar pel·lícules amb certa atmosfera (i trama) criminal (Match Point, Scoop i Cassandra's Dream), i al nostre cap-i-casal unes assolellades històries d'amors i passions (Vicky Cristina Barcelona), ha reservat per a París una comèdia romàntica (què, si no?). Per descomptat, amb el segell Woody Allen. És la onzena vegada que el cineasta novaiorquès participa al Festival de Canes amb una pel·lícula (sempre) fora de competició.
Mitjanit a París (Midnight in Paris | Medianoche en París | Minuit à Paris)
RepartimentOwen Wilson (Gil), Marion Cotillard (Muse), Rachel McAdams (Inez), Michael Sheen (Paul), Kathy Bates (x), Adrien Brody (x), Nina Arianda (Carol), Mimi Kennedy (Wendy), Kurt Fuller (John), Carla Bruni-Sarkozy (guia de museu), Tom Hiddleston (x), Léa Seydoux (Gabrielle), Gad Elmaleh (detectiu Tisserand), Daniel Lundh (Juan Belmonte), Lil Mirkk (Jake Henson), Michel Vuillermoz (comte), Marcial Di Fonzo Bo (Picasso), Adrien de Van (Luís Buñuel), Thierry Hancisse (Phil), Kenneth Edelson (convidat del Moulin Rouge), Alison Pill (x), Corey Stoll (x).
Sinopsi Explica la història d'una família que és a la capital francesa per negocis i la d'una parelleta de promesos, que tenen previst de casar-se a la tardor. El que viuen a París els canviarà la vida. Narra el gran amor d'un xicot per a aquesta ciutat, París, i la dèria que té la gent de pensar que una altra mena de vida seria millor. Vídeos [Tràiler VO] [Tràiler VOSE][Tràiler VOSF][Tràiler, fragments, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2011]
Aquest matí ha tingut lloc a París la roda de premsa en què Gilles Jacob i Thierry Frémont, president i delegat general del Festival de Canes, n'han presentat la 64a edició. Més enllà de les línies mestres d'enguany i de la composició dels jurats, el que més interessa d'aquesta convocatòria és la llista de films que conformen la selecció oficial.
Ho recullo en una sèrie d'apunts que, a tall de flaixos d'urgència, reflecteixen la programació, respectivament, de la Competició, Fora de Competició i Sessions Especials i Un Certain Regard. Més endavant i a mesura que se'n sàpiga la programació, publicaré els respectius flaixos sobre Canes Curtmetratges i Cinéfondation, Cannes Classics i Al voltant de la selecció oficial.
Posteriorment, publicaré un comentari general sobre la selecció oficial (decepcions, alegries, tendències que s'hi veu, etc.) i apunts més treballats, amb enllaços sobre cadascun d'aquests films.
Canes 2011 (flaix d'urgència): els films fora de competició i en sessions especials
Fora de Competició
Mitjanit a París, de Woody Allen —inauguració Festival—
La Conquête, de Xavier Durringer
El castor, de Jodie Foster
L'artista, de Michel Hazanavicius
Pirates del Carib: per marees estranyes, de Rob Marshall
Repartiment Charlotte Gainsbourg (Dawn O'Neil), Marton Csokas (George), Aden Young (Peter), Morgana Davies (Simone O'Neil), Penne Hackforth-Jones (Sra. Johnson), Christian Byers (Tim O'Neil), Tom Russell (Lou O'Neil), Arthur Dignam (oncle Jack), Gillian Jones (Vonnie), Gabriel Gotting (Charlie O'Neil), Zoe Boe (Megane O'Neil)
Sinopsi Dawn (Charlotte Gainsbourg) i Peter (Aden Young) viuen junts amb els seus fills en una barriada als afores d'una població australiana. Enmig de l'exuberant jardí de casa seva hi ha el lloc que la canalla més s'estima, per a jugar-hi: un ficus immens, amb les branques que sembla que arribin al cel i les arrels que s'estenen molt per terra. Un dia, Peter té un atac de cor, mor i amb el cotxe s'estabella contra el tronc de l'arbre. Dawn es queda sola amb el dol i els quatre fills per criar. L'arbre, naturalment, esdevindrà una mena de refugi reconfortant per a tots, per la qual cosa passarà encara a ser més important a les seves vides. La nena, pensant que el seu difunt pare li xiuxiueja coses per les fulles, s'hi instal·la i es nega a baixar-ne... Però l'arbre es va fent estranyament més gran, amb les branques que entren a la casa i les arrels que en malmeten els fonaments, de manera que la família haurà de prendre una decisió terrible per poder seguir endavant ...
Autobiografia de Nicolae Ceausescu (Autobiografia Lui Nicolae Ceausescu / The Autobiography of Nicolae Ceausescu / Autobiographie de Nicolae Ceausescu) DirectorAndrei Ujica. Guió Andrei Ujica. Producció SC Icon Prod (Bucarest, Romania). Durada 3h00. Intèrprets Nicolae Ceausescu, Elena Ceausescu Nota sinòptica Repàs a la vida del dictador comunista romanès Nicolae Ceausescu Text de presentació del filmAl cap i a la fi, un dictador no és sinó un artista que té la possibilitat de posar totalment en pràctica el seu egoisme. No és sinó una qüestió a nivell estètic, es digui Beaudelaire o Bolintineanu, Lluís XVI o Nicolae Ceausescu, afirma Andrei Ujica. Des del punt de vista formal, aquesta pel·lícula demostra que avui en dia, recorent només a imatges preexistents, es poden fer obres cinematogràfiques sobre la història recent, amb un alè èpic similar al que trobem en films històrics de ficció. Sobretot estem pensant en els quadres d’època que el cinema nord-americà ha dedicat a la generació de la guerra del Vietnam. Aquesta pel·lícula funciona de manera eminentment sintàctica i el muntatge hi juga un doble paper : el de la posada en escena, ja ue construeix escenes inexistents com a tals a les bobines, i el més clàssic de relligar aquestes escenes entre si. Ves que no estiguem assistim al naixement d’un nou gènere cinematogràfic ! Festival de Canes 2010 [Fora de Competició: Autobiografia de Nicolae Ceausescu (fr / ang /esp)]
Amb la intervenció de Graham Allison, James Baker III, Jimmy Carter, Bruce Blair, Zbigniew Brzezinski, Mikhail Gorbachev, F.W. de Klerk, Robert McNamara, Roger Molander, Pervez Musharraf, Valerie Plame Wilson, Richard Burt, Thomas D'Agostin, Ira Helfand, R. Scott Kemp, Andrew Koch, Zia Mian, Ahmed Rashid, Scott Sagan
Nota Documental sobre la cursa armamentística nuclear. Nota Dels productors d' Una veritat incòmoda (An Inconveninet Truth) Sinopsi Durant la Guerra Freda, la consciència del perill se centrava en la bomba atòmica. Un cop hem deixat enrere la Guerra Freda, hem abaixat la guàrdia. Però el perill de destrucció per la força nuclear ni s'ha esvaït, ni mai no ha minvat; ben al contrari, ha augmentat. Aquest documental ens du a un viatge roent i hipnòtic pel nostre planeta amb l'objectiu de desemmascarar les possibilitats reals de desastre nuclear. Exposa l'ample vetall d'amenaces actuals i les idees d'una sèrie d'experts internacionals i líders del món que aposten pel desarmament mundial total.
Nota Programa de 5 curtmetratges filmats per joves cineastes eixits de les faveles i formats pel director brasiler Carlos Diegues.
Arròs amb fesols (Arroz com Feijão), de Cacau Amaral i Rodrigo Felha. Guió José Antônio Silva. Sinopsi Per poder construir una habitació per al seu fill únic, els pares de Wesley, de 12 anys, es veuen obligats a reduir el menú diari a arròs amb fesols. En l'aniversari del seu pare, el noi s'uneix al seu amic de l'oïda i per fora, sense gaire èxit, a la recerca de fons per comprar un pollastre com un regal per a ell.
Deixa volar (Deixa Voar), de Cadu Barcellos. Guió Cadu Barcellos. Sinopsi Flavio té 17 anys i viu en una favela carioca. Ha deixat que l'estel d'un amic "voli" i ara ha d'anar a buscar-la a la favela d'una facció rival a la seva, on l'estel ha caigutt. Malgrat la por, se n'hi en va a bucar l'estel i descobreix que la gent de la favela rival no són pas diferents de les que viuen a la seva.
Concert per a violí (Concerto para violino), de Luciano Vidigal. Guió Rodrigo Cardozo. Sinopsi Quan eren encara canalles, Marcia, Jota i Ademir es van jurar amistat eterna. Ara ja ganganassos, rondant els 20 anys d'edat, Jota s'ha embolicat en el tràfic de drogues i Ademir s'ha fet policia. L atopada entre ells dos pot impedir que Márcia, ara violinista, visqui el somni de gaudir d'una beca per a estudiar música a Europa.
Font de calés (Fonte de renda), de Manaira Carneiro i Wavá Novais. Guió Vilson Almeida. Sinopsi Jovem aconsegueix superar l'examen d'ingrés i entrar a la Facultat de Dret, però li resulta difícil assumir les despeses en llibres, menjar i transport. Se sent atret per la possibilitat de vendre drogues als companys de la universitat, traient-ne prou calés per finançar-se els estudis.
Acende a luz, de Luciana Bezerra. Guió Luciana Bezerra. Sinopsi És la Nit de Nadal i fa tres dies que no hi ha corrent elèctric. Els tècnics enviats per la companyia no poden resoldre el problema i la gent de la favela en segresten un, fins que torni la llum. L'empleat s'integra en la comunitat i acaba convertint-se en l'heroi d'aquella Nit de Nadal.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
