Els films d' Un Certain Regard, llistats per ordre alfabètic del cognom del seu autor, amb enllaç a la fitxa del film i una brevíssima presentació.
Són 19 films, alguns dels quals, d'autors que anteriorment han estat a la Competició, com és el cas de Gus Van Sant, Bruno Dumont, Robert Guédiguian, Hong Sangsoo, Eric Khoo, Kim Ki-duk i Andrei Zvyagintsev. D'altres, de cineastes que van forjant una trajectòria que ha passat ja abans per Canes, com l'alemany Andreas Dresen, l'australià Ivan Sen, el francès Pierre Schoeller, el romanès Catalin Mitulescu, que havien estat al Regard; com els brasilers Juliana Rojas i Marco Dutra, el mexicà Gerardo Naranjo que havien estat a la Setmana de la Crítica, i com la libanesa Nadine Labaki i el georgià Bakur Bakuradze, que van debutar a la Quinzena dels Realitzadors, o el nord-americà Sean Durkin, que arriba avalat per Sundance, havent-se revelat amb un curt a la Quinzena de l'any passat. Comença a ser molt significatiu també el fet que dos dels directors seleccionats han tingut curts seleccionats per la Cinéfondation i tres hagin estat a la Residència de la Cinéfondation (per cert, dos d'aquests, els projectes que hi han desnvolupat, són els que ara es veuran al Regard). Per a arrodonir-ho, Na Hong-jin, que tingué la seva "opera prima" Fora de Competició el 2008. Així doncs, aquesta és una edició basada en valors coneguts, amb només dues primeres pel·lícules (i encara, d'autors reconeguts en la seva etapa curtmetratgista anterior).
Canes 2011: "Un Certain Regard"
El caçador (Okhotnik | The Hunter | Le chasseur), de Bakur Bakuradze. El caçador Ivan Dunaev viu en una granja amb la seva família i el seu braç dret, Viktor. Topa amb una presonera de qui s'enamora, però li desapareix. A Shultes, l'"opera prima" del georgià Bakuradze, també una dona capgirava el món del protagonista. Durada: 1h50.
Halt Auf Freier Strecke (Halt auf freier strecke | Stopped on track), d'Andreas Dresen. A un home de quaranta anys se li diagnostica càncer terminal i ell i la seva família miren de tirar endavant la vida quotidiana i d'acceptar allò inevitable. Dirigeix l'alemany Andreas Dresen, el d' Al setè cel (Wolke 9) —l'enamorament entre una dona casa de 60 anys i un avi de 76, premiada a Un Certain Regard—. Durada: 1h35.
Fora Satanàs(Hors Satan), de Bruno Dumont. Joves marginals rondant per les dunes de Pas de Calais, amb el dimoni pel mig... Un home misteriós mata el pare violent d'una noia i ajuda una criatura, hi ha un miracle i és aleshores que s'esvaiex el misteri que l'envolta... Dumont pur. Durada: 1h50.
Martha Marcy May Marlene(Martha Marcy May Marlene), de Sean Durkin. Una dona se'n va a viure amb la germana i el seu marit, fugint d'una secta; però allà acaba d'enfonsar-se, incapaç de relacionar-se. Al repartimet, Elizabeth Olsen, Brady Corbet, Hugh Dancy i John Hawkes. Autor del curt Mary Last Seen, Durkin debuta amb aquesta "opera prima" presentada a Sundance. Durada: 1h41.
Les neus del Kilimanjaro (Les neiges du Kilimanjaro | The Snows of Kilimanjaro), de Robert Guédiguian. Amb els habituals Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darrousin i Gérard Meylan, i els joves Grégoire Leprince-Rinquet, Adrien Jolivet i Robinson Stévenin, Guédiguian signa una nova crònica de la classe treballadora: parella granadeta i obrera, impactada per l'agressió de què són víctimes, orquestrada per un de la seva classe social. Durada: 1h47.
Bellesa (Skoonheid | The Struggle), de Olivier Hermanus. La brega d'un pare contra els seus impulsos sexuals, enderiat com està amb l'amic del seu fill adolescent. Dirigeix el sud-africà Hermanus, premiat a Locarno amb Shirley Adams (2009). Durada: 1h38.
El dia que ell arriba (The Day He Arrives), de Hong Sangsoo. Un director de cinema fa cap a Seül per a trobar-se amb un amic; abans no el troba, topa amb un actriu que coneix, hi xerra; s'engata, va a ca l'exnòvia. Quan finalment és amb l'amic, van a un bar, la mestressa del qual s'assembla a l'exnòvia. S'hi afegeix un exactor amb negocis al Vietnam; agafa una trompa... Comèdia a l'estil deliciós de Ha ha ha (premi Un Certain Regard 2010). Durada: 1h19. Bonsai(Bonsái | Bonsai) de Cristián Jimenez. En Julio s'enamora d'Emília a classe, en un curs sobre Proust. Al cap d'anys, ell va a la recerca del temps perdut... entrampat en la ficció que s'ha muntat: d'amagat escriu un manuscrit inspirat en aquell amor. Adaptació de Bonsai, d'Alejandro Zambra, a càrrec del director xilè Cristián Jiménez ( Ilusiones ópticas). Durada: 1h42.
Tatsumi(Tatsumi), d'Eric Khoo. Per primera vegada es du a la pantalla les histories del "mangaka" Yoshihiro Tatsumi. Film d'animació en què el cineasta de Singapur Eric Khoo s'inspira en l'obra semiautobiogràfica de TatsumiA Drifting Life i en els seus relats breus Hell, Beloved Monkey, Just a Man, Occupied i Good Bye, per a bastir-ne un "biopic" amb força càrrega de ficció. Durada: 1h34.
Arirang(Arirang), de Kim Ki-duk. Un film terapèutic per al cineasta sud-coreà? Un deliri a la "Von Trier"? "Arirang" fa referència a un pas de muntanya (Amb Arirang enfilo un turó en aquesta vida, ha escrit Kim Ki-duk) que, en l'imaginari, és un punt de trobada d'amants a la terra dels somnis. Durada: 1h40.
I ara on anem?(Et maintenant on va où? | Where do we go now?) de Nadine Labaki. En un poble arraconat del Líban, envoltat de mines, les dones cristianes i musulmanes tramen un complot per evitar que els seus homes es matin entre ells. De la directora libanesa Nadine Labaki, que va debutar amb Caramel. Durada: 1h50.
Loverboy(Loverboy), de Catalin Mitulescu. Si el romanès Mitulescu, va evocar l'època comunista, el passat, a Com he celebrat la fi del món (2006), ara se centra en un noi ben jove de l'actual Romania capitalista, imatge viva de certes icones masculines occidentals, que viu de traficar amb les xicotes que sedueix... i topa amb la realitat humana del que està fent. Durada: 1h35.
Yellow Sea(Hwanghae | Yellow Sea | The Murderer) de Na Hong-jin. Un taxista xinès carregat de deutes i delerós de retrobar-se amb la dona a Corea, accepta un encàrrec criminal del mafiós que li promet ajudar-lo, però res no surt com es podia pensar... Del director del thriller furiós, vist a Canes fora de competició i a Sitges, The Chaser (2008). Durada: 2h20.
Miss Bala(Miss Bala), de Gerardo Naranjo. Laura s'aferra al somni de guanyar el concurs de bellesa, en un Mèxic dominat pel crim organitzat. Somni que se li enfonsa quan membres d'un càrtel la segresten. Basat en cas real. Produeix Gael García Bernal i dirigeix el mexicà Gerrado Naranjo, el de Drama/Mex (2006) i Voy a Explotar (2008). Durada: 1h53.
A reveure (Bé Omid é Didar | Au revoir), de Mohammad Rasoulof. Ficció sobre una jove advocada de Teheran que vol marxar del país i malda per aconseguir el visat. Rodada semiclandestinament aquest hivern, en què la tirania islamista l'ha condemnat a presó i vint anys de prohibició de fer cinema, està interpretada per Leyla Zareh, Fereshteh Sadreorafai, Shahab Hoseini i Roya Teymorian. Durada: 1h40. Treballar cansa(Trabalhar cansa | Travailler fatigue), de Juliana Rojas i Marco Dutra. Una mestressa de casa de Saõ Paulo es troba que, quan finalment pot tenir el seu petit negoci, el marit li queda en atur, les coses se li giren a casa i, per acabar d'adobar, li apareixen tot de problemes a la botiga. Debut del tàndem brasiler Juliana Rojas i Marco Dutra. Durada: 1h40.
L'exercici de l'Estat (L'exercice de l'état | The Minister), de Pierre Schoeller. Els germans Dardenne produeixen aquesta ficció que reflexiona sobre els homes d'Estat a la societat d'avui en dia. Amb Olivier Goumet i Michel Blanc. Durada: 1h55.
Toomelah(Toomelah), d'Ivan Sen. En Daniel, un nen de deu anys que pertany a una arraconada tribu aborigen, es deleix per ser tot un gangster. Engarjolen el camell per a qui trafiqueja i, sol i vulnerable, té l'oportunitat d'un altre futur. Dirigeix l'australià Ivan Sen, especialista a tractar dels aborigens en la societat actual. Durada: 1h46.
Olso, 31 d'agost (Oslo, August 31st | Oslo, 31. August | Le 31 août à Oslo), de Joachim Trier. El cineasta noruec, nascut a Dinamarca, narra 24 hores en la vida de l' Anders, un home de trenta-quatre anys, intel ligent, guapot i de bona família, profundament turmentat per totes les oportunitats que s'ha deixat perdre i tota la gent que ha defraudat. Durada: 1h35.
Inquiet (Restless), de Gus Van Sant. Pel·lícula que inaugura Un Certain Regard, amb què, després de Milk, segueix treball a redós dels grans estudis. Relat iniciàtic amb dos adolescents (Mia Wasikowska, Henry Hopper) tocats per la mort. Durada: 1h31.
Elena (Elena), d' Andrei Zvyagintsev. Film de cloenda, incorporat a la selecció oficial el dia 04.05.2011. la història d'un pare que refà el vincle amb la filla distant, la hi deixa l'herència i, de retruc, provoca el neguit en la seva dona, que veu perillar el futur econòmic del seu propi fill i els néts. De l'autor d' El retorn (2003) i El desterrament (2007), el rus Zvyagintsev. Durada: 1h49.
Lleó d'Or a Venècia amb el seu debut (gran, profund, espiritual), El retorn (2003) —un pare apareix sobtadament a la vida de dos marrecs que només el coneixien per una vella fotografia i que, al decurs d'un viatge iniciàtic amb ell a una illa abandonada, busquen respostes a preguntes que potser no en tenen, de resposta... film carregat d'enigmàtic significat metafòric—, el cineasta rus Andrei Zvyagintsev va topar amb el síndrome de la "segona pel·lícula", quan presentà en competició a Canes 2007 El desterrament (Izgnanie | Le Bannissement | The Banishment) —novament un pare i uns fills, exilats en la natura, i el sacrifici d'un fill, l'orgull humà... obra de tirada metafísica, extraordinàriament metafòrica, estèticament força saturada, que valgué a l'actor Konstantin Lavronenko el Premi d'Interpretació Masculina—. I torna a Canes, ara al Regard, amb la història d'un pare que refà el vincle amb la filla distant, la hi deixa l'herència i, de retruc, provoca el neguit en la seva dona, que veu perillar el futur econòmic del seu propi fill i els néts. Elena (Elena)
Repartiment Andrei Smirnov (Vladimir), Nadezhda Markina (Elena), Elena Lyadova (Katerina), Alexey Rozin (Sergey), Evgenia Konushkina (Tatyana).
Sinopsi L'Elena i en Vladimir són una parella ja gran. Vénen de classes socials diferents. Ell és ric i fred; ella, modesta i dòcil. Es van conèixer tard a la vida i cadascun d'ells ja tenia un fill, d'un anterior matrimoni. El fill de l'Elena, en atur, sempre està demanant calés a la seva mare per atendre les necessitats bàsiques de la seva pròpia família. La filla d'en Vladimir és una noia deixada, pèl bohèmia, que té amb son pare una relació distant. De resultes d'un atac de cor, en Vladimir queda hospitalitzat i això el du a pensar en la mort. Ran d'un moment breu, però carregat de tendresa, amb la seva filla, el du a prendre una decisió important: serà ella la que rebrà tota la fortuna, en herència. Quan torna a casa, en Vladimir ho fa saber a l'Elena, que així veu sobtadament que no podrà seguir ajudant econòmicament el seu fill. És així que aquesta dona, tímida i submisa, maquina un pla perquè aquest seu fill i els seus nets tinguin una oportunitat de debò a la vida.
Relat iniciàtic amb dos adolescents tocats per la mort, Inquiet confirma que Gus Van Sant s'inclina per treballar com a independent a redòs dels grans estudis (amb Milk, va ser Focus Features i ara és Columbia Pictures i Image Entertainment), en un nou cicle dels que, al llarg de la seva carrera ha tingut, d'apropament a Hollywood, seguits d'etapes en què se n'ha distanciat, regalant-nos per entre mig pel·lícules-document com Drugstore Cowboy (1989) i My Private Idaho (1991) o la tetralogia de l'acompanyament formada per Gerry (2002), Elephant (2003), Last Days (2005) i Paranoid Park (2007). Canes honora Gus Van Sant, concedint-li el privilegi d'inaugurar "Un Certain Regard" amb aquest seu nou film que, significativament no ha entrat en competició.
Inquiet (Restless)
Director Gus Van Sant. GuióJason Lew, basat en la seva pròpia peça teatral. Productors Brian Grazer, Bryce Dallas Howard, Ron Howard. Producció Columbia Pictures (EUA), Imagine Entertainment (EUA). Producció associada 360 Pictures (EUA). Durada 1h31.
Repartiment Mia Wasikowska (Annabel), Henry Hopper (Enoch Brae), Schuyler Fisk (Elizabeth Cotton), Lusia Strus (Rachel), Jane Adams (Mabel Tell), Chin Han (x), Ryo Kase (Hiroshi), Jesse Henderson (Alger Cofax), Victor Morris (Joseph), Colton Lasater (Ozzie), Christopher D. Harder (Salvador, director de funeral), Kyle Leatherberry (Elliot), Morgan Lee (conductor), De Ann Marie Odom (infermera), Kelleen Crawford (infermera).
Sinopsi Una noia malalta, en estat terminal, s'enamora d'un xicot amb la dèria d'anar a funerals. I es troben amb el fantasma d'un pilot kamikaze japonès de la Segona Guerra Mundial.
Oslo, 31 d'agost (Oslo, August 31st | Oslo, 31. August | Le 31 août à Oslo)
Un 31 d'agost, a Oslo. Vint-i-quatre hores en la vida d'un home de trenta i tants en plena crisi existencial. Inspirat en Le feu follet, de Pierre Drieu La Rochelle. Dirigeix el noruec, nascut a Dinamarca, Joachim Trier (1974, Copenhaguen), que debutà el 2006 amb Reprise (Reprise | Nouvelle donne) —dos molt bons amics que aspiren a ser escriptors, un aconsegueix publicar i té èxit, però l'altre l'ha d'acabar anant a visitar en un psiquiàtric—
Oslo, 31 d'agost (Oslo, August 31st | Oslo, 31. August | Le 31 août à Oslo)
Director Joachim Trier. Guió Eskil Vogt, Joachim Trier, inspirat en la novel·laLe feu follet, de Pierre Drieu La Rochelle. ProduccióMotlys AS (Noruega). Coproducció Don’t Look Now AS (Noruega). Durada 1h35.
Repartiment Anders Danielsen Lie (Anders), Malin Crépin (Malin), Aksel M. Thanke (assessor de rehabilitació), Hans Olav Brenner (Thomas, amic), Ingrid Olava (Rebecca, dona de Thomas), Øystein Røger (David, editor), Tone B. Mostraum (Tove, amant de la germana), Kjærsti Odden Skjeldal (Mirjam, organitzadora de la festa), Petter Width Kristiansen (Petter, home de la festa), Emil Lund (Calle, home que munta la festa), Johanne Kjellevik Ledang (Johanne, dona que troba Anders), Renate Reinsve (Renate, cita de Petter), Andreas Braaten (Karsten, camell), Anders Borchgrevink (Øystein, home del bar).
Sinopsi L'Anders acabarà aviat la teràpia de desintoxicació de droga a pagès. Com a part del programa, ha d'anar a ciutat per passar una entrevista de feina. Però ell ho aprofita i es queda a la ciutat, rondant pel carrer, trobant gent que fa temps que no veu. L' Anders, que té trenta-quatre anys, és intel ligent, guapot i de bona família, però està profundament turmentat per totes les oportunitats que s'ha deixat perdre i tota la gent que ha defraudat. Encara és prou jove, però li fa l'efecte que la vida en certa manera ja se li acabat. Durant tot el que queda de dia i fins ben entrada la nit, els fantasmes dels errors del passat breguen amb la possibilitat de l'amor, la possibilitat d'una nova vida i l'esperança de veure algun futur quan es faci de dia... Vídeos [Fragments]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: Oslo, 31 d'agost (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
Especialitzat a parlar dels aborigens en la societat australiana actual, Ivan Sen (02.01.1972, Nambour, Queensland, Austràlia) va guanyar el premi a la Millor "Opera Prima" de Berlín 2002 amb Sota els núvols (Beneath Clouds | Sous les nuages) —noia fuig del món arraconat i aborigen de la mare per anar a trobar el pare irlandès a Sydney, però de camí troba un xicot aborigen, fart de la discriminació racial, i la noia s'adona que du en ella les dues cultures— i va presentar a Un Certain Regard de Canes 2004 el curt documental Yellow Fella —intèrpret en un film, el protagonista s'assemblava al personatge que ha encarnat: el d'un noi esvalotat i dividit entre dues cultures, fill d'indígena tradicional i gal·lès desconegut—. Després de realitzar el documental A Sister's Love (2007) — sobre la comunicadora Rhoda Roberts i el brutal assassinat de la seva germana bessona—, canvià de registre amb la més aviat desconeguda pel·lícula de ciència ficció Dreamland (2009) —individu enderiat amb els OVNI va buscant-ne pel desert de Nevada, però sol en aquell desert es desperta a un misteri més profund—. Tot i que en aquell film mantenia la seva tirada cap al món arraconat, l'ésser humà encarat a ell mateix en la immensitat de la Natura, ara torna al Regard amb una nova cinta ambientada a l'univers aborigen.
Toomelah (Toomelah)
DirectorIvan Sen. Producció Bunya Prod. (Austràlia). Durada 1h46.
Repartiment Daniel Conners (Daniel), Danieka Connors (Tanitia), Christopher Edwards (Linden), Dean Daley-Jones (Bruce) Sinopsi En Daniel, un nen de deu anys que pertany a una arraconada tribu aborigen, es deleix per ser tot un gangster, com els homes que l'envolten. Faltant a escola, embolicant-se en baralles i trafiquejant amb droga per a en Linden, el camell més important de la ciutat, en Daniel va de camí a aconseguir el seu objectiu. Passa però, que apareix un camell rival, acabat de sortir de la presó, i hi ha una confrontació molt violenta. A en Linden i la seva banda els tanquen. I en Daniel es troba, de sobte, sol i vulnerable. Té l'oportunitat d'optar per un futur millor. Vídeos [Fragments] Webs oficials [Toomelahthemovie (ang)] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: Toomelah (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
L'exercici de l'Estat (L'exercice de l'Etat | The Minister)
Guionista, Pierre Schoeller (1961, França) va presentar a Un Certain Regard el seu debut com a director, Versailles (2008) —en què Guillaume Dépardieu és un home de bosc que ha de fer-se càrrec d'un nen petit abandonat—. I tres anys després, hi torna amb aquesta ficció sobre els homes d'Estat a la societat actual, que han produït els germans Dardenne (Les Films du Fleuve). L'exercici de l'Estat (L'exercice de l'Etat | The Minister)
RepartimentOlivier Gourmet (ministre de Transports, Bertrand Saint-Jean), Michel Blanc (Gilles), Zabou Breitman (Pauline), Laurent Stocker (Yan), Sylvain Deblé (x).
Sinopsi Al ministre de Transports, Bertrand Saint-Jean el desperta en plena nit el seu cap de gabinet. Un cotxe ha caigut per un barranc. Se n'hi en va, no té opció. Així comença l'odissea d'un home d'Estat en un món cada cop més complex i hostil. Rapidesa, lluita pel poder, caos, crisi econòmica... Tot s'encadena i una cosa topa amb l'altra. Una urgència en substitueix una altra. Quins sacrificis s'està disposat a assumir? Fins on es pot aguantar, en un Estat que devoren els que el serveixen?
El tàndem Jualiana Rojas - Marco Dutra, bregat en els curtmetratges, presenta aquest film que aspira a la Càmera d'Or: la història d'una mestressa de casa de Saõ Paulo que, quan finalment pot tenir el seu petit negoci, es troba que el marit li queda en atur, les coses es torcen a casa i, per acabar d'adobar, li apareixen tot de problemes a la botiga. Rojas i Dutra van estudiar cinema a la Universitat de Saõ Paulo i junts ja van fer el treball de final d'estudis, Llençol blanc(2005) —una mare jove ha d'encarar la mort del fill acabat de nàixer—, que va ser seleccionat per la Cinéfondation. El curt Un ram (2007) el van presentar a la 46a Setmana de la Crítica de Canes i encara dos anys més tard signarien conjuntament el curt Les sombres (2009). Tot dos formen part del col·lectiu Filmes do Caixote, que congria tot de joves cineastes de Saõ Paulo i Rio de Janeiro, i que ha coproduït el llargmetratge que enguany presenten a Un Certain Regard. Treballar cansa (Trabalhar cansa | Travailler fatigue)
Director Juliana Rojas i Marco Dutra. ProduccióDezenove Som e Imagem (Brasil). Coproducció Filmes do Caixote (Brasil). Durada 1h40.
Repartiment Helena Albergaria (Helena), Marat Descartes (Otávio), Naloana Lima (Paula), Gilda Nomacce (Gilda), Marina Flores (Vanessa), Lilian Blanc (Inês), Thiago Carreira (Ricardo), Hugo Villavicenzio (Jorge).
Sinopsi Mestressa de casa de Saõ Paulo, Helena veu com s'està fent realitat el seu somni: obrir un petit negoci. Ha llogat un establiment abandonat i comença a muntar-hi un petit supermercat. Quan el seu marit, que era executiu en una gran empresa, queda sense feina, Helena i la seva botiga es converteixen en la salvació econòmica de la família; tot i que, en la nova situació, les coses no van bé a casa. Per acabar d'adobar, Helena topa amb tot de problemes al supermercat: productes que li desapareixen, una olor estranya que empudega el local, una taca a la paret es va fent cada dia més gran (i fins agafa un aspecte que fa por...). L'ambient sembla que agafi vida, a l'establiment, en un clima de constant perturbació que afecta tothom, però sobretot a Helena i la seva família.
Basat en el cas de Laura Zúñiga, guanyadora del concurs Nuestra Belleza Sinaloa, que va ser detinguda com a còmplice d' Ángel Orlando García Urquiza, líder del cártel de Juárez, i al cap d'un any deixada en llibertat per manca de proves. Quart llargmetratge del mexicà Gerardo Naranjo, després de Malachance (2004) —història d'un noiet que voldria ser algú altre—; Drama/Mex (2006) —seleccionat a la 45a Setmana de la Crítica de Canes, conte agredolç que entrelliga tres històries intenses al decurs d'una nit a Acapulco: la d'un suïcida, la d'una noiet de quinze anys que fuig i la d'una jove parella que encara les dificultats de la separació després d'una ruptura tràgica—, i Voy a explotar (2008) —projectada a Horitzons de Venècia, Premi FIPRESCI a Tessalònica: el fill adolescent d'un polític de pes fuig amb la noia que ha conegut a l'institut, al volant d'un cotxe robat— Miss Bala (Miss Bala)
Director Gerardo Naranjo. Productors executius Geminiano Pineda, Gael García Bernal ProduccióCanana Films (Mèxic), Fox (EUA). Durada 1h53.
Repartiment Stephanie Sigman (Laura Guerrero), Noe Hernández (Lino Valdez), James Russo (Jimmy), José Yenque (Kike Camára).
Sinopsi Laura s'aferra al somni de guanyar el concurs de bellesa, en un Mèxic dominat pel crim organitzat. Somni que se li enfonsa quan membres d'un càrtel la segresten. Vídeos [Fragment][Diversos fragments]
Webs oficials [Missbala (esp)] Facebook oficial [x] Twiter oficial [Missbala (esp)]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard:Miss Bala (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
Fitxa amb la informació i enllaços del film que tinc recollits fins al moment. Al decurs de les properes setmanes, l'aniré completant.
En Na Hong-jin (1974) va llançat. El 2008 va debutar amb The Chaser(Chugyeogja | The Chaser), seleccionada Fora de competició a Canes i en un munt d'altres festivals, entre els quals, Sitges, on guanyà el Premi Orient Express - Casa Àsia, i que ens la presentava com un excel·lent debut (..), un thriller que narra amb fúria inusitada la persecució d’un psicòpata per part d’un expolicia reconvertit en proxeneta que vol evitar l’assassinat imminent d’una de les seves pupil·les. Una carrera contra rellotge i plena d’obstacles que posa els pèls de punta. Tres anys després, segona pel·lícula i novament a Canes, amb la història d'un taxista xinès carregat de deutes i delerós de retrobar-se amb la dona a Corea, fins al punt que accepta un encàrrec criminal del mafiós que li promet ajudar-lo, però res no surt com es podia pensar...
Yellow Sea (Hwanghae | Yellow Sea | The Murderer)
Director Na Hong-jin. Producció Popcorn Films (Corea del Sud). Durada 2h20.
RepartimentKim Yun-seok (Myung-Ga), Jung-woo Ha (Ku-Nam), Jo Seong-Ha (Tae-Won), Jeong Man-Sik (el detectiu),
Sinopsi Yanji, ciutat xinesa de la prefectura de Yanbian, entre Corea del Nord i Rússia, on viuen uns vuit-cents mil xino-coreans anomenats "Joseon-Jok". La meitat d'aquesta gent viu d'activitats il·legals. En Ku-Nam, taxista, hi mena una vida miserable. Fa sis mesos que no en sap res, de la seva dona, que se n'anà a Corea a buscar feina. Myun-ga, un cap mafiós local se li ofereix a ajudar-lo a passar a Corea, perquè pugui retrobar-se amb la dona i fins i tot perquè pugui tornar els deutes de joc que ha anat acumulant. En contrapartida, res, només haurà de matar un desconegut. En sap ben poc de qui ha de liquidar; però no es pot pas ni imaginar l'engrenatge en què s'embolica...
Del director de Com he celebrat la fi del món (Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii | Cómo celebré el fin del mundo | Comment j'ai fêté la fin du monde), el romanès Catalin Mitulescu (13.01.1972, Bucarest). Aquell seu primer llarg, amb producció executiva de Martin Scorsese i Wim Wenders, evocació, en clau tragicòmica amb tocs d'absurd, de la tristesa i felicitat, realitat i imaginació amb què se sobrevivia a la Romania de Ceaucescu, enllestia una primera etapa en la seva carrera, començada l'any 2000, que es graduà a l'escola de cinema de la seva ciutat. La Cinéfondation l'acollí de seguida, programant-li sengles curtmetratges: Bucarest-Viena 8:15 (2001) —de matinada, un pare es prepara per deixar la família i anar-se'n a treballar il·legalment a Alemanya— i 17 Minute întârziere (2002) —a un assassí professional els plans se li esguerren—. I el 2004, entra en competició i guanya la Palma d'Or del Curtmetratge, amb Trafic —un home de negocis es concedeix un breu descans, per convidar una noia a un cafè, parlar-hi i fer una foto—. En aquests cinc anys des del seu debut, ha estat productor, entre d'altres, de Si vull xiular, xiulo, i ara presenta el segon llargmetratge. Si primer va evocar l'època comunista, el passat, en aquesta ocasió se centra en un noi ben jove de l'actual Romania capitalista, imatge viva de certes icones masculines occidentals, que viu de traficar amb persones... i topa amb la realitat humana del que està fent.
Loverboy (Loverboy)
Director Catalin Mitulescu. ProduccióStrada Film (Romania). Durada 1h35.
Repartiment George Pistereanu (Luca), Ada Condeescu (Veli), Ion Besoiu (Bunicul), Clara Voda (Doamna Savu), Bogdan Dumitrache (Dumitrache), Coca Bloos (Ramona), Andrei Runcanu (Florin), Veronica Neculai (Leti), Adelin Bratu (Adelin).
Sinopsi En Luca té vint anys i viu en una petita ciutat a la vora del Danubi. Es dedica a seduir noietes i a forçar-les a entrar a una xarxa de prostitució amb base al port de Constanta a la Mar Negra. La vida, però, sembla que li canvia quan coneix la Veli. La mort sobtada d'un antiga xicota seva i el seu nou amor per la Veli el duen a plantejar-se si ha de seguir sent o no un "loverboy".
I ara on anem? (Et maintenant on va où? | Where do we go now?)
En un poble ärraconat del Líban, envoltat de mines, les dones cristianes i musulmanes tramen un complot per evitar que els seus homes es matin entre ells. Fan tot el que poden per a distreure'ls i allunyar-los de les notícies de la guerra. Fins el dia que esclata un drama... Filmada totalment al Líban entre octubre i desembre de 2010, és el segon llargmetratge de Nadine Labaki (1974, Líban), llicenciada en estudis audiovisuals a la universitat de Beirut, que després de rodar espots publicitaris i premiats clips per a famoses cantants de l'Orient Mitjà, va debutar amb el vitalista i acolorit llargmetratge Caramel (cinc dones en un saló de bellesa de Beirut parlant deseixidament d'homes, sexe i maternitat), film desenvolupat al marc de la 9a sessió de Residència de la Cinéfondation i presentat a la Quinzena de 2007.
I ara on anem? (Et maintenant on va où? | Where do we go now?)
Director Nadine Labaki. Guió Nadine Labaki, Jihad Hojeily, Rodney Al Haddad, amb la col·laboració de Thomas, Bidegain. ProduccióLes Films des Tournelles (França). Durada 1h50.
Repartiment Nadine Labaki (Amale), Claude Baz Moussawbaa (Takla), Layla Hakim (Afaf), Yvonne Maaloouf (Yvonne), Antoinette Noufaily (Saydeh), Petra Saghbini (Rita), Kevin Abboud (Nassim), Mostafa Al Sakka (Hammoudi), Julien Farhat (Rabih), Anjo Rihane (Fatmeh) Khalil Bou Khalil (batlle del poble), Samir Awad (capellà), Ziad Abou Absi (xeic del poble).
Sinopsi Pel camí que du al cementiri del poble, una processó de dones vestides de negre planta cara al sol abrusador, estrenyent contra els seus pits les fotografies dels marits, pares o fills. Algunes duen el vel, altres una creu, però totes comparteixen el mateix dol, fruit bord d'una guerra funesta i inútil. Arribada a l'entrada del cementiri, la comitiva es divideix en dues: la musulmana i la cristiana. Al Líban esquinçat per la guerra, són un grup de dones de totes les religions decidides a protegir les seves famílies i el seu poble de les amenaces externes. De manera enginyosa, empescant-se tot d'estratagemes, unides per una amistat indefectible, aquestes dones s'han marcat un objectiu prioritari: destreure els homes i fer-los oblidar les ràbies i el seus entiment de diferenciació. però quan els esdeveniments fan un tomb tràgic, fins on estraan disposades a anar per evitar de perdre els que queden? Vídeos [Fragments] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
El títol, Arirang, és un terme coreà que dóna nom a l'himne nacional oficiós del país i, pel que se veu, fa referència a un pas de muntanya (Amb Arirang enfilo un turó en aquesta vida, ha escrit Kim Ki-duk en el text que reprodueixo tot seguit). Pas que agafà aquest nom el 1926, ran de l'estrena del film també anomenat Arirang. I, en l'imaginari, aquell és un punt de trobada d'amants a la terra dels somnis. Això és el que ha escrit Kim Ki-duk, sobre aquest seu nou film:
Arirang tracta de Kim Ki-dk que hi té tres rols en un.
Amb Arirang enfilo un turó en aquesta vida. Amb Arirang comprenc els éssers humans, gràcies a la natura, i accepto la meva vida tal com és ara.
Ara som... al món terrenal amagats amb desitjos, al món fantasmagòric amagats amb tristesa, al món imaginari amagats amb somnis, sense començament ni final, enfollint de mica en mica.
Què és el que fa que tot al meu voltant segueixi en decadència? És encara la corona que duc enganxada al cap, posant-me a prova les emocions. És encara el que tinc amagat ben endins del meu cor, posant-me a prova el sentit de la compassió. Si no obro el meu cor, hi hauria mala gent que quedarà esborrada dels records però si m'obro, no me'ls treuré de sobre fins que mori com un ésser despreciable. Ah… Arirang D'acord Anem a matar-nos despietadament els uns als altres als nostres cors fins que morim.
Fins i tot avui Em retinc quan m'enrabio Ric quan em poso gelós Estimo quan trepitjo I perdono quan tremolo amb el delit de matar. Espereu Acabaré matant Jo, que us recordo.
Som davant d'un nou film terapèutic? És un deliri a la "Lars von Trier"? Realment, què se n'ha fet de Kim Ki-duk des que, revelat amb la colpidoraL' illa (2000), va tocar sostre d'èxit amb la bonica i llepadota Primavera, estiu, tardor, hivern i primavera (2003) i va fer el cim artístic amb la molt extraordinària Ferro 3 (2004)? Va anar més aviat cap avall, incapaç (raonablement) de tornar a fer el cim i atacat pels que l'acusen de vendre exotisme oriental, amb films com L'Arc (2005), Time (2006), Alè (2007) i Dream (2008); però el cas és que, havent anat a pel·lícula per any des del 2000, ara en feia tres que no se'n sabia res. Realment ha estat (està) tan malament?
Sinopsi. Kim Ki-duk en crisi personal, que l'ha dut a una crisi artística. Film terapèutic, de vocació catàrtica, de transmissió de les seves angoixes íntimes. Subjecte i objecte.
Vídeos [Tràiler VOSA]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: Arirang (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Premi Un Certain Regard, ex-aequo]
Reconstrucció, barreja de biografia i ficció pura, de la història de l'autor de manga Yoshihiro Tatsumi, basant-se en el seu llibre semiautobiogràficA drifting Lifei en els seus relats breus Hell (a les ruïnes de la Hiroshima bombardejada, el fotògraf militar Koyanagi queda impressionat per les ombres de les víctimes que un flaix letal ha deixat gravades en una paret: un fill fent el massatge a la seva mare. La foto d'aquell moment intens dóna fama i diners a Koyanagi. Però aquella imatge conté una veritat sinistre que neguitejarà Koyanagi la resta de la seva vida...), BelovedMonkey (una mascota mico és l'únic consol que un obrer de fàbrica, solitari i alienat, troba per a apaivagar l'estrés de la vida urbana. La frustració se li fa cada cop més gran i vol deixar la feina; però pateix un accident desafortunat que l'incapacita per a treballar. I sense feina, no pot mantenir el seu estimat mico...), Just A Man (en Hanayama es jubilarà ben aviat, però no veu clara la perspectiva de passar la resta de la vida amb la seva dona infidel i la seva filla condiciosa, que només estan pensant a fotre-li la pensió. És així que decideix balafiar els seus estalvis i passar-s'ho bé als braços d'altres dones...), Occupied (un escriptor de llibres infantils es troba que li han rescindit el contracte amb l'editorial, perquè no ven. Desanimat, li agafa per freqüentar els lavabos públics, on xala de valent amb els grafits obscents dibuixats a les parets... Es va enderiant i amb greus conseqüències...) i Good Bye (la Mariko és una prostituta que atén soldats nord-americans. El seu pare és un borratxo que dilapida tots els diners. Escarnida i blasmada pels que l'envolten, la Mariko decideix trencar els vincles amb tots els homes, començant pel seu pare ...). Tot i que no és pas un cineasta del gènere, Eric Khoo 27.03.1965 (Singapur) ja havia treballat l'animació en un dels seus primers curtmetratges Barbie Digs Joe —sobre una nina "Barbie" i un ninot "GI Joe", animat en stop-motion—. Explica, Khoo, que és un lector de Tatsumi de fa dècades, però que la lectura de les vuit-centes pàgines d' A Drifting Life, l'ha commogut, fins al punt de dur-lo a rellegir-se-li els relats breus, confirmant-li que Yoshihiro Tatsumi està fet un narrador consumat, que és alhora un honest i brutalment astut observador de l'amor, la vida i la condició humana; cosa que fa que la seva obra segueixi sent inquietant i perturbadora. És la primera vegada que aquests manga són duts a la gran pantalla.
Tatsumi (Tatsumi)
DirectorEric Khoo. Guió Eric Khoo, basat en les obres de Yoshihiro TatsumiA Drifting Life, Hell, BelovedMonkey, Just A Man, Occupied i Good Bye . Producció XX. Durada 1h34.
Sinopsi Al Japó ocupat de postguerra, la passió pels còmics del jove Tatsumi es converteix en un recurs per ajudar la seva pobra família. Havent publicat éssent encara un adolescent, el talent de Tatsumi troba encara més inspiració quan coincideix amb el seu ídol Osamu Tezuka, famós animador a la Disney. Malgrat el seu èxit persistent, Tatsumi comença a preguntar-se perquè els còmics japonesos han d'anar destinats a la mainada amb contes i dibuixos bonics i fantàstics. El 1957, Tatsumi s'empesca el terme "gegika" (fotografies dramàtiques) i redefineix el paisatge del manga apostant per un gènere alternatiu adreçat als adults. Realista i inquietant, l'obra de Tatsumi comença a mirar el costat fosc de la vida... Vídeos [Tràiler VOSA][Fragments i tràiler] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: Tatsumi (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
Adaptació de la novel·la homònima del jove poeta i crític xilè Alejandro Zambra, amb què el cineasta, escriptor, estudiant de sociologia i professor de cinema Cristián Jiménez (1975, Valvídia, Xile) segueix la carrera iniciada, després d'uns anys de curtmetratges, amb el llarg Ilusiones ópticas (2009) —seleccionat a Horitzons Llatins de Sant Sebastià 2009, film coral, juxtaposició fragmentària de plans fixos, amb tot de personatges en situacions que semblen irreals... simples il·lusions òptiques!—. Bonsai s'ha desenvolupat a la Residència de la Cinéfondation el 2010 i aquest mes de març de 2011 ha guanyat el premi Cinéma en Constructión 19 al marc dels Rencontres Cinémas d'Amerique Latine que tenen lloc a Tolosa de Llenguadoc.
Bonsai (Bonsái | Bonsai)
DirectorCristián Jiménez. Guió Cristián Jiménez, basat en la novel·laBonsái, d' Alejandro Zambra. Producció Jirafa (Xile), Rouge Int (França), Rizoma (Argentina), Ukbarfilmes (Prtugal). Durada 1h42.
Sinopsi En Julio estudia literatura a Valdívia i allà s'enamora d'Emília. Al cap d'anys, topa amb un escriptor que busca qui li transcrigui una novel·la. La feina la hi donen a una secretària que els ho fa més barat que no pas ell; però en Julio no està pas disposat a renunciar-hi i decideix de fer un manuscrit que sembli idèntic al que ha vist a l'entrevista de feina. No disposa de cap trama i per això recorre a l'obra de Proust que estudiaven quan va viure l'amor apassionat amb Emília. Mentre va escrivint aquesta història d'amagat, fa creure a la seva veïna i amant ocasional, Bianca, que està col·laborant en l'últim llibre d'un vell escriptor. Entrampat en la seva pròpa ficció, Julio acaba anant a la recerca del temps perdut...
El dia que ell arriba (Book chon bang hyang | The Day He Arrives)
Amics, coneguts, exnòvies i gent que s'assembla a d'altra, es troben, xerren, beuen, s'engaten, demà és un altre dia (o no), trobades, fer el toc, parlar d'amor, quedar trompa... Un passa per ser director de cinema; l'altre, un exactor; l'altra, una actriu; l'altre, es veu que és crític... Comèdies delicioses, sobre l'amor i l'amistat, en què traspua pantalla l'alè vital d'uns personatges contradictoris, fràgils, amb les seves "misèries", de bon cor, bona gent. I la càmera que, múrria, se'ls mira, se'ls estima. Així és el discret gran cinema del sud-coreà Hong Sangsoo (25.10.1960, Seül), que no vol fressa sinó mirada, que no busca la riallada sinó el somriure, que no busca el relat sinó la vida. Amb una trajectòria ja força dilatada, amb títols com Turning Gate (2003), La dona és el futur de l'home (en competició a Canes 2004), Conte de cinema (també en competició a Canes, el 2005) o Dona a la platja (seleccionada a Panorama de Berlín 2007), l'any passat guanyà el premi Un Certain Regard amb la deliciosa Ha Ha Ha; després va dur a Venècia el film d'esquetxos Oki's Movie (aquests dies al Festival d' Autor, de Barcelona) i ara torna al Regard amb un nou lliurament d'aquestes seves delicioses comèdies.
El dia que ell arriba (Book chon bang hyang | The Day He Arrives)
Repartiment Yu Junsang (Sungjoon), Kim Sangjoong (Younhho), Song Sunmi (Boram), Kim Bokyung (Kyungjin/Yejeon).
Argument En Sungjoon fa cap a Seül per a trobar-se amb un amic que viu per la part de Bukchon. L'amic, però, no li contesta les trucades i, mentrestant, en Sungjoon passeja per Bukchon. Es troba una actriu que coneix i parlen una estona, però aviat se'n va. Reprèn la passejada i tira fins a Insadong, on s'atura a prendre makgeolli (vi d'arròs). Una colla d'estudiants de cinema que hi ha en una altra taula li demanen que s'assegui amb ells (en Sungjoon és cineasta). No tarda gaire a engatar-se i decideix anar cap a ca la seva exnòvia. Tant si som a l'endemà com si és qualsevol altre dia, el cas és que en Sungjoon segueix rondant per Bukchon. I torna a trobar l'actriu. Altre cop parlen i aviat se separen. Per fi troba l'amic i van a un bar anomenat "Novel·la", acompanyats d'una dona que és professora, coneguda de l'amic. La mestressa del bar té una sorprenent retirada a l'exnònia de Sungjoon i ell va i li toca el piano. Tant si som a l'endemà com si és qualsevol altre dia, en Sungjoon va a la biblioteca pública de Jeongdok amb l'amic i li comenta que aquell va ser el primer lloc on va perseguir una dona. Més tard, fan el toc amb un antic actor que té negocis al Vietnam. Se'ls afegeix la professora i tots quatre fan cap al bar anomenat "Novel·la". En Sungjoon s'engata i acaba morrejant la mestressa del pub... Tant podria ser que en Sungjoon dugués uns quants dies a Seül, amb l'amic, com que hi acabés d'arribar. Pot haver après alguna cosa de la trobada amb la seva exnòvia, o pot haver trobat la dona que s'hi assembla altre cop, per primera vegada. Com que d' "avui" només n'hi ha un, en Sungjoon no té altre remei que encarar aquest "avui". Vídeos [Tràiler VO"S"A]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: El dia que ell arriba (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
Graduat en Cinema, Mitjans de Comunicació i Estudis Visuals a la Universitat de Ciutat del Cap, el sud-africà Oliver Hermanus va completar els seus estudis a la Universitat de Califòrnia, gràcies a un programa d'intercanvi i finalment anà a la London Film School, per mor d'una beca que guanyà, després de treballar any i mig com a fotògraf d'agències de premsa. Shirley Adams (2009), el seu film de final de carrera, va ser premiat a Locarno, projectat al Festival de Toronto i s'estrenà a dotze països (la lluita d'una mare de família que ha quedat escurada de butxaca i sense marit, des que el fill jovenet li va quedar invàdid de resultes d'un cop i ha hagut de fer-se'n càrrec personalment i econòmica). Tot seguit va ser seleccionat a la 19a promoció de la Residència de la Cinéfondation, perquè preparés el film que finalment veu la llum a Un Certain Regard 2011: la brega d'un pare contra els seus impulsos sexuals, enderiat com està amb l'amic del seu fill adolescent.
Bellesa (Skoonheid | Beauty)
Director Oliver Hermanus. ProduccióEquation (França), amb la col·laboració de Moonlighting Films (Sud-àfrica). Durada 1h38.
Repartiment Deon Lotz (François van Heerden), Charlie Keegan (Christian Roodt), Michelle Scott (Elena van Heerden, dona de François), Albert Maritz (Willem Roodt, pare de Christian), Sue Diepeveen (Marika Roodt, mare de Christian), Roeline Daneel (Anika van Heerden, filla de François). Sinopsi Un home de mitjana edat malda per reprimir els seus desitjos sexuals latents només per adonar-se que, entre molts altres problemes, té una obsessió malaltissa i destructiva amb el fill jove d'un amic seu.
Les neus del Kilimanjaro (Les neiges du Kilimanjaro | The Snows of Kilimanjaro)
Els protagonistes d'aquest film ja són granadets. S'estimen de fa anys (trenta). Pertanyen a la classe treballadora i en reben les conseqüències (ell queda en atur). Tanmateix, viuen i disfruten d'ells mateixos, de la família, de la seva neta consciència social. Els sacsejarà però l'impensable actuació agressiva d'un dels de la seva classe, per bé que resultarà que ho ha fet mogut per la necessitat... Guédiguian al cent per cent, amb els seus habituals Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darrousin i Gérard Meylan, als quals ha sumat rostres joves com els Grégoire Leprince-Rinquet, Adrien Jolivet i Robinson Stévenin.
Les neus del Kilimanjaro (Les neiges du Kilimanjaro | The Snows of Kilimanjaro)
DirectorRobert Guédiguian. Guió Jean-Louis Milesi i Robert Guédiguian, inspirat en el poema de Victor Hugo, "Les pauvres gens". ProduccióAgat Films & Cie. (França). Coproducció La Friche Belle de Mai (França), France 3 Cinéma (França). Durada 1h47.
RepartimentAriane Ascaride (Marie-Claire), Jean-Pierre Darroussin (Michel), Gérard Meylan (Raoul), Maryline Canto (Denise), Grégoire Leprince-Ringuet (Christophe), Anaïs Demoustier (Flo), Adrien Jolivet (Gilles), Robinson Stévenin (comissari de policia), Karole Rocher (la mare de Christophe).
Sinopsi Tot i que s'ha quedat sense feina, en Michel viu feliç amb Marie-Claire. Fa trenta anys que s'estimen... Els fills i els néts els omplen... Tenen bons amics... Estan orgullosos dels combats sindicals i polítics que han menat... Les seves consciències estan netes, són tan transparents com les seves mirades. Aquesta felicitat esclata en mil bocins, com la seva porta-finestra, quan dos homes armats i emmascarats els estossinen, els lliguen, els treuen els anells i fugen amb les seves targetes de crèdit. Encara quedaran més trasbalsats quan sabran que aquesta agressió tan brutal l'ha organitzada un dels joves obrers acomiadats igual que en Michael, és a dir, per un dels seus... En Michel i la Marie-Claire aniran sabent que en Christophe, l'agressor, ha actuat mogut per la necessitat. En efecte, viu sol amb dos germans petits i se n'ocupa de manera admirable, parant especial atenció tant als seus estudis com a la seva salut.
Vídeos [Fragments]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard:Les neiges du Kilimanjaro (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [cap]
Martha Marcy May Marlene (Martha Marcy May Marlene)
L'any passat, Sean Durkin —graduat a la Tisch School of the Arts, de Nova York, i cofundador de la productora Borderline Films (Afterschool, Two Gates of Sleep...)— va presentar a Quinzena dels Realitzadors i a Sundance el seu curt Mary Last Seen, en què una noia es troba que el seu amic se l'endú a un indret que havia de ser bonic i tranquil i resulta que, d'això res, i ni tan sols la relació entre ells no és el que ella es pensava. Ara, en el seu primer llargmetratge (en Competició a Sundance 2011), proposa un viatge a l'inversa: el d'una dona que torna a casa (fugint d'una secta) i allà acaba d'enfonsar-se, incapaç de relacionar-se. Al repartimet, amb Elizabeth Olsen, Brady Corbet (habitual dels films de Borderline i també protagonista del curt de Durkin), Hugh Dancy i John Hawkes.
Martha Marcy May Marlene (Martha Marcy May Marlene)
Director Sean Durkin. ProduccióBorderline Films (EUA). Durada 1h41.
Sinopsi Turmentada per records molt dolorosos i patint una ansietat creixent, la Martha fuig d'una secta i se'n torna a casa, a viure amb la seva germana gran, la Lucy, i el martit d'aquesta, en Ted. Com que no té més família a què aferrar-se, la Martha malda desesperadament per avenir-se a l'estil de vida de la classe mitjana-alta que menen la Lucy i en Ted. Però els malsons provocats per la rentada de cervell que li van fer a la secta, quan vivia com a Marcy May, no li deixen relacionar-se bé amb les úniques persones que podrein salvar-la. Així és que Martha es va aïllant cada cop més i la seva paranoia és cada vegada més greu. Finalment, s'enfonsa en un vertiginós estat de pànic en què la por d'estar sent perseguida s'acaba apoderant totalment d'ella.
Joves marginals rondant per les dunes de Pas de Calais, amb el dimoni pel mig... Un home misteriós mata el pare violent d'una noia i ajuda una criatura, hi ha un miracle i és aleshores que s'esvaiex el misteri que l'envolta... Dumont pur. De crims o actes violents, gairebé sempre n'hi ha, als seus films: AL'humanité (1999, Grand Prix de Canes, gràcies a Cronenberg), la violació d'una nena d'onze anys; a Flandres (2006, Grand Prix de Canes), la selvatgia dels soldats enviats a les guerres contemporànies. Sovint, els personatges de Dumont són gent més aviat rústega, quan no limitada, marginals: A L'humanité, policia dròpol, un gamarús, una veïna vagarosa i nimfomaníaca i el seu xicot, modern, esportista i un pèl neuròtic; a Flandres, un xicot primari, una mossa de costums estranys i oberta a diversos amants. El Nord de França (Pas de Calais...) i espais de Natura ferèstega on brolla l'animalitat, la selvatgia de la condició humana, solen conformar el marc per on vagaregen els protagonistes, això quan no se'n va a un desert californià, on una parella copula fins a l'extenuació (Twentynine palms). L'amor és clau en l'obra de Dumont: el neguit que li prenguin la noia, sacseja el protagonista de La vie de Jésus (1997, Prix Jean Vigo); a Flandres, l'amor del soldat per la barjaula es troba amb l'esllanguiment d'aquesta mentre espera el retorn dels seus homes que maten i s'estan matant a la guerra; a Hadewijch (2008), una novícia malaltissament enamorada de Jesucrist viu la passió i la ràbia expulsada del convent i per camins perillosos... La dimensió diguem-ne religiosa és present a la seva filmografia en clau de culpa (el policia de L'humanité carrega a les seves espatlles el mal dels altres...), o fent aparèixer miracles i Satanàs, com és el cas del film que presenta enguany a Un Certain Regard, en el que promet ser una nova manifestació del seu cinema aspre, nu, de plans habitualment estàtics, de certa durada, amb só ambient i amb actors no precisament professionals.
Repartiment David Dewaele (el noi), Alexandra Lematre (la noia), Valérie Mestdagh (la mare), Sonia Barthelemy (l'àvia).
Sinopsi Un noi viu aïllat per les dunes de Pas-de-Calais per on ronda el dimoni. A ran de mar, a la Costa d'Opale, prop d'un llogaret, del seu riu i dels seus aiguamolls, s'hi està aquest xicot estrany que va fent la viu-viu, pesca, encén foc. Amic de la noia d'una granja que el cuida i li dóna de menjar, passen molt de temps junts per tot aquell territori de dunes i boscos que travessen de cap a cap, això quan no s'estan misteriosament a la vora dels estanys, mentre que en la lluita contra el Maligne, el noi foragita el mal del llogaret i dels seus habitants.
Vídeos [Tràiler]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Festival de Canes 2011 [Un Certain Regard: Fora Satanàs (fr / ang /esp)] Premis al Festival de Canes 2011 [Cap]
Halt auf freier strecke (Halt auf freier strecke | Stopped on track)
D'Andreas Dressen (16.08.1963, Gera, Alemanya), el director de, entre d'altres, Estiu al balcó —tragicòmica brega de dues dones per sobreviure un estiu a Berlín, Premi Millor Guió a Sant Sebastià 2005—, Grill Point —reflexió sobre matrimoni, amistat, relacions... ran d'un embolic sentimental que afecta dues parelles, Millor Director i Gran Premi Jurat a Berlín 2002— i Al setè cel (Wolke 9 | Cloud 9 | En el séptimo cielo | Septième Ciel) —l'enamorament entre una dona casa de 60 anys i un avi de 76, premiada a Un Certain Regard—, arriba ara una història sobre la mort, que celebra la vida: a un home de quaranta anys se li diagnostica càncer terminal i ell i la seva família miren de tirar endavant la vida quotidiana i d'acceptar allò inevitable.
Halt auf freier strecke (Halt auf freier strecke | Stopped on track)
Director Andreas Dresen. Producció Peter Rommel Productions (Alemanya). Durada 1h35.
Repartiment Milan Peschel (Frank), Steffi Kühnert (Simone), Inka Friedrich (Ina), Bernhard Schütz (amic d'en Frank).
Sinopsi A en Frank, de quaranta anys, li han diagnosticat un tumor cerebral inoperable: li quden només pocs mesos de vida. Devastador en una gent de vida encarrilada, amb feina estable i amb una casa acabada nova en una barriada. Tanmateix, junts, en Frank i la seva família tiren endavant la vida quotidiana, anant a treballar i a l'escola. Ell mira d'encarar la dificultat d'acceptar allò que és inevitable: els símptomes cada vegada més ostensibles de la malaltia i del tractament mèdic. Recorre al seu iPhone com a una mena de diari emocional. Quan es decideix de fer-li les cures a la pròpia llar, això posa una enorme pressió en la seva estimada Simone i acaba distanciant els membres de la família tant com els manté junts...
Vídeos [Fragments]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
