Ja hem travessat l'equador d'aquesta 61a edició del Festival de Canes i avui és el dia dels germans Dardenne, que presenten en competicióEl silenci de Lorna. També ho és de James Gray; però d'una manera rara. I és que el seu film Dos Amants (Two lovers), amb Joaquin Phoenix i Gwyneth Paltrow, no ens el passen a la premsa fins al mateix moment que el veurà el públic i no pas prèviament com és costum. De manera que, com que no es pot fer miracles amb els horaris, el Festival ens ofereix simultàniament , pràcticament a la mateixa hora, les dues projeccions de premsa. És a dir, que avui, sobre les 22.00h, entre les tres sales del Palau on es passarà, hi haurà més de tres mil cinc-centes persones veient-la alhora... Rareses!
Manoel De Oliveira rep un homenatge pel fet d'haver complert els 100 anys d'edat: Palma d'Or a la carrera, projecció del seu primer film, estrena d'un documental sobre ell... Serà aquesta tarda, a les 4, al Gran Auditori Lumière. Un esdeveniment excepcional, en què, entre altres, seran presents alguns dels directors presents al Festival.
A Un Certain Regard, Versailles, la reelació afectiva entre un menut i l'home d'una cabana que l'ha acollit quan s'ha mare s'ha esfumat i que signa Pierre Schoeller, i una pel·lícula sobre l'iniciació adolescent: Involuntàries (De Ofrivilliga), de Ruben Östlund.
A Quinzena dels realitzadors, em temo que encara ressacosos de la festa de celebració del 40è aniversari, que va tenir lloc anit, l'esperada Liverpool, de Lisandro Alonso (que tinc previst veure aquest vespre). I també una de les escasses presències iranianes enguany a Canes, Taraneh Tanhaïye Thran, de Saman Salour; Le Genou d'Artemide, de Jean-Marie Straub; Itinéraire de Jean Bricard, de danièle Huillet i Jean-Marie Straub, i Milestones, de Robert Kramer i John Douglas.
Harrison Ford, Steven Spielberg, George Lucas, Shia LaBeouf, Cate Blanchett, John Hurt... i una expectació com feia temps que no veia a Canes, al voltant de l'estrena d' Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall. Res a veure amb el que passà quan s'hi va presentar l'última de Star Wars. En aquella ocasió, el desplegament va ser impressionant: van posar una big-band dalt de les escales del Palau, per acompanyar amb la fanfàrria de Williams l'entrada de públic i estrelles. I tota la jornada, la banda sonora de la pel·lícula ambientava el Festival. Però es va poder veure la pel·lícula tranquil·lament. Ara, en canvi, a hores d'ara no hi ha cap música que ens acompanyi especialment al llarg del dia; no he vist que preparin cap tarima per a cap banda a l'entrada; però... és que no els cal! Són tantes les ganes del personal per veure el quart lliurament de la saga d'Indiana Jones, que ben bé s'han pogut estalviar tot aquell muntatge. Quan quedava més de mitja hora perquè en comencés la projecció al Gran Auditòrium Lumière (amb capacitat de més de 2.000 persones) ja no s'hi ha pogut entrar, de ple com estava. A fora ens hem quedat molta gent amb invitacions i un grup nombrós de periodistes i crítics, de tota mena de nivells d'acreditacions. L'altra sessió és a les 7 de la tarda, després de la roda de premsa!
Després de dinar d'una revolada, me n'he anat al Club de Premsa i, des de la terrasa, he pogut compensar-ho amb una mica de mitomania. És impressionant com la gent se les empesca per saber on s'ha de posar per veure famosos. Han descobert que el carrer interior, al recinte del Palau, que du a la terrassa dels "Photocalls" dóna a l'exterior i només hi ha un filferrat de separació. Doncs, com ahir amb Woody Allen i companyia, avui estava però molt ple de gent enfervorida. I de la part de dins, desenes de fotògrafs sense acreditació per pujar a la terrassa. Total, que primer ha arribat Shia LeBoeuf, George Lucas, John Hurt... Molt amablement, s'han aturat per saludar i deixar-se retratar per uns i altres. Tot seguit han pujat cap al "photocall". però no hi eren encara ni Spielberg ni Harrison Ford. Expectació. I en aquestes que se sent el crit d'una noia: "Harrison!". Era Harrison Ford i amb ell, Spielberg, que havia entrat per una altra banda (la que s'anomena "entrada dels artistes", més protegida i amb ascensor que dóna directament al passadís de la terrassa). Jo, que no sóc gaire fan de l'Spielberg, però que li tinc una creixent admiració d'ençà Munich i que produís el díptic de Clint Eastwood sobre Iwo Jima, he de confessar-vos que m'ha fet il·lusió veure'l.
Tinc la impressió que aquí a Canes, hi ha hagut més interés per veure personalment Woody Allen -i Penélope Cruz- que no pas la pel·lícula que hi ha presentat. Ahir, a les projeccions de premsa hi hagué molts acreditats, però res a veure amb les masses enfervorides d'altres ocasions. En canvi, era una gernació la que els esperava camí del "photocall" i a la sala de rodes de premsa, on no hi cabia ni una agulla. De fet, mentre anaven a la sessió de fotos, Rebecca Hall, Allen i Cruz han hagut d'aturar-se per atendre la gent que els reclamava de l'altre costat d'una reixa de protecció i per deixar-se retratar pels reporters que no havien tingut accés a la terrassa del "photocall". Per cert, m'ha sorprès que Jaume Roures, com a productor executiu de la pel·lícula no hagi aparegut ni a la roda de premsa. De Scarlett Johansson, ja se sabia que no venia i de Javier Bardem, han dit que tenia problemes familiars.
Acabo de sortir de la projecció de premsa de Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. Tot i que ja en parlaré m'es detalladament en una crònica a Diari de Girona, permeteu que us n'avanci la meva indignació,a base de simples notes:
Les ràfegues de Woody Allen que van apareixent escadusserament tenen la seva gracia, mal corresponguin a una pel.licula molt petitona. El problema greu es que l'autor ha cedit i aquestes illetes del seu cinema s'enfonsen enmig del que es un mar de promoció turística de Barcelona, un publireportatge que no se'l mereix l'espectador de casa nostra que li ha seguit la filmografia fidelment al llarg dels anys.
Ni una ratlla de diàleg en català. Ni una. De fet es una pel.licula en angles, amb algunes intervencions de Bardem i Cruz (per cert, molt be) en castella. Hi ha, això si, una esplèndida lloança al castella. Queda clar, doncs, que tenien rao els que van veure una maniobra per tapar el decantament de la nostra llengua en la pel.licula quan Jaume Roures va anunciar que, a Catalunya, la pel.licula s'estrenaria nomes doblada al català i en versió original subtitulada.
Els actors catalans (Joel Joan, Lloll Bertran) fan de figurants en brevíssims moments. I Antoni Bassas i Jordi Baste també hi fan de figurants.
La Barcelona de la pel.licula es una Barcelona espanyola, en que la especificitat catalana apareix tan sols en una broma de Woody Allen, en la senyera que acompanya la rogigualda a l'Ajuntament i en alguns cartells d'exposicions.
Musicalment, "El noi de la mare" apareix a l'escena d'Astúries i es la guitarra espanyola (amb reiteració de la de Paco de Lucia) la que en banya essencialment les imatges de la gran part del metratge.
Una llàstima que Woody Allen s'hagi rebaixat al tòpic, culturalment, en tanta manera; una pena els catalans que s'hi han implicat; una ocasio desaprofitada d'aportar casa nostra a l'obra cinematogràfica d'un cineasta com Allen.
Segona jornada de festival. Avui s'hi han incorporat Un Certain Regard, Cannes Classics, la Quinzena dels Realitzadors i la Setmana de la Crítica, que han obert portes.
A un Certain Regard, inaugurant-lo, Hunger, del britànic Steve McQueen, que, amb Michael Fessbender, recrea els dies de vaga de fam de Boby Sands. I també Tokyo!, film d'episodis (Interior Design, de Michel Gondry; Merde, de Leos Carax, i Shaking Tokyo, de Bong Joon-ho), cadascun dels quals s'inspira lliurement en la capital japonesa i l'han filmat allà.
Fora de competició, Kung Fu Panda, ha portat a Canes Angelina Jolie, Dustin Hoffman, Lucy Liu i Jack Black (les veus de la versió original), que han fet xalar de valent els fotògrafs al "photocall". La cosa ha acabat amb una llarguíssima ovació i crits d'aclamació dels reporters, de pallassades que els han fet en Hoffman i companyia.
A la Quinzena dels Realitzadors, Skolimovski ha trencat el foc amb Quatre nits amb Anna.
FOTO Denis Lavant, a l'episodi de Leos Carax, Merde, del film Tokyo!
Primer dia de Festival de Canes i això vol dir: presentació del Jurat i pel·lícula inaugural.
Cap a les 2 del migdia, el Jurat presidit per Sean Penn s'ha presentat a la sessió fotogràfica oficial. Expeditiu, Penn ho ha enllestit en ben pocs minuts... la tensió entre l'actor/director nord-americà i els reporters gràfics és eterna i aquests dies la cosa s'està escalfant. Ahir, en un àpat de protocol, ja no va deixar que el retratessin. Avui, els ha fet anar ràpid... De camí cap a la roda de premsa amb què el Jurat es presenta als periodistes acreditats al certamen, els he poguts veure, des de la finestra de la sala Wi Fi on jo estava escrivint. A davant de tot, bitllo-bitllo... Sean Penn! No té remei! Efectivament, han fet la roda de premsa i ara ja, fins cap a un quart de vuit del vespre, que el Jurat apareixerà a l'estora vermella de les escales del Palau de Festivals, entrant a la gala inaugural de Canes 2008.
I la pel·lícula que obre el certameni enceta la competició: La ceguesa, de Fernando Meirelles. Ja l'hem vista aquest matí, a la sessió de premsa. Si us interessa, en podeu llegir la meva crònica clicant aquí: El Festival de Canes a Diari de Girona.
A partir d'avui, miraré d'anar penjant en aquest bloc, cada dia o cada dos dies, un "post" sobre el festival. No sé pas si podré, però ho intentaré. El cas és que avui només veiem dues pel·lícules; però a partir de demà... Per exemple, demà, veient-ne quatre, ja em perdo el film de Skolimovski que obre Quinzena dels Realitzadors. I he de fer la crònica, etc. Tanmateix, cada dia o cada dos dies, faré els possibles perquè, mal sigui tard, pugui penjar el "post".
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
