La Competició agafa es pot dir tot el protagonisme mediàtic d'un festival com el de Canes. I per si no n'hi hagués prou, al damunt, els films projectats fora de competició o en sessions especials acaben d'emplenar els buits que podien quedar. Haver de cobrir quotidianament Canes fa que poques siguin les possibilitats de veure els títols que es projecten a Un Certain Regard i, per aquest ordre, encara menys els de la Setmana de la Crítica. Precisament, un dels motius perquè jo, des de fa molts anys, em documenti al màxim que puc sobre el que es projecta en aquestes paral·leles i al Regard és tenir algun criteri a l'hora de triar, en les escasses ocasions que ho puc fer. Esclar que, a l'hora de la veritat, hi ha altres factors que resulten decisius, sobretot tres. Un, els horaris: si un dia tens 3 films de la Competició, en lloc de 2, malament rai per veure gaire cosa més (o, si el que voldries veure a Quinzena o Regard el passen en els mateixos horaris que els de Competició...); un altre factor, la diguem-ne "vida social" (sopars amb amics i amigues, col·legues, en què debats sobre el que has vist, parles de cinema, de la vida, de l'art, de política..., i un tercer, el cansament (ai, aquella pel·lícula que havies programat de veure, però ja no pots més...).

En aquest apunt, recullo algunes notes sobre les pel·lícules que també he vist a Canes 2011 i de les quals no he parlat a les cròniques diàries.

La fi del silenci. "Suspens impressionista".

La fi del silenci (La fin du silence | The End of Silence), de Roland Edzard. Film obscur, sobre un fill expulsat de casa que acaba amagant-se a bosc, després d'una presumpta revenja... Durada: 1h 20. Quinzena dels Realitzadors.

Un curtmetratge ben allargat. Explica Roland Edzard, en una entrevista a Cahiers du Cinema de maig de 2011, que el guió l'ha construït a partir de tres escenes (realment) clau: la del començament, en què una família es lleva i de seguida s'emboliquen en un esclat de violència; una seqüència nocturna amb incendi, que és el clímax, i l'escena final. Diguem que totes tres són prou reeixides i aconsegueix trenar-hi bé les ambígües tensions entre els protagonistes, malgrat que el dramatisme en la topada final pateix d'un cert excés (fins al punt que el públic riu en un moment no precisament humorístic). Però entre les tres seqüències, el farciment no és sobrer.

Edzard sap conduir bé el ritme fílmic i portar el relat. Juga amb un espai ben definit: dues cases separades i el bosc que les envolta. Entre la família del noiet protagonista i la de l'altra casa, n'ha passat alguna i a penes s'hi ho apunta en un moment, ja molt avançat el metratge; tot i que (o precisament perquè) aquest xicot va d'una a l'altra casa. El bosc apareix com a natura ferèstega, tanmateix prou domesticada, amb caçadors que s'hi despleguen, fusters que en treuen la matèria primera i hi han fet pou i canalitzacions, però també l'indret inabastable on s'amaga el vigorós adolescent rebel amb una arma... Bon coneixedor d'aquell territori (perquè s'hi va criar, als Vosges), el cineasta sap captar l'ambient de la forest i traduir-lo en clau de suspens cinematogràfic, així com fa de les tensions entre els protagonistes el motor fílmic: aquí no s'explica tant el que passa com, a l'inrevés, pel que veiem que passa se'ns apunta unes relacions complexes entre uns i altres (pare bonament comprensiu, mare derrotada amb aquest fill díscol, germà gran que n'està fins al capdamunt, el "veí" que està pel vailet i la seva dona un pèl recargolada...). Edzard diu que ha volgut fer un "film impressionista de suspens", maldant perquè l'acció caracteritzi els personatges i no la psicologia, malgrat que cadascun d'ells tingui gruix psicològic.

Marta Marcy May Marlene. Identitats d'una noia perduda.

Martha Marcy May Marlene (Martha Marcy May Marlene), de Sean Durkin. Una dona se'n va a viure amb la germana i el seu marit, fugint d'una secta; però allà acaba d'enfonsar-se, incapaç de relacionar-se. Al repartimet, Elizabeth Olsen, Brady Corbet, Hugh Dancy i John Hawkes. Autor del curt Mary Last Seen, Durkin debuta amb aquesta "opera prima" presentada a Sundance. Durada: 1h41. Un Certain Regard.

Confirma l'entitat de les produccions de Borderline. Es van donar a conèixer amb Afterschool, d'Antonio Campos, presentada també a Un Certain Regard, el 2008, en què un estudiant filma accidentalment la mort tràgica de dos companys. A la Quinzena de 2010 vam poder confirmar el valor que atorguen a la imatge en la també atmosfèrica i sensorial Two Gates of Sleep, d'Alistair Banks Griffin, en què Brady Corbet i David Call eren dos germans que malden per traginar el taüt de sa mare riu amunt, fins a trobar l'indret on l'han d'enterrar. Aquest 2011, la productora ha presentat al Regard Martha Marcy May Marlene, cinta igualment atmosfèrica, que atorga gran valor a l'expressió audiovisual, de manera que la sensació prevalgui per damunt del simple relat.

Sean Durkin planteja la presència a la psique de la protagonista del que ha estat la seva estada a una secta. Argumentalment, la cosa va del retrobament amb la seva germana i el marit d'aquesta, després d'anys d'absència inexplicada i a tall de refer-se. En aquesta quotidianitat relaxada i benestant, els records d'aquella experiència es combinen amb algunes reaccions inesperades d'ella, avesada com ha estat durant temps a coses no gens normals. Tot i que Durkin ho va entrelligant bé, no pot evitar que se li converteixi en una forma de mecànica narrativa, per molt que ho estigui presentant en termes psicològics. En canvi, quan la protagonista acaba confonent del tot records i realitat, l'encaix funciona molt bé: la percepció de la noia s'imposa a la narració. Llàstima, però, que ja és massa tard.

Conclusió: una productora nord-americana que cal seguir i un cinesta novell, Durkin, que apunta talent.

Imperdonables. Cruïlla de personatges i situacions.

Imperdonables (Impardonnables | Unforgivable) d'André Téchiné. Adaptació de la novel·la homònima de Philippe Djian (de qui anteriorment s'han dut el cinema 37º2 le matin i Bleu comme l'enfer), sobre un escriptor que arriba a Venècia per escriure, s'enamora de l'agent immobiliària, força les coses i després la fa seguir per un delinqüent, per esbrinar si ella és aigua clara. Amb André Dussolier, Carole Bouquet, Mélanie Thierry. Durada: 1h53.

"Cruïlla" és el títol del llibre que finalment escriu Francis (A. Dussolier), a Venècia. I aquesta pel·lícula bé s'hauria pogut titular "cruïlles": d'amors i desamors, de desitjos i soledats, de retrets... de vida i de mort. Diu Téchiné que Francis brega constantment en tres fronts: com a escriptor, el llibre se li resisteix; com a pare, neguitós perquè la filla s'ha fet fonedissa (sembla que amb un jove aristòcrata arruïnat i camell), i com a marit, té por de perdre la seva nova companya. Però, de fet, el personatge de Francis el dissol en una estructura narrativa coral, en què juguen el seu paper aquesta nova companya, Judith (Carole Bouquet) i la seva examant, Anna Maria (Adriana Asti); el fill d'Anna Maria, l'exconvicte Jérémie (Mauro Conte), a qui l'escriptor malda per redreçar; l'esvaïda filla de Francis, Alice (Mélanie Thierry) i el seu entorn: l'amant, el delinqüent Alvise (Andrea Pergolesi); el marit i reeixit home de negocis a l'estranger, Roger (Alexis Loret), i la seva pròpia filla, l'adolescent Vicky (Zoe Duthion). Amb tots plegats, Téchiné disposa d'un brou novel·lesc que va fent xup-xup, tractant efectivament d'amors i desamors, de pors i mancances afectives, de desitjos i soledats, de virtuds i febleses, de lliuraments absoluts i retrets, de vida i de mort. Amb un rerefons que és Venècia, atractiu marc romàntic, oimés perquè s'hi esquiva el postalisme i se'ns du per una mena de vivència quotidiana en aquell indret, de manera que hi respirem les aigües, els carrers, el cantó més rural, les barques... Dissortadament, però, aquest és un Téchiné menor, dels que el relat i l'ampli ventall de relacions personals i íntimes s'imposa a qualsevol altra consideració. I com a móns personals, resulta francament singulars. Per acabar d'adobar-ho, els actors secundaris (sobretot els nois, Mauro Conte i Andrea Pergolesi) fluixegen molt.

Bellesa i poder.

Bellesa (Skoonheid | The Struggle), de Olivier Hermanus. La brega d'un pare contra els seus impulsos sexuals, enderiat com està amb l'amic del seu fill adolescent. Dirigeix el sud-africà Hermanus, premiat a Locarno amb Shirley Adams (2009).

A la seqüència inicial, el pare d'una núvia (Deon Lotz) es mira fixament un noi bell. La càmera (subjectiva) va acostant-se des del pla de conjunt fins al primer pla del rostre del xicot (Charlie Keegan). Ben aviat, l'escena segueix amb altres plans que la distensionen i ens expliquen que es tracta del fill d'un vell amic, que fins anomena "tiet" al protagonista, alhora que aquest mira de dissimular la pulsió eròtica que experimenta. Aquí queda resumit tot el potencial i limitacions d'aquest film. D'una banda, centrat en el punt de vista d'aquest pare de família, empresari de la fusta, que mena una doble vida sexual, participant en secretes trobades gai. Per altre cantó, enfocat essencialment a narrar una sortida de l'armari.

Esquivant qualsevol parany de versemblança, perquè la dèria passional poc té a veure amb cartesianismes, Olivier Hermanus segueix les passes d'aquest home vers l'objecte del seu desig. I de camí, hi posa en joc dos elements. D'una banda, l'al·legoria política i, per altre cantó, l'ambígüetat del jove. Munta tota una seqüència de clandestinitat "blanca", on s'expulsa fins i tot un "negre intrús", que bé podria ser una reunió de nostàlgics de l' "appartheid" o d'uns insurrectes disposats a atemptar contra la democràcia, en què els "blancs" han passat a ser minoria; però finalment resulta ser tan sols la trobada d'homosexuals disposats a desfogar-se, amagats de la societat en què "consten" com a marits i pares fidels. Com a digressió política, resulta benintencionada; però acaba sent això, una simple digressió, que com a molt conforma una certa pintura d'una certa Sud-àfrica actual, si hi sumem la descripció d'alguns ambients socials que es fa al llarg del metratge. Un país en què veiem el jovent actual amb lliures vincles interracials i amb dificultats a l'hora d'encarar el seu futur, en un context de crisi econòmica. Novament Hermanus juga a l'al·legoria, amb el personatge del jove objecte del desig. Li atorga els atributs d'algú que ho té (gairebé) tot: estudis, bellesa, capacitat de seducció dels que l'envolten... però, en canvi, un futur incert. I, a la història entre ell i el "tiet", li dóna un caire de metàfora sobre el delit i dificultat dels joves per a reeixir socialment, així com del joc de poder que això comporta. Sí però, francament, el que s'imposa de debò és el relat (un de més) sobre la sortida de l'armari de l'home, abonat per l'ambigüitat seductora del xicot; la resta, es pot dir pretext i context. Per a reblar-ho, la seqüència final en què l'home es mira una parelleta gai ben feliç.

Loverboy. La realitat magre com a font de ficcions.

Loverboy (Loverboy), de Catalin Mitulescu. Si el romanès Mitulescu, va evocar l'època comunista, el passat, a Com he celebrat la fi del món (2006), ara se centra en un noi ben jove de l'actual Romania capitalista, imatge viva de certes icones masculines occidentals, que viu de traficar amb les xicotes que sedueix... i topa amb la realitat humana del que està fent.

Exemple de pel·lícula que no va més enllà del que se'n podia preveure. Efectivament, un noi romanès que me les enamora, s'embolica amb mosses tan atractives com delereoses de fugir de casa seva i quan les té que farien qualsevol cosa per ell, les entra en una xarxa de prostitució que les treu del país... Mitulescu presenta el protagonista i els seus amics com a jovent de maneres occidentalitzades, en una galdosa Romania rural a tocar del Danubi, no precisament blau. El seu entorn, familiars que són a l'estranger per fer algun calé, un avi desvalgut de qui algú o altre s'ha de fer càrrec, veïns amb maneres molt tribals, pobresa i manca de futur... No es tracta, però, d'un simple retrat social: hi ha un cert gruix psicològic en els personatges principals. Si més no en el "loverboy" i la seva xicota: no són tan sols un delinqüent i la víctima propiciatòria, hi ha uns sentiments que corren. Mitulescu arriba fins a conformar la seva història d'amor com una mena d'oportunitat de canviar, en què la sinceritat sentimental brega amb un dolor pregon, el del destí a què semblen condemnats. Tanmateix, el principal valor d'aquest film és la capacitat de pouar en la realitat (magre) per a construir una ficció, que alhora n'esdevé un reflex.

El dia que ell arriba. Hong Sangsoo passa el temps jugant amb el temps.

El dia que ell arriba (The Day He Arrives), de Hong Sangsoo. Un director de cinema fa cap a Seül per a trobar-se amb un amic; abans no el troba, topa amb un actriu que coneix, hi xerra; s'engata, va a ca l'exnòvia. Quan finalment és amb l'amic, van a un bar, la mestressa del qual s'assembla a l'exnòvia. S'hi afegeix un exactor amb negocis al Vietnam; agafa una trompa...

No és la delícia de Ha Ha Ha, sinó una petita, discreta, meravella. Uns quants personatges, unes situacions que es van repetint amb variacions, uns mateixos indrets. El metratge avança i ens posa en pantalla personatges, llocs i situacions... És el relat d'una estada a Seül, entre amics i coneguts? És la representació dels desitjos? Una mica de cada? Realista o onírica? I perquè no tot alhora?

Els personatges, segons el materil de difusió del film. En Seongjun, el que arriba a Seül, és professor en una universitat i antigament havia dirigit quatre pel·lícules. En Youngho, que viu a Seül, és segurament el seu únic amic. Aquest treballa de crític de cinema. Home honest i de poques paraules, sensible i massa discret per expressar els sentiments. Potser per això només va d'amic amb Boram. La Boram és professora de cinema, una dona amb tacte, intel·ligent i plena de vida, oberta a qualsevol cosa que sembli una aventura romàntica o espiritual, però d'això més aviat res... A Seül també hi viu la Kyungjin, l' amant que Seongjun abandonà ja fa temps. Tímida i sensible, du una vida d'ermitana,  pensa que el destí la té lligada a Seongjun i li deixa passar tot. Qui s'assembla físicament a Kyungjin, com dues gotes d'aigua, és la Yejeon, mestressa del bar "Novel·la", dona pràctica, en el fons ingènua, fràgil i escrupolosa... I encara podem esmentar uns estudiants de cinema que Seongjun ha trobat en un bar i després els ha deixats tirats; una actriu, que fa de mestra amb qui Seongjun topa cada dia pel carrer; un antic actor, ara amb negocis al Vietnam...

Els llocs. El bar "Novel·la", on acaben les jornades. Un altre bar, on es troben durant el dia. Els carrers d'aquells vorals. Ca la Kyungjin. La biblioteca...

Les situacions. Cada dia des que ha arribat, en Seongjun topa amb l'actriu que fa de mestra, hi parla i enllesteixen aviat. Es troben amb l'amic, acaben al bar, xerrant. S'hi afegeix la Boram. I encara s'hi afegeix l'antic actor que ara té negocis al Vietnam. Acaben la jornada al bar "Novel·la". La mestressa hi arriba sempre tard, que ells ja són a dins. Alguns s'hi engaten, en Seongjun es fixa en la mestressa, talment la seva examant, l'acompanya quan surt a comprar, la besa.

El joc amb el temps. Cada dia com si fos el primer dia, com si res no hagués passat el dia abans. O si. Les xerrades entre ells ens permeten conèixer-los; però tant se val si el que diuen un dia s'ho han dit abans o després. La relació amb la mestressa del bar, un joc entre ells o la projecció del desig? Tot plegat, la crònica d'uns fets o una fantasia onírica o una mica de cada? Al capdavall, no és, el cinema, una projecció fantasmagòrica en què identifiquem realitat, somnis, delits, frustacions...?

Al final, demanen a Seongjun de fer-li una fotografia. És l'únic temps "congelat" que quedarà, l'únic registre cert d'un lloc i un moment. La resta ha estat cinema. I vida.

Elena. La criminalitat en què es basa un cert estat de coses. 

Elena (Elena), d' Andrei Zvyagintsev. Elena, exinfermera, s'assabenta que l'home ric amb qui s'ha casat fa uns anys pensa canviar el testament, en favor de la filla d'un anterior matrimoni. L'home, que ha patit un atac de cor, vol deixar una bona pensió a Elena; però ella no en té prou, perquè pateix pel seu fill, d'un anterior matrimoni, i la seva família. Així doncs, troba que alguna cosa ha de fer...Film de cloenda d' Un Certain Regard, de l'autor d' El retorn (2003) i El desterrament (2007).

«Elena» m'ha permès abordar una idea clau en aquesta nostra època: la supervivència i la recerca de la pròpia salvació al preu que sigui (..) En el fons, cada individu està pregonament sol. Aquesta solitud és el començament, el final i el fil conductor de qualsevol vida humana. Avui en dia, les idees humanistes es devaluen de manera ostensible, duent l'home a tancar-se en si mateix i a recórrer als instints més primaris (Andrei Zvyagintsev)

Curiosament, Elena és un film no precisament simbòlic (llevat de petites i aïllades ràfegues), absolutament lineal i que respon a la idea del seu autor fins al punt de ser-ne gairebé una il·lustració. L'argument desgrana, fil per randa, l'evolució d'una dona fidel i generosa, a assassina freda, per poder veure's envoltada de la companyia càlida del seu fill, la jove i els néts. Amb una posada en escena de gran precisió (amb plans de força durada dinamitzats per lleugeres panoràmiques horitzontals i un pletòric fora de camp sonor), el guió avança implacable. Va posant eficaçment els personatges en les disjuntives succesives: Elena que demana a la filla del marit (no sense tensions) que el visiti a l'hospital; la xerrada reconciliadora entre aquesta i son pare (Pare —li retreu la noia—, el que és irresponsable és fer fills a la pròpia imatge, malalts i condemnats, ja que els pares en són, i fer-ho només perquè tothom ho fa, perquè hi hauria un sentit suprem que de cap manera podem copsar ja que no faríem sinó executar una voluntat suprema...); Elena, el seu propi fill (en atur i vagarós), la jove, el nét gran (adolescent de barriada, que amb diners pot anar a la Universitat i, sense, acabarà fent la mili al front d'Ossètia del Sud, suposant que no el matin en una brega entre bordegassos) i el que és nadó; Elena i el marit disposat a canviar el testament; l'acte decidit d'Elena i el que ve després...

I sí, el que en resulta és una obra sobre la supremacia materialista, l'egoisme que du a menystenir els valors humans, la criminalitat en què es basa un cert confort. I hi opera un cert joc de miralls: perquè ens podem preguntar d'on li ve la fortuna al marit testamentari i amb quin dret la seva nissaga té unes possibilitats i unes proteccions de què no disposen els de classe social més baixa. No oblidem que la pel·lícula s'ambienta a la Rússia actual, la de Putin i hereus. Així llegida, la pel·lícula pren un estimable valor al·legòric. Tanmateix, continua éssent massa la il·lustració de la idea de l'autor, més que no pas una ficció en què l'autor treballi la idea.

Convé comentar-ne també els vincles paterno-filials. No oblidéssim que Zvyagintsev és l'autor d' El retorn, en què un parell de nens havien de fer una excursió amb el pare absent que de sobte se'ls aparegué, i d' El desterrament, en què un pare vorejava el sacrifici abrahàmic del fill. A Elena, el lligam paterno-filial apareix com a fonamental: per al pare, tant se val la rebel·lió de la filla, és la "seva" filla i és a ella qui transmet el gruix de l'herència per al després de la pròpia mort; per a Elena, tant se val que el fill sigui vagarós i que s'hagin aviciat al suport econòmic que els passa, és el "seu" fill i són els "seus" néts, dels que es vol rodejar en enviudar, per als que vol un demà millor. Una manera d'esquivar la soledat en aquesta terra i fins en termes de trascendència, com apunta el cineasta? La força d'aquest vincle per damunt de qualsevol altre?

***

FOTO El dia que ell arriba, de Hong Sangsoo

Ahir parlàvem de les declaracions de Lars Von Trier a la roda de premsa amb què presentà Malenconia al Festival de Canes. A les darreres hores, les coses s'han precipitat molt.

Ahir mateix, el Festival va emetre un comunicat en què explicaven que li havien demanat explicacions i transmetien les excuses que els havia demanat el cineasta. El mateix Von Trier va fer arribar a les agències de premsa una nota en què reiterava la petició d'excuses i afirmava no ser ni antisemita, ni racista, ni nazi. Ara s'ha sabut que les protagonistes del film, Charlotte Gainsbourg i Kristen Dunst només van acceptar de ser a la gala de presentació del film quan ell mateix en persona els va confirmar que havia rectificat públicament. 

Aquest matí, el Consell d'Administració del Festival de Canes, per majoria, ha decidit declarar persona non grata al Festival de Canes el director Lars von Trier, amb efecte immediat, per haver utilitzat la tribuna de Canes per fer unes manifestacions inacceptables, intolerables, contràries als ideals humanistes i de generositat inherents al Festival, que condemnen fermament.

La pel·lícula, però, no ha estat eliminada de la Competició. Aquesta és una decisió que afecta a l'organització, però no al Jurat, ha declarat un alt responsable del certamen. O sigui que Malenconia podria guanyar premi diumenge, però Von Trier no el podria anar a recollir: a partir d'avui no pot accedir a les instal·lacions del Festival.

Al final de Le Havre, el drama de la mort d'una dona, víctima de càncer, Aki Kaurismäki el capgira irònicament per una curació tan impossible com inesperada, reblada pel símbol d'un cirerer florit. En sortir de la projecció, aquest matí, he sabut que acabaven d'arribar missatges diversos amb la dissortada notícia, no per esperada menys dolorosa, de la mort de Domènec Font, víctima d'un càncer.

Catedràtic de Teoria i Història del CInema, al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Domènec Font era un home d'acció, que havia treballat també de guionista, productor i director, havia escrit i ensenyat sobre cinema i promogut el coneixement dels autors cinematogràfics, amb especial dedicació aquests darrers anys als cineastes europeus. En aquesta tasca, precisament va dur Aki Kaurismäki a Barcelona.

Entre els periodistes i crítics que el coneixíem i cobrim el Festival de Canes, alguns dels quals n'eren amics personals i col·legues professionals, la notícia ha causat gran commoció.

Descansi en pau.

Una salutació amics i amigues, des de Canes.

Hi hem arribat a quarts de dues tocats i encara hem hagut d'enllestir qüestions logístiques (anar a l'hotel, recollir l'acreditació, dinar una miqueta, etc.). Un cop instal·lats, contacte amb el Diari i amb Vilaweb, i ara mateix, mentre enllesteixo les primeres cròniques, he fet simplement un breu parèntesi per a redactar aquest tradicional primer apunt "cannoise", tot prenent un cafè (descafeïnat, que avui ja en porto 4... i només som al dia abans que comenci tot).

Enguany, la cobertura del festival en aquest blog s'estructura en tres apartats diferents:

Programa diari, en què els títols dels films que es projectyen a totes les seccions no tan sols van enllaçats amb la corresponent fitxa, sinó que van acompanyats d'un breu text de presentació.

Vilaweb a Canes. Cròniques que redacto per a Vilaweb, de contingut notablement temàtic.

Des de Canes. Apunts específicament del blog, de comentaris diversos.

I com sempre, també podeu llegir les meves cròniques per a Diari de Girona. I el cap de setmana, parlaré amb els companys de La Finestra Indiscreta, de Catalunya Ràdio.

FOTO Vista àrea de la zona del festival a Canes

Aquest matí, última pel·lícula de la competició, Cremat pel sol 2: l'Èxode, o com la megalomania de Nikita Mikhalkov embafa i esguerra aquesta epopeia sobre un general i la seva filla, caiguts en desgràcia de l'estalinisme i lluitant per sobreviure durant la guerra entre Rússia i Alemanya. Empipa comprovar que un gran cinesta com ell, potser dels pocs que queden que puguin assumir una superproducció d'aquesta volada, amb tant de talent, ho malmeti tot per les ganes de voler fer, peti qui peti, l'equivalent cinematogràfic del que, en la literatura russa, significa Guerra i Pau, de Tolstoi.

Tot seguit, he fet un parèntesi per anar a comprar quatre regals i dinar.

A primera hora de la tarda, projecció avançada a la premsa del film de cloenda del Festival: L'arbre, de Julie Bertucelli. El més digne film de cloenda que recordo, en anys; malgrat que és una pel·liculeta. Un conte sobre una família prou jove que, en perdre el pare de repent, troben reconfort en l'arbre gegantí del seu jardí, que els ve a fer present aquest pare absent. Amb Charlotte Gainsbourg, Marton Csokas i Aden Young.

Després, tarda de premis i blog, recapitulant i seguint l'actualitat simultàniament.

I a tres quarts de vuit del vespre, la cerimònia dels premis d' Un Certain Regard, amb la projecció del film guanyador, la deliciosa i rohmeriana comèdia de Hong Sangsoo, Hahaha.

Els comentaris pendents els publicaré als apunts de les corresponents pel·lícules i al apunt general amb què els recullo tots.

I ara, tot seguit, penjaré el programa de demà i me n'aniré a sopar. Darrer sopar a Canes 2010, perquè demà al matí, la colla del cotxe, a primera hora agafarem carretera i manta. Calculo ser a casa abans de les 4 de la tarda. I al vespre seguiré per internet la proclamació del Palmarès.

Així doncs, fins demà, si Déu vol!

***

I l'enllaç amb [Le Quotidien du Festival, ds 22]

FOTO Cremat pel sol 2: l'Èxode, de Nikita Mikhalkov

Ha marcat la diferència, amb L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Apichatpong Weerasethakul. 

Aquesta és una pel·lícula diferent. D’entrada cal clarificar que forma part d’un exposició-instal·lació artística. El tailñandès Apichatpong Weerasethakul és un cineasta avesat a les instal·lacions i concep els seus films com a obra artística, en el sentit que tots convenim a entendre com a avinent a aquesta mena d’exposicions. L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és fruit de la seva maduresa en aquest camp cretaiu i, sens dubte, la considero la seva pel·lícula més reeixida.

Aquí, el fil argumental és molt tènue. No som pas en un cinema narratiu. La cosa va d’un home en estat terminal (l’oncle Boonmee del títol) que se’n va a morir al cor de la jungla.

La selva, amb els seus misteris, cau d’esperits i criatures ignotes, atrau el cineasta, que la fa present ben sovint a la seva filmografia. Ell ha manifestat que creu en els esperits, en la reencarnació, la transfiguració… Si us he de ser franc, això em sembla només interessant com a base cultural a partir de la qual crea la seva obra. De la mateixa manera que el budisme, amb les diverses vides dels éssers, el karma, la pràctica religiosa esdevé essencial en el seu text i context cinematogràfic.

Seguint l’esvaït fil narratiu, Apichatpong Weerasethakul fa aparèxer en pantalla un fantasma o un home involucionat a mico, amb la mateixa llibertat creativa que hi insereix un conte meravellós i bucòlic sobre una princesa vella i el seu reflex de bellesa jove a les aigües d’un llac.

El cinema és un mitjà que li permet fer present un esperit o una criatura estranya i atorgar-los carta de naturalitat. Del caràcter fantasmagòric del setè art en fa esment també evocant la caverna platònica o, si voleu, el Blow Up d’Antonioni, en la mesura que un fotògraf detecta en la taca d’uns instantània una existència que després va a trobar i a compartir existencialment. I el cinema li permet deixar que sigui l’espectador qui completi el film, interpretant com consideri el lligam entre seqüències diferents. Tan diferents com la digressió, en forma de l’esmentat conte fantàstic sobre la princesa: una vida anterior del protagonista? E el cos d’un peix? En el de la princesa? En el del portador fornit que la desitja? O el somni d’una noia que descansa en una hamaca? Sempre, en qualsevol pel·lícula, l’espectador ha de lligar caps: Apichatpong, en lloc de conduir-nos, ens proposa. I ho fa amb unes imatges de gran excel·lència estètica.

A la cova on l’oncle Boonmee va a morir, hi ha unes pintures rupestres que veiem fugisserament. Registre d’un passat primitiu que lliga visualment amb la figura en forma de taca que el fotògraf troba a la seva instantània. Evocació de les formes de representació que esdevenen memòria del passat, ancestral o recent. Novament el cinema com a font per a preservar i recuperar, oimés quan la nostra civilització tendeix a destruir el que és atàvic i, per descomptat, el que pertany al passat de les tenebres.

No estem tant davant d’una reivindicació de les il·lusions fantasmagòriques ni dels temors primitius, ni tan sols de l’esperitualitat budista. I tanmateix el cineasta ho converteix en matèria primera per a parlar de la memòria individual i col·lectiva. Memòria de què forma part també la història política no gaire llunyana en el temps (massacres de comunistes, per exemple).

Tampoc estila gravetat, Apichatpong. Pren una distància fins irònica, si més no humorística, respecte els peixos que parlen, els reflexos que projecten les nostres il·lusions, el fantasma que s’asseu a taula, l’home que ha tornat a l’estadi simiesc o el monjo budista que es deleix per anar d’home corrent i revela les pràctiques impensades dels seus companys monacals -xatejadors, etc)-.(fins i tot els religiosos canvien als nous temps i deixen enrere un temps que estem perdent…)

Cada estona que em poso a pensar en L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, més en gaudeixo, més hi trobo elements sembrats perquè en la nostra ment creixi una reflexió sobre el que ens proposa el cineasta. Ara mateix, m'agradaria pensar en el que comporta el retorn al cor uterí de la terra, que fa el ptrotagonsita... No me l'acabo, aquesta pel·lícula; no te l'acabes!

A la sala, la vaig viure amb la boca oberta. Em preguntava com una pel·lícula d’aquell escàs fil narratiu, que et sorprèn a cada seqüència (perquè no va enllà o, al contrari, resulta inimaginable el que et trobes), com una pel·lícula així em podia tenir captivat. No és la mena de cinema que més defenso, i tanmateix, enganxat estava a la pantalla. Sens dubte, hi té molt a veure la riquesa estètica del film. Apichatpong creu en la imatge i el so, i s’expressa a través de la imatge i el só (a diferència de molt altre material vist a Canes, massa deutor de diàlegs i guions al servei dels quals es posen els recursos audiovisuals). No és de fotografia preciosista, sinó de mostrar la natura preciosa, amb el joc de llum i ombra  entre el sol i les plantes, amb la textura de l’arbrat i el fullam, la dinàmica visual del brancam mogut pel vent… això quan no parlem del llac, al peu d’un salt d’aigua, en què s’ambienta el conte…

FOTO L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul

Avui tenim el Palau dels Festivals de Canes envoltat de policia i, a l'entrada de qualsevol projecció, et revisen fins a quatre vegades. Si al damunt vas a veure Fora de la llei, de Rachid Bouchareb, aleshores ja, primer la policia et registra, persona per persona, el cos i les bosses que portes. Això és conseqüència de l'escàndol orquestrat per l'extrema dreta ran de la selecció d'aquest film sobre el naixement i activitat de la branca parisenca del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria i que fa esment a la matança de Setif, en què les forces colonials franceses van massacrar milers d'algerins, que reclamaven la llibertat per al seu país el mateix dia que els francesos celebraven l'alliberament dels nazis. Una esverada política que ha estat contestada des dels diaris d'esquerra, ha provocat una carta escrita de Rachid Bouchareb (en la qual aposta per la llibertat d'expressió i el pacífic i democràtic debat d'idees) i ha dut les autoritats a organitzar avui mateix (dia de la projecció del film) un homenatge a tots els caiguts a la guerra d'Algèria.

Rachid Bouchareb fracassa en aquesta crònica sobre la branca parisenca del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. L’èpica del combat per la supervivència i la llibertat, per la superació del jou colonial sobre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, la bona causa de fons, no justifica els desencerts cinematogràfics de la pel·lícula. D’una banda,  hi ha l’opció de Bouchareb de centrar el relat en una família algeriana per a explicar una història política: legítima, però subordina tant el drama familiar a l’epopeia política, que el conjunt perd gruix i deixa en evidència l’autèntic objectiu del film. Per altre cantó, l’argument és molt esquemàtic i el guió força tot el que calgui, per tal de fer avançar el relat i encaixar els seus personatges de ficció en els fets reals, històrics.

De la mateixa manera decep Ken Loach, en fer un simple thriller d'investigació i venjança, a Route Irish. Per molt que hi denunciï com les empreses de seguretat privada a la guerra de l'Iraq fan servir els exsoldats britànics de carn de canó per als seus negocis; per molt que, a la base argumental, hi hagi una emotiva història d’amistat, el que tenim en pantalla és, per damun de tot, un simple thriller d'investigació i venjança. Que tingui uns fonaments ideològics d’esquerres, no ens permet obviar que l’edifici fílmic està fet de la mateixa matèria primera que el més reaccionari dels films d’acció de Hollywood: algú, expert en la matèria, que davant la injustícia institucionalitzada se l’agafa pel seu compte i passa comptes amb “els dolents”.

Amb la bondat de la reivindicació o la denúncia política, no n’hi ha prou. Un altre cas que n’hem tingut en aquest Canes 2010 és el de Fair Game, de Doug Liman. Posa en pantalla l’escàndol Plame, en què la Casa Blanca va revelar la identitat de l’espia de la CIA, Valerie Plame, presumptament per a venjar-se del seu marit, l’exdiplomàtic Joe Wilson, que havia publicat un article contrari a la tesi de les armes de destrucció massiva amb què l’administració Bush preparava la guerra de l’Iraq. Documenta el procés que du l’eficient agent (Naomi Watts) a superar les reticències a declarar davant del Congrés, per lleialtat i esperit de servei al govern. I, en paral·lel, reconstrueix la lluita de l’exdiplomàtic (Sean Penn) perquè la veritat i la democràcia triomfin. Dos aspectes, doncs, que convoquen la nostra solidaritat de progressistes europeus. I tanmateix ens trobem que aquest és el simple suport diguem-ne ideològic d’un producte essencialment industrial, barreja de thriller d’espies i film de denúncia política de gran tradició al cinema liberal fet als Estats Units. Una dualitat que no acaba mai d’integrar-se en una unitat fílmica, talment com la parella protagonista, en què cadascú va a la seva. Definitivament, els programadors de Canes 2010 han apostat per pel·lícules sobre temes polítics importants, mal que el tractament cinematogràfic sigui limitat, discutible o deficient.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dv21]

FOTO Route Irish, de Ken Loach

M'he quedat literalment sol, defensant La nostra vida, de Daniele Luchetti. Ha causat una pobra impressió general a tothom amb qui he parlat i, certament, magra és la puntuació que ha obtingut en les votacions que publiquen les revistes especialitzades durant el Festival. Tanmateix i, sense considerar-la pas una gran pel·lícula, la defenso per les raons que ara exposo.

Luchetti ens hi explica la història d'un paleta jove convertit ja en constructor, amb tot d'immigrants il·legals que treballen per a ell. Pare alegre i marit feliç, la vida li etziba una garrotada de les grosses i com a resposta al dol, gairebé com si intentés exorcitzar-lo, decideix que en aquesta vida ha de llançar-se a fer diners, molts més dels que ara movia, per a donar-se i donar als seus fills tots els luxes i capricis possibles en aquesta vida. És així que s'embolica en una promoció immobiliària a termini fix. En el seu món d'economia submergida, aconsegueix el finançament a través d'un traficant, es posa a comprar tot allò que li abelleix per a la canalla i tira endavant...

El protagonista (Elio Germano) aparca el dol, de la mateixa manera que apaivaga el dubte moral sobre una mort que no denuncia per no perjudicar una obra. Igual com la resistència a allitar-se amb una prostituta, per respecte a la seva dona, dura el temps que tarda la professional a despullar-se. Treballa amb el seu personal, però els pot deixar sense cobrar per a atendre les seves aventures financeres... Luchetti no el jutja èticament, el mostra amb la seva vitalitat i simpatia prou joves, en el seu trajecte de riures i llàgrimes, tirant endavant amb el valor del diner com a únic referent, en un món al marge de les institucions (aquí no hi ha bancs, ningú assegura treballadors i els únics suports són a nivell personal...)

Certament, aquest film retrata un cert estat de coses a la Itàlia contemporània (i, a casa nostra, si en fem extrapolació). Amb l'explotació laboral, la perversió del sistema de protecció social, el racisme que brolla... Però sobretot documenta la baixa temperatura moral de la nostra societat. Amb lucidesa i gosadia.

Cal reconèixer que el "happy end" fílmic i el fet que no qüestioni el tarannà del protagonista pot dur algun espectador a una conclusió jubilatòria respecte a la realitat galdosa que es mostra. Se li retreu a Luchetti que no hagi qüestionat el protagonista i potser van encertats els que ho fan; però jo ho valoro just a l'inrevés. El "happy end", la celebració alegre d'un cúmul de frivolitats, esdevé irònicament el testimoni més corrosiu de la galdosa realitat que retrata. I sí, també celebra el valor dels lligams familiars i d'amistat, autèntica xarxa de salvació de les capes socials que se les campen com poden.

Una ficció com la de Luchetti aposta per mostrar la realitat "sense intervenir-hi", com si la mirada del cineasta fos transparent. Tot i que sempre n'hi ha, de mirada. I fins i tot en aquest cas, la "no intervenció" resulta més eloqüent que segons quins discursos fílmics.

Opció radicalment diferent és la que ha pres el documentalista ucraïnès Sergei Loznitsa en el seu debut en el camp de la ficció, La meva felicitat. Agafa un camioner rus i elposa a la carretera, de manera que vagi topant amb tot de personatges al llarg del seu trajecte finalment estimbat. Cadascun d'aquests personatges evoca o protagonitza una història diferent, present o passada, en les quals sempre la boba fe es paga cara, la supervivència du la gent a la salvatgia, la corrupció endèmica du a l'abús impune del poder... La càmera de Loznitsa és encara molt documental (i en aquest sentit, enquadra i es mou de manera molt madura) i el seu muntatge, no prou dúctil com per a evitar un cert caos; però aconsegueix configurar una Rússia impossible, una imatge negríssima d'un país en què la gent no pot aspirar a la felicitat ni alienant-se dels problemes. Com deia, una opció diametralment oposada a la de l'italià. Aquí hi ha explícita mirada del cinesta, discurs. La pregunta és: allà, no? La mirada implícita és igualment legítima. I del discurs estètic: el de Loznitsa és tangible (i el caos a què arriba s'avé força al del país que pinta); tant com el de Luchetti, amb la seva Itàlia de colors pujats, bars de platja, diàlegs cridaners i xerrameca en totes direccions...

Es pot afegir a la discussió el cas de Picco, film de Philip Koch presentat a Quinzena dels Realitzadors, inspirat en casos reals de violència a les presons juvenils alemanyes.  A tots els tòpics del cinema penitenciari recorre Koch, amb un guió i una posad en escena molt esquemàtics (el personatge feble que ja veus condemnat des del primer moment, els violents que són també els més apersonats, l'intermig que serà el covard...una psiquiatra de presons que, amb els diàlegs, explica el perfil psicològic típic d'uns i altres, el pres homosexual que saps sentenciat d'antuvi, etc.). I ho acaba duent tot a una mena de al·legoria sobre el nazisme (amb el covard executant el que els violents imposen, per desgràcia del feble), que, per bogadejada i maldestra, resulta tan sols evocativa, en conyraposició al festival de massoquisme amb què es converteixen les escenes de tortura despiatada contra la víctima propiciatòria. Aquí la realitat, el cas real i fins els referents històrics metafòrics queden precisament en segon pla, perquè al cineasta se li en va la mà i la manera com ho tracta gairebé inavlida, fa oblidar eleu presumpte valor documental.

***

Com que ahir no vaig poder escriure aquest apunt, hi enllaço avui el [Quotidien du Festival, dj 20]

FOTO La nostra vida, de Daniele Luchetti

Tinc la sensació qjue aquest mati hem vist la Palma d’Or d’engany. Enacar queda festival i els jurats sempre tenen les seves sorpreses; però si més no, Poesia, de Lee Changdong atresora les característiques de les pel·lícules que els cronistes solem qualificar de “favorites” a Palma. I d’aquelles que al Festival li agrada que guanyin, perquè a la qualitat cinematogràfica afegeixen un cert potencial comercial. Per acabar d'arrodonir la impressió de triomf, avui, vagis on vagis de Canes, sents la gent que parla de Poesia, i això només passa amb les guanyadores o les que els festivalers donem per guanyadores...

Potser el principal retret que faria a aquest film bonic, dut amb bon pols, és que reivindicant com reivindica la poesia en la nostra societat materialista, sigui tan prosaicament narratiu i faci passar el relat per davant del lirisme cinematogràfic. Aquí, d'imatges eloqüents i fins precioses, dotades d'un valor poètic, ja n'hi ha (no ho nego pas); però hi ha més versos llegits, més aposta pel text, que no pas expressió visual

Resulta commovedora aquesta història de Mitja, una àvia entranyable i curiosa que, amb Alzheimer incipient, s’apunta a un curs de poesia. Interpretat per la llegendària actriu coreana Yun Junghee, li aporta un caire entre distingit i excèntric, un to de dona gran que, a la seva edat fa, amb respecte i educació, tot el que vol fer, sense sotmetre's a més restriccions que les que li dictin el sentit de responsabilitat (té un nét adolescent a càrrec seu) i el cor (curiosa de mena, es revela sensible i extraordinàriament humana).

Mitja fa el curs de poesia no sap ben bé per què, però de mica en mica ens anem adonant, ella i els espectadors, que la mou el delit d'expressar la bellesa del món que l'envolta. Equipada amb una llibreta, va anotant les coses que veu i li criden l'atenció. Així aprèn a desposseir-les de la seva funcionalitat i a mirar-se-les pel que són, pel que li diuen. Paraules que escriu i, certament, tard o d'hora no sabrà el que volen dir, com li ha pronosticatuna metgessa.

En l'aprenentatge poètic descobreix que no hi ha poema de debò si nó és fruit d'una veritat de sentiments. No és intel·lectual, però, aquesta descoberta, sinó viscuda. Perquè la fa coincidint amb la sacsejada íntima que experimenta des que ha sabut que el seu nét està implicat en la causa que dugué al suïcidi una companya del seu institut. Tocada per la mort d'aquesta criatura a la flor de la vida, veu amb perplexitat la insensibilitat del noiet que ella ha pujat i la dels pares dels altres nois que hi van tenir veure (pares intererssats sobretot a arribar a un acord amb la família de la víctima, per evitar problemes als seus nanos). A Mitja no li surt d'escriu el seu primer poema fins que pot entendre la noieta morta i revelar-se contra tanta inhumanitat.

El guió de Poesia potser posa massa a punt les coses, fins a fer-les un pèl previsibles: l'àvia, que ha d'aportar una calerada per contribuir a l'acord amb la família de la víctima, té cura d'un home gran hemiplègic i ric..; l'àvia, calladament escandalitzada per la manca de penitència pel mal comès, coneix un policia a les vetllades poètiques... A més, aquest guió deixa ambígües algunes situacions, intencionadament, per fer jugar (no gaire) l'espectador; però no s'està d'escapçar el misteri d'alguna altra (sense que li faci cap falta). I tanmateix la pel·lícula funciona, avança molt bé, per la força del personatge principal, la seva bellesa interior i com ens du a mirar humanament (i per què no, espiritualment) la nostra realitat dominada pel materialisme.

Estem doncs davant d'una obra discutible, imperfecta, amb contradiccions, però d'aquelles que te les endús i desitges tornar a veure, en altres condicions, per a tornar a gaudir-ne, per a seguir pensant-hi.

***

Vist també avui, Udaan, de Vikramaditya Motwane. Vigorós relat iniciàtic, sobre un noi de 17 anys que, expulsat de l'internat, ha de tornar a viure amb son pare, que ni l'ha vist en els darrers 8 anys, i, amb talent i vocació de poeta, subverteix tant com pot el tirànic ordre paternal. Emfàtic al·legat a la llibertat en la societat índia, combina elements de comèdia juvenil i de melodrama familiar, i commou amb els sentiments nets que posa en joc.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dc 19]

FOTO Poesia, de Lee Changdong

Ara ho deixo només apuntat i, quan pugui, ja ho desenvoluparé, als apunts corresponents a casa pel·lícula:

Tamara Drewe, de Stephen Frears. Amable i simpàtica, però esmussada, sense la mala bava que pel que em diuen té la novel·la gràfica original.

Dels homes i els deus, de Xavier Beauvois. Els darrers mesos de vida de set monjos francesos al Magrib de 1996, finalment segrestats i assassinats, en plena escalada bèl·lica entre l'exèrcit i els terroristes islamistes. Pel·lícula d'entesa, de tercera via, que documenta el camí espiritual d'aquells homes sabedors del perill de mor que corrien. Feta reconegudament amb la senzillesa que escau a l'orde de Sant Benet, exposa les coses, les descriu, amb una sintaxi cinematogràfica acadèmica. El respecte per aquells monjos i l'admirable el testimoni que en dóna, no treu que la forma amb què ens ho serveix, per coherent que sigui, resulta de poca volada.

Blue Valentine, de Derek Cianfrance, amb Ryan Gosling i Michelle Williams. Malgrat algun toc Sundance i un enfoc que em resulta pèl misògin, m'ha convençut prou pel que té de crònica dolorosa d'un amor esgotat.

Two Gates of Sleep, d'Alistair Banks Griffin. Opera prima d'un esteta, amb prometedor talent visual. Amb un estil que em fa pensar en el Gus Van Sant de Gerry, segueix de manera es pot dir silent, les relacions de dos germans i una mare, abans i després que aquesta mori. La càmera mostra i segueix. Els diàlegs són mots ben escassos. Les mirades, els gestos, els posats... revelen l'interior dels personatges. De posat, certament, també en té la pel·lícula. I Griffin haurà de madurar, per esquivar la temptació autocompletativa. Però ara com ara, ens ha regalat una de les millors estones d'aquest Canes 2010.

La meva felicitat, de Sergei Loznitsa. Força caòtica, retrata una Rússia en què la generositat es paga amb la mort, l'autoritat es dissol en corrupció i abús de poder... Loznitsa mostra rastres de la seva reconeguda trajectòria de documentalista, però no acaba d'articular bé el mecanisme de ficció que s'ha muntat. El fil conductor, un camioner que va topant amb diversos personatges-pretext per a parlar del passat o mostrar la pirateria, la prostitució o els negocis que s'han de muntar la gent per sobreviure. El títol de la pel·lícula fa referència a un col·lega del protagonista, convençut erròniamnet que la felicitat te la garanteix no posar el nas en res: li dura poc, aquesta "seva felicitat", en un país com aquell.

Estem en dies molt intensos, amb la traca cinematogràfica ben disparada. Pera acabar d'adobar, demà se'ns planteja la possibilitat de veure les 5 hores i mitja de Carlos, la sèrie de TV que Olivier Assayas ha gravat cinematogràficament, sobre el famós terrorista internacional. De ganes per veure-la ja en tinc, ja; però aquestes 5 hores i mitja em deixarien sense vaure massa altres coses, per la qual cosa, en principi he descartat d'anar-la a veure.

Quant a les notícies de Canes:

Sorpresa aquest matí quan hem descobert el diari Libération parlant bé de Biutiful, que una part de la crítica francesa també ha puntuat molt bé a les graelles que es publiquen durant el certamen.

Si ahir era Godard que deixà plantat el Festival, no acompanyant la presentació de Film Socialisme (que finalment no he vist!), sembla que dijous serà Sean Penn que no vindrà a Canes per defensar Fair Game, de Doug Liman.

I ara, amb el vostre permís, penjo aquest apunt i el programa de demà, i me'n vaig a sopar.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dt 18]

FOTO Dels homes i els déus, de Xavier Beauvois

En cpmençar la roda de premsa ran de la presentació del seu film Còpia certificada, Abbas Kiarostami ha llegit un comunicat, sobre la situació del cineasta iranià Jafar Panahi. El fet que un cinmeasta ahgi estat empresonat ja és en si mateix intol·lerable -ha manifestat Kiarostami- (..)  Quan s'empresona un cineasta, un artista, és l'art en conjunt el que és atacat (..) Si el govern iranià segueix negant-se a alliberar Jafar Panahi... ens cal una explicació, perquè no entenc com una pel·lícula pot ser considerada un crim, oimés quan ni tan sols encar no està ni filmada.

Recordem que Jafar Panahi està tancat a la presó d' Evin, a Teheran, des de començament de març, que el van detenir perquè estava preparant un film sobre la revolta popular de protesta a la tupinada electoral amb què Mahmoud Ahmadinejad revalidà la presidència del país.

El Festival de Canes va convidar Jafar Panahi a formar part del Jurant Internacional; però, com ja hem comentat en apunts anteriors, la jugada no reeïxí i l'autor de films com El globus blanc i El cercle segueix tancat a la presó. El govern francès i el mateix Jurat de Canes n'han demanat explícitament l'alliberament. I Panahi, dissabte va agrair públicament aquests suports, mitjançant una carta escrita des de la cel·la i que el ministre francès de Cultura va llegir a l'entrada del Palau de Festivals.

Segons que ha trascendit i malgrat que hi ha indicis d'un possible alliberament del detingut en els propers dies, Jafar Panahi ha començat una vaga de fam.

FOTO Jafar Panahi

Acabo de sortir de la projecció avançada a la premsa de Còpia certificada, d'Abbas Kiarostami. Deixeu que us ho digui de seguida: per fi, una pel·lícula que, si més no a bona part de la crítica, els ha entusiasmat. Ovació de les bones i esbroncada, també. Certament, n'hi ha hagut que no els ha convençut, gens. Però feia goig veure les cares de satisfacció, sentir la càlida remor de la gent exultant... Però deixeu-me també que us en digui la meva a cop calent, abans de pensar-la més, abans de reflexionar més sobre un film amb diàlegs pera rumiar-los...

M'ha captivat la bellesa de la pel·lícula, de les seves imatges, de com filma els actors (omnipresents davant la càmera) i fa respirar l'exhuberància de la Toscana pels marges de l'enquadrament, pels so, per l'aire que s'hi respira... I alhora no he entrat en l'artifici que segueix Kiarostami. El personatge de Binoche (guapíssima), a un escriptor (William Shimell) amb qui passa una jornada en un poblet de la Toscana, li proposa que es faci passar pel seu marit i ell ho accepta, seguint el joc fins a extrems que van enllà de la versemblança. Perquè cap d'aquests personatges no es pretén que siguin reals, tangibles, certs; sinó portadors de reflexió. En aquest cas, sobre l'original i la còpia, sobre la veritat  i la representació (de la parella), sobre la diferència de valor que la mirada (en aquest cas de l'espectador) atorga a la cosa vista. Poètic i al·legòric, prolífic. Però d'un artifici que l'ontologia de la imatge em fa present i que no he aconseguit treure'm del damunt durant tota la visió del film. Ara ve l'hora de pair-lo i, mentre anava escrivint aquestes ratlles, me n'he adonat que puc acabar valorant-la molt més positivament que no ho faig ara mateix; però he volgut deixar anotada la primera impressió que n'he tingut: bellesa i artifici.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dl 17]

FOTO © MK2 Còpia certificada, d'Abbas Kiarostami

Al conseller Saura, en particular, i al Tripartit en general, no els deu fer gaire gràcia que Biutiful mostri una espectacular batuda dels Mossos d'Esquadra per plaça Catalunya i voltants contra els immigrants que venen i trafiquen... Com tampoc els deu fer el pes que les necessitats bàsiques dels protagonistes d'aquest film d'Alejandro González Iñárritu, no apareixin ateses ni tan sols una mica pels serveis socials i d'acolliment del nostre país. Però és que Biutiful és una pel·lícula de realisme brut, però que la realitat la sotmet al concepte "pel·lícula" (com a sinònim de ficció). I, sobretot, és una obra de González Iñárritu, en la qual gairebé tot allò que pot anar malament en aquesta vida, hi va, de malament. I tot allò que pot resultar desagradable de veure a l'espectador, ho mostra, perquè quedi ben clar que n'és, de desagradable, el que es vol mostrar.

L'efectisme tremendista i el delit per a impactar (manipular) emocionalment l'espectador esguerren el potencial d'aquesta història de solidaritat humana, potser massa intoxicada de fraternitat ONG, per acabar d'adobar. Javier Bardem, en un paper que el fa candidat a premi d'interpretació (i a Òscar, si no fos que la pel·lícula potser resultarà massa crúa per als acadèmics), tot i que no és el millor treball que li hem vist, dóna vida a un home que és un cúmul de calamitats: separat d'una dona bipolar, mancat de pares, amb un germà de negocis foscos, dotat de poders per parlar amb els morts, intermediari del comerç i el trafiqueig clandestí en mans dels immigrants i sobretot preocupat pels seus dos fills petits, oimés quan li diagnostiquen una càncer terminal. Ell brega de valent per ajudar tothom que pot: els immigrants il·legals amb què treballa i les seves famílies, la seva dona fràgil... Esclar que la vida dóna voltes i ves que no t'hagis d'acabar refiant d'aquell a qui primer has ajudat...

La Barcelona que filma esquiva al màxim la imatge turística... fins que recorre a tòpics de postal com la Sagrada Família, la Torre Agbar o la Vil·la Olímpica, justament per a remarcar l’explotació humana que s’amaga al dessota de la nostra opulència occidental (imatge eloqüent, la de cadàvers d'il·legals que el mar deixa a la sorra, davant mateix de l'Hotel Arts). Per tant, potser els angles i la manera que posa en pantalla el Passeig de Gràcia o segons quina altra part de la ciutat, potser no són ni els millors, ni estèticament els més aconsellables; però durant bona estona del metratge aconsegueix, com dic, evitar que el clixé topogràfic conegut se li mengi la pel·lícula. És més, sense negar mai que sigui Barcelona, la Barcelona multicultural i plurilingüística (en què el català apareix en envasos de llet i sucs, en un quadre pictòric i fugisserament en algun personatge, a part d'expressions puntuals del mateix Bardem, de la mateixa manera que els xinesos i els senegalesos parlen la seva llengua), González Iñárritu la tracta sobretot com una ciutat occidental. El que hi passa, podria passar a altres llocs, sense (insisteixo) negar que és on és. Cal, des d'aquest punt de vista, acceptar elements de "ficció" com els que he comentat dels Mossos d'Esquadra o de ni esmentar els serveis socials o d'acolliment. No ens ho hauríem d'agafar amb exigència de la nostra realitat concreta, que coneixem. Com diu aquell, si els de Los Angeles o Nova York obrissin la boca, descobriríem que la nostra cinematogràfica percepció d'aquelles ciutats no es correspon de manera exacta a les respectives realitats urbanes. No, el problema de Biutiful no és aquest, no rau en això, sinó en com es rabeja en la misèria física i social de l'indret on s'ambienta bona part del film. Ras i curt, no li hem de retreure que enssenyi al món barriades, cases, sòtans mugrosos de casa nostra; sinó que faci un autèntic espectacle, exhibició de la sordidesa, sigui d'on sigui.

Deixeu que hi afegeixi un comentari final sobre el guió. Sense Guillermo Arriaga, res de salts temporals, que tampoc calen; però, lamentablement, algunes ratlles de diàleg que grinyolen, perquè no s'avenen al personatge o estan "massa escrites", i certes situacions més que discutibles (us imagineu que una infermera del CAP deixi que un pacient es tregui ell mateix la sang per a una anàlisi i, per reblar el clau, li pregunti a aquest home amb pinta de traficant de droga que... on ho ha après a fer anar tan bé la xeringa? Valga'm Déu!)

Per cert, avui, 20 minuts abans de començar la roda de premsa, ja no ens han deixat entrar, de plena que estava la gran sala Lumière, i ens han muntat una projecció especial, mitja hora més tard, per als que hauríem quedat fora. Demostració de la gran expectació que hi havia per veure-la. A la Sala del 60è Aniversari, on l'hem vist, els quatre xiulets dels anti-Babel s'han dissolt en el silenci indiferent de la majoria (aquest any, les xiulades es veu que no es porten). I em diuen que, al Gran Teatre Lumière, escassos aplaudiments i potser algun xiulet és el que s'ha diluït entre la indiferència com a resposta. La immensa majoria de la crítica catalana està escandalitzada, irritada amb la pel·lícula. Veurem què en dirà la resta.

FOTO Alejandro González Iñárritu, dirigint Biutiful a Barcelona

En sessió de mitjanit es projecta L' altre món, de Gilles Marchand, en què els protagonistes són joves de primera fornada, xalant l'estiu assolellat dels primers impulsos sexuals, que topen amb la foscor d'un món virtual: el del joc en línia "Black Hole" a què està enganxats una noia atractiva que hi busca un company per morir. Serà mitjançant la creació d'un seu avatar que un d'aquests xicots mirarà d'acostar-se a la mossa virtual. I el mateix dia, a Un Certain Regard, s'ha projectat R U THERE, de David Verbeek, en què un noi de 20 anys que participa en campionats mundials de videojocs descobreix fins a quin punt és aliè al món físic, de com s'ha avesat a una percepció exclusivament mental del món. Afegim-hi encara les d'ahir, Kaboom, en què l'estudiant arribat al campus es passa mitja pel·lícula enganxat a l'ordinador i Chatroom, de Hideo Nakata, en què una colla d'adolescents troben a la xarxa un refugi que pot ser letal.

No és pas nou, el tractament de la virtualitat al cinema; però em sembla significatiu que hi hagi aquests films centrats en el vincle entre jovent i realitat virtual. Permeteu que em centri en el segon, ja que del tercer i el quart en vaig parlar ahir i el primer m'ha quedat pendent.

David Veerbek ha declarat: El que volem descriure a R U THERE, és la primera generació mundial de persones que han crescut tot visquent molt en un univers virtual. Què signifiquen aquesta mena de contactes virtuals per als individus i quin futur els espera? I efectivament, amb un guió benintencionat i força bogadejat, mira d'explorar-ho, agafant un xicot que es mou amb extraordinària habilitat pel territori dels videojocs i el planta al món tangible, fent-lo topar amb un cos humà agonitzant (víctima d'un accident de circulació) i sobretot amb el cos molt atractiu d'una "scort girl". L'habilitat manual del noi amb els comandaments dels videojocs, contrasta amb la perplexitat que el bloqueja davantla mort aliena no figurada o amb la imperícia a l'hora de donar ales al desig: les seves mans es revelen incapaces d'arribar tant a la moribunda com a la dona que cobeja. Em reconeixereu que això no és res de nou. I per acabar d'adobar, Verbeek ho tracta amb algunes idees visuals que apunten maneres d'un potencial cinematogràfic, més que no pas d'un estil tangible encara. Tanmateix, resulta encomiable que als seus 30 anys d'edat hagi volgut parlar de la qüestió frontalment, sense esbiaixaments. Recorrent, si li cal, al "Second life" com a referent d'íntimes evasions o apostant per contrastar (fins a l'excés) la fisicitat del noi protagonista amb la seva imperícia sensorial.

FOTO Huan-Ru Ke i Stijn Koomen, a R U THERE, de David Verbeek

Acabo de sortir d'una projecció avançada a la premsa de Kaboom, el nou film psicotròpic de Gregg Araki. Sitges ja el deu tenir lligat i ben lligat, tant com un altre petit desastre, Chatroom, de Hideo Nakata, vist anit a Un Certain Regard. Anem a pams. No tinc gaire temps per a escriure, avui; però anem a pams. De filmar, Araki en sap molt; de practicar un cinema (gay) molt físic, també. La història que es munta per als seus noiets amb tant de sexe al cap com entre les cames, tiren a deliri fantasiós. En aquest cas, el campus universitari és no tan sols l'escenari de cossos cobejats, onanismes, lesbianes amb bruixeria pel mig, alliberadora sexual que xala fent-s'ho amb els homo i els hetero..., el campus és més que tot això: l'escenari d'un relat fantàstic, amb aparició de figures emmascarades i actes criminals, sectes apocalíptiques... Un deliri! Quant a Chatroom, Hideo Nakata hi dóna entitat física a la cambra virtual de trobada dels 5 adolescents protagonistes, conduits per un lider que resultarà més perturbat del que els altres podrien arribar a imaginar-se. Els salts entre la realitat tangible i la virtual visualitzada com si fos una realitat paralel·la desgasten totes les energies creatives del cineasta japonès, que ha rodat a Londres. Un cop plantejada la situació i els personatges, ho canalitza per camins de psicologia barata (gelosia fraternal, edip, incomprensió paterno-filial...), estimbant-ho tot a nivell de subproducte patètic.

Sort n'hem tingut aquest matí, d' Un altre any, de Mike Leigh. Us diria que és deliciosa (que n'és); però, com a autèntic Mike Leigh, negreja. L'hem d'etiquetar de comèdia (que n'és), però és que aquest relat, que passa per les qüatre estacions de l'any, comença a la primavera... amb una dona gran els neguits familiars de la qual no la deixen dormir i gairebé implora que li donin un somnífer... Una comèdia, indubtablement, en què el personatge més còmic resulta ser el més tràgic. Un film coral, certament, en què assistim a les trobades, àpats i xerrrades d’una colla de gent que es mou al voltant del matrimoni madur i felic format per un geòleg londinenc i la seva dona, psicòloga de sanitat pública. Però que finalment gravita més sobre aquell personatge tragicòmic, fent que els altres tinguin un paper multiplicador o de contrast. Perquiè aquesta esplèndia pel·lícula parla de la soledat, de la vertiginosa soledat dels que es queden sols (la divorciada delerosa d'homes i alcohol, un amic que ha anat perdent les amistats, un vidu recent, el nebot díscol...) i de la dolorosa dificultat de convivència que es crea, amb els que tenen una vida familiar i afectiva satisfeta (representada aquí pel matrimoni que els deixa les portes obertes o se'ls troba a casa, el seu fill...). Leigh excel·leix amb la pràctica de la famosa ironia britànica. La pel·lícula no és rodona, però és intel·ligent, aguda, sensible, bonica i dolorosa. Molt més que tot el que hem vist fins ara a Canes 2010.

I com que aquest matí sembla que tocava comèdia: Woody Allen. Em sembla que s'hauria d'institucionalitzar com a nou gènere, el de "films de jubilació". I dic jubilació, com a activitat per a autors que, tot fent pel·lícules es paguen la vida a la seva edat ja avançada i quan, pel que es veu a Trobaràs un desconegut alt i moreno, poc més tenen a dir. No se li pot pas negar a Woody Allen, que amb aquesta historieta coral, de parelles que es trenquen i altres que es fan, d'amor, sexe, esperances i decepcions, ambicions... ens permet trobar en pantalla una pel·lícula que es desmarca de l'estupidesa generalitzada del cinema nord-americà més comercial. I que, amb els seus tocs d'humor, ens fa passar moments divertits de debò. Però renoi, quin relat més estantís! Sort n'hi ha de les gotes d'humor que (massa escassament) van caient i ens permet refer-nos, als decandits espectadors. El guió, francament, resulta mancat d'inspiració i es fa rutinari dins del cinema d'Allen. Anthony Hopkins hi encarna un home gran que, volent exorcitzart la vellesa i la mort, es divorcia i s’embolica amb una noieta espectacular, aspirant a actriu i prostituta a temps parcial. La seva exdona (Gemm Jones) en defuig l’angoixa i els psiquiatres, deixant-se guiar per una vident. I la filla (Naomi Watts) s’enamora del galerista (Antonio Banderas) que l’ha contractada, mentre el seu marit (Josh Brolin) s’embadoca amb la sensual morena vestida de vermel que ha anat a viiure davant de casa seva. Personatges amb somnis de felicitat, delitosos d’amor o sexe; marcats pel fracàs en la vida o per l’èxit que els encega fins a fer-los perdre el nord. Imagineu-vos que n'ha pogut fer Allen, d'això, i l'encertareu de ple; però no hi compteu gaire, amb els seus gags, que hi són i molt divertits, quan te'ls trobes...

Ah, per cert, ahir a la nit, com podeu veure vaig acabar anant a veure la de Nakata. Així van les coses, en un Festival i amb un individu com jo, que no perdono un àpat: la decisió la va acabar condicionant el sopar. Havia d'agafar forces, perquè tenia gana, i, per tant, era impossible ser al Teatre Croisette, seu de la Quinzena  a quarts de deu de la nit. I, mentre esperàvem per entrar a la de Nakata (a quarts d'onze, perquè Martin Scorsese havia arribat tard a la presentació d' Il Gattopardo i havia endarrerit moltíssim tots els horaris de la Sala Debussy), comentàvem amb l'amic Manu que, si entràvem a veure Chatroom, ben bé era perquè tampoc et pots plantar el tercer dia de festival havent vist aquell dia només dos títols (ell havia tingut el gran privilegi d'entrevistar aquell matí, "one to one", Woody Allen). Així s'escriu la nostra història real del que acabem veient o no, en un festival com el de Canes, quan no es tracta de la dels films en Competició, esclar.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dia 15]

FOTO Chatroom, de Hideo Nakata

És ben habitual que el primer divendres de Festival, Canes tingui pel·lícula amb estrelles; ja que la ciutat queda col·lapsada per milers i milers de persones que passegen per la Croisette, aprofitant que comença el cap de setmana. Això fa que, molts anys, sigui una pel·lícula nordamericana la que es projecti a la sessió de les 7 del vespre. I aquest cop ha estat Wall Street 2. el diner mai no dorm, d'Oliver Stone.

De cares conegudes, a la pel·lícula ja n'hi ha, força: Michael Douglas, Shia LaBeouf, Carey Mulligan, Josh Brolin, Frank Langella... per esmentar només els noms que s'han atansat a Canes, per fer costat a Oliver Stone en la presentació d'aquest thriller financer, els guionistes del qual poc s'han hagut d'empescar, atès que la realitat de Wall Street en la crisi actual es forneig arguments de sobra... No ens penséssim pas, però, que només hi ha hagut aquests noms, pujant les famoses escales del Palau de Festivals. Martin Scorsese, que és aquí, per la Wolrd Cinema Fondation que vetlla per la recuperació de patrimoni cinematogràfic d'arreu ha entrat a Palau enmig d'aclamacions i un xàfec de flaixos fotogràfics; com Alain Delon i Claudia Cardinale, que tenen l'honor de ser presents en l'estrena de la còpia restaurada d' Il Gattopardo, de Luchino Visconti. No han desaprofitat l'ocasió tampoc Gael García Bernal i Diego Luna, els actors i també direcors mexicans, l'un president del Jurat de la Càmera d'Or, l'altre autor d'Abel, projectada Fora de Competició en Sessió Especial. I etcètera, etcètera.

Avui la jornada m'ha quedat marcada per un matí intensíssim: més de cinc hores dins de sales de cinema, amb només dues pel·lícules. Una, la d'Oliver Stone (2h16minuts) i l'altra, Aurora, de Cristi Puiu (3h01minuts). O sigui que m'he agafat la tarda tranquil·lament, recapitulant un xic el que porto vist. I pensant que podria arribar-me a la Quinzena a veure algun títol. Però m'ho he passat tant bé que, quan me n'he adonat de l'hora ni tan sols podia canviar plans i anar a veure novament Il Gattopardo. Què hi farem! Aquesta nit, puc triar entre La mirada invisible, de l'argentí Diego Lerman, i Chatroom, del japonès Hideo Nakata, perquè avui no tenim pel·lícula avançada de la Competició (coses del desgavell d'enguany!). D'antuvi havia previst la de Nakata, però en malfio i m'explico. Veig a venir que serà una cosa avinent al Festival de Sitges, com La criada que ens van endinyar ahir. En principi, això no hauria de ser problema, perquè manta vegades Sitges ha programat títols projectats prèviamnet a Canes; si em queixo és perquè el film d'IM Sang-soo vist avançadament ahir és d'aquells que, si Sitges la vol, que la programi, però a Competició de Canes no hi fa res. I em temo que la de Nakata sigui una altra coseta. Passa però que la de Lerman, em sembla que ja l'he vista, sense haver-la vista. Soparé i decidiré.

Els comentaris de La criada, d'IM Sang-soo, i de Wall Street 2: el diner mai no dorm, a Vull llegir la resta de l'article.

***

Enllaç amb [Le Quotidien du Festival, dv 14]

FOTO Shia LaBeouf, Josh Brolin i Michael Douglas, a Wall Street 2: el diner mai no dorm, d'Oliver Stone

Dimarts, després de Nadal, del romanès Radu Muntean, comença amb un dels seus plans de llarguíssima durada. Una parella és al llit, nua. Són la Raluca i en Paul, amants. El seu és un diàleg fresc, es pot dit a temps real, amarat del juganer erotisme dels amants. Se'ls podria haver presentat d'altra manera, més expeditiva; però Muntean ho fa filmant-los força de prop (tos dos junts), sense anar canviant de pla, movent la càmera tan sols el que calgui per a mantenir-los en quadre i seguir amb ells, estar amb ells. Aquesta és la clau, el seu estil ens permet compartir la vivència amb els seus personatges. De manera que la història que ens explica (Paul s'estima Adriana, la dona amb qui està casat i té una filla, i també Raluca, l'amant; però finalment s'ha de quedar només amb una i ha de ser aquest dimarts, després de Nadal) no és ni una història que sigui nova, ni que ho vulgui ser. El que importa és com ho viuen els protagonistes, com ho compartim amb ells. Les seqüències són autèntiques estones en què coneixem  Adriana, la dona de Paul, en Paul, la seva filla, Raluca, la mare de Raluca, els pares de Paul... Ve Nadal, s'ha de comprar els regals, s'ha de fer cantar la canalla per a posar-los el regal a l'arbre, Els amants parlen de la seva situació; el matrimoni, també. Hi ha la rutina de parella, els sentiments apaivagats i les emocions que s'han retrobat, el sexe i l'amor, la decisió i el dolor que comporta... Els silencis prudents, els retrets inevitables. Sense melodrama, sense moralisme. Els personatges són com són i conèixer-los ens permet entendre'ls, amb les seves contradiccions, desitjos, perplexitats... És així que es prenen decisions en aquesta vida, sense musiquetes ni sentimentalismes. que no vol dir insensibilitat, ni manca d'ètica. Així de modesta, així de bonica, així d'autèntica és Dimarts, després de Nadal, de Radu Muntean.

La vaig veure anit, a Un Certain Regard. Van venir a presentar-la tot l'equip: quina ma de gent! I el mateix ha passat aquest matí, que l'escenari de la Sala Debussy gairebé ha quedat petit per a acollir els productors, tècnics, actors i director d' Aurora, el nou film del també romanès Cristi Puiu. I ho ha ecxplicat Thietrry Fremaux, el delegat general del Festival de Canes: els cineastes romanesos d'ara mateix són un equip, tots s'ajuden entre tots i estan aconseguint que, any rere any, hi hagi pel·lícules seves en un certamen com el de Canes. I hauria pogut afegir-hi que aquests cineastes romanesos en fan virtut, de la necessitat. El seu és un cinema que ha assumit les limitacions de producció. I de la realitat econòmica, social i fins política que els toca viure en saben fer font de creació. No practiquen un cinema pobre; sinó que, amb els mitjans de què disposen exploren a fons l'expressivitat cinematogràfica, per camins estètics prolífics. Un bon exemple n'és el film de Muntean, i un altre, el nou treball de Cristi Puiu (a qui vam descobrir amb La Mort del Sr. Lazarescu). El comentari d' Aurora, a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Radu Muntean, director de Dimarts, després de Nadal

Fluixa ha arrancat la Competició, com ja ens vèiem a venir, i l’interès (mediàtic) de la jornada ha estat en el documental Draquila, la Itàlia que tremola, de Sabina Guzzanti. El ministre italià de Cultura, quan va dir que boicotejava el Festival de Canes perquè l’havien seleccionat, va fer-li un gran favor: avui hi ha hagut un gran expectació per a veure’l. I difícilment ningú n’ha pogut sortir decebut, perquè en aquesta escudella anti-Berlusconi, no hi falta cap mena d’ingredient. Podeu llegir-ne el comentari, anant a Vull llegir la resta de l’article.

En canvi, a la competició hem pogut comprovar fins a quin punt Chongqing Blues, del xinès Wang Xiaoshuai, hauria hagut de quedar-se a la secció Un Certain Regard, perquè queda petitoia, petitoia, en la cursa per la Palma d'Or. Recordem que tot primer l'havien programada en aquella secció. I tampoc li hagués anat malament ser-hi Gira, de Mathieu Amalric, malgrat que respon a un plantejament més interessant. Podeu llegir el comentari d'aqustes films, anant a Vull llegir la resta de l'artcle i a la fitxa de cada pel·lícula.

A Un Certain Regard, Manoel de Oliveira ha tingut l'honor d'inaugurar-lo; mentre a la Quinzena han estat els músics congolencs de Benda Bilili.

Mentrestant, aquesta tarda hem tingut la projecció avançada de La criada, d'Im Sangsoo, que és el "remake" d'un film de 1960 i del qual, si bé en parlaré demà, ja us avanço que no m'ha acabt de fer el pes, malgrat una posad en escena prou rigorosa. Però, aquesta ha aconseguit arrancar aplaudiments entre la premsa: els primers!

I ara acabo, que faig un mos i me'n vaig a veure Dimarts, després de Nadal, del romanès Radu Muntuneanu.

***

Enllaç amb el [Quotidien Festival, dj 13] Atenció: hi ha carta de rachid Bouchareb, sobre la polèmica que ha desfermat el seu film!

***

FOTO Chongqing Blues, de Wang Xiaoshuai

En aquesta jornada inaugural de Canes 2010, això ja està ben animat. Tot i que les previsions metereològiques no paren d'anunciar mal temps; ara com ara, el sol banya la Croisette i la temperatura ambient és d'aquelles que convida a fer una becaineta, avui que encara podem. A la sala de premsa, plena a vessar, hi ha els que ocupem tots els punts de treball, escrivint; els fotògrafs enviant o endreçant el primer materil registrat, i els que geuen pels sofàs, fents les comentades bacainetes.

Com és habitual, el primer dia veiem la pel·lícula d'apertura (Robin Hood, de Ridley Scott), els seus intèrprets principals enceten les sessions fotogràfies del certamen, l'equip del film n'estrena les rodes de premsa, i tot seguit es presenta en societat el Jurat (fotos, roda de premsa, etc.).

Del Robin Hood, de Ridley Scott, podríem dir que és una pel·lícula d’aquelles per passar la tarda al cine. I deixar-ho aquí, que poca cosa més val la pena dir-ne. Però tenim el vici gros de parlar d’aquesta mena de coses i no me’n sé estar. Anant a Vull llegir la resta de l’article, en trobareu el comentari.

La sorpresa més agradable que m’he endut fins ara en aquest Canes 2010 ha estat trobar-me que tots els vestíbuls del Palau dels Festivals estan decorats amb grans dibuixos de Tim Burton. Aquest matí, la projecció de premsa de Robin Hood ha tingut lloc a la Sala Debussy i, en entrar-hi, els hem vistos, aquests dibuixos. I després, passant pel costat de la Gran Sala Lumière hem entrellucat que també allà n’hi ha, encara més grans i més nombrosos. Avui és el dia Tim Burton a Canes 2010. Amb permís de Russell Crowe i Cate Blanchett, esclar; però és que el president del jurat surt en portada de revistes i diaris, ha encapçalat (com és normal) la roda de premsa en què el Jurat es presenta en societat, el web del Festival li publica una entrevista...

Per cert, un Jurat sense Jafar Panahi; ja que malgrat la invitació del Festival i les “gestions” del Ministeri francès d’Afers Estrengers, les autoritats iranianes no li han permès ser a Canes. I ara què, si guanyés Kiarostami?... Esperem a veure els esdeveniments!

Deia que Crowe i Blanchett han compartit l’estrellat de la jornada amb Burton i és que els protagonistes de Robin Hood han hagut de fer-s’ho sols, acompanyats només pel productor Brian Grazer; já que Ridley Scott no há fet acte de presència per a defensar la seva pel·lícula. No n’he escatit el motiu; però val la pena prtendre’n nota. Quan després el Festival al·legui que detreminada pel·lícula no l’han volguda perquè el director no volia venir perseonalment, podrem recordar-los casos com el d’avui, amb Ridley Scott.

Ara, quan pengi aquest apunt al blog, descarregaré catàlegs i material al cotxe, estiraré un xic les cames i faré cap a la Sala Debussy, on tenim la projecció avançada de Gira, de Mathieu Amalric. Mentrestant, per l'alra gran porta del Palau de Festivals aniran entrant els convidats a la Gala Inaugural que conduirà Kristin Scott-Thomas.

Demà, la cosa ja s'esvera. Fins a 5 pel·lícules tinc en agenda (veurem en què s'acaba concretant...)

***

Enllaç amb [Le quotidien du Festival, dc 12]

***

FOTO © Universal Cate Blanchett i Russell Crowea, "Photo Call" oficial del Festival de Canes, ran de la presentació de Robin Hood, de Ridley Scott