Legítimament, quan acabes de veure Shutter Island et pots preguntar: aquesta pel·lícula, l'he vista o l'he somiada? O potser he patit alguna al·lucinació?
Virtuosisme exquisit; prestidigitació excel·lent d'un grandíssim director; cinema "del que ja no se'n fa"; espectacle intens i impressionant; exhibició brillant de talent en la posada en escena, en el guió, en el muntatge, en la fotografia; prestació eficient de la banda sonora (potser un pèl massa emfàtica) i gran eficàcia interpretativa de Leonado DiCaprio, tothora davant la càmera, amb el to adequat...
I, amb tot plegat, alhora un cert dubte de si no ens han estat prenent el pèl; o, més ben dit, si no hi ha trampa; o, dit d'una altra manera, la sensació que l'hauria de tornar a veure per fer passar a la pel·lícula la prova "del cotó fluix", per veure si, ara que sé com va, el guió s'aguanta dempeus o resulta que les giragonses que fa, la posada en escena, el muntatge i la interpretació ens enlluernen en una primera visió, no deixant-nos-en percebre els trucs. Assenyalo: de debò és coherent el que interpreta Mark Ruffalo? El registre de DiCaprio correspon cada moment al que després resulta? Fets i percepcions, relat subjectiu i descripció objectiva, cinema i crònica. Paranoia col·lectiva, contextual, i paranoia individual...
La carretera (The road / The road -La carretera- / La route), de John Hillcoat
Atmosfera i ritme, en una adaptació que traspua Cormac McCarthy, encara que en deu quedar prou lluny del potencial literari primmigeni.
Atmosfera apocalíptica, matisada, mesurada, més esbossada que detallada, en tot cas, sense rabejar-s'hi. Construïda en una prolífica combinació (no absenta d'una certa bellesa decadentista) de fotografia i decorats, de vestuari i caracterització dels personatges, d'esdeveniments tel·lúrics o d'incontrolable, terrible salvatgia animal. I en plena harmonia amb el ritme.
Ritme fílmic cadenciós, pausat sense entretenir-se, a tó amb la caminada dels protagonistes, insegura, inevitable, sense gaire temps per a descansar, gairebé erràtica cap a un destí incert... Un ritme que també contribueix a conformar l'atmosfera captivadora de la pel·lícula. Un ritme que es pot dir resisteix miraculosament el seguit de "flash backs" que van brollant al decurs del metratge, ajudant a configurar els diferents apunts temàtics que es van tocant: defensa de la vida en un context de mort, el dolor dels records (negres) i la necessitat de mirar endavant, el sentit de sobreviure quan ja no es pot "viure"...
Traspúa Cormac McCarthy, aquest vagarejar d'una despulla de la nostra civilització per entre una Natura enemiga i éssers reduïts a la més simple salvatgia de la nostra espècie. Una desferra que brega per salvar tant la seva pell i la del seu fill com la dignitat humana; fins que la urgència per a transmetre al noiet els recursos de supervivència (passant d'una protecció a una iniciació), el du pel pendent de la mera bestialitat.
Amb la innocència i bondat candorosa d'aquest fill com a contrapunt, la boca per la qual parla Déu, si és que mai ha parlat (es ve a dir, als diàlegs del film). A darrera hora (i després d'una llicència melodramàtica), usat com a recurs per a resoldre una pel·lícula que semblava abocada a un final difícil de pair per al "gran públic" avesat als "happy ends".
Aquest pastisset dolç fins a l'enfitament, de rostres bells, vestuari a joc amb el decorat, jardins esponerosos, fotografia esteticista a la manera de postal d'època... ens l'empassem més a gust si recodem un altre film d'època de Stephen Frears, Les amistats perilloses, en què el mateix guionista (Christopher Hampton) també adaptava una novel·la (en aquella ocasió, de Choderlos de Laclos i ara, dues de Colette) i en la qual el seductor John Malkovich s'enamorava de Michelle Pfeiffer, desestibilitzant les recargolades maniobres sentimentals de la més granadeta Glenn Close, delerosa de posar pals a les rodes a un seu jove amant, que l'ha deixada per una noia més de la seva edat. Ara, Chéri no se situa a la França barroca, sinó a la de la Belle Époque de començament del segle XX, les (i els) protagonistes de la història no són aristòcrates, sinó prostitutes que viuen com a senyorasses (gràcies a les grans fortunes dels seus clients habituals), això sí, viuen igualment al marge de la societat (en aquest cas, no pas per qüestió de classe, sinó de "moral" pública) o bé en són els seus fills. Però el cor de la pel·lícula és idèntic: l'amor que brolla i desfà tràgicament els plans preversos de qui juga a moure els fils sentimentals dels altres.
Kathy Bates és qui pren el relleu a Glenn Close en l'art de l'alcavoteria; Pfeiffer no és ara una dama virtuosa que cau encisada per un seductor, sinó una altra veterana del sexe que veu com el cor se li obre cap a qui ve a ser com el seu propi fillol, un xicot tan expert en el sexe com mancat de l'amor de debò que troba en la seva estimada Nou-nou (Pfeiffer). El problema no rau però en aquestes diferències, posats a comparar els dos films; sinó que allà on Les amistats perilloses eren àcides, aquí Chéri és de pH neutre. Frears, a Chéri no s'interessa tant pels jocs de poder amb l'amor: se centra sobretot en l'amor com a vincle pregon, que es ferma inesperadament, imprevisiblement, i que, tant se val si se'l viu amb plena consciència de provisionalitat o circumstàncies, si se'l mira de substituir amb altres cossos o amb d'altres vivències en indrets idíl·lics, es revela un lligam indestructible.
Stephen Frears, però, queda enlluernat per la recreació ambiental i les belleses de Rupert Friend i Michelle Pfeiffer. Per fi la Michelle Pfeiffer que alguns tan enyoràvem, mal sigui amb aquells vestits a joc cromàtic amb els decorats (que, per altra banda, encara la fan més bonica). Llàstima que el tractament dramàtic de la història no hagi tingut més gruix i, com deia, fins i tot ens hàgim enfitat massa amb tant de pastisset dolç (i mira que Frears ja ha intentat compensar-ho amb remarcables imatges eròtiques!).
FOTO Michelle Pfeiffer, a Chéri, de Stephen Frears
Emotiva aproximació excessivament hagiogràfica a la figura del president Nelson Mandela, Invictus excel·leix com a reivindicació del polític ètic, del dirigent públic fonamentat en valors pregonament humans, en contraposició al model imperant de simples gestors de la cosa pública.
En canvi, s'hi desaprofita el potencial del personatge de François Pienaar (Matt Damon), el capità de la selecció sud-africana de rugby que, de plançó dels racistes blancs, acaba sent l'estrella esportiva de tot el país, unit per primer cop sota l'eslogan promogut des de Presidència: "una nació, una selecció" -més o menys-. Una evolució, la d'aquest noi i la dels que l'envolten, que oferia la possibilitat de parlar de les dificultats, paradoxes, perplexitats i giragonces del procés, com a contrapunt a la lúcida gosadia integradora de Mandela. La pel·lícula ja hi apunta, en aquesta direcció; però s'entreté molt en detalls fins i tot secundaris que emfasitzen la bondat d'aquell home providencial, i no esmerça ni prou estona ni gaire atenció a Pienaar i els seus.
FOTO Entrada del dilluns 1 de febrer de 2010, als Lauren Costa Brava, de Blanes
The Hurt Locker (The Hurt Locker / En tierra hostil / Démineurs), de Kathryn Bigelow
Kathryn Bigelow estructura The Hurt Locker com un diari de l'activitat d'uns artificiers nord-americans destinats a l'Iraq i de manera que cadascuna d'aquestes jornades militars sigui com una petita pel·lícula de suspens. L'acumulació d'aquests episodis bèl·lics conforma un film més de gènere que no pas el que aparenta, trenat amb un discurs sobre l'addicció abismal a la guerra. Discurs explícit, lineal, més explicatiu que reflexiu.
Tota la pel·lícula, d'un cap a l'altre, està condicionada per la persepctiva nord-americana de la situació a l'Iraq (segurament perquè no podia ser altrament, atès que tot és vist pels ulls d'uns soldats nord-americans), arribant a fer sentir a l'espectador la sensació que qualsevol iraquià pot ser un terrorista. No, no és The Hurt Locker una obra com Redacted, de Brian De Palma, ni A la Vall d'Elah, de Paul Haggis, per esmentar dos films que, entre altres qüestions, presentaven una mirada crítica sobre l'estada de l'exèrcit dels EUA en aquell país de l'Orient Mitjà, entrant igualment a fons en les contradiccions d'aquella experiència personal en els soldats. The Hurt Locker -feta a la mateixa època que aquells dos títols, malgrat que no s'hagi estrenat fins ara- s'interessa essencialment només en la manera amb què viuen l'experiència els tres protagonistes i sobretot en l'enganxada adrenalítica, talment una drogoaddicció, del personatge que interpreta de manera eficient Jeremy Renner; però no és neutra respecte al conflicte, perquè adopta la perspectiva que adopta. Certament, Bigelow, també pels ulls del personatge de Renner, mostra puntualment una actitud de comprensió i fins un punt de solidaritat humana (el nen que podria haver estat reclutat com a xicot-bomba, la presumpta mare indignada, l'home a qui es malda per salvar...), però en un context de malfiar de tothom...
Un home seriós (A serious man / Un tipo serio), de Joel i Ethan Coen
Què és exactament, Un home seriós?
Certament, sí, els Coen van de comèdia més aviat negra, a costa del protagonista i la comunitat en què viu i que, pel que diuen, correspon a la mena de societat en què van crèixer els germans cineastes. Fins i tot, el personatge d'aquest professor de física a qui se li ensorra el matrimoni, les amistats, el futur professional i se li desvetllen les temptacions té un cert caire forçat, de la pitjor mena del de Brad Pitt a la insuportable Burning after reading. Tanmateix, el fet que resulti inversemblant, no forma part del tractament pregonament irònic dels Coen? És, tota la pel·lícula, una cosa diferent al que aparenta?
La religió és el context o el text (o part del text) d'aquesta pel·lícula? Una pel·lícula que comença amb la frase (en pantalla) "Rep de manera senzilla tot el que et passa" i gairebé acaba amb una altra frase, pronunciada per la màxima autoritat entre els rabins de l'indret: "Quan es descobreix que la veritat és mentida, l'alegria dintre teu s'apaga". Una pel·lícula pautada per la intervenció significativa de tres rabins (un de jove, candorosament esperançat; l'altre, adult, es pot dir amb un cinisme descregut, i el tercer, vell i savi) i que ha començat, a tall de pròleg, amb una representació a la manera de drama jueu, en què la innocent racionalitat masculina topa amb la sagaç intuïció femenina i el maligne se les ha amb criatures de Déu. Una pel·lícula amarada de llenguatge jueu i que es repassa de valent la dinàmica social i els rituals de la comunitat jueva. Tot plegat només és el context de la broma o el mateix tractament còmic és un registre irònic per a, des de la distància de l'humor i d'un ostensible escepticisme, parlar d'una qüestió com la de la religió?
Divertida en força moments, puntualment artificiosa, Un home seriós és d'aquelles pel·lícules que em duen a pensar-les i repensar-les en haver-les vistes i per això m'interessen més després que no pas al mateix moment de veure-les, assegut a la sala de cine. Hi seguiré pensant i espero poder escriure'n un comentari per a exposar aquestes reflexions.
Tinent roí: escala a Nova Orleans (Bad Lieutenant: Port of Call New Orléans /Teniente corrupto / Bad Lieutenant: escale à la Nouvelle-Orléans / Il cattivo tenente - Ultima chiamata New Orleans), de Werner Herzog
Dues imatges de la pel·lícula l'emmarquen prou bé. La primera, l'aigua tèrbola del Katrina, inundant una presó, amb serps...: efectivament, és d'un Amèrica estancada, de les aigües brutes d'aquella societat que no paren de pujar, és d'axò del que parla la pel·lícula. La segona imatge, gairebé al final, quan comença a sonar l'himne americà al moment definitivament victoriós del més roí agent de l'ordre, el triomf de la podridura en què s'està descomponent el que resta dels valors fundacionals d'aquell gran país...
No té pas gaire sentit que Herzog hagi fet aquest "remake" de la pel·lícula d'Abel Ferrara; però, posat a fer-lo, li ha donat una dimensió més social, menys individualista. Aquí, la crònica de l'enllotament del protagonista, més que una devallada cap a l'infern personal, és sobretot el mirall en què es refelecteix una visió dels EUA d'avui en dia.
Herzog esquiva bé el parany del "thriller". El relat de policies i delinqüents no és el que li interessa i, per tant, si li cal resoldre operacions policials amb expeditius recursos de guió o simplement deixant-ho en elipsi, ho fa i es queda tan tranquil, perquè el gènere cinematogràfic, per a ell, és un simple mitjà, per parlar dels personatges, el que arrosseguen i el que els envolta.
Intens, Nicolas Cage està prou bé. Certament, no acaba d'anar passat de voltes. Tot i que aquella corbamenta d'esquena... diria que en més d'algun moment no se'n recorda, que va carregat d'espatlla...
FOTOTinent roí: nova escala, Nova Orleans, de Werner Herzog
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
