Acabat de veure la pel·lícula, a més d'escriure'n la crònica per a Diari de Girona, vaig publicar-ne aquest comentari en aquest mateix blog (Vilaweb a Canes):
(..) l'ovació que se li ha dedicat és de les que fan història.
El protagonista de "Le Havre" és un antic escriptor i reconsagrat bohemi que, fugint de l'èxit i la fama literàries, ha anat a viure a la ciutat portuària francesa, amb la seva dona. Ell respon al nom de Marcel Marx (!) i ella s'anomena Arletty. S'estan en una casa humil d'una barriada senzilla, amb la fornera que els fia el pa; el botiguer que, tot i rufar el nas, els ajuda quan cal; la mestressa del bar de la cantonada, que comparteix una copeta amb Marcel, el vespre, quan torna de la feina d'enllustrar sabates… Tot un món de marginals (que no pas marginats), on el valor del diner gairebé ha estat substituït pel del bon veïnatge, l'amistat i la solidaritat humana. Un món que res té a veure amb el dels gàngsters que es liquiden vés a saber per què, ni amb el del dependent d'un luxós establiment que foragita els enllustradors del davant de la seva porta, ni té res a veure amb el de la policia i el poder de l'Estat, que actuen mecànicament sense cap consideració humana… El món que conformen els personatges de Kaurismäki és de conte, tanmateix irònic, amb el qual deixa galdosament en evidència la realitat egoista de l'Europa del desenvolupament.
En Marcel Marx (André Wilms) diu que enllustra sabates per a poder estar més a prop de la gent. De calés, poca cosa fa; però de qualitat humana n'ha guanyat molta. La seva estimada dona el qualifica d'innocent i diu que és com "un nen gran". I certament, Kaurismäki el perfila amb aquests atributs, talment una entranyable caricatura romàntica. Com fa amb totes les seves criatures, inclosos un improbable comissari de nom Monet (Jean-Pierre Darroussin) i un metge disposat a mentir "com un polític", a instàncies d'Arletty (Kati Outinen), quan ha d'informar Marcel del càncer (terminal) d'Arletty. Marcel, que fa costat a la seva dona en aquest mal tràngol, ajuda alhora un nen africà immigrat il·legalment a qui la policia persegueix per a expulsar-lo del país; però no està sol. La seva no és una heroïcitat benintencionada, sinó l'actuació normal d'una gent bona, generosa i sensiblement oberta als altres.
És impressionant la coherència i frescor que manté Kaurismäki amb la seva filmografia. Tant a nivell ètic com estètic. La mateixa planificació depurada, els decorats reduïts a la mínima expressió, la fotografia amb il·luminacions tènues i fosques imatges nocturnes subtilment acolorides, els diàlegs murris, l'humor que pot arribar a ser sorneguer… Aquí, a més, amb "melodramàtics" subratllats musicals, per a evocar l'alçada cinematogràfica de petits grans gestos dels seus humils personatges o per a subvertir com subverteix el dramatisme final de la pel·lícula.
Acabat de veure la pel·lícula, a més de parlar-ne a la crònica de Diari de Girona, vaig publicar-ne aquest comentari en aquest mateix blog (Vilaweb a Canes):
(..) és essencialment un thriller, per acabar d'adobar, amb esclats de sang i violència per moments insuportables, i tanmateix t'enganxa des de la primera seqüència (per cert, una magnífica persecució automobilística, que demostra un cop més com l'acció també es pot concebre amb intel·ligència). Gran estilista, que practica una fotografia cuidadíssima (amb què filma sobretot la nit de Los Angeles com no es veia des de "Col·lateral", de Michael Mann), banyada per una banda sonora tan eficaç com percutiva, Winding Refn (a qui devem anteriorment "Pusher" i "Walhalla Rising") ens serveix una adaptació del relat negre de James Sallis, que és alhora un "noir" de tremp psicologista i una història d'amor tan bonica com apallissada.
Ryan Gosling, amb un treball actoral important, encarna l'enigmàtic i extraordinari conductor que treballa, ara d'extra al cinema, ara per a gàngsters, fins que, per ajudar una veïna (Carey Mulligan) i el seu fill petit, s'embolica amb un robatori que acaba malament i el du a encarar-se precisament als gàngsters. L'esguard taciturn d'aquest conductor precís i impecable, gairebé omnipresent a la pantalla, obre l'argument cap a una història mai no explicada i que tanmateix es percep molt forta, així com a penes si deixa traspuar-li subtilment un potencial i passat afectius, en l'enamorament esbossat del personatge per la veïna i el sentiment paternal envers el seu fill. En la millor tradició del cinema negre, quant a boira moral respecte a la frontera de la llei i quant a sentiments covats que tan sols es poden manifestar des de la trama criminal a què estan condemnats.
Retrets? El grand-guinyol sanguinolent i algunes desplaents transicions video-clip. I sí, que no trascendeixi el gènere cinematogràfic; però afortunadament te'l fa paladejar, el gènere cinematogràfic.
Acabat de veure la pel·lícula a Canes 2010, en vaig escriure la crònica per a Diari de Girona i en vaig publicar aquest comentari en aquest mateix blog:
(..) decep Ken Loach, en fer un simple thriller d'investigació i venjança, a Route Irish. Per molt que hi denunciï com les empreses de seguretat privada a la guerra de l'Iraq fan servir els exsoldats britànics de carn de canó per als seus negocis; per molt que, a la base argumental, hi hagi una emotiva història d’amistat, el que tenim en pantalla és, per damun de tot, un simple thriller d'investigació i venjança. Que tingui uns fonaments ideològics d’esquerres, no ens permet obviar que l’edifici fílmic està fet de la mateixa matèria primera que el més reaccionari dels films d’acció de Hollywood: algú, expert en la matèria, que davant la injustícia institucionalitzada se l’agafa pel seu compte i passa comptes amb “els dolents”.
Permeteu que finalment esmenti la projecció, també en la competició, de L'artista, cinta en blanc-i-negre i feta a la manera del cinema mut, que homenatja el cinema silent. El seu director, Michel Hazanavicius (el de les paròdies d'espies OSS117…) se'n surt prou bé en parodiar ara aquelles pel·lícules de galants gesticuladors en aventures impossibles, però l'argument que ha orquestrat (el declivi d'una estrella del mut i l'ascens a l'estrellat d'una figurant, en l'arribada del sonor) resulta tan bogadejat, que ni les entranyables referències a "Cantant sota la pluja" no aconsegueixen aixecar l'interès de bona part del metratge. I això que s'hi va trobant algunes idees francament brillants, però dissortadament aïllades, i el seu protagonista (popularíssim aquí, Jean Dujardin) evoca amb molta traça el Gene Kelly més deseixit. En resum, prou simpàtica (mal sigui a estones) com per haver-se endut una (excessiva) gran ovació.
Inquiet (Restless | L'amore che resta), de Gus Van Sant
Just en acabat de veure-la a Canes, aquest maig, en vaig escriure i publicar això, a cop calent:
Cal dir-ho d'entrada: quina emoció, quina pel·lícula més maca (i l'adjectiu és exacte, precís). L'actor Henry Hooper (tot un descobriment, fill de Dennis Hooper) hi dóna vida a Enoch Brae, un xicot que ha perdut els pares en un accident i amb el costum ben estrany d'anar a enterraments de gent que no coneix. En un d'aquests, coneix Annabel, una noieta malalta de càncer a qui els metges donen escassament tres mesos de vida, personatge que interpreta Mia Wasikowska (l'Alícia de Tim Burton). Annabel vol viure el temps que li queda i per això compta amb Enoch. La relació entre ells esdevé aleshores una experiència d'amor, dol, malaltia i mort. Entre "Romeu i Julieta" i "Love Story", podria haver-se convertit en un artefacte melodramàtic; però precisament Gus Van Sant, amb el seu estil aconsegueix que la pel·lícula esdevingui pudorosament commovedora, sincera, lluny de qualsevol explotació dels sacsejats sentiments que hi entren en joc. Amb delicadesa, treballa la innocència i netedat de cor dels seus adolescents, carregats amb el vigor juvenil que els escau, acompanyant-los en aquesta dolorosa vivència iniciàtica.
Al final de la projecció, el públic amb els ulls plens de llàgrimes ha aplaudit aquesta obra que, inaugurant Un Certain Regard, està destinada a convertir-se en una referència d'aquest Canes 2011. Basada en un text que Jason Lee havia inicialment escrit per al teatre, l'actriu i amiga de l'autor, Bryce Dallas Howard, va convèncer-lo perquè l'adaptés al cinema i, assumint-ne la producció (amb son pare Ron Howard), la van posar en mans de Gus Van Sant, que l'ha sabut convertir en una obra personal, certament assumible pel corrent de Hollywood que signifiquen els Howard.
Just acabat de veure Un altre any, de Mike Leigh, el 15 de maig de 2010, vaig escriure, d'una banda, la crònica per a Diari de Girona i, per altre cantó, l'apunt d'aquest blog Mike Leigh enlaira el Festival, en què, sobre aquest film deia:
Sort n'hem tingut aquest matí, d' Un altre any, de Mike Leigh. Us diria que és deliciosa (que n'és); però, com a autèntic Mike Leigh, negreja. L'hem d'etiquetar de comèdia (que n'és), però és que aquest relat, que passa per les qüatre estacions de l'any, comença a la primavera... amb una dona gran els neguits familiars de la qual no la deixen dormir i gairebé implora que li donin un somnífer... Una comèdia, indubtablement, en què el personatge més còmic resulta ser el més tràgic. Un film coral, certament, en què assistim a les trobades, àpats i xerrrades d’una colla de gent que es mou al voltant del matrimoni madur i felic format per un geòleg londinenc i la seva dona, psicòloga de sanitat pública. Però que finalment gravita més sobre aquell personatge tragicòmic, fent que els altres tinguin un paper multiplicador o de contrast. Perquiè aquesta esplèndia pel·lícula parla de la soledat, de la vertiginosa soledat dels que es queden sols (la divorciada delerosa d'homes i alcohol, un amic que ha anat perdent les amistats, un vidu recent, el nebot díscol...) i de la dolorosa dificultat de convivència que es crea, amb els que tenen una vida familiar i afectiva satisfeta (representada aquí pel matrimoni que els deixa les portes obertes o se'ls troba a casa, el seu fill...). Leigh excel·leix amb la pràctica de la famosa ironia britànica. La pel·lícula no és rodona, però és intel·ligent, aguda, sensible, bonica i dolorosa. Molt més que tot el que hem vist fins ara a Canes 2010.
Notes que vaig escriure dalt del tren, abans d'ahir a la tarda, just acabat de veure Somewhere, de Sofia Coppola, a Barcelona.
Film argumentalment primet, de producció més aviat petita (sobretot si ho comparem amb l'anterior, Maria Antonieta). Una altra pel·lícula de la "nena" Coppola sobre "pobres nens rics". Novament, un personatge entrampat en el seu món (tot i que aquest cop ni se suïcidi, ni li tallin el cap). Ficció amb un cert aire (ressons) autobiogràfic o, si més no, de cosa personalment coneguda per la directora.
Tocant com toca el conflicte entre la vida i la fama, entre la intimitat (els sentiments pregons) i la feina (inevitablement pública) al cinema nord-americà, em pregunto si hi ha tingut cap influència el moment personal que passa Sofia Coppola, amb la maternitat i posterior casament.
No em sembla de prou volada com per guanyar el Lleó d'Or; però té força aspectes que m'interessen i alguna cosa que li retrec.
El protagonista (Johnny Marco, interpretat per Stephen Dorff) viu en la disbauxa sense rabejar-s'hi, seguint les formes i costums d'una manera de vida (l'èxit a Hollywood que prèn forma en el món de l'hotel Château Marmont), combinant la buidor íntima i l'hedonisme desfermat. De manera que, quan li apareix la filla (per més o menys temps), en Johnny no ha de canviar pregonament, simplement passa a estar pel que ha d'estar, com fa quan ha d'encarar tasques de l'ofici d'actor (amb una professionalitat que tomba totes les ressaques que pugui traginar).
La primera escena del film (sempre la primera escena, a les pel·lícules de Sofia Coppola!) condensa i anticipa el bagatge del metratge sencer: les voltes a un circuit automobilístic, desert, fetes a gran velocitat, però que no duen enlloc. La càmera quieta, enquadrant una part del circuit, amb un tram en primer pla i un altre al fons del pla, sense que se'ns en mostri els revolts. Al final de la seqüència, en Johnny Marco atura el cotxe i en baixa: dret, es queda mirant cap a un horitzó incert, fora de camp. Ja el retrobarem en un altre moment, que també baixarà del cotxe i mirarà...
La qüestió existencialista que planteja la primera escxena es reforça al llarg del metratge, en tot de moments puntuals: en una roda de premsa, un periodista pregunta a l'estrella de Hollywood "Qui és Johnny Marco?" (i Coppola ho deixa en l'aire); quan l'actor es posa en mans dels experts perquè li facin un motlle de la cara, Sofia Coppola aguanta el pla d'aquell bust completament "enfangat", del que n'haurà de sortir una simple rèplica del real i, en una resolució alhora brillant i un punt explícita, ens acaba mostrant el protagonista "transformat" en vell (real o afiguració del personatge, tant se val, esdevé una projecció ràpida del pas del temps per a Johnny Marco, un reflex dels pas inútil del temps per a ell).
Enquadraments. En una primera part del film, centrada en Johnny Marco, construïda a base de molts primers plans i plans mitjos de Stephen Dorff. Quan després apareix la filla i hi va prenent protagonisme, molts plans de conjunt Dorff-Fanning. Finalment, tornen a dominar els primers plans i els mitjos de Dorff.
La música (Phoenix). Per a Sofia Coppola té importància la banda sonora i fins el que alguns fins li retreuen com a petja videoclipera. Aquí no n'abusa, però quan ho fa aparèixer potser s'hi recrea un pèl massa. Tanmateix, els dos números de show eròtic particular que li monten a l'habitació, així com el de la filla quan balla (i un altre, de la nena a la piscina), a part de possibles digressions audiovisuals de la cineasta tenen una funció clara dins del film. En tan sols molt pocs minuts ens aporten informació prou valuosa sobre el protagonista. I no deixa d'establir-se una certa relació dialèctica entre les seqüències "musicals" dels números eròtics i les de la filla, absolutament coherent amb el discurs fílmic, amb la mateixa història argumental.
Estada a Milà. Un pèl digressiva, tanmateix fa aparèixer al film la fama vista de fora (fins i tot d'un fora també geogràfic, respecte als EUA); el glamour artificial, els oripells i lluentons, els superconforts hotelers... que conformen la imatge externa de la fama. I Coppola ho contrasta amb la podrida quotidianitat d'aquesta mateixa fama a Los Angeles, és a dir, vista des de dins. Com fugen del luxe milanès i tornen al Château Marmont, talment com el qui torna finalment a casa!
Elle Fanning atorga al rol de la filla la intel·ligència, independència i gràcia característiques dels personatges femenins habituals de Sofia Coppola. Tot i ser presumptament secundari (de fet, és coprotagonista durant una part del metratge), el seu rol obre com una escletxa per on penetren o trobem la Kirsten Dunst de Maria Antonieta, per exemple.
Stephen Dorff. La cineasta li dóna un tractament molt físic. És un actor que no es pot pas dir que respongui precisament als canons de "bellesa" o "atractiu" de Hollywood. I Coppola el presenta tanmateix com un home d'èxit entre les dones, admirat com a "star", i en mostra una masculinitat tan natural com masegada per la disbauxa que porta. D'un erotisme jo en diria especial. De fet, la mirada femenina de la directora ens serveix sense morbositat fins i tot les escenes més eròtiques (això quan no s'encarrega de desactivar-les...); els cossos masculins i femenins, joves i sovint prou ben formats, a vegades temptadors i tot, aporten una bona càrrega de sexualitat, però sense rabeig.
No, no hi ha cap mena de rabeig en el sexe, les drogues, l'alcohol..., malgrat que n'hi ha i força al llarg del metratge.
Sofia Coppola, un pèl explícita; o potser fóra millor dir emfàtica, en algu moment. Sentimentalista (els plors de la nena dalt del cotxe i l'abraçada de son pare; el pla frontal de Johnny Marco, després de baixar del cotxe i caminar...)
Breus notes escrites a cop calent, just arribant de veureTòquio blues (Noruwei No Mori / Norwegian Wood / Toquio blues / La ballade de l'impossible), de Tran Anh Hung
Quan vaig llegir Tòquio Blues (Norwegian Wood), de Haruki Murakami, per mi va ser tot una vivència. M'imagino que, per a cada lector apassionat d'aquesta novel·la, es fa difícil de retrobar, en l'adaptació cinematogràfica, l'experiència que va significar la lectura del llibre. Afortunadament, ha estat el cineasta vietnamita Tran Anh Hung, amb el seu talent visual, l'encarregat de dur-la a la gran pantalla. I així, la visió de la pel·lícula (commovedora, trista, bonica...) no ha estat a l'alçada del que van ser aquells dies que, a través de les pàgines, vaig "compartir" amb en Toru Watanabe, la Naoko, la Midori... però m'ha permès evocar-los i, sobretot, viure alguns moments de gran sensibilitat (elegància) artística, d'esplèndida força expressiva i de pregona força humana.
Tran Anh Hung es mostra rendit a l'evidència que està fent l'adaptació d'un "best seller" i, per tant, és conscient que ha de mantenir-ne el fil argumental, amb què l'espectador-lector identificarà la història que coneix ben bé. Pren l'opció de, dedicant-hi l'estona que cal, passar expeditivament les escenes de funció narrativa, amb un autèntic recital d'el·lipsis i esments tan subtils com breus i fent avançar el relat a un ritme cinematogràfic ben ostensible. Sense deixar mai d'escriure-ho amb la ploma privilegiada que és la càmera de Tran Anh Hung: una càmera abocada als protagonistes, que els segueix, els enquadra, els substitueix subjectivament...
Però el ritme l'alenteix fins a la quietud (gairebé espiritual), sobtadament, per a centrar-se en la intimitat de Watanabe i Naoko, encara que aviat ho hagi de sacsejar amb l'enderiada caminada ràpida de la mossa i el xicot, que l'acompanya. És l'alentiment també dels moments intensos entre ell i Midori, igualment precedits per una mena de festeig ballat. I no cal dir, l'aplomada, trista, hivernal quietud del dolor finalment compartit de manera explícita entre Watanabe i Naoko. Uns moments extradiegèticament carregats (potser fins a vorejar l'excés) per la dramàtica banda sonora de Jonny Greenwood.
Així doncs, a través de la diferenciació rítmica, Tran Anh Hung, segrega del material literari primmigeni allò que n'acaba sent la seva lectura cinematogràfica: variacions sobre l'amor, el sacrifici, l'amistat, la iniciació a l'edat adulta, el dolor de viure, la responsabilitat...
La tendresa amb què tracta els personatges i els seus (bons) sentiments, la manera com els enquadra i en tria els plans més psicològics que descriptius, la bellesa compositiva... fan d'aquelles seqüències, moments de gran força cinematogràfica. Fins i tot, com deia abans, hi arriba a vorejar l'excés (dramàtic —amb Watanabe desfogant el plor en aquelles roques de mar—, expressiu —amb la música sobrecarregada, etc.—).
Tanmateix, el problema d'aquesta pel·lícula rau en l'encaix no prou avingut entre aquestes (grans) escenes i el corrent narratiu (adaptació literària) principal. És com si la manca de rodatge hagi deixat Tran Anh Hung no prou bé de forma en el muntatge; de manera que Déu-n'hi-do com se'n surt amb els canvis de ritme ja comentats, però no acaba de trobar com lligar tot el final (va intercalant-hi amb pols dubitatiu alguns plans sorprenent il·lustratius, li queda prou penjada la visita final de Reiko...)
Quant a la tria dels actors, he de confessar una paradoxa: d'una banda, em semblen encertats (el perfil emocional, la presència, etc.); però per altre cantó, Kenichi Matsuyama (en Watanabe), un pèl estaquirot en alguns moments...
Primeres notes, "a cop calent", sobre Cigne negre (Black Swan | Cisne negro), de Darren Aronofsky
Cinema molt físic, d'acompayament constant de la protagonista, amb recurs a la càmera subjectiva, barrejant vivènvia i al·lucinació d'aquesta ballarina arrossegada a l'abisme per un coreògraf tan exigent com mefistotèlic.
Un guió basat en dualitats molt esquemàticament exposades, a penes enfila una història bogadejada, al servei d'una posada en escena efectista que embolcalla com si fos una obra d'autor el que més aviat resulta un producte dels que sovintegen pels festivals de cinema fantàstic i de terror.
El cigne blanc i el cigne negre, la perfecció tècnica i la passió, la repressió i l'hedonisme, la realitat i les al·lucinacions, la protectora mare asfixiant i l'alliberada rival del ballet... elements contraposats, manta vegada exposats –i verbalitzats explícitament – al llarg del metratge, per anar pautant la caiguda de la protagonista, des del neguit inicial per a reeixir fins al desori psíquic en què acaba, fet d'inseguretats, deliris catàrtics i projeccions mentals.
On du, Aronofsky, el conflicte entre tècnica i ànima, entre perfecció i vida? Poc que li interessa temàticament, sinó com a punt de partida per a seguir la desestabilització de la seva ballarina blanca. El món del ballet, aquí, és el context; l'art de la dansa i les seves tensions, el pretext. No perdéssim més el temps, doncs, buscant un bagatge que la pel·lícula no té i centrem-nos en el que és debò: un film de terror psicològic. Eficient en els jocs cinematogràfics, però no gaire interessat en les coses de la ment humana —i, en canvi, apassionat per la mutació física, qüestió sobre la qual val la pena parlar—.
Així doncs, en un altre apunt, serà qüestió de comentar Cigne negre com a pel·lícula de terror psicològic i el delit que hi ha per la mutació física.
Còpia certificada (Roonevesht barabar asl ast / The Certified Copy / Copia certificada / Copie conforme / Copia conforme), d' Abbas Kiarostami
El 17 de maig de 2010 vaig escriure en aquest mateix blog:
Acabo de sortir de la projecció avançada a la premsa de Còpia certificada, d'Abbas Kiarostami. Deixeu que us ho digui de seguida: per fi, una pel·lícula que, si més no a bona part de la crítica, els ha entusiasmat. Ovació de les bones i esbroncada, també. Certament, n'hi ha hagut que no els ha convençut, gens. Però feia goig veure les cares de satisfacció, sentir la càlida remor de la gent exultant... Però deixeu-me també que us en digui la meva a cop calent, abans de pensar-la més, abans de reflexionar més sobre un film amb diàlegs per a rumiar-los...
M'ha captivat la bellesa de la pel·lícula, de les seves imatges, de com filma els actors (omnipresents davant la càmera) i fa respirar l'exhuberància de la Toscana pels marges de l'enquadrament, pel so, per l'aire que s'hi respira... I alhora no he entrat en l'artifici que segueix Kiarostami. El personatge de Binoche (guapíssima), a un escriptor (William Shimell) amb qui passa una jornada en un poblet de la Toscana, li proposa que es faci passar pel seu marit i ell ho accepta, seguint el joc fins a extrems que van enllà de la versemblança. Perquè cap d'aquests personatges no es pretén que siguin reals, tangibles, certs; sinó portadors de reflexió. En aquest cas, sobre l'original i la còpia, sobre la veritat i la representació (de la parella), sobre la diferència de valor que la mirada (en aquest cas de l'espectador) atorga a la cosa vista. Poètic i al·legòric, prolífic. Però d'un artifici que l'ontologia de la imatge em fa present i que no he aconseguit treure'm del damunt durant tota la visió del film. Ara ve l'hora de pair-lo i, mentre anava escrivint aquestes ratlles, me n'he adonat que puc acabar valorant-la molt més positivament que no ho faig ara mateix; però he volgut deixar anotada la primera impressió que n'he tingut: bellesa i artifici.
La xarxa social (The Social Network / La red social), de David Fincher
Quina meravella! Fa pocs minuts que he sortit del cine i estic en un núvol.
Però, aquest home —David Fincher— i els seus muntadors —Kirk Baxter i Angus Wall—, com carai han estructurat la pel·lícula? I com passa! Com avança, que t'agafa i a penes et deixa anar, barrija-barrejant temps i situacions, conformant finalment un relat brillant i vigorós sobre intel·ligència, amistat, traïció, gelosies, despit... i la crònica parcial d'un temps en què la brotada de possibilitats infinites i impensables d'internet no tan sols capgira la vida de les persones, sinó que posa en crisi el mateix concepte institucional de negoci. Una època d'èxits impressionants per a alguns, però en què tanmateix perviuen les misèries més pregones de la condició humana.
Com m'embala lligar l'última escena amb la primera seqüència, la del pròleg amb tanta xerrameca. I com en aquest pròleg resulta que ja hi ha el discurs de tota la pel·lícula! —Estem passant una bona temporada de pròlegs remarcables: L'americà, Pa negre, La xarxa social...—.
La xarxa social torna a posar de manifest que cal un Òscar per al càsting. La tria dels protagonistes ha estat excepcional. Si el desmanegat —i subtilment pallassívol, en el sentit més noble i no sé si dir-ne tràgic de la paraula— Jesse Eisenberg compon un Mark Zuckerberg —creador de Facebook— tan excepcionalment dotat per la informàtica i enderiat amb el que es proposa, com boirós amb les coses de la vida; l'esplèndid Andrew Gardfield —descobert per Robert Redford a Lleons per anyells, futur Spider-Man i guanyador d'un BAFTA pel seu paper aBoy A— incorpora amb un ric ventall de matisos el seu Eduardo Saverin —cofundador de Facebook—.
El guió d'Aaron Sorkin —el d' Alguns homes bons i de la sèrie de TV L'ala oest de la Casa Blanca—, com perfila els personatges! Com lliga les situacions amb l'evolució dels esdeveniments i dels protagonistes! Com esquia per l'imprescindible llenguatge informàtic i aconsegueix evitar que acabi llastrant la pel·lícula!
I com mou la càmera, Fincher! Quina dinàmica interna dóna als plans i a les seqüències —amb personatges que sovint han d'estar asseguts, per mor de teclats i pantalles!—.
Agustí Villaronga, a partir del material literari d'Emili Teixidor, narra sobretot la descoberta del món adult per part d'un noiet, en unes circumstàncies en què no pot pujar bo —el mateix cineasta explica a la magnífica entrevista que ha concedit a Imma Merino (Presència núm. 2016, 15-21 octubre 2010): un món de misèria i corrupció no fa que els nens puguin ser purs i bons—. Circumstàncies, context, que converteix en un acurat retrat de la immediata postguerra a la Catalunya rural.
Els nens, doncs, no tan sols són els autèntics protagonistes de Pa negre, sinó l'objectiu principal de Villaronga, que els filma de manera meravellosa, amb una intensitat vertiginosa, amatent a la innocència que van esclafant, als brots de crueltat que desdiu el caire encara candorós dels seus rostres, les seves mirades, als seus agosarats delits de mirar, tafanejar, provar, descobrir...
Cinema pur, de gran expressivitat visual, quan filma la canalla, i un registre més teatralitzant per a les seqüències dels adults. D'una banda, hi ha aquell deix teatral d'alguns secundaris —en la gestualitat i en la dicció—, mancats de prou naturalitat cinematogràfica —a diferència dels Sergi López i Eduard Fernández, ben bregats davant de les càmeres—. Per altre cantó, Villaronga ha planificat volgudament algunes escenes amb ressons teatralitzants: clarament, l'arrancada de la "capada"; però també en d'altres moments, com a la reunió familiar del final, en què es fa saber el futur de l'Andreu i Marina Gatell (la tia Enriqueta) se les tenen amb Lluïsa Castell (tia Ció).
Pel·lícula sòlida, que avança amb ritme fluïd —que avanci la narració a través de l'acció, Villaronga dixit a l'esmentada entrevista, i fins i tot potser ho ha posat massa en pràctica—, evidencia una tensió entre el cinema narratiu —l'encàrrec que ha rebut— i la pulsió autoral del cineasta. Tensió que es fa ostensible entre el guió —del mateix Villaronga—, que imposa l'entitat narrativa de la pel·lícula i domina en manta escenes, i la posada en escena, la tirada absoluta de Villaronga cap a l'expressivitat audiovisual, que es manifesta sobretot en la ja comentada filmació dels nens i en seqüències esplèndides com la de la detenció —tot i que els trets, no els hi acabo d'entendre—.
Dramàticament, el final és dels que et toquen la fibra; però aquí s'ha defugit del tractament melodramàtic a bona part del metratge. És més, s'ha privilegiat el relat a la dramatització. El món dels adults donava per una cosa tremenda i a Villaronga el que li ha interessat és el món dels nens i amb ells, ha anat a fons en la representació dels conflictes, deixant per als grans allò que els petits veuen i no entenen —fins que ho van descobrint— i, per tant, ha reconstruït aquell món dels adults com ho ha fet.
També els actors no professionals, sobretot Francesc Colomer i Marina-Laura Comas (atenció a aquesta nena!), estan molt bé. Els seus personatges, com els donen vida i esclar com estan dirigits!
L'americà (The American / El americano), d' Anton Corbijn
Quin plaer retrobar un cinema que creu amb l'expressió audiovisual: en la fotografia (amb gairebé totes les seves possibilitats -profunditat de camp, angulació, il·luminació, color...-), la música (subtil, atmosfèrica...), el ritme (coherent amb la situació argumental de refugi i d'inacció per part del protagonista, tan sols sacsejada per sotracs, rebrots, de thriller expeditiu...). I que exprem fructíferament la bellesa física del decorat natural i dels cossos (quines dones tan esplèndides i alhora tan vives i quin George Clooney més madur -home ja gran- tan ben aprofitat).
Dissortadament, els diàlegs (sobretot amb el rector) no acaben d'estar a l'alçada, les línies argumentals tendeixen a una certa dispersió, la història (l'assassí que no pot deixar enrere el seu propi passat) du a un enllotament del protagonista que no treu cap a es pot dir res... Alguns aspectes són previsibles i, per acabar d'adobar-ho, de resolució força inversemblant. Determinades "metàfores" (ai, les papallones!) voregen no sé si dir-ne el ridícul, però en tot cas una certa "poètica" forçada.
I això que Corbijn excel·leix en la crònica de la quotidianitat d'aquest assassí refugiat, amb els seus exercicis físics, el tarannà vigilant (per moments, paranoic), l'ensopiment vital que li comporta la manca d'acció i, ben al contrari, l'excitació (rematada amb sexe al prostíbul) que li provoca tornar a tenir una arma entre les mans o, més ben dit, fabricar-la... I com es relaciona de manera impenetrable amb aquell poble, tot i que les figures del rector de la parròquia i la prostituta (il'àmbit físic del cafè) li obren esquerdes al mur protector.
FOTO Violante Placido, a L'americà, d'Anton Corbijn
Trobaràs un desconegut alt i moreno (You Will Meet A Tall Dark Stranger / Conocerás al hombre de tus sueños / Vous allez rencontrer un bel et sombre inconnu / Incontrerai uno sconosciuto alto e bruno), de Woody Allen
A cop calent, acabada de veure la pel·lícula a la projecció de Canes (el 15 de maig de 2010), vaig escriure:
Em sembla que s'hauria d'institucionalitzar com a nou gènere, el de "films de jubilació". I dic jubilació, com a activitat per a autors que, tot fent pel·lícules es paguen la vida a la seva edat ja avançada i quan, pel que es veu a Trobaràs un desconegut alt i moreno, poc més tenen a dir. No se li pot pas negar a Woody Allen, que amb aquesta historieta coral, de parelles que es trenquen i altres que es fan, d'amor, sexe, esperances i decepcions, ambicions... ens permet trobar en pantalla una pel·lícula que es desmarca de l'estupidesa generalitzada del cinema nord-americà més comercial. I que, amb els seus tocs d'humor, ens fa passar moments divertits de debò. Però renoi, quin relat més estantís! Sort n'hi ha de les gotes d'humor que (massa escassament) van caient i ens permet refer-nos, als decandits espectadors. El guió, francament, resulta mancat d'inspiració i es fa rutinari dins del cinema d'Allen. Anthony Hopkins hi encarna un home gran que, volent exorcitzart la vellesa i la mort, es divorcia i s’embolica amb una noieta espectacular, aspirant a actriu i prostituta a temps parcial. La seva exdona (Gemm Jones) en defuig l’angoixa i els psiquiatres, deixant-se guiar per una vident. I la filla (Naomi Watts) s’enamora del galerista (Antonio Banderas) que l’ha contractada, mentre el seu marit (Josh Brolin) s’embadoca amb la sensual morena vestida de vermel que ha anat a viiure davant de casa seva. Personatges amb somnis de felicitat, delitosos d’amor o sexe; marcats pel fracàs en la vida o per l’èxit que els encega fins a fer-los perdre el nord. Imagineu-vos que n'ha pogut fer Allen, d'això, i l'encertareu de ple; però no hi compteu gaire, amb els seus gags, que hi són i molt divertits, quan te'ls trobes...
FOTOTrobaràs un desconegut alt i moreno, de Woody Allen
A Dos amants, James Gray ens serveix una simpàtica comèdia basada en la seva elegància narrativa i en la comicitat pallassívola de Joaquin Phoenix, en un dramàtic rol d’home amb mal d’amor. Depressiu per la desaparició de la seva xicota, es deleix per l’esplèndida i inestable veïna (Gwyneth Paltrow), aventura sentimental plena de dificultats i riscos que contrasta amb la seguretat de la dona (Vinessa Shaw) que la família li ha triat. Gray, que fins ara s’havia dedicat a relats criminals en què explorava la tragèdia d’individus esclaus dels vincles familiars, es limita aquí a la dramatització del conflicte dels protagonistes, sense anar més a fons. Dos amors, doncs, queda com un entreteniment molt digne i prou.
(Reproducció del comentari publicat el maig de 2008 en aquest blog, ran de la visió del film al Festival de Canes)
Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), de Yorgos Lanthimos
Kynodontas relata l'estrany aïllament amb què uns pares han criat, educat i pujat els fills (un noi i dues mosses, ara ja uns joves amb les hormones que els bullen). El mèrit i alhora la gran limitació de la pel·lícula és paradoxalment la coherència de la posada en escena. Lanthimos fa d'aquell xalet arraconat un món clos i reclòs, l'univers d'aquell jovent superprotegit (la metàfora explítica del film), forçant les coses fins on clagui per mantenir la seva proposta. La càmera en surt només per a acompanyar el pare (l'únic de la família que té vida "externa") i per fer entrar al cau la noia que desfoga sexualment el noi; la resta del metratge passa dins del mur que envolta el xalet. I si acaba sent inversemblant la ingenuïtat o la manca de gosadia dels fills, tant se val, es tracta d'arribar on Lanthimos vol: la rebel·lia d'aquests fills serà inevitable i, si no alteren l'artificial ordre establert pels pares, ja es produirà somàticament, psicològicament... com sigui. La intenció cinematogràfica, positiva; el resultat, doncs, a mitges: encomiable, però massa artificiós.
(Reproducció del comentari escrit en aquest blog el maig de l'any passat, ran de la visió del film a "Un Certain Regard" de Canes)
Cor boig (Crazy Heart / Corazón rebelde), de Scott Cooper
Pel·lícula d'actors i personatges.
El fil argumental i els meandres dramàtics no poden ser més tòpics i tanmateix les seqüències traspuen un cert alè vital que dóna al conjunt fílmic prou força. Efectivament, l'hem vista manta vegades, la història d'una vella glòria (del country o del que sigui) que rega massa amb alcohol el final de trajecte professional i vital, fins que topa amb algú i n'hi passa alguna de grossa que, a tall de sacsejada paulina, li obre el camí de la redempció. Aquí, no se'n defuig cap aspecte i gairebé s'hi compta per tal de poder narrar-ho tot des del punt de vista del protagonista (Jeff Bridges), deixant elípticament o discretament fora de camp la gran majoria dels episodis melodramàtics convencionals. El telèfon, una simple ratlla de diàleg, una escena breu... serveixen tot just per acotar el relat dins dels terreny del gènere "biopic", perquè el metratge, el gros del metratge està centrat en Bad Blake (Bridges), com beu, com va, com encaixa, com canta, com compon, com respira... I, esclar, contrapuntat per Jean Craddock (Maggie Gyllenhaal): quina dona i per a quin home! Si ell tragina el perfil potent del vell cowboy -recursiu, certament, i transformat en cantant country seductor-, ella traspassa pantalla vigorosament amb el seu temorós i pregon delit d'amor. Dos supervivents de cor no pas boig, sinó fràgil, i tanmateix impossible.
La simbiosi entre Jeff Bridges i el seu Bad Blake és d'aquelles que brollen de tant en tant en la gran tradició dels actors nord-americans. Perquè el paper li escau, perquè s'hi aboca fins i tot potser un pèl massa, perquè es pot dir que el sua més que no pas el gesticula. I Maggie Gyllenhaal, sobretot quan està ferida... quina actriu i quina dona!
No és gens estrany que Cor boig l'hagi dirigida un actor, Scott Cooper. Em fa pensar en alguns dels films de Robert Redford, quan els centra en pouar la "veritat" humana en els seus intèrprets. D'aquesta seva primera pel·lícula, Cooper en pot estar ben orgullós i, alhora, esperem que n'hagi après un parell de lliçons, dura, però inevitables: com n'és de perillós jugar amb nens dins d'un film i fer-hi segons quines digressions de "suspens".
Legítimament, quan acabes de veure Shutter Island et pots preguntar: aquesta pel·lícula, l'he vista o l'he somiada? O potser he patit alguna al·lucinació?
Virtuosisme exquisit; prestidigitació excel·lent d'un grandíssim director; cinema "del que ja no se'n fa"; espectacle intens i impressionant; exhibició brillant de talent en la posada en escena, en el guió, en el muntatge, en la fotografia; prestació eficient de la banda sonora (potser un pèl massa emfàtica) i gran eficàcia interpretativa de Leonado DiCaprio, tothora davant la càmera, amb el to adequat...
I, amb tot plegat, alhora un cert dubte de si no ens han estat prenent el pèl; o, més ben dit, si no hi ha trampa; o, dit d'una altra manera, la sensació que l'hauria de tornar a veure per fer passar a la pel·lícula la prova "del cotó fluix", per veure si, ara que sé com va, el guió s'aguanta dempeus o resulta que les giragonses que fa, la posada en escena, el muntatge i la interpretació ens enlluernen en una primera visió, no deixant-nos-en percebre els trucs. Assenyalo: de debò és coherent el que interpreta Mark Ruffalo? El registre de DiCaprio correspon cada moment al que després resulta? Fets i percepcions, relat subjectiu i descripció objectiva, cinema i crònica. Paranoia col·lectiva, contextual, i paranoia individual...
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
