Ciutat de vida i mort (Nanjing, Nanjing / City of Life and Death / Ciudad de vida y muerte), de Lu Chan
Sobre dos eixos va avançant aquesta pel·lícula. D'una banda, la crònica de l'ocupació de Nanquín per les tropes japoneses el 1938. Per altre cantó, el que resumeix molt bé una de les darreres ratlles de diàleg: "la mort és cosa fàcil: viure es fa difícil". La tensió humana en un abassegador context de mort.
Com a crònica bèl·lica, resulta tan implacable com efectista. De fet, és el relat de la prepotent victòria militar japonesa davant una Xina derrotada fins a la indefensió. En la reconstrucció, l'exèrcit imperial queda com una despietada maquinària assassina, inclement amb els antics soldats xinesos, agressiva del tot amb dones i canalla, tan poc respectuosa de les convencions bèl·liques com de les diplomàtiques i, per descomptat, dels mínims drets de la persona.
El director, Lu Chan, que acredita un bon nivell estètic, no s'està de rabejar-se emfàticament en alguns plans, com aquell en què mostra una grans estesa de cadàvers, i fa explícita fins a la reiteració la crueltat nipona. Igualment, tampoc no defuig unes quantes notes d'èpica nacionalista xinesa.
Cinematogràficament, la pel·lícula va centrant-se en personatges diferents, que es van passant el relleu del protagonisme, configurant una mena de relat coral, en què els fets que se'ns expliquen els veiem del costat d'un o altre d'aquests personatges, sigui xinès o japonès.
Sigui de combat o de supervivència, la seqüència sempre té una perspectiva humana. Hi ha l'eficient i intel·ligent soldat xinès que s'acaba rendint a l'evidència. Hi ha el sergent japonès i els seus soldats que no saben què han de fer-ne d'aquells refugiats en una església i s'esveren quan s'adonen que els seus trets han causat víctimes. Hi ha el diplomàtic alemany que, representant d'una potència de l'Eix, brega per salvar els refugiats a la zona de seguretat (diplomàtica). Hi ha el seu secretari, xinès, que se sent aliè a la dissort de la seva gent, eixoplugat en la protecció del diplomàtic. Hi ha la "prostituta" de qui s'enamora el sergent japonès. Hi ha les dones xineses convertides en "alleugeradores sexuals" dels soldats japonesos. Hi ha...
Tanmateix, a través d'aquests personatges, veiem Nanquín convertida en ciutat de mort, sotmesa al jou sanguinari de la guerra. De vida, no: si de cas, només supervivència, encalçada precisament pel delit expeditivament mortal de l'invasor. I aquí és on rau el problema d'aquest film. Certament, els japonesos també els veiem com a humans -tot i que algun fa autèntiques salvatjades- i la seva violència ens la presenten com a assumida, interioritzada, per les circumstàncies de la guerra. Però es dóna una trajecte massa curt a la tensió insuportable davant de tanta destrucció i crims. Fins que el metratge no s'ha d'acabar, no s'encara la dificultat de viure en aquell context de mort. De manera que, fins aleshores, els conflictes dels diferents protagonistes han estat útils per donar gruix humà a la crònica bèl·lica, més que no pas per generar un discurs.
Crònica de la matança de milers i milers d'oficials de l'exèrcit polonès executada pels comunistes russos als boscos de Katyn, la primavera de 1940, durant l'invasió del país, i de la mentida i manipulació que, del fet, en féren els nazis, primer, i el règim prosoviètic després, Katyn és d'aquelles pel·lícules que convoca respecte. Respecte per les víctimes del crim, per la destrucció d'un país, per la duresa i crueltat de la Història. Respecte (i tant!) pel sentiment personal de qui ens la explica, Andrzej Wajda, que hi va perdre el pare, en aquells fets, i va patir la doble ocupació, la negació de la veritat, la falsedat institucionalitzada, l'esclafada de la pàtria...
Respecte, doncs, per a Katyn, d'Andrzej Wajda. Tanmateix, això no treu que, com a obra cinematogràfica ens la mirem també amb ulls crítics. Sigui per l'ostensible voluntat didàctica, sigui per la necessitat pregona de deixar testimoni a la pantalla d'aquells fets terribles (insisteixo: la massacre, les deportacions, el patiment dels familiars, l'esquinçament i ofec del país...), sigui pel que sigui, el cas és que ens trobem davant d'una crònica gairebé lineal, es pot dir una representació en clau docudramàtica, de factura essencialment televisiva, això sí, feta per qui té molt de cinema als ossos, mal que el desgast de l'edat li hagi traspassat també als fotogrames fílmics.
L'estructura coral del guió ens permet, a través dels diversos personatges que van apareixent, copsar com n'era d'europea la Polònia d'abans de la doble invasió nazi i soviètica (les seves classes socials, la intel·lectualitat, el nacionalisme d'un exèrcit amb peus de fang...) i permet un retrat col·lectiu del dolor, l'esperança desesperada, la ràbia, el delit d'homenatge i record, l'ànsia de resistència (en alguns) o d'aguantar avenint-se al comunisme (d'altres)... que han viscut els familiars de la víctimes de Katyn. Aquest mateix guió, capaç d'anar fent entrar succesius protagonistes sense trencar el fil narratiu, menat per la dona de l'oficial que va escrivint en una agenda el que els va passant, als detinguts; aquest guió, dèia, recorre a la solució d'aquesta agenda per a reconstruir els maquinals actes d'execució criminal comesos pels russos, anant més enllà del que les mateixes pàgines podien contenir.
Wajda excel·leix en representar precisament l'esgarrifosa, freda, implacable maquinària assassina soviètica i en deixar tot seguit un minut llarg la pantalla sense imatge, mentre el cant d'un cor ret homenatge cinematogràfic a les víctimes, en un autèntic funeral evocador de la tràgica bestialitat humana. L'absència d'imatge, més eloqüent no pot ésser. Els reportatges de la exhumació dels milers de cadàvers havien estat alhora testimoni gràfic de la massacre i objecte de manipulació; el que no hi havia eren imatges del que havia passat, de com aquells éssers havien estat morts i enterrats. Wajda les ha creades i just després ens ha deixat la pantalla en negre. Reconeguda la veritat, és el dol i el testimoni el que queda, el que ha de quedar-ne. Wajda, però, no està pas tan inspirat tot el metratge previ.
D'antuvi, la primera seqüència ja ens fa notar que la voluntat d'un registre simbòlic (puntualment) no va acompanyada de prou encert. En un pont, es troben els polonesos que fugen dels nazis amb els que fugen dels russos. Aturats, uns, es posen en moviment quan retreuen als altres on van. La intenció del cineasta és plausible, en subratllar d'entrada el caràcter representatiu de l'obra, i la idea dóna el seu fruit visual: de seguida els dos grups de polonesos es barrija-barregen, uns cap aquí, els altres cap allà, algun que dubta... I tanmateix resulta un recurs molt obvi, desgastat. Fa preveure el que després es va confirmant, que l'estil de Wajda també ha envellit.
No sé si massa condicionat pel caire televisiu del film, el cert és que quan ha volgut donar-hi un caràcter més cinematogràfic, no sempre se n'ha sortit. Al bon Wajda de la seqüència del sabre (i en general de tot el tractament del personatge de "la generala"), s'hi contraposa (per exemple) la grua tan emfàtica com impotent amb què acompanya el discurs del general als seus oficials, tots reclosos en un recinte... D'altra banda, sort n'hi ha de les grans actrius amb què compta i de com les sap dirigir, perquè no aconsegueix doblegar la funcionalitat dels diàlegs. Etcètera.
Katyn era i és una obra necessària; però Wajda l'ha hagut de fer (i pogut fer)massa tard. Tanmateix, tot el respecte que es mereix!
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
