Wall Street: el diner mai no dorm (Wall Street: Money Never Sleeps / Wall Street 2: el dinero núnca duerme / Wall Street: l'argent ne dort jamais / Wall Street: Il denaro non dorme mai), d'Oliver Stone
Com pot fracassar Stone amb un projecte d'aquestes característiques filmat en les millors circumstàncies possibles? És a dir, com pot ser aquest Wall Street una pel·lícula tan tova i facilota quan tracta un tema tan típicament de Stone (la corrupció del capitalisme) en una època que li dóna la raó? (No t'ho creus, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) Oliver Stone té a les seves mans el punt de partida per fer una nova reflexió sobre els fonaments de l'Amèrica que li permeti retornar cap als anys gloriosos del seu cinema, no només a la primera part de "Wall Street", sinó a "JFK" o "Nascut el 4 de juliol". Oliver Stone, però, darrerament no és el que era i "Wall Street 2" està més a prop de la seva fallida pel·lícula sobre el World Trade Center que del seu passat (Un home sol i una bombolla de sabó, Àngel Quintana, Avui+ElPunt)
Plantejada com una 'morality play' de curta volada, a "Wall Street 2" es perden grans fortunes, tot un sistema de vida trontolla i res no és prou tràgic. Els personatges són a l’exterior de l’acció, a penes afectats pel col·lapse, protagonitzant una entretinguda història sobre l’ambició i les pràctiques predatòries de l’actual món financer, que Stone filma més fascinat que enutjat, fent gala d’un magnífic domini de la narració fílmica (Wall Street 2: el dinero núnca duerme, Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)
Oliver Stone segueix sent igual de bèstia que sempre, incapaç de mostrar-se subtil en cap dels grans temes que ha tractat al llarg de la seva dilatada filmografia, però en la seva segona immersió en el boscós territori de Wall Street, on es couen les finances de bona part del món, es torna molt gràfic quan vol (Un film gràfic i pràctic, Quim Casas, El Periódico)
Elisa K (Elisa K), de Judith Colell i Jordi Cadena
(..) té dues parts diferenciades. Una narra de manera distanciada les circumstàncies a l’entorn del moment de l’abús que pateix la nena; l’altra explica en primera persona com, passat el temps, afecta al personatge la revelació sobtada del fet oblidat. Jordi Cadena (..) i Judith Colell (..) van intuir que la novel·la de Lolita Bosch els hi concedia la possibilitat de treballar junts, però a la vegada separats o, en tot cas, desenvolupant cadascun un estil en relació amb una de les dues parts. D’aquí, dins de la signatura conjunta del film, Cadena és al darrere de la primera part, rodada en blanc i negre i amb una narració objectiva en “off” a càrrec de Ramon Madaula; i Judith Colell s’entreveu a la segona part, en què Aina Clotet expressa a través del cos, sotmès a l’autoagressió, el dolor viu d’una ferida que emergeix. D’aquí, la cineasta diu haver tingut present la pintura de la carn masegada de Lucien Freud i també el gest esquinçat i autodestructiu de les figures solitàries de Egon Schiele. Això mentre que Cadena ha observat la pintura del danès Hammershoi, que tant va influir al gran Carl Theodor Dreyer no només pel que fa a la il·luminació i a l’austeritat de les seves imatges essencials, sinó també a la tensió que s’entreveu en els interiors burgesos. Són indicis de la reflexió estètica i moral, en relació amb què es mostra i què no es mostra, que hi ha al darrere d’unes imatges concebudes perquè l’espectador les completi amb la seva mirada i el seu pensament (El temps no cura les ferides, Imma Merino, Cinema Truffaut - Full de mà)
La pel·lícula (..) amaga en el seu interior dues pel·lícules absolutament diferents, però amb la gràcia que les dissonàncies acaben complementant-se i confluint en una estranya unitat (..) La unió a partir d'universos estilístics contraposats es produeix perquè els autors d' "Elisa K" han buscat la difícil coherència entre el fons i la forma (Fusió d'estils dissonants, Àngel Quintana, Avui+ElPunt)
Les respostes les van trobar en plantejar la història en forma de díptic. Díptic infància/joventut; díptic blanc i negre/color; díptic narració en tercera persona/narració en primera persona; díptic cinema contemplatiu/cinema passió. El silenci i les paraules/el silenci i les llàgrimes. (..) Totes dues peces encaixen perfectament una en l’altra com un mecanisme de rellotgeria gràcies, en part, a les actrius que interpreten Elisa (Elisa K., Núria Vidal, Time Out Barcelona)
(..) una pel·lícula exemplar: recorre amb respecte a l'original literari, passa d'un estil a un altre amb naturalitat i demostra com certs residus de l'avantguarda (..) es poden barrejar harmoniosament amb un relat més tradicional (Amagat a la memòria, Quim Casas, El Periódico)
Trobaràs un desconegut alt i moreno (You Will Meet A Tall Dark Stranger / Conocerás al hombre de tus sueños / Vous allez rencontrer un bel et sombre inconnu / Incontrerai uno sconosciuto alto e bruno), de Woody Allen
(..) es tracta d'una comèdia humana en la qual torna a aparèixer un dels grans temes de la filmografia d'Allen: la idea que els humans per sobreviure no fem més que construir il·lusions que ens impedeixen veure la realitat. Allen ho fa tornant a Londres, però apartant-se lleugerament del conte moral a la manera de Dostoievski i anant directament al retrat d'un grup humà, a la manera de Balzac, mostrant-ne les conductes i les crisis (Les il·lusions perdudes, Àngel Quintana, Avui+ElPunt)
(..) potser, i no crec estar gaire equivocada, és la mes trista de totes les que porta fetes al llarg de quaranta-cinc anys. Tota està sobrevolada d’un alè de tristesa i frustració produïda per la impossibilitat de donar un gir a la vida i de ser capaç de començar de nou (Coneixeràs l'home dels teus somnis, Nuria Vidal, Time Out Barcelona)
No és un gran Woody Allen, però té la seva gràcia (Crònica de Canes 2010, Imma Merino, El Punt)
El periple europeu de Woody Allen sembla una trista caricatura d'aquell que van emprendre alguns dels seus compatriotes al llarg del segle passat, de Francis Scott Fitzgerald a Orson Welles (..) es tracta d'entretenir els seus incondicionals d'aquesta banda del món (..) a costa de simplificar les propostes i els continguts (Un altre Woody europeu, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
Encara que Allen extrema el seu cinisme al proposar que l'única manera de ser feliç en una relació és enganyant-se a un mateix, aquesta teoria i tota la pel·lícula són tractades amb mera superficialitat (El mateix, però pitjor, Nando Salvà, El Periódico)
(..) mentre que amb "Vicky Cristina Barcelona" em donava la sensació que la capacitat de sorpresa del novaiorquès s'havia esgotat, amb "Whatever works" vaig creure que s'havia recuperat l'Allen més autèntic. Amb "You will meet a tall dark stranger" m'ha donat la sensació, com dir-ho, que "ni una cosa, ni l'altra" (Ni una cosa, ni l'altra, Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)
La crisi creativa del personatge de Josh Brolin, un escriptor estancat després d’una primera i prometedora novel·la, es pot entendre potser com un simulacre d’autocrítica del propi Allen, atrapat una i una altra vegada en les mateixes idees i perseguit, sense escapatòria, per la grandesa irrepetible de les obres magnes de la seva filmografia (Autoenganys, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
(..) el poeta, que va buscar el principi de la bellesa en totes les coses, va desitjar acotxar-se en el pit en maduració de la seva estimada, sentir per sempre la seva respiració suau, despertar per sempre en un dolç neguit, escoltar el seu respirar tendre i viure així per sempre o defallir en la mort. La cineasta neozelandesa Jane Campion, que va enlluernar amb "El piano" i que sempre ha reflectit una sensibilitat per la literatura i l'esperit romàntics, ha concentrat poèticament aquests tres anys d'amor, vida i mort en una pel·lícula d'una bellesa corprenedora (El principi de la bellesa en totes les coses, Imma Merino, Avui+ElPunt)
El resultat és un competent i visualment insuperable elogi de la poesia, a partir d’un material dramàtic menys exuberant que els versos que el descriuen (Bright Star, Xavi Serra, Time Out Barcelona)
No hi ha esteticisme ni recreació tan minuciosa com efectista. El to del film és deliberadament neutre, bastant sobri per allò a què ens té acostumats la realitzadora d' "El piano". La intenció última, i molt lloable, és equiparar la cadència pròpia del film amb la d'algunes balades de Keats, i per això la seva poesia és més el punt d'arrencada, l'esquer culte, abans que la raó de ser. D'aquesta manera, imatges i paraules aconsegueixen fondre's amb una cadència especial (L'amor de John Keats, Quim Casas, El Periódico)
Champion desplega la seva elegància exquisida en una obra delicada, que recull també influències d’un costumisme pictòric arrelat en Vermeer, i que fa de la llum, els sons, la música, les textures, elements vius del relat. Però que també sap anar més enllà de la celebració de la poesia, focalitzant l’atenció en el personatge de l’excèntrica Fanny (..) per recordar les dificultats i fins i tot el rebuig social amb que es topaven les dones que intentaven viure al marge de les convencions socials, defensar les seves idees i es deixaven guiar pels seus propis instints (El significat de la poesia, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
(..) la visió de l'època romàntica amb què havia començat la pel·lícula, feta d'al·lusions i petits detalls sovint encisadors, deixa pas als grans gestos i sobretot a una cataracta de cites, de cartes i poemes recitats, que satura la netedat de les imatges i les porta per camins molt més trillats, per aquells senders on la pedanteria es dóna la mà amb la divulgació pseudocultural, que ja sembla haver esdevingut un dels grans signes del nostre temps (Poesia i veritat, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
El refugi (Le refuge / The Refuge / Mi refugio / Il rifugio), de François Ozon
(..) fa esdevenir una història en principi tòpica i sense sorpreses en una posada en escena on els cossos, els espais i la mirada semblen pensats per primer cop, amb una notable capacitat hipnòtica en el tractament del temps i les el·lipsis (Retrat d'una dona, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
Film que va de la foscor a la llum, la solució final, completament inesperada, pot deixar un sentiment d’ambigüitat que és, amb tot, el millor de la proposta (Mi refugio, Núria Vidal, Time Out Barcelona)
Ozon creu en el que filma i aquesta sensació es transmet feliçment en cada pla (La pèrdua compartida, Quim Casas, El Periódico)
(..) els personatges -que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial- no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com perquè guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal ("Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules, Roger Morales, La Llanterna Màgica)
"Mousse, la protagonista, es droga amb el seu nòvio, ell s'injecta una sobredosi, ella es desperta després de dos dies en coma i descobreix que el seu nòvio ha mort i que està embarassada, i tot això en els primers 10 minuts de pel·lícula. Volia que l'espectador sentís la pèrdua i el buit. Així m'allibero de tots els elements melodramàtics i puc centrar-me més a explorar les emocions de la noia" (François Ozon: «Les embarassades són sensuals i misterioses», Nando Salvà, El Periódico)
El secret de Kells (The secret of Kells / Brendan et le secret de Kells), de Tomm Moore, Nora Twomey
És difícil trobar una pel·lícula d’animació tan adulta i ambiciosa que faci de la humilitat el seu millor argument de venda (..) En un univers atemorit per l’amenaça de l’Altre –sigui dels víkings o dels terroristes–, s’ha de respondre amb les armes de l’art i el coneixement, i mai no s’ha de renunciar a confiar en la bondat de la màgia (The Secret of Kells, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
El resultat és una meravella de l'animació tradicional (Una autèntica meravella, Nando Salvà, El Periódico)
(..) proposa un bonic conte medieval que defensa els llibres com a arma contra la barbàrie. Però, a més, la seva estètica constitueix un agosarat desafiament a la moda del 3D (Reivindicació de l'artesania, Xavier Roca, Avui+ElPunt)
(..) El que m'agrada més d'aquesta pel·lícula és que desenvolupa discursos com aquest sense amagar la complexitat i també sense deixar que els codis del cinema d'acció hollywoodià els ofeguin amb la seva banalitat. El que em satisfà menys és que els desafiaments que es va plantejant li exigeixen tanta energia, que l'acció i la reflexió no acaben de trobar l'equilibri més adient (Les aparences enganyen, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
És un film que necessita contínuament explicar-se a si mateix, elaborant una estratègia narrativa tan fascinant com capriciosa, i enfarfegant l’espectador amb una densitat d’informació per minut aclaparadora, potser per maquillar els forats negres dispersos per la trama (Origen, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
(..) una nova demostració de virtuosisme estilístic i construeix una història en què l'espectador l'única cosa que ha de fer (no té cap més alternativa, tampoc) és deixar-se emportar per l'imparable torrent narratiu i endinsar-se en aquest laberint cinematogràfic que en algun moment arriba fins a les quatre capes oníriques superposades. Potser sí que pot semblar una joguina excessivament mecànica, però un dels aspectes més interessants del conjunt és la vena emotiva, marcada per la integració a la història del passat traumàtic del protagonista (L'arquitecte dels somnis, Jordi Camps i Linnell, Avui+ElPunt)
El silenci de Lorna (Le silence de Lorna / Lorna's Silence / El silencio de Lorna / Il matrimonio di Lorna)
(..) volen continuar (..) amb un estil menys agressiu, on les deixalles de la nova Europa segueixin com a protagonistes d'aquest mosaic sobre les misèries del nostre temps, però –ai!— la fórmula sembla haver-se esgotat una miqueta: malgrat ser una bona pel·lícula, i disposar de moments realment enlluernadors (..) (Baixos de to, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
L’estil dels Dardenne es manté fidel a les seves regles (..) La història té la dosi suficient de compromís i de denúncia. Però no te la creus. I en pel·lícules com aquesta, on la versemblança ho és tot, això és un autèntic desastre (El silencio de Lorna, Núria Vidal, Time Out Barcelona)
(..) explora territoris dramàtics pròxims als d'algunes de les seves anteriors pel·lícules, (..) però amb un treball diferent en la posada en escena (..) La imatge és molt més nítida, els plans resulten més llargs i la càmera reposa considerablement, als antípodes del frenesí de "Rosetta" (Realisme frontal, Quim Casas, El Periódico)
Tota l'obra de Rachid Bouchareb s'emmarca en un intent gairebé transnacional per acostar cultures diferents (..) La pel·lícula els uneix en la pèrdua i l'esperança, embarcats en una causa comuna filmada amb una tendresa mal entesa i un cert maniqueisme melodramàtic (Una tràgica causa comuna, Quim Casas, El Periódico)
Bouchareb mai no transcendeix l’obvietat del seu punt de partida presumptament conciliador i humanista (London river, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
Ciutat de vida i mort (Nanjing, Nanjing / City of Life and Death / Ciudad de vida y muerte), de Lu Chan
Una pel·lícula pot representar de manera colpidora la cruesa de la guerra i al mateix temps caure en l'esteticisme de l'horror? (La crueltat humana i les belles imatges, Imma Merino, El Punt)
Mitjançant una decisió atractiva als ulls però qüestionable de fons, el director posa en escena la crònica d’aquests fets en clau d’espectacle melodramàtic, manllevant a Spielberg la seva retòrica bèl·lica i filmant alguns dels plans més bells que he vist aquest any mentre retrata la immundícia de la condició humana en la seva màxima expressió, una incòmoda paradoxa que gravita sobre la pel·lícula constantment (Ciutat de vida i mort, Xavi Serra, Time Out Barcelona)
Nina inflable (Kûki Ningyô / Air Doll / Air Doll: muñeca de aire), de Hirokazu Kore-eda
Al film no li falten ambició i idees, però en conjunt decep per la seva manca de subtilesa (impròpia del director de l’excel·lent "Still walking"), pel feixuc subratllat de la veu en off i la banda sonora, per l’obvietat de la seva simbologia i l’excés d’equipatge d’un film que mai no hauria d’haver superat els 90 minuts (Air Doll, Xavi Serra, Time Out Barcelona)
(..) desdenya el sentit narratiu en favor de l'afectació poètica i melancòlica (Posa poètica i melancòlica, Nando Salvà, El Periódico)
(..) el film avança de la faula existencialista al conte cruel amb pas inexorable, i el trajecte d'aquesta nina sensible i curiosa ve exposat en certs moments realment sorprenents, a mig camí entre la poètica de l'absurd i un sentit de l'erotisme digne d'Oshima o Buñuel (Vida artificial, Carlos Losilla, Avui+El Punt)
(..) el discurs humanista es permet la llibertat de considerar que, dins d'un instrument per a la satisfacció del plaer onanista –i l'alleujament de la solitud– hi ha alguna cosa semblant a una ànima. Nozomi, la nina interpretada per l'actriu coreana Bae Doona, és una dona angèlica, inconscient de la seva condició de fantasia sexual, que passeja al llarg d'un laberint urbà d'aïllaments i insatisfaccions. Hi ha moments en què no està lluny de Gelsomina i, a estones, sembla apropar-se a una perillosa versió malenconiosa d'Amélie, però Kore-eda aconsegueix mantenir-se dret sobre la corda fluixa que separa el que és sublim del que és ridícul: una corda que traça la línia inflexible d'una poesia personal, que, en altres mans, seria esgarrifosa cursileria(La cartellera proposa un tríptic de variacions sobre l'etern femení, sota l'influx llunyà del clàssic disfuncional de Robert Altman, Jordi Cosa, Avui+El Punt)
(..) amb la seva dimensió operística per afrontar la naturalesa melodramàtica de la història d'Ida Dalser i a la vegada la posada en escena grandiloqüent del feixisme, és una pel·lícula poderosa i complexa. Magistral (Victòria cinematogràfica, Imma Merino, El Punt)
(..) un relat fragmentari, al·lucinat, que comença com un retrat del naixement del feixisme i acaba amb el seu arrelament en tots els àmbits del cos social, i fins i tot del cos humà.(..) un exemple de com convertir el cinema històric en reflexió sobre l'actualitat. Imprescindible (El feixisme com a bogeria, Carlos Losilla, Avui)
(..) Ida viu en mon de la bogeria, "Il Duce" viu en el món de les imatges (Vincere, Núria Vidal, Time Out Barcelona)
La pel·lícula de Bellocchio és dura i no fa concessions, encara que el seu estil sigui també una mica anquilosat, la tensió entre el que s'explica i una forma una mica desmaiada d'explicar-ho (Personatge oblidat, Quim Casas, El Periódico)
Cadena n'ha filmat ara l'epíleg, unes imatges que tornen a plantejar el que suggeria la pel·lícula inacabada des de la perspectiva actual i donen unitat i sentit al que va realitzar anteriorment. Una proposta curiosa d'un cineasta que no ha abandonat mai les seves arrels experimentals (La segona oportunitat, Quim Casas, El Periódico)
És difícil recuperar "Els passos perduts". Jordi Cadena ho ha intentat (Els passos perduts, Carles Mir, Time Out Barcelona)
Estació de l'oblit (Estació de l'oblit / Station of the Forgotten / Estación del olvido), de Christian Molina i Sandra Serna
L'acurat repartiment redimeix en gran part els defectes de la cinta, des d'un excel·lent Fermí Reixach fins a la prometedora Katia Klein o un mesurat Francesc Garrido (Eduardo De Vicente, El Periódico)
(..) aborda el ja molt grapejat tema de la tercera edat, però dins de les seves limitacions sorprèn gratament per no caure en el tòpic (Lluís Bonet Mojica, Time Out Barcelona)
FOTOEstació de l'oblit, de Christian Molina i Sandra Serna
A propòsit d'Elly (About Elly / A propósito de Elly / À propos d'Elly), d' Asghar Farhadi
(..) una fosca metàfora sobre la vida a l'Iran contemporani i la responsabilitat de determinades classes socials en el manteniment de l' "statu quo". La bona notícia és que el director (..) sap crear un clima de malestar inquietant amb molt pocs elements (..) La dolenta és que la pel·lícula és més a prop de Bardem que d'Antonioni (L'altre Iran, Carlos Losilla, Avui)
(..) una pel·lícula articulada al voltant d’una absència que funciona com l’ull d’un huracà: un buit destructor que cavalca sobre els lloms de la mort (A propósito de Elly, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
(..) cine de gènere tot i que, això sí, dotat de meditacions sorprenentment profundes sobre la naturalesa de l’amistat i la lleialtat, les relacions de gènere i, sobretot, sobre com la mentida ha arribat a formar part medul·lar de la societat iraniana moderna (Apassionant intriga, Nando Salvà, El Periódico)
Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), de Yorgos Lanthimos
Si al "Salò" (1975) de Pasolini, hi afegim un humor d’allò més pèrfid –la relectura del 'Fly me to the Moon' de Frank Sinatra és impagable– i hi substituïm la coprofàgia per l’incest, tindrem aquest "Canino" que mossega amb les dents afilades, amb un rigor formal que espanta i fascina alhora, i que es presenta a l’espectador d’una manera tan hermètica, tan envasada al buit, com l’univers que pretén denunciar (Canino, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
(..) parteix d’una idea que hauria subscrit Luis Buñuel, el d’"El ángel exterminador", ja que mostra uns personatges en una situació límit, en un "huis clos" creat per ells mateixos (Les flors són zombis, Quim Casas, El Periódico)
D'una banda, tot és massa evident, no hi ha un equilibri entre el que veiem a la pantalla i el seu significat simbòlic, de manera que aquest darrer està sempre molt per sobre de les capacitats de la posada en escena i la narració. D'una altra, la situació sembla una excusa perquè Lanthimos desplegui tot un seguit de situacions cada cop més estrambòtiques, que van del surrealisme a l'escatologia, per tal de mantenir el nivell de claustrofòbia que li requereix l'esforç (Més del que és, Carlos Losilla, Avui)
Les nits blanques a les quals fa referència el títol del conte de Dostoievski ens parlen d'un llarg dia sense nit, on la foscor no existeix i on les figures de la nit que hi sorgeixen poden diluir-se fàcilment. És per aquest motiu que el dilema que proposa James Gray en aquesta excel·lent pel·lícula plena de melancolia no és altre que el fet de veure com l'objecte del desig es fa escàpol perquè està dominat per les contradiccions del seu estatut familiar (La noia de les nits blanques, Àngel Quintana, El Punt)
(..) la creació d'un ambient fascinant i oníric, entre la vigília i el somni, així com la vulnerabilitat del protagonista (Joaquin Phoenix, enlluernador), la fan esdevenir una pel·lícula de fantasmes, d'espectres que deambulen pels miratges d'una ciutat alhora real i imaginada a la recerca d'un somni impossible. (No sols un melodrama, Carlos Losilla, Avui)
(..) un film majúscul, emotiu i bell, un estudi de personatge molt interessant (grandíssim Joaquin Phoenix) que defuig centrar el relat en el desequilibri del protagonista i deixa espai a la seva tendresa i vulnerabilitat. Si a tot això hi afegim que Gray domina la posada en escena com molt pocs, et surt un film que des de l’obertura en negre del seu inici conté or pur en tots els seus plans (Two Lovers, Xavi Serra, Time Out Barcelona)
Sense estridències, sense cap seqüència de xoc, amb aquesta mesura que el distingeix i el converteix en un rara avis de l’actual cine hollywoodià, Gray retrata la situació de dos personatges, els de Phoenix i Paltrow, que per diferents raons se senten estranys de si mateixos. El final és d’una enorme amargura, encara que es presenti sota la superfície polida d’un desenllaç conservador (Un film bell i amarg, Quim Casas, El Periódico)
I una història, versemblant, de fragilitat, de tendresa sense límits, de casualitats i causalitats. De solitud i espera, d’amor petit que pot esdevenir gros i desbordant, d’amor platònic que s’esmuny i esmicola. De pares ja grans que no comprenen. De rictus i tradicions. De tres moments màgics: la cabussada. La nit newyorkina amb música de grans moments i un tràveling en cotxe. Les passes a la sorra a tocar de fondàries abissals. I una història que et sacseja. Que et va patir i somriure i plorar i comprendre. I que et fa més persona (Two Lovers -James Gray-, Pere Meroño, blog Pere Meroño)
(..) si d'alguna cosa crec que peca el film de James Gray és de ser excessivament previsible. És cert que la història en si ja ho és de previsible, però és feina dels guionistes i del director fer que aquesta previsibilitat es transformi en una cosa diferent. I crec que Gray no acaba d'aconseguir-ho. Excessives claus rebel·lades a través dels diàlegs, i imatges massa evidents que avancen la resolució de la història ("Two lovers" de James Gray, Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)
Alícia en terra de meravelles (Alice in Wonderland / Alícia en el país de las maravillas / Alice au pays des merveilles), de Tim Burton
La diferència més essencial amb el relat de Lewis Carroll no consistiria, però, en la infidelitat respecte a la història, sinó respecte al model narratiu. La pel·lícula de Tim Burton intenta establir una lògica narrativa en un món nascut amb la clara voluntat d'alterar tota la lògica de casualitats pròpia dels relats clàssics. En la versió de Tim Burton hi ha una heroïna, un drac, una reina dolenta, una reina bona i un conflicte generat perquè la reina dolenta i el drac volen venjar-se d'una nena que s'ha convertit en una intrusa. En aquesta faula, la lògica no és la del malson, sinó la d'un relat llançat cap a un més que previsible "happy end". Quan ens preguntem d'on bé aquest procés de transformació, la resposta no la dóna cap autor, sinó la marca de la productora, Walt Disney (Reinventar un imaginari, Àngel Quintana, El Punt)
La relació entre el cineasta i Lewis Caroll es revela, doncs, tan sincera com conflictiva, ja que el primer desxifra l’obra de l’escriptor en clau espectral, en la mesura que li és possible, mitjançant la seva inquietant posada en escena (Alícia en el país de las maravillas, Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)
La seva Alícia és una obra tan estèticament complaent i visualment llaminera –quins vestits i quins maquillatges!- com dolorosament impersonal, venint d’un autor amb un món tan definit com és Tim Burton (Ets el veritable Tim Burton?, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
(..) un videojoc anodí, una successió d’accions sense ganxo. Li falta aventura i energia. Els personatges tenen un look irresistible (..), però els falten matisos. També li falta emoció i (bon) humor. La pel·lícula de Burton és pura forma, un festí estètic (Videojoc barroc i anodí, Desirée De Fez, El Periódico)
(..) la protagonista no remet la seva guerra personal contra el món als seus orígens socials, ni tampoc a una determinada visió de la lluita de classes. La seva és una rebel·lió més visceral, que barreja la ràbia de viure en el si d'una família desestructurada amb una angoixa més difusa, que té alguna cosa d'allò que els francesos en diuen "malaise" (Una dona no tan irada, Carlos Losilla, Avui)
(..) L’adolescent de "Fish tank" lluita contra tot i contra tots i la directora gradua l’accent realista amb talent, encara que es treu de la màniga algunes situacions massa previsibles que estiren el conjunt sense arribar a enfortir- lo (Contra tot i contra tots, Quim Casas, El Periódico)
A "Fish tank" li passa el mateix que a "Red road", la irregular òpera prima d’Andrea Arnold: després d’un plantejament inquietant protagonitzat per una dona que sembla enfadada amb el món, la cineasta britànica, tan preocupada per estilitzar els motius d’aquest enuig, tan atenta a la forma i als colors que adopten aquesta ràbia, perd el control de la pel·lícula, com si l’explicació lògica d’aquesta ira trenqués el misteri que embolcalla aquests fascinants personatges femenins (Fish Tank, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
