Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula J. Edgar, de Clint Eastwood.
El relat no es formula com a linxament pòstum o judici sumaríssim a una figura proverbialment antipàtica, sinó que es fonamenta en el gest de donar veu al personatge a fi que faci la seva pròpia apologia; que, en definitiva, expliqui la seva versió de la història, que la mateixa "J. Edgar", amb molta habilitat narrativa, desarticula com a versió poc fiable (Comprendre el monstre, Jordi Costa, El Punt Avui - Quadern de Cinema) (..) la lluita contra comunistes i gàngsters, el segrest del fill de Lindbergh, el seu combat contra Luther King… (..) la malaltissa relació amb la mare, l'homosexualitat viscuda com un turment, la peculiar relació amb la seva secretària… A Clint Eastwood, en aquest retrat fragmentari, no li interessa particularment aprofundir en cap d'aquests motius, sinó que, a poc a poc, per acumulació, el personatge esdevingui llegenda, fins i tot per a ell mateix, que el mite es mengi la realitat (A la penombra, Carlos Losilla, El Punt Avui, 30.01.2012)
En un altre capítol de la seva radical operació estratègica –missió: desmitificar l’heroisme de la iconografia republicana–, Eastwood ha retratat la figura del més longeu director de l’FBI com la d’un home vulnerable, obsessionat per la fama, que es va mantenir en el seu càrrec extorsionant els successius presidents dels Estats Units, dominat per una mare d’aires hitchcockians i incapaç d’acceptar la seva homosexualitat (J. Edgar, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
(..) es pot veure com un projecte personal de Clint Eastwood, ja que reuneix elements afins a ell d'ordre temàtic, històric i estètic —la recreació de tota una època a partir d'un treball fotogràfic fonamentat en les ombres i els colors difusos, gairebé en blanc i negre, una cosa molt habitual en el director de "Bird"—. Però el film també es pot veure com un treball del tot coherent en la singladura del seu actor principal, Leonardo DiCaprio (Personalitat confusa —amb €nllaç—, Quim Casas, El Periódico Cat, 27.01.2012)
Amb la inapreciable ajuda de Leonardo DiCaprio, Eastwood aconsegueix una excel·lent pel·lícula que juga a tota hora amb els salts temporals, sense que l'espectador perdi mai el fil. Hi ha omissions en la història: amb prou feines es parla del seu suport al (..) senador McCarthy, (..) el voluminós informe que Hoover guardava sobre Chaplin. Però "J. Edgar" recrea amb talent un personatge, una època i la política corrupta (El maníac que ho sabia tot —sense enllaç—, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 27.01.2012)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Els descendents (The Descendants | Los descendientes | Paradiso amaro), d'Alexander Payne.
En temps de crisi, allò que compta és la privacitat, els sentiments, els reductes més íntims on cercar aixopluc de les tempestes de l'exterior. Doncs bé, "Los descendientes" ens proporciona tot això. I ho fa amb sensibilitat, sense dramatismes innecessaris, amb un to a mig camí entre el drama i la comèdia que no és tan fàcil d'aconseguir com sembla (Intensitat emocional, Carlos Losilla, El Punt Avui)
Alexander Payne ha fet una gran pel·lícula que sembla una obra menor. És difícil de descriure la delicadesa amb què el director (..) equilibra el somriure i la llàgrima en aquesta meditació sobre els vincles entre l’home i la terra, entre el perdó i la rancúnia, entre el món dels vius i el dels morts (Los descendientes, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
(..) una tragicomèdia que es mou amb una naturalitat sorprenent entre el melodrama devastador i la comèdia absurda, i ho fa sense necessitat de decantr-se per cap dels dos extrems (..) La història avança lliure. Aquest és el gran secret de Payne com a director: saber crear aquesta aparença de llibertat magnífica. També té un sentit magistral del moment i del lloc (Emoció, com en el tango -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat)
Payne i, sobretot, pel·lícules com "A propósito de Schmidt" (2002), "Entre copes" (2004) i "Los descendientes" (2011), també deriven d'aquell somni frustrat d'un Hollywood adult en què varen somniar cineastes com ara Bogdanovich, Hal Ashby, Francis Ford Coppola i Martin Scorsese al llarg dels anys 70 i que la consolidació de l'estètica de la immaduresa de George Lucas, Spielberg i els seus deixebles va frustrar a principis dels 80 (Descendents, Jordi Costa, El Punt Avui, 31.01.2012)
(..) Clooney, interpretant-se a si mateix com als anuncis de Nespresso, potser connecta amb el públic pel seu carisma natural, però no per què faci creïble aquest pare de família absent que es veu súbitament enfrontat a les seves “herències”. (..) el tema central de la pel·lícula, lareflexió sobre el llegat que deixem als nostres descendents. Però tot i alguns encerts, "Los descendientes" no s’arriba a treure de sobre certa superficialitat, manca de compromís i massa voluntat d’agradar, de caure bé, de resoldre-ho tot i d’emocionar amb recursos fàcils de melodrama (Les herències (Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor) Principalment, estic molt agraït que les pel·lícules que faig formin part del seu temps. Molts directors fan una bona feina durant tota la seva vida i tot i així no aconsegueixen mai penetrar en elzeitgeist. (..) És difícil trobar un actor conegut que pugui encarnar un ésser humà real, que riu, que plora i que pateix i es riu d'ell mateix. La meva estrella favorita de tots els temps és Marcello Mastroianni, però avui dia no tenim Mastroiannis. Almenys tenim Clooney (Alexander Payne: «Tots els meus films són obres menors», Nando Salvà, El Periódico)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula La dona de ferro (The Iron Lady | La dama de hierro | La Dame de fer), de Phyllida Lloyd.
(..) no s’ha de confondre la solvència més que contrastada d’una actriu que s’atreveix amb tot, fins i tot a donar vida a la mateixa Margaret Tatcher, amb el retrat que la pel·lícula fa de l’ex primera ministra conservadora del Regne Unit (..) El retrat de la dama de ferro descafeïnat i maquillat fuig completament d’estudi i deriva en un cúmul d’anècdotes sense interès més pròpies del paper cuixé que de la biografia que un espera d’un dels líders que més responsabilitat ha tingut en el primer impuls de les polítiques neoliberals (Política de paper cuixé, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
El retrat biogràfic conviu amb el retrat polític i és aquí on sorgeixen les febleses. El discurs de la pel·lícula no fa res més que donar voltes entorn de la idea de la coherència de Thatcher sense qüestionar-se què passava a l'altra costat (..) Després d'avorrir-nos durant dues hores, "La dama de hierro" acaba provocant la sensació que en un món en què han ressorgit els colors més conservadors, el cinema també està disposat a santificar el neoliberalisme més ferotge i la política feta amb fermesa però sense ànima (Sense ànima, Àngel Quintana, El Punt Avui)
La directora intenta desesperadament ser equànime, dibuixar el perfil d’una personalitat autoritària amb els matisos corresponents, però l’única cosa que aconsegueix és un max mix que no va enlloc, perquè no es mulla si no és per perfilar una estructura fragmentària que amaga la ideologia de la pel·lícula, en el fons obertament hagiogràfica (La Dama de Hierro, Carlos Losilla, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
Davant 'La Dama de Hierro' les opinions poden ser molt contrastades, depenent de la tirada progre o el conservadurisme rampant. Però la pel·lícula tampoc no és una hagiografia. (..) Tampoc no pretén jutjar el personatge. (..) És una pel·lícula que té bons moments i està habitada per una dama d'or: Meryl Streep (Meryl, la dama d'or -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 06.01.2012)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Drive (Drive), de Nicolas Winding Refn.
El –per fi reconegut– cineasta danès Nicolas Winding Refn ens serveix una mostra de cinema negre que no només funciona com a prodigiós exercici d’estil. Carregada a dosis iguals de violència extrema i pausada melangia, "Drive" és una pel·lícula hipnòtica que enamora i fa mal al mateix temps. 'Habemus' film de culte (Drive , Eulàlia Iglesias, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona) Concebuda i nascuda com a pel·lícula de culte, res no s'ha deixat a l'atzar a "Drive" (..) El seu responsable, el danès Nicolas Winding Refn, fa gairebé quinze anys que es va fent un lloc entre els directors de thrillers estilitzats (..) I aquest afany l'ha portat a desenvolupar unes formes que juguen amb el cinema policíac de Hollywood com un DJ amb els seus plats (..) se li veuen tant les costures i les intencions que tota la brillantor resulta artificiosa (Mecànic, Carlos Losilla, El Punt Avui)
(..) una dosi de cinema-cinema més del gust del cinèfil empedreït que del consumidor compulsiu de 'blockbusters', ja que està carregat de ressonàncies (..) És neu, ters, un exercici de cinema de gènere més que notable (El noi de l'escuradents -sense enllaç-, Jordi Batlle Caminal, La Vanguardia Cat, 30.12.2011)
(..) adaptació de la novel·la de James Sallis convertida en una barreja de romanticisme, hiperviolència i conte de fades contemporani (El conductor lacònic, Xavier Roca, El Punt Avui)
És cert que el director Nicolas Winding Refn és sobretot un estilista, i que la seva nova pel·lícula és un apassionat pastitx d'elements propis del 'neo noir' dels 80. Però no només és això. En un temps en què el cine d'acció confon per sistema el mer frenesí amb la verdadera capacitat d'excitació, "Drive" és un recordatori de com pot ser de poderós el gènere quan cada pla i cada frase tenen un propòsit i aconsegueixen un impacte màxim (El 'pulp' convertit en art, Nando Salvà, El Periódico)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Un déu salvatge (Carnage | Un dios salvaje), de Roman Polanski.
Les aparences enganyen, i allò que comença com un film de tesi acaba com una posada en qüestió d'aquest mateix subgènere. Com fa Polanski per aconseguir-ho? Doncs sense moure un dit, deixant que les seves criatures evolucionin per si mateixes sota la seva mirada escrutadora i posant en evidència no només la falsedat dels personatges com a tal, sinó també tal com els ha concebut Reza. És una jugada arriscada, que molts cops no li surt bé i que deixa en l'espectador un gust agredolç (Jugar a la contra, Carlos Losilla, El Punt Avui)
No és difícil entendre què li va interessar al director d’ "El quimèric inquilí" de l’obra de Yasmina Reza. Polanski aprofita per burlar-se dels prejudicis d’una societat que es creu més liberal del que realment és, emparant-se en la gramàtica de la correcció política (..) Polanski no fa teatre filmat: mesura la longitud d’ona de l’angle de la càmera, calibra les dimensions de l’enquadrament segons una escala d’allò més expressiva i controla la velocitat del muntatge per atropellar els arguments, fent que cada gest, cada trucada de mòbil agafada a l’atzar, cada mutis i cada atac d’histèria tinguin el seu paper en una peça musical que funciona a cop de metrònom (Un déu salvatge, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
La idea és demostrar que els pares no són més civilitzats que la seva progènie i portar a terme una reflexió enganyosament lleugera sobre l'origen de la violència, els retrets soterrats que governen les relacions entre homes i dones i, sobretot, la dimensió vanitosa, cruel i profundament estúpida de la condició humana. Sens dubte, és un tema que forma part de l'estructura genètica del cine de Polanski, però tant o més dels mètodes de Reza (..) Polanski ha agafat la lletra de Reza i, respectant-la al màxim, l'ha convertit en una pel·lícula de precisió mil·limètrica i un timing endimoniat, que en cap moment s'acontenta d'anar a rebuf del text sinó que fa un ús detallat de l'escenari únic (La Mostra es rendeix al geni de Polanski per a la comèdia, Nando Salvà, El Periódico - Crònica de Venècia 2011)
(..) la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai (Atrapats en la pròpia hipocresia, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor) No és pur teatre: és pur cinema (..) Yasmina Reza confecciona una tragèdia hilarant transformada per Polanski en precises, envoltants imatges per on treuen els terribles dimonis que tots portem dins (Sobre nens i monstres -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 18.11.2011)
Ara, (..) torna a encaixar en aquest retrat que tots ens anem construint d'un Polanski aïllat que troba ressons de la seva experiència personal en material aliè: aquí, una obra teatral de Yasmina Reza que és tan bona que sembla que l'escriptora no faci res, mentre ho fa tot. D'una manera semblant a com Polanski ha dissenyat una posada en escena en la qual sembla que no faci res (la qüestió és que la forma sigui gairebé imperceptible), mentre ho fa tot (la tensió estilística és constant, la càmera sempre al servei de les estratègies civilitzades de combat que es representen entre aquestes dues parelles reunides per parlar de la violència que ha relacionat els seus dos fills) (Saviesa de supervivent, Jordi Costa, El Punt Avui - Quadern de Cinema)
Però jo comprenc Polanski, director d'origen polonès. Els polonesos han viscut històricament atrapats entre els alemanys i els russos, dos veïns bel·ligerants que els han fet molt la guitza, i Polanski des del principi de la seva carrera ens ha presentat obsessivament males convivències veïnals. En gairebé totes les seves pel·lícules els protagonistes tenen per veïns d'escala o replà uns individus que quan no són una llauna són el dimoni en persona. (El veïnat de Polanski, Manuel Cuyàs, El Punt Avui - Vuits i Nous)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Las Acacias (Las Acacias | Les Acacias), de Pablo Giorgelli.
El debutant Pablo Giorgelli prefereix que els gestos parlin, que la dinàmica del pla-contraplà apropi cada vegada més els rostres dels viatjants, i que el seu premi sigui conquerir l’enquadrament i somiar que són una família, encara que sigui mentida. És aquesta una pel·lícula delicada, d’una fragilitat acurada i polida, d’una modèstia tan autèntica com la dels seus protagonistes: amb prou feines els sentim parlar i ja els estimem (Las Acacias, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
Giorgelli transmet calidesa i emoció mitjançant dos personatges que sembla que no en tenen (..) Una peça modèlica, suggeridora i basada en els sentiments (Viatjant amb el destí -sense enllaç-, Lluís Bonet, La Vanguardia Cat, 14.10.2010)
La senzillesa de la narrativa contrasta amb la sofisticació de la seva execució (..) Però el que justifica el seu rigor estructural no és el mer formalisme, sinó el ritme dels intercanvis entre els seus personatges. Els intèrprets Germán De Silva i Hebe Duarte ens permeten rastrejar el desenvolupament de la relació sense oferir-nos un sol gest innecessari, negant-se a emfatitzar les emocions o a escombrar la història cap al melodrama. Tant ells com Giorgelli mostren una confiança total en la participació de l’espectador en les transformacions subtils de comportament i en les alteracions de l’espai físic adjacent, de la naturalesa gairebé salvatge als sorollosos centres urbans. Aquests canvis tenen lloc de forma gairebé imperceptible i tot i així, quan succeeixen, desprenen una força incontenible (Expert minimalisme -amb enllaç de pagament-, Nando Salvà, El Periódico, 14.10.2011)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Un mètode perillós (A Dangerous Method | Un método peligroso), de David Cronenberg.
Es podria retreure a "Un método peligroso", que no és el cas, una concepció teatral, ja que parteix d'una peça de Christopher Hampton, però la posada en escena de Cronenberg no té res de teatral. Per a ell la reconstrucció d'una època, inicis del segle XX, no és una fórmula, ni tan sols un suport. Enquadra els personatges sempre relacionant-los entre ells, més enllà del lloc i l'època en què es troben, i no deixa de fer res més que tornar a filmar el cos, la seva gran passió, tant a través de les mutacions i els virus més diversos, com a través ara de la filmació de la ment. Aquí resideix el risc i la modernitat d'aquesta pel·lícula d'aparença mesurada però fons inquietant. El director de "Videodrome" sap filmar millor que ningú la inquietud sense que sembli que passa res. Enorme pel·lícula d'un gran director (Gran director, gran pel·lícula, Quim Casas, El Periódico)
(..) I Cronenberg es decanta, a l'hora d'explicar la història dels tres, basada en una obra teatral, per un film d'època, amb personatges perduts entre decorats mentre encaren el drama de les seves vides (..) Però, per sota, intuïm l'altre Cronenberg, el d'abans, el de sempre, preocupat tant per la carn masegada com per l'esperit torturat. Un Cronenberg secret com el subconscient (Matar/estimar el pare... -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 25.11.2011) Cronenberg, és clar, es fa seva la història i efectua el retrat d'un seguit de trobades tempestuoses en què afloren els seus temes predilectes: el cos com a ens estrany al seu mateix propietari, el sexe reprimit i mostrat com una explosió que pot fer tremolar els lligams socials, el desig d'anar sempre més enllà de tot... Però la conjunció entre el seu univers i l'obligatorietat de sotmetre's a certes convencions del cinema històric produeix imatges estranyes, alhora distanciades i tenses, com si existís un pacte entre el món de Cronenberg i el gènere en què es mou, fet inèdit a la seva filmografia (La neu que crema, Carlos Losilla, El Punt Avui)
(..) Ha perdut, no ho negarem, la sang i el fetge, els caps explotant i les vagines dentades, però el seu cinema s’ha anat depurant de toxines per quedar-se en l’essència, en una imatge despullada que vol destil·lar conceptes sense epítets (Un método peligroso, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
(..) l'obra clau per llegir l'obra d'un cineasta que s'ha endinsat en els abismes de l'imaginari oníric –"Vinieron de dentro de...", "Cromosoma 3", "Videodrome", "El almuerzo desnudo", "Crash" i "eXistenZ"– i ha aprofundit en les implicacions de la teoria psicoanalítica –la permeabilitat del desig en la construcció i mutació de la identitat, el pols entre el que és racional i el que és irracional–, però que, aquí, en una agosarada estratègia de substracció, opta, amb la complicitat de Christopher Hampton, per donar el protagonisme a la paraula, a la tensió del gest –i la veu– dels seus actors i a una posada en escena de caire gairebé espartana (El mètode Cronenberg, Jordi Costa, El Punt Avui)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Una altra Terra (Another Earth | Otra Tierra), de Mike Cahill.
(..) no s'endinsa en les interioritats científiques del seu tema en detriment de l'espectacle, sinó que més aviat manté la premissa fantàstica com a rerefons d'un retrat de personatges, d'una historia sobre la soledat i sobre els errors que cometem (..) la delicadesa i el tacte que utilitza per desenvolupar aquesta història aconsegueix que tot es faci creïble, proper, commovedor: la vida, després de tot, no deixa de ser una suma indesxifrable entre ciència i ficció (Intimitat d'un gènere, Carlos Losilla, El Punt Avui)
El descobriment d’un altre planeta idèntic a la Terra dóna peu a una reflexió sobre les infinites variacions que pot tenir una vida i els nous reptes que obren les segones oportunitats (..) La idea que hi ha una vida millor en un altre lloc –a l’espai, al nostre interior o als braços d’una altra persona– és la (molt humana) convicció que manté la tensió d’aquest film singular, més enllà de l’argument fantàstic (Otra Tierra, Antonio José Navarro, Ara - Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
Els personatges d’ "Otra Tierra" decideixen i actuen d’acord amb una idea extraordinària: la sospita que poden ser millors perquè potser les seves rèpliques en aquest altre món ho són (Rèpliques millorades -amb enllaç de pagament-, Desirée De Fez, El Periódico, 21.10.2011)
(..) una metàfora de la recerca de redempció però que, alhora, no oblida que els actes tenen conseqüències. Apocalipsi íntim, atent als detalls (..) Miniatura amb nota (El perdó i la culpa -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 21.10.2011)
L'element fantàstic és, doncs, “una metàfora per mostrar el món interior dels personatges, per reflexionar sobre la dualitat entre la lliure voluntat i el destí” (Fantasia i sentiments de culpa, Xavier Roca, El Punt Avui - Crònica de Sitges 2011)
Una de les tendències del nou cine fantàstic (..) són les pel·lícules que utilitzen la ciència-ficció com a pretext per aixecar una història complexa, en què l'element fantàstic és el motor i l'excusa per parlar de l'éssser humà. (..) Pel seu autor, el nord-americà Mike Cahill, aquesta tendència obre noves vies a «un gènere que havia estat segrestat pels efectes digitals. La utilització -afegeix- de la fantasia com a pretext per parlar de la condició humana, en aquest cas de temes com la culpa i l'esperança, em semblava una idea molt bonica» (Quan la ciència-ficció constitueix un pretext, Desirée De Fez, El Periódico - Crònica de Sitges 2011)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula L'artista (The Artist), de Michel Hazanavicius.
Canviaria alguna cosa a 'The Artist' si s'hagués filmat en color i amb so? (..) Som davant del que hauria filmat un cineasta de l'època? Llavors ni la planificació ni l'estructura resulten adients. O som davant del que filmaria un director d'avui respecte a aquells temps? Llavors la recreació és superficial i complaent, no hi ha distància. En qualsevol cas, 'The Artist' és una pel·lícula amb una sola idea que a més no sap resoldre si no és en el territori de la nostàlgia (Per consumir, Carlos Losilla, El Punt Avui)
És fàcil deixar-se endur per la primera impressió i encasellar 'The Artist', de bon principi, com un simple exercici de nostàlgia. Una reivindicació romàntica d'un cinema que ja no tornarà. Doncs no; en absolut (..) Film d'emocions, en què passem de l'amor al contrari; de l'èxit al fracàs, i de la joventut a la por d'envellir. Riem i plorem, sí, plorem. Però al final abandonem la sala amb un sonrís que ens dura fins molt després del final (Ras i curt: una meravella -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat) La pel·lícula de Michel Hazanavicius utilitza el pas del mut al sonor per parlar-nos del pas del cel·luloide al digital (..) Es podria acusar Hazanavicius (..) de buscar desesperadament la complicitat del públic amb una pel·lícula lleugera sobre el declivi i la resurrecció d’una estrella de Hollywood. Però la lleugeresa no és, per se, un defecte, sobretot si a partir de la història més vella del món s’explica la transició del mut al sonor emocionant la platea. La clau és l’emoció: potser el film no es desempallega del tot la condició d’artefacte enginyós, d’exercici d’estil un punt prefabricat, però sovint –el malson que explica la irrupció del so o el clamorós final– sap robar-nos el cor (The Artist, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
'The artist' és una joguina virtuosa, molt ben escrita en imatges, elegant en el seu ús de ressons cinèfils, que dramatitza el tòpic de la caiguda en desgràcia de les estrelles del mut, oblidades quan va arribar el sonor (..) En realitat, no tinc cap problema amb la falta d'originalitat de 'The artist'; el que em preocupa és la seva condició de producte dissenyat per inocular en l'espectador mitjà la falsa nostàlgia per un cinema que mai no ha vist i que, probablement, mai veurà, per molt que el fascini aquest elaborat miratge cinèfil (La falsa nostàlgia, Jordi Costa, El Punt Avui - Quadern de Cinema)
Hazanavicius: (..) el meu interès essencial va ser fer una pel·lícula muda. I després vaig pensar que ambientar-la en l'època del cine mut la faria més comprensible. De fet, no és tant una història sobre el cinema com sobre transicions, sobre com el món canvia i què li passa a la gent quan això s'esdevé. Tard o d'hora, quedem obsolets (Michel Hazanavicius: «Una història és més lírica sense paraules» , Nando Salvà, El Periódico)
Hazanavicius: Si no ens moguéssim d'on vam néixer, tot seria trist i avorrit (Michel Hazanavicius: "Si nos ens moguéssim d'on vam néixer, tot seria trist i avorrit" -€nllaç-, Beatriz Martínez, Ara)
***
FOTO Jean Dujardin, a L'artista, de Michel Hazanavicius
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Pina (Pina), de Wim Wenders.
Els comentaris són un acte de reconeixement a Bausch, però no ho és menys l'amor amb què són ballades i filmades les seves coreografies, entre les quals n'hi ha algunes de tan mítiques com ara la tristíssima 'Cafe Müller' i la seva versió de 'La consagració de la primavera'. Respecte a la filmació, el que és fonamental és com Wenders explora les possibilitats del 3D en relació amb els espais. És curiós el fet que, tan pròxims i tan distants, Wenders i Herzog, que ja són uns “vells” cineastes alemanys, hagin dotat de sentit la utilització del 3D des de l'autoria i a banda dels usos rutinaris del cinema espectacle. Herzog ho ha fet filmant les pintures inaccessibles de Chauvet (d'uns trenta-sis mil anys d'antiguitat) a 'La cova dels somnis perduts', documental a l'espera de fer-se visible entre nosaltres (La bellesa, en 3D, Imma Merino, El Punt Avui)
[Wenders] ha entès perfectament que la dansa passa necessàriament per l'espai, ha treballat llocs espectaculars i ha deixat que l'espectador hi entri gràcies a la profunditat del 3D (Pina -sense enllaç-, Violeta Kovacsics, Ara - Time Out Culturai Time Out Barcelona, 2-8 octubre 2011)
"Pina" és molt més que un document sobre el món de la dansa segons Pina Bausch: és un autèntic espectacle audiovisual en què les tres dimensions estan al servei dels volums, els espais i el moviment corporal (Coreografia tridimensional -amb €nllaç-, Quim Casas, El Periódico, 30.09.2011)
Gràcies, Wim! Gràcies per atrapar l'emoció en moviment de peces fonamentals de la Tanztheater de Wuppertal (..) I per fer-ho en 3D, que és aquí on cobra tot el sentit (Pina: dansa / emoció / 3D -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 30.09.2011)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Le Havre (Le Havre | El Havre | Miracolo a Le Havre), d' Aki Kaurismäki.
(..) ha convertit un humil matrimoni de perifèria en un reflex del Charlot i la florista de "Llums de la ciutat" (El Havre, Josep Lambies, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
(..) en aquest conte irònic ningú no és el que sembla i els personatges desafien la lògica. Sens dubte perquè l'única lògica exigible és l'amor cap als éssers propers i els aparentment llunyans. Tot això confereix a "Le Havre" un accent sardònic i profundament humà (Kaurismäki carismàtic -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 30.12.2011)
(..) un film en estat de gràcia també habitat per l'humor impagable de Kaurismäki, una prodigiosa fotografia 'hopperiana' de Timo Salminen i un homenatge al cinema francès, de Bresson a Marcel Carné passant per Jean-Pierre Melville (Kaurismäki fraternal a ‘Le Havre', Imma Merino, El Punt Avui - Crònica de Canes 2011)
(..) l'actor André Wilms reprèn el paper del Marcel Marx –“un mateix ha de decidir si el nom és un homenatge a Karl o a Groucho”– de "La vida de Bohemia" (..) Segons el cineasta, la pel·lícula vol ser “la primera entrega d'una trilogia que s'ambienti en diferents ciutats. Les següents vull que siguin Hamburg i Vigo; en aquesta rodaré "El barber de Vigo", de la qual només sé que serà una història d'amor entre dos joves i que hi haurà una família de pescadors” (..) Sobre el desenllaç d'"El Havre" –“hi ha una picada d'ullet òbvia a "Casablanca", però em pensava que ningú se n'adonaria”– Kaurismäki diu que va tenir com a referent el "Miracle a Milà" de Vittorio de Sica, i que “per assegurar-me que hi hagués un happy end n'hi vaig posar dos. En la propera n'hi posaré tres”.. (Optimisme poètic, Xavier Roca, El Punt Avui)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Inquiet (Restless | L'amore che resta), de Gus Van Sant.
L'ombra de la mort i la presència dels morts apareix des del començament del film, quan els joves es coneixen en un enterrament, i va estenent-se a través de cementiris, el fantasma d'un japonès kamikaze en la Segona Guerra Mundial i la celebració d'una nit de Halloween. I, evidentment, es fa present amb el dol del noi i la consciència de la noia de la seva malaltia incurable. Però, en aquesta ocasió, Gus van Sant també enfronta els adolescents a l'experiència de l'amor, viscut intensament en contra de la mort. D'aquí, a través de l'amor, la felicitat es revela tan poderosa com fugaç en aquesta pel·lícula fràgil, delicada, sensible i emotiva (La fragilitat de l'adolescència, Imma Merino, El Punt Avui)
(..) És una altra cosa. I més aviat agradable. Com una "Love story" del nou mil·leni (..) A punt de caure en el sentimentalisme, o la cursileria (..) "Restless" marca la diferència, la personalitat, gràcies a aquesta mirada assumidament ingènua del director i a la tasca convincent de Henry Hooper, fill de Dennis, i la magnífica Mia Wasikowska (Tacte amb la mort -sense enllaç-, Jordi Batlle, La Vanguardia Cat, 02.12.2011)
És trist de dir, però "Restless" és un fracàs absolut. Gus Van Sant cau a la Terra després de "Mi nombre es Harvey Milk" amb una insulsa i extravagant variació sobre el tema del romanç adolescent i la mort (..) És humanament impossible no concloure que el guió de Jason Lew i el tractament de Van Sant es passen de rosca emmarcant els traumes d’aquests nois en un relat tan modern i estupend. Hi ha tanta xerrameca somrient i feliç sobre la mort que penses: això és un truc. Estan ja morts? Al purgatori? Però no, és una història verdadera, tot superfície, sense profunditat i d’una buidor terrible (Restless, Dave Calhoun, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
Gus van Sant fa de la pel·lícula un cant a la vida, una història sentida, emotiva, que no esquiva la tragèdia i mira cara a cara el tema de la mort (Aferrar-se a la vida, Bernat Salvà / Sony, El Punt Avui)
Gus Van Sant: "(..) Un cop fas 23 o 24 anys comences a congelar-te i a convertir-te en adult (..) Jo crec que l'adolescència és un dels períodes més intensament creatius i quan som més llestos (Gus Van Sant: "A l'adolescència és quan som més llestos" -€nllaç-, Patrícia Puentes, Ara, 02.12.2011)
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula L'il·lusionista (L'Illussioniste | The Illusionist | El ilusionista | L''illusionista), de Sylvain Chomet.
En contrast amb l’aclaparador torrent d’imatges d’alguns films 3D, Chomet reivindica la tradició artesanal de l’animació. Cada pla del film és una petita meravella on la mirada reposa recreant-se en incomptables detalls, i el Tati de dibuix fa gala de la mateixa capacitat per a l’humor visual que tenia el de carn i ossos. Comèdia impregnada d’una gran tendresa i certa melangia, "El ilusionista" és una delícia cinematogràfica que sap estar a l’altura del mestre que l’inspira (El ilusionista, Eulàlia Iglesias, Ara · Time Out Culturai Time Out Barcelona)
Emocionalment colpidora i genialment antiquada tant en la part estètica (..) com en la part temàtica (..), aquest cop, però, el missatge és més amarg: que les il·lusions són cruels, que la màgia és una fantasia insostenible (Commovedora resurrecció -amb enllaç de pagament-, Nando Salvà, El Periódico, 07.10.2011)
Tatilàndia es reconeix tot seguit (..) El gran tema de l'immortal cineasta, el del món que es transforma perdent sobre la marxa els valors més genuïns, és present amb tota la seva nostàlgia i poesia, trista sense ser mai pessimista (..) L'estètica tendeix també a l'estil del mestre (..) L'humor brolla, com en Tati, dels gestos més senzills (..) Tot fent una comèdia de Tati, fet i fet, Chomet revalida la seva enorme estatura com a mestre de l'animació (Retorn a Tatilàndia -sense enllaç-, Jordi Batlle Caminal, La Vanguardia cat, 07.10.2011)
En la realització d'"El ilusionista" ha intervingut l'animador català Toni Mengual (..), que reconeix a El Punt Avui que amb aquest film el seu director “corria un gran risc, ja que a França Jacques Tati és una veritable icona”. (..) Mengual subratlla la fidelitat a l'estil de realització de l'autor de "Mon oncle": “De la mateixa manera que el protagonista vol ser Jacques Tati, la realització pretén reproduir la seva coreografia de plans fixos molt teatrals, amb pocs moviments de càmera i molts personatges entrant i sortint del pla. El personatge de l'il·lusionista aporta el punt de cartoon que ja tenia Tati, la resta de personatges intenten tenir una animació més realista” (La màgia de Tati torna al cinema, Xavier Roca, El Punt Avui)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Route Irish (Route Irish | L'altra verità), de Ken Loach.
(..) encara que intenta desplaçar-se cap al thriller polític, és incapaç de sortir d’una estructura rígida i convencional, de manera que la peripècia del seu protagonista esdevé alguna cosa així com la venjança d’un Charles Bronson progressista. Com sempre, l’única cosa que destaca és la tasca dels actors, formats en aquella tradició del realisme britànic que Loach cada cop tergiversa amb menys escrúpols (Route Irish, Carlos Losilla, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
El defensor de les causes perdudes i de l'esquerra més combativa, l'assot de l'imperialisme ideològic i cultural, és en el fons un intolerant. I és que es pot ser intolerant de moltes maneres, sobretot en el territori del cinema. Per exemple, lluint unes formes tancades que no deixen lloc al pensament de l'espectador, que li imposen un punt de vista absolutament vinculat, per si això fos poc, amb les estètiques més ràncies i conservadores (Les aparences enganyen, Carlos Losilla, El Punt Avui)
Com de costum en els guions de Paul Laverty –és el novè que escriu per a Loach, potser s’haurien d’agafar un descans–, no fa falta interpretar res, perquè tot és allà, en aquests diàlegs tan expositius i pesats com el tom de la lletra I, d’Iraq, de l’Enciclopèdia Britànica, i malgrat tot no arriben a tacar-se les mans furgant-hi (Cannes rep amb indiferència dues noves pel·lícules sobre l'Iraq, Nando Salvà, El Periódico - Crònica de Canes 2010)
Una mica desmillorat en els últims temps, Loach manté, però, el seu realisme desinfectat de sentimentalisme, i malgrat la poca originalitat d'aquest drama, tractat en clau de thriller, sobre les ferides morals de la guerra, clima, actors i presència tenen solidesa (Un altre cop l'Iraq - sense enllaç-, Jordi Batlle, La Vanguardia Cat, 23.12.2011)
La pel·lícula es pot situar a mig camí entre el seu notable thriller "Agenda oculta" i el realisme que predomina en la filmografia del director de "Plovent pedres". Però es troba uns quants esglaons per sota de les seves millors obres (Ferides obertes, Bernat Salvà, Avui - Crònica de Canes 2010)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Malenconia (Lars von Trier, 2011)
(..) la protagonista (..) es veu afectada per l'influx d'un planeta que amenaça de fer esclatar la Terra. Un astre -humanitzat- que està ballant al voltant de la Terra amb pensaments amorosos -cap a la protagonista- i apocalíptics alhora (..) A "Melancolía" el cosmos és amenaçadaor, intrusiu, massa proper, humà en certa manera, com les déus precristians. La més bonica de les criatures, una dona, atraurà el desig d'un planeta, i per buscar la consumació aquest ballarà com un animal en zel al voltant seu fins que finalment aconseguirà el seu objectiu (..) Un planeta convertit en un amant (..) No hi ha idea de Déu, de trascendència, d'ordre, de sentit. A "Melancolía" tot és desig irracional (..) En von Trier, la passió, i amb ella la mort, acaben sent més poderoses que la vida (..) Comprenem que ella s'ha convertit en una "llunàtica" (..) per l'influx de la proximitat del planeta (..) Justine, atreta pel planeta, es despullarà enmig del camp exhibint el seu cos i excitant la dansa de l'amant, que culminarà amb la consumació de l'acte: l'apocalipsi (..) Aquí es tracta de la consumació total, d'un romanticisme exacerbat que porta a l'extinció pel poder de l'atracció. Dos cossos, un de celeste i un altre d'humà, es fonen i es destrueixen alhora (El planeta amant -sense enllaç-, Daniel V. Villamediana, La Vanguardia Cat - Culturas núm. 491, 16.11.2011)
Sorprèn que la tesi de la pel·lícula sigui tan simple, tan prima i tan insípida: és el primer film de Von Trier que no sacseja consciències des de l’ambigüitat moral o la provocació amb fonament. Tot és literal, tot roman a la superfície, només hi ha epidermis (Melancolía, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Cap de 7setmana i Time Out Barcelona)
La primera part (..) és més aviat rutinària, per molt que el cineasta vulgui atorgar-li el seu segell agressiu i histèric. La segona (..) aconsegueix obtenir una respiració pròpia, una estranya barreja de pau i tensió que és del millor que ha filmat Trier, incloent-hi algunes escenes d'inspiració onírica i gran força visual, que rimen amb l'esplèndid pròleg. Fet i fet, per culpa de les seves contradiccions, "Melancolía" acaba veient la fi dels temps no com el gran melodrama còsmic que hauria pogut ser (..) sinó com un puzle incapaç d'aprofitar els seus desequilibris en benefici d'una desmesura que només treu el cap en comptades ocasions (La gran al·lucinació, Carlos Losilla, El Punt Avui)
(..) una obra feta amb la convicció de qui vol oferir una hipnòtica experiència audiovisual i sensitiva (Catàstrofe i depressió, Xavier Roca, El Punt Avui)
(..) un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió (..) film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació (Destrucció i creació, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
"Melancolía", que podria ser la coda hipersensible de la magistral "Anticristo" (2009), introdueix una fascinant variable: Justine, depressiva, en lluita permanent contra l'univers social que l'envolta, ja no és un personatge de [J.G.] Ballard que troba en la destrucció el seu significat, sinó que és algú que contempla l'apocalipsi com la definitiva solució final (..) per a una humanitat sancionada com a dolenta, perversa i malvada. (..) Desprès d'"Anticristo", a "Melancolía" se li pot retreure ser una pel·lícula massa maca, massa estètica: però el seu missatge continua sent brutal (L'apocalipsi interior, Jordi Costa,El Punt Avui - Quadern de Cinema)
(..) hi ha un punt molt inquietant que les últimes pel·lícules de Von Trier posen a sobre la taula: la força de la irracionalitat, la seva vindicació en un món que ha perdut els referents (Lars von Trier, Toni Sala, El Punt Avui)
(..) conté unes imatges prou poderoses i fascinants per haver causat un impacte emocional i estètic. El cas és que Von Trier, que sempre juga amb foc i no és precisament un humanista, ha pogut projectar una certa ombra a la pulsió destructiva, al malestar i la negació de la vida que habiten "Melancholia" (Provocació i fascinació, Imma Merino, El Punt Avui - Crònica de Canes 2011)
[Lars von Trier] va aclarir que “per mi, no és realment una pel·lícula sobre la fi del món, sinó sobre un estat d'ànim. La Terra s'està destruint, però per què ens hem de turmentar, si al final tots morirem?”. És un estat d'ànim que li resulta proper (Intimitat i apocalipsi, Bernat Salvà, El Punt Avui - Crònica de Canes 2011)
(..) possiblement el film més reflexiu del polèmic director danès fins ara. El menys provocador, el més assossegat. Sens dubte, el més bonic de tots els de Von Trier (..) Un film fet a la idea, conformat, en pau amb si mateix (..) Però és en el xoc de Justine (Kirsten Dunst) amb Claire (Charlotte Gainsbourg), la germana en la ficció, on el film assolirà les notes (líriques) més altes (Harmaguedon líric -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)
Kirsten Dunst: Era difícil per a mi, perquè he tingut experiències personals amb la depressió, igual que Lars. Ell no tenia cap por d'afrontar aquest tema, i de parlar-ne amb mi. Em va dir que hi pensés, em va explicar els seus problemes amb la depressió i em va dir que aquest paper em podia ajudar (Kirsten Dunst: “Fer un film és un viatge en què t'exposes molt” , Bernat Salvà, El Punt Avui)
Kirsten Dunst: Sé que hi ha escenes al film que són molt autobiogràfiques, que ell va haver de passar per coses semblants i també que va estar molt deprimit. Quan et toca treballar amb un director que et mostra totes les intimitats, això t'ajuda a alliberar-te i a explorar situacions que en altres circumstàncies no t'atreviries a tocar. La veritat és que treballant amb Lars un viu les escenes com si fossin experiències i no pas com una actuació (Kirsten Dunst: "Amb Lars vius les escenes com si fossin experiències" -sense enllaç-, Gabriel Lerman, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Un altre any (Mike Leigh, 2010)
Aquest excessiu desequilibri entre la vida irreprotxable dels uns confrontada al patetisme dels altres és el principal problema d’aquest melodrama de regust amarg que, com és habitual amb Leigh, demostra una extraordinària sensibilitat a l’hora de retratar el costat més fràgil de les persones. Entre el repartiment de luxe destaca Lesley Manville (..) en una interpretació de traca i mocador (Another Year, Eulàlia Iglesias, Ara - Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
(..) potser és el seu millor treball a partir d'un esquema molt senzill, d'una aparent peça de cambra que podria evocar des del Bergman més minimalista fins al Woody Allen més cruel, tot passant per una reinvenció de Txèkhov (..) Allò que fa esdevenir "Another year" un treball notable (..) és la fluïdesa amb què Leigh traspassa aquestes observacions sobre les relacions humanes cap a una reflexió existencial en què el pas de temps, la decadència i la mort es mostren implacables amb uns i altres (Miratges de la felicitat, Carlos Losilla, El Punt Avui)
(..) discorre a base d'el·lipsi, records, tocs de comèdia i moments dramàtics desenvolupats entre les quatre estacions de l'any. Això resulta perceptible (..), però el que gairebé sempre preval és la condició tardoral d'uns personatges les vides dels quals aborden el tram final (La vida, quatre estacions -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 14.10.2011)
(..) a prop de "Secretos y mentiras" però amb menys aspror dramàtica, flirtejant amb la comèdia però sense renegar en absolut d’un sentit equànime del melodrama que aprofundeix en les misèries de la condició humana (Més secrets que mentides -amb enllaç de pagament-, Quim Casas, El Periódico, 14.10.2011)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Margin Call (J C Chandor, 2011)
(..) una obra de cambra on tothom sembla tenir la darrera paraula, potser perquè bona part dels personatges estan interpretats per estrelles (..) especialitzades a robar escenes. J.C. Chandor està interessat a humanitzar els dolents i a parlar de la crisi amb un llenguatge planer, sense gaires tecnicismes econòmics, però en la seva contra juga la falta de suspens d’una trama que tothom sap com acabarà (Margin Call, Sergi Sánchez, Ara- Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
(..) un thriller en què la tensió la proporcionen les paraules, la presa de decisions plenes d’avarícia, por i astúcia (..) Evita els histrionismes melodramàtics i el recurs fàcil de dimonitzar l’elit financera. En realitat fins i tot sembla esperar que l’audiència senti compassió o pena per ells. ¿No és demanar-nos massa (..)? (El pròleg del desastre -amb enllaç de pagament-, Nando Salvà, El Periódico, 21.10.2011)
Hi ha una cosa una mica irritant (..) en aquest retrat de taurons financers magníficament interpretats (..) Aquella nit d'infart veiem anar d'un costat a l'altre aquests taurons de Wall Street (..) quan tèoricament surt el millor i el pitjor de cadascú, a la manera dels drames de Mamet. Però Chandor no és Mamet, ni "Margin call" no és "Glengarry Glen Ross", i els personatges es van desacreditant a poc a poc dins dels seus vestits de mil dòlars (..) També se'ns assegura (..) que el que passa no és culpa d'aquests homes i dones que mouen els engrenatges, no. Ells en són les víctimes (..) Així doncs, irritació. I una recomanació: "Inside Job" (Taurons a la peixera -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 21.10.2011)
Si hi va haver un marit de la perruquera, ara també hi ha un fill del financer (..) El seu pare va treballar al sector durant 35 anys i ell mateix ha estat vinculat a aquest negoci ("El meu relat de la crisi és més humà" -sense enllaç-, Francesc Peirón, La Vanguardia Cat, 21.10.2011)
«Se'ns ha volgut convèncer que la crisi ha estat un cas d'excessiva avarícia per part d'uns quants individus, però en realitat el que va provocar el fracàs del sistema és l'avarícia a petita escala de tota la societat, cadascun de nosaltres», ha opinat el director J. C. Chandor ( 'Margin call' radiografia sense coratge la gran crisi financera mundial, Nando Salvà, El Periódico- Crònica de Berlín 2011)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Habemus Papam, de Nanni Moretti.
El primer que sorprèn del nou film de l’italià és que no respon, a priori, al model de pamflet anticlerical que la majoria s’esperava. Moretti aplica un registre de comèdia italiana de tota la vida (..) En lloc de recórrer a la sàtira frontal, Moretti es decanta per la ironia subtil (..) I el discurs final demostra com Moretti ha acabat desarmant l’Església amb més eficàcia que si hagués optat per l’artilleria típica d’un menjacapellans (Habemus Papam, Eulàlia Iglesias, Ara · Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
És curiós, però, que aquest antic trotskista no s'hagi rabejat amb l'Església (..) En aquesta "comèdia vaticana" (..), Moretti prodiga ironia de bona llei, però la seva visió del Vaticà, el Papa i tota la patuleia eclesiàstica és suau, amable (..) Com en la millor comèdia italiana de tota la vida, compten tant o més que el nucli les perifèries, les troballes puntuals d'observació de costums (Una teràpia religiosa -sense enllaç-, Jordi Batlle i Caminal, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)
(..) eludeix la crítica més evident a la institució eclesiàstica (..) aporta una crítica molt més incisiva darrere l'aparença d'un tracte afectuós als representants imaginaris de la jerarquia catòlica: totes les accions semblen purs rituals mancats de sentit, mentre que, al final, el nou sant pare es declara incapaç de tirar endavant la reforma que necessita l'Església catòlica (Un Papa que no ho vol ser, Imma Merino, El Punt Avui · Crònica de Canes 2011)
Quantes pel·lícules s'han fet sobre papes imaginaris? (..) La idea d'un papa superat pel pes del càrrec i fugitiu del protocol és molt suggestiva, però no és nova. Ja la va esprémer a fons Gérard Bessière a la novel·la Le Pape e disparu (Éditions du Cerf, 1972) (..) El problema d'aquestes històries rocambolesques és que són fàcils de començar però difícils d'acabar. Del llibre de Bessière hi ha una versió catalana (La Llar del Llibre, 1989) amb un títol prou eloqüent: El papa es mor a Jerusalem. De tota manera, per tractar d'aquest tema no cal forçar la imaginació. Només llegint la recent Historia de los papas, de John W. O'Malley (Sal Terrae, 2011) es pot comprovar que molts pontífex reals, al llarg dels segles, han fet coses més inversemblants i extravagants que les previstes en el millor relat d'església-ficció (Papes de ciència-ficció, Narcís-Jordi Aragó, El Punt Avui)
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta), de Luc i Jean-Pierre Dardenne.
Sensibles als personatges que circulen pels marges socials, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne no ignoren que la lluita per la supervivència pot ser incompatible amb la solidaritat. Tanmateix, els cineastes belgues són uns humanistes que concedeixen als seus personatges la possibilitat de dignificar-se amb un gest fraternal. Mai no els abandonen, els recullen després de la caiguda i els donen una altra oportunitat (..) sense abandonar el realisme, opten per la simplicitat de la faula i fins i tot del conte de fades (..) És un film travessat pel malestar, però a la vegada ple d'esperança. I per què no? D'alguna manera també és hereu de l'esperit que va fer possible «El lladre de bicicletes» i altres faules neorealistes (L'esperit dels Dardenne, Imma Merino, El Punt Avui)
«Sabem que és la nostra pellícula més dolça», van declarar ahir. «Parla d’un nen perdut al bosc, de la seva fada padrina, d’un llop que el tempta. És un conte de fades». Per això, (..) és la seva obra visualment més lluminosa i fluida. I la de narrativa més lineal i senzilla. No li sobra ni una escena, ni un pla. Gràcies al seu ús genial de l’ellipsi, és impossible explicar millor aquesta història en menys temps. Potser per això, amb ella demostren més clarament que mai com hauria de ser tot el cine social (Cannes presenta les primeres candidates a la Palma d’Or -amb enllaç de pagament-, Nando Salvà, El Periódico - Crònica de Canes, 16.05.2011)
(..) narra en la seva segona part la complexa relació entre el nen i la dona que l’acull durant els caps de setmana, que sacrifica per ell fins i tot l’amor, gens estable per un altre costat, de la seva parella sentimental. Aquesta part queda afectada/infectada per l’amistat que el nen estableix amb el jove líder d’una banda de delinqüents de poca volada, cosa que deriva cap a espais de violència social que no aporten gran cosa al nucli dur de la història. La fragilitat del personatge central queda representada, com indica el títol de la pel·lícula, per la bicicleta, la seva possessió més preada (com en el clàssic neorealista «El lladre de bicicletes»), el signe concloent de la seva independència i llibertat, de la seva supervivència al cap i a la fi en un món atroç (Supervivència i emotivitat -amb enllaç de pagament-, Quim Casas, El Periódico, 28.10.2011)
(..) la història d’aquest nano que busca un pare i que acaba trobant una mare es presenta amb una simplicitat a mig camí entre la transparència i l’esquematisme. De vegades l’emoció emergeix espontàniament de situacions inesperades, dotades de sentiments genuïns. D’altres tot sembla prefabricat per tornar als orígens després del fracàs que va suposar el canvi de terç d’ «El silenci de Lorna» (2008). I entre una cosa i l’altra, aquest crític desitjaria que es tractés simplement d’un pròleg per a una nova etapa de plenitud (El niño de la bicicleta, Carlos Losilla, Ara - Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
Ficció i realitat s'entremesclen de manera que resulta impossible discernir on acaba l'ambigua frontera entre les dues línies. Càmera en mà, però sense aclaparar mai l'espectador i utilitzant una narrativa diàfana i alhora de gran profunditat temàtica, els Dardenne es mouen amb precisió admirable entre la quaotidianitat i la profunditat de sentiments dels seus personatges (El tour de l'insubmís -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia cat, 28.10.2011)
Col·locant l’espectador al mig de l’acció, a l’inici de la pel•lícula, sense proporcionar-li cap informació, i cenyint-se a mostrar, només, les accions dels personatges, no pas els seus pensaments, els Dardenne deixen desprotegit el públic i l’obliguen a treballar, a fer-se preguntes, a avançar hipòtesis. Per què actua així Cyril (Thomas Doret, l’excel·lent protagonista)? Per què actua així el seu pare (Jérémie Renier, actor habitual dels Dardenne)?; per què actua així Samantha (Cécile de France, tot just sorgida de l’experiència americana amb Clint Eastwood)? (..) L’austeritat narrativa dels Dardenne aconsegueix dotar alguns moments del film d’una gran complexitat i profunditat. La complexitat d’un nen amb una bicicleta, pedalant obstinadament… (El niño de la bicicleta, Ramon Girona, Cinema Truffaut)
Jean-Pierre Dardenne: És cert que la pel·lícula té un costat de conte. El personatge de Samantha [Cécile de France] és la fada bona; Cyril [el protagonista, Thomas Doret] és el nen que, com en tots els contes, per fer-se gran, haurà de perdre les seves il·lusions, en aquest cas la il·lusió que el seu pare l'estima; es pot dir que al bosc hi ha el dolent... Aquesta faceta de conte és en part també perquè hi ha personatges incomplets, simples, que apareixen en funció de la relació que mantenen amb el nen. La idea que això era un conte se'ns va aparèixer de cop i volta el dia que vam rodar l'escena del nen anant en bicicleta cap al bosc, i dubta, però acaba entrant-hi. Va ser quan va cristal·litzar amb claredat la idea que estàvem rodant un conte (Germans Dardenne: “Ens vam adonar de cop que filmàvem un conte”, Bernat Salvà, El Punt Avui)
***
FOTOEl nen de la bici, de Luc i Jean-Pierre Dardenne
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Nader i Simin: una separació (Jodaeiye Nader az Simin | Nader and Simin, A Separation | Nader y Simin, una separación | Une séparation | Una separazione).
Si una pel·lícula de Hitchcock o Brian de Palma ens dóna una lliçó sobre com hem de treballar el punt de vista per manipular l’espectador en un laberint de mentides, «Nader y Simin, una separación» és una classe magistral sobre com s’ha d’utilitzar el punt de vista per guiar l’empatia de l’espectador en un laberint de veritats a mitges (Nader y Simin, una separación, Sergi Sánchez, Ara - Time Out Culturai Time Out Barcelona)
Vol ser el retrat caòtic d'una societat caòtica, on tothom sembla que parla massa i ningú no escolta. La paraula té un paper ambigu en la pel·lícula. La seva presència és aclaparadora, fins al punt que els diàlegs s'encavalquen i els personatges semblen lluitar per dir-hi la seva. A més, aquests parlaments gairebé mai no es poden prendre com a veritats, perquè aquest és el tema de l'obra: de quina manera el llenguatge pot emmascarar els fets, i també el paper del cinema en la recerca del que va passar de veritat (Parlant tampoc ens entenem, Carlos Losilla, El Punt Avui)
Farhadi ens convida no a decidir qui té raó, sinó a comprendre que aquesta dualitat no existeix: tots tenen les seves raons. I a reconèixer que els fets, les mentides i els interessos enfrontats sovint estan irremeiablement intricats, i que, per tant, de vegades la sinceritat només té conseqüències negatives (Tractat sobre la mentida -amb enllaç de pagament-, Nando Salvà, El Periódico, 07.10.2011)
Divorci, religió i diferències socials constitueixen els elements d'una història, aparentment gens extraordinària, però que manté en suspens i ofereix girs sorprenents. Tots oculten algun secret i Farhadi no hi pren partit: és l'espectador qui ha de decidir (El costat ocult de la veritat -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 07.10.2011)
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
