Aquest any 2011 és un any Kubrick. Si més no, a França, on les institucions cinematogràfiques s'han abocat a celebrar-lo al més alt nivell. I esclar, la primera i principal, la filmoteca francesa, que ha obert ja les portes d'una gran exposició dedicada al cineasta i les mantindrà fins al 31 de juliol de 2011.
Es tracta d'una exposició itinerant, creada el 2004 pel Deutsches Filmmuseum, de Franckfurt i el seu comissari, Hans-Peter Reichmann, en estreta col·laboració amb Christiane Kubrick, Jan Harlan i The Stanley Kubrick Archive, de Londres. Des de 2004, l’exposició ha visitat: Berlin, Zurich, Gand, Roma, Melbourne i ara, París, on se la rep amb el rebombori i honors que tan bé dominen els mecanismes institucionals de l'àmbit cultural de la república.
El fons d'arxiu de Stanley Kubrick conté moltíssims i valuosíssims documents de treball. Estem parlant de guions, correspondència diversa, documents de recerca, fotos dels rodatges, vestuari i accessoris.
L'exposició, que va resseguint tots els films del cineasta, també repassa les pel·lícules que no va arribar a fer: per descomptat, «Napoleó», però també «Aryan Papers», el seu projecte sobre els camps de concentració. Per la seva dimensió, ocupa dues plantes de l'edifici de Frank Gehry i s'hi poden veure des de maquetes a gran escala, fins a instal·lacions digitals interactives.
Paral·lelament, s'hi projecta una retrospectiva integral de Stanley Kubrick i un cicle de pel·lícules que mostrarà fins a quin punt l'obra del director de Paths of Glory o Lolita ha arribat a influir altres films. I, amanint-ho, tot de taules rodones i conferències.
La Cinemateca també n'ofereix una perllongació didàctica i en xarxa , a través d'una exposició virtual. I simultàniament, a través de www.cinematheque.fr ens posa a disposició el treball de grafistes, videastes, estilistes... és a dir, tota una generació de creadors amb talent ha fet al decurs dels darrers 15 anys amb l'obra de Kubrick, sigui per a retre-li homenatge, sigui per a qüestionar-lo, etc.
I si la filmoteca de París, lògicament, aprofita l'avinentesa per fer un desplegament editorial, Warner Bros. treu al mercat un pack amb 19 DVD, presentats en format d'album i amb pròleg del crític Michel Ciment.
Finalment, el Festival de Canes celebra també aquest Any Kubrick, amb tot d'activitats, d'entre les quals ja s'ha anunciat la projecció de la còpia digital restaurada de Taronja mecànica, amb la presència de l'actor Malcolm McDowell, i remarcant-ne el fet que enguany coincideix el 40è aniversari de l'estrena del film.
Federico Fellini (Rímini, 1920 - Roma, 1993) està considerat avui un dels artífexs més importants de la modernitat cinematogràfica. La seva filmografia construeix un món particular, privat i personal, d’imatges visuals líriques i poètiques. La seva obra altera les regles de la narració, desconstrueix el relat i concep de nou el cinema, amb llibertat absoluta i al marge dels corrents. D’aquesta manera, s’erigeix en una valent defensa de la imaginació com a categoria cognoscitiva i comprensiva vàlida. Aquesta exposició, centrada exclusivament en les imatges, explora l’univers fellinià com en una mena de laboratori visual: inclou més de quatre-centes obres i s’hi propicia el diàleg entre les imatges fixes i les imatges animades. Es presenta Fellini a través de les seves diferents obsessions i s’exploren les seves fonts d’inspiració com a matèria primera del seu procés creatiu. No es tracta d’una mostra estrictament cronològica ni filmogràfica: s’aborda més àmpliament el segle del cinema (que també va ser el seu segle), i el segle de la premsa, la televisió, la publicitat i els mitjans de comunicació en general. En una paraula: imatges (text de presentació de l'exposició)
Considerat un dels artífexs de la modernitat cinematogràfica, el cineasta Federico Fellini (Rímini, 1920 – Roma, 1993) altera a la seva obra les regles de la narració, desconstrueix el relat i reconcep el cinema amb una llibertat absoluta. La seva filmografia constitueix un món particular, privat i personal, d’imatges líriques i poètiques, i s’erigeix en una defensa valenta de la imaginació com a categoria cognoscitiva i comprensiva vàlida.
Federico Fellini. El circ de les il·lusions, organitzada per l’Obra Social ”la Caixa” i NBC Photographie, posa un èmfasi especial en les obsessions de Fellini, les imatges que el van inspirar, les que va somiar i les que va construir. Així, s’atura en aspectes inherents al món fellinià com ara la dona en tot el seu polimorfisme, l’ambigüitat del seu sentiment religiós, la psicoanàlisi i els somnis, o la seva relació amb els mitjans de comunicació. La mostra aplega una iconografia diversa, amb més de 400 peces entre fotografies, dibuixos, revistes, còmics, cartells, entrevistes i extractes de films, alguns dels quals són inèdits fins ara. Tot plegat, amb el doble objectiu de posar en relleu els mecanismes de la creació felliniana i explicar tot el seu cinema a partir d’una nova mirada que abordi d’una manera més àmplia el segle XX, el segle del cinema, de la premsa, de la televisió i de la publicitat: la fàbrica de les imatges. Han col·laborat en la realització de Federico Fellini. El circ de les il·lusions la Fondation Fellini pour le Cinéma (Sion), la Fondazione Federico Fellini a Rímini i la Cineteca di Bologna, i la mostra es podrà veure a CaixaForum Barcelona fins al 13 de juny.
La mostra Federico Fellini. El circ de les il·lusions, comissariada per Sam Stourdzé, es podrà veure a CaixaForum Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8) del 17 de febrer al 13 de juny de 2010. (text de difusió de l'exposició)
El MOMA de Nova York dedica una exposició a Tim Burton, fins el 26 d'abril de 2010 -esdeveniment, doncs, del qual en parlaré en una altra ocasió-. I els organitzadors van demanar a Burton que els fets un petit curtmetratge de presentació: una delícia burtoniana! Aquí el tenim:
Llegim al text de presentació: Identitat, Memòria, Revolta i Desencís són els quatre àmbits que marquen 'Un cinema en transició', una exposició que no pretén només recuperar la nostàlgia d'un temps i d'un país, sinó també establir alguns interrogants sobre tot allò que el cinema de la transició va ser incapaç d'arribar a fer.
Exposició Un cinema en transició. Les pel·lícules del canvi polític a Catalunya (1975-1981). Dates 23.03.2009-14.06.2009. Àmbit exposició Museu del CInema de Girona -Carrer de La Sèquia, 1, Girona-. Producció Museu del Cinema. Comissaris Àngel Quintana i Marta Sureda. Hi participen Filmoteca de Catalunya, Arxiu-Col·lecció Lluís Benejam, Arxiu Municipal del Girona, Videoplay Serveis, La central del curt. Amb el suport de Memorial Democràtic. Amb la col·laboració de l'Institut del Cinema Català, Fairplay Produccions, Video Mercuri, Francesc Bellmunt, Josep M Forn, Gonzalo Herralde, Mª Antonia Marroñero, Joan Martí, Ventura Pons, Pere Portabella, Martí Rom, Llorenç Soler, Divisared i Cinema i Televisió S.A
FOTO Caràtula d'una edició en DVD de La ciutat cremada, d'Antoni Ribas
Que Agustí Villaronga no hagi pogut fer la versió cinematogràfica de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, deixa en evidència el nostre país i, al capdavant, els nostres governs, pel que fa a la política i a la cultura cinematogràfica. Ho he escrit diversos cops, ho he repetit mil i una vegades des que, a final dels vuitanta ens va embalar el projecte i a mesura que han passat els anys s'ha anat constatant que res de res. I ho torno a dir ara, just l'endemà que se'ns anunciï que, anant bé d'aquí a un any tindrem una Llei del Cinema que hauria de començar a capgirar moltes coses. Sembla una ironia del destí que just als mateixos diaris que el 5 de març s'han fet ressó d'aquestes bases per a una nova situació jurídica, hagi sortit publicada la notícia de l'exposició, a la Virreina barcelonina, sobre una pel·lícula que no s'ha fet, una novel·la que no es va acabar i un poble que no existeix -en paraules del comissari de l'exposició, a l'Avui-.
Ja que no hem tingut en pantalla La mort i la primavera, de Villaronga, valdrà la pena que ens atansem fins a la Virreina, de Barcelona, per a il·lustrar-nos sobre aquell projecte que ens va il·lusionar, per xalar amb el que hagués pogut ser una obra valenta, basada en un text d'un parell de nassos, reflex de la capacitat d'una cultura per superar-se, testimoni d'un país que tenia coses a dir al món i de dir-les també des del cinema.
Articles publicats sobre l'exposició:
Imatges per fer-se. (Imma Merino, elpunt.cat, 27.03.2009) evoca l'experiència de llegir 'La mort i la primavera', de Mercè Rodoreda, i ens regala el testimoni de la seva emotiva visita a l'exposició sobre el film que n'havia de fer Agustí Villaronga.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
