Una comèdia musical a la Jacques Demy és el que presenta a Canes 2007 l'escriptor i director francès Christophe Honoré, amb un títol del tot significatiu: Les chansons d'amour. Avalat per l'astut productor portuguès Paulo Branco i per l'èxit que tot just l'any passat aconseguí amb la comèdia Dans París, també protagonitzada pel seu actor darrerament imprescindible, Louis Garrel, l'entrada en competició posa Honoré davant un repte difícil de superar, per com n'és encara d'immadura la seva carrera cinematogràfica. Tanmateix, compta a favor seu, el probable efecte agradablement estovador que pugui exercir sobre els festivalers. Algunes notes sobre la trajectòria de Christophe Honoré, les trobareu anant a "Vull llegir la resta de l'article"
Fotografia: Christophe Honoré i Louis Garrel, durant el rodatge de Les chansons d'amour
Amb juvenil vocació de pintor, el nord-americà James Gray decidí dedicar-se al cinema en descobrir les pel·lícules de Francis Ford Coppola, a l'institut d'ensenyament secundari. Revelat a la Mostra de Venècia amb Little Odessa (1994), no va caure en la temptació dels grans estudis i ha mantingut una independència respecte el sistema de Hollywood que l'ha dut a una carrera d'escassos títols, l'existència dels quals han estat literalment possibles gràcies a la intervenció de productors que aposten per ell. El 2000 va presentar a Canes la seva segona pel·lícula, la no prou ben valorada The Yards / L'altra cara del crim i, set anys després, hi torna, amb el tercer llargmetratge, La nit és nostra / We Own the Night (produïda, entre altres, per Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg, que en són protagonistes, com ja ho van ser de 'anterior film de Gray).Algunes notes sobre la trajectòria de James Gray, les recull aquest article i podeu llegir-les anant a "Vull llegir la resta de l'article"
Fotografia: James Gray, al rodatge de La nit és nostra
Gairebé coincidint amb l'estrena de Zodiaca les nostres pantalles, David Fincher (el director de Seven i Fight Club) la presenta en competició a Canes 2007, a la recerca del prestigi d'un gran premi, que li falta a la seva prou exitosa carrera comercial. En aquest article, recullo algunes notes sobre la trajectòria de Fincher. Per seguir, cala anar a "Vull llegir la resta de l'article".
Per novena vegada els germans Coen seran presents a la Croisette, de Canes, (gairebé batent tots els rècords!) i per partida doble, ja que presenten a conscurs No country for old men i signen un dels 35 episodis del film col·lectiu Chacun son cinéma, realitzat en motiu del seixantè aniversari del Festival. Si voleu llegir algunes notes sobre la trajectòria de Joel i Ethan Coen, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article".
Fotografia: Ethan i Joel Coen, al rodatge de No Country for Old Men
Carn d'escàndol, la francesa Catherine Breillat (responsable de títols com Romace i Sex is comedy) presenta Une vieille maîtresse en la secció competitiva de Canes 2007. En aquest article recullo algunes notes sobre Catherine Breillat. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article"
Conegut especialment per l'exitosa Contra la paret / Head on / Contra la pared, Fatih Akin torna amb De l'altre costat, una nova història entre Alemanya i Turquia, que presenta a competeix per la Palma d'Or a Canes 2007. En aquest article, recullo algunes notes sobre Fatih Akin. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article".
Sofia Coppola neix el 14 de maig de 1971, a Nova York.
...
Néta de Carmine Coppola.Filla de Francis Ford Coppola i Eleanor Coppola. Germana de Gian-Carlo, Roman i Mary Coppola. Neboda de Talia Shire. Cosina, per part de l'oncle August Coppola, de Nicolas Cage, Christopher Coppola i Marc Coppola; per part de Talia Shire, cosina de Robert Schwartzman, Jason Schwartzman, John Schwartzman, Stephanie Schwartzman i Matthew Orlando Shire. És a dir, Sofie Coppola no tan sols pertany a una família "de cine", sinó que també els familiars són presents al seu cine –els Scwartzman, sobretot!–. A més, en el matrimoni amb el director –pel que fa al cas, director de videoclips de grups com Daft Punk, Fatboy Slim–Spike Jonze –matrimoni que va durar de 26.06.1999 a 09.12.2003–, no tan sols s'hi ha vist un reflex dels interessos musicals de Sofia, sinó que s'hi ha trobat una relació directa, personal i íntima –mal que ella ho negui– amb la situació d'Scarlett Johansson a Lost in Translation. Igualment, la seva vella amistat amb Quentin Tarantino –que l'esmenta en els crèdits d'algun dels seus films– gairebé acaba en relació sentimental, després que Sofia se separés de Jonze. El 28 de novembre de 2006, a París, Sofia Coppola ha tingut una filla -a qui ha posat de nom Rommy-, fruit del seu vincle amb el cantant Thomas Mars, del grup francès de pop-rock "Phoenix".
...
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Començo aquí una sèrie d'articles previs a l'estrena de Marie-Antoniette, de Sofia Coppola, a les Illes, Catalunya i el País Valencià. En aquest primer, parlo de la meva flaca pels Coppola i, en aquest context, comento la meva reacció en la primera visió de Marie-Antoinette. En un segon article, glosaré la figura de Sofia Coppola. En un tercer, penjaré un meu escrits sobre Virgin Suicides, de Sofia Coppola. I en un quart, el de Lost in Translation. Finalment, ja d'aquí a uns dies, penjaré el de Marie-Antoinette. I és que no pas cada dia un Coppola estrena pel·lícula...
En parlar de Marie-Antoinette miraré de ser objectiu, però deixeu que m'expliqui. Quan es tracta de parlar d'una pel·lícula d'un Coppola... sembla que jo formi part del clan: de Francis Ford -el pare- m'agrada tot el que ha dirigit, fins el que no agrada a ningú; de Carmine -l'avi- m'embadaleixen les bandes sonores; de Sofia -la filla- n'admiro d'allò més la sensibilitat, la personalitat de la seva jove mirada, el to de les seves pel·lícules; fins he experimentat una mena de cofoïa satisfacció "familiar" amb aquell llargmetartge titulat CQ, de Roman Coppola -el fill-; al seu dia, a l'època de Rumble Fish, de Cotton Club i de la Peggy Sue... em va afectar com afecta la mort d'un conegut, el traspàs de Gian-Carlo Coppola -el fill-, mort als 22 anys d'edat a resultes d'un accident aquàtic amb el fill de Ryan O'Neal-... Què hi farem! Suposo que hi deu tenir molt a veure el pes enorme que el cinema de Francis F. Coppola ha tingut en el moment clau de la meva formació cinematogràfica. Això sí, es veu que aquesta meva perversió afectiva s'acaba amb el cognom Coppola, perquè no l'experimento amb aquells dels clan que s'han canviat el cognom o l'han perdut: Nicolas Cage -el nebot, de nom real Nicolas Coppola i fill d'August Coppola, germà de Francis-, Talia Shire -la germana, de nom real Talia Coppola-, Jason Schwartzman -el nebot, fill de Talia Shire-...
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
