Guanyador de la Palma d'Or el 2006, amb El vent que belluga l'ordi, el britànic Ken Loach segueix al peu del canó amb el seu cinema de notable sensibilitat proletària, quan no directament militant. Enguany presenta en competició Buscant l'Eric, la història d'un home ja gran, carter, a qui la vida les hi engalta per tots cantons i, buscant la manera de reviscolar, troba l'esperança en el futbolista del Manchester United, Eric Cantona. El treballador i un seu ídol profà, la figura famosa i l'home senzill. Què n'ha tret, d'aquesta idea -original del mateix futbolista- el combatiu guionista Paul Laverty? Que n'ha fet Ken Loach?
Anant a Vull llegir la resta de l'article, l'esbós d'un perfil del cineasta i un primer esborrany de la seva flmografia, amb alguns dels comentaris que he anat publicant sobre certes pel·lícules.
Ang Lee ha guanyat dos cops l'Ós d'Or del Festival de Berlín i també dues vegades el Lleó d'Or de la Mostra de Venècia; ha triomfat als Oscar i als Globus. Li falta el Festival de Canes. No és que no hi hagi participat: ha féu el 1997 amb la magnífica pel·lícula La tempesta de gel; però, tot i que va ser rebuda amb el reconeixement que es mereixia, per part de la crítica especialitzada i els festivalers en general, el Jurat li va girar l'esquena. I no s'ho va pas agafar gens bé, Ang Lee. Fins al punt que ha tardat dotze anys a tornar a la competició. Certament, el 2000 va fer servir el certamen de trampolí perfecte per a llançar mundialment Tigre ajupit, drac amagat, presentant-la però fora de concurs.
A priori, no sembla que hagi de ser precisament Taking Woodstock el producte que li permeti tenir una primera Palma d'Or. La història és la d'un noi de poble que, després d'una estada alliberadora a Nova York, ha de tornar al món decadent de la ruralia on els seus pares menen un hotel atrotinat, i, quan tot sembla que li anava de mal borràs, apareix la possibilitat de fer que un festival hippie es faci al terreny d'un seu veí i serà així com el mític Woodstock li canviarà la vida. Té tot l'aspecte de ser la típica pel·lícula d' Ang Lee; és a dir, que, al marge de quin gènere és el que toca, parla del conflicte entre els sentiments dels protagonistes i el context social que els ha tocat viure. Si a La tempesta de gel, era l'Amèrica de Nixon; a Sentit i sensibilitat, l'Anglaterra victoriana; a Tigre ajupit, drac amagat, la Xina antiga... ara toca l'època hippie. Serà de debò fidel a la seva filmografia o s'haurà posat al servei d'un producte "revival" dels que es dissenyen per explotar el petit filó dels records de tota una generació? La resposta, aviat.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, un breu perfil i la seva filmografia, amb enllaç als articles que, en aquest bloc, he anat penjant sobre les seves pel·lícules.
FOTO Emile Hirsch i Ang Lee, al rodatge de Taking Woodstock, d' Ange Lee
Amb La cinta blanca, suma un total de sis ocasions amb què Michael Haneke ha participat al Festival de Canes en la competició per la Palma d'Or. I encara hi hem de sumar tres participacions més, a la Quinzena dels Realitzadors. és evident, doncs, que l'austríac és absolutament un cineasta de Canes. Fins i tot vist des d'aquesta perspectiva, no resulta gens estrany el fracàs de la seva operació de versionar en clau nord-americana Funny Games l'any 2007, l'únic film seu que no ha passat per la Croisette.
Deixada enrere aquella aventura transatlàntica, Haneke torna al seu món centre-europeu, als ambients reclosos, a les tensions entre personatges 'retinguts', amb la violència com a llenguatge terrible, implacable. Fins i tot Haneke deixa el París de la seva exitosa Caché. Amb La cinta blanca sembla que ha congriat els elements necessaris per a una mena de regeneració. El 2005 es va empipar perquè el Jurat de Canes només li va atorgar el premi de Millor Director: comptava amb la Palma -el 2001 ja havia guanyat el Grand Prix, amb La pianista-. Veurem si enguany aconsegueix aquest màxim guardó, que tant i tant se li resisteix. Certament, Isabelle Huppert -precisament, premi a la millor interpretació femenina pel seu treball a La pianista- és ara al capdavant del Jurat; però això no vol dir necessàriament res: recordem que l'any passat Sean Penn tampoc premià Clint Eastwood i igualment havia estat premi a la millor interpretació masculina per un film d'Eastwood -Mystic River-.
Per mi, el millor Haneke és el claustrofòbic, el de 71 fragments d'una cronologiade l'atzar, Benny's video, Funny Games; m'interessa menys quan es posa massa al·legòric -El temps del llop- o es preocupa excessivament de narrar o tractar coses ja molt bugadejades -com passa a La pianista-. Capítol a part, Caché: obra lliure i alhora de síntesi del seu cinema, digna d'elogi. I li comprenc l'operació de versionar, en clau americana, Funny Games: no va resistir la temptació de tastar el cinema nord-americà i, conscient, va voler quedar lligat amb la seva pròpia trajectòria mitjançant un salvavides, que alhora li permetia "universalitzar" a l'imaginari occidental -que és el ianqui- les reflexions del seu film primmigeni, de coordinades germàniques.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, trobareu el perfil i la filmografia de Haneke, amb notes i reculls de crítiques meves, en el format antic amb què, fins fa no gaire recapitulava el material. Es tracta d'un dossier no prou revisat ni actualitzar al format que ara mateix faig servir.
Jane Campion torna a la competició del Festival de Canes setze anys després d'haver-hi triomfat amb la romàntica poesia d' El piano, protagonitzada per Holly Hunter, Harvey Keitel i Anna Paquin. I ho fa amb Estrella brillant, evocació de la història d'amor entre un dels més destacats poetes britànics del romanticisme, John Keats i la veïna, Fanny Brawne. Hi ha trobat l'estat de forma creativa d'aquella exitosa pel·lícula del 2003 o serà un nou, deseperat i frustrant intent d'aconseguir-ho a base de copiar-se a si mateixa? Perquè, des d' El piano, la carrera de Jane Campion no ha estat a l'alçada de les expectatives que ella mateixa havia creat i, topant amb els seus límits estilístics i temàtics, no ha parat de copiar-se a si mateixa, forjant-se una desmanegada, irregular, escassa carrera cinematogràfica. Ara esclava del prestigi de l'obra literària adaptada o del repartiment de luxe que les productores li han posat a disposició; ara enlluernada per les característiques que fan excepcionals els seus personatges femenins; ara passant-se de rosca amb l'erotisme -d'altra banda essencial al seu cinema- o amb l'esteticisme -en ocasions molt ben portat-; ara rabejant-se en la poca-solta del seu humor de fugides de to i gracietes postmodernes..., el cas és que no ha sabut superar aquests seus topants artístics i la seva filmografia ha anat caient pel pedregar. Veurem si l' "Estrella brillant" de Keats la hi retorna, l'estrella... o si acaba d'estrellar del tot.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, perfil de Jane Campion i la seva filmografia. Als arxius, adjunts, la meva crítica de Holly Smoke i la crònica que vaig fer d' El Piano a Canes 1993.
Ja ho he escrit en més d'una ocasió: no lligo amb la manera que té Isabel Coixet de fer cinema. Les seves pel·lícules tenen es pot dir sempre un bon potencial temàtic, però el tractament visual que els dóna -entre l'esteticisme de caire publicitari i una ostensible mímesi de les aportacions d'altres- i la seva obsessió per explicar massa les històries -amb una preponderància del llenguatge verbal al de les imatges-, acaben per donar productes que semblen més importants del que realment valen i més pregons del que realment són, com si parlessin de qüestions de gruix quan de debò el que ens està oferint és molt més superficial i d'aparença volgudament llustrosa.
No puc negar -i evidentment no ho faig- que, amb pel·lícules com Coses que mai no et diré, Mi vida sin mi, La vida secreta de les paraules o Elegy ha interessat molta gent. I que els programadors dels certamens internacionals li paren atenció: ha participat en competició a Berlín en dues ocasions -i n'ha estat membre del Jurat aquest mateix 2009-, ha estat a Venècia i enguany torna al Festival de Canes, ara debutant en la competitiva, amb Mapa dels sons de Tòquio, que protagonitza Sergi López, envoltat d'un repartiment d'actrius i actors japonesos.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, un cert perfil d'Isabel Coixet i la seva filmografia com a directora de cinema. Als arxius, les fitxes d'un parell de films de la cineasta catalana, amb enllaços als articles que hi he dedicat en aquest bloc.
Fóra pas exagerat afirmar que Elia Suleiman exerceix ara mateix de "cineasta nacional palestí". Nascut a Natzaret el 1960 i després d'estar-se a Nova York dels 21 anys d'edat fins als 33, el 1994 tornà a Jerusalem per atendre l'encàrrec de la Comissió Europea, de crear la Facultat de Cinema i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Birzet. A la seva filmografia, que comença estant als Estats Units, Palestina, el seu poble i l'ocupació israeliana ocupa el tema central i es pot dir exclusiu. El punt de vista que sol prendre-hi és el peronal, interpretant-les ell mateix i narrant històries inspirades en la seva família -en el sentit ample del terme- o en vivències pròpies. Paga la pena veure-li el documental Guerra i Pau a Vesoul, en què conjuntament amb el cineasta israelià -també compromès amb la pau- discuteixen sobre la situació en aquells territoris, les seves respectives ciutats... Enguany, al Festival de Canes hi presenta El temps que queda, en què evoca la història del seu pare des de l'ocupació del seu país per l'exèrcit israelià fins a l'actualitat.
El perfil d' Elia Suleiman i la seva filmografia, anant a Vull llegir la resta de l'article. Als arxius, adjunts, les fitxes de les seves pel·lícules més significatives i un article sobre Intervenció divina, el film que presentà a Canes 2002.
Molts de nosaltres, a Pedro Almodóvar, com a cineasta, l'hem vist néixer i crèixer. Hem estat testimonis de com se l'admirava i detestava, de com deixava de ser un eixelebrat de la "movida" i mirava de donar forma cinematogràfica al seu món interior. Un món regat de clàssics del cinema, de formes ben diverses de la cultura popular espanyola del tardofranquisme reciclades en clau postmodern i amb tremp d'un cert "underground" del Manzanares. Li hem descobert pel·lícules de pes i suggerents i alhora ens hem trobat que el noi, llest com la gana, movia bé les peces per mantenir una clientela fidel, primer, i per aconseguir un prestigi i un reconeixement internacional, després. La seva és una filmografia en què els films d'implicació personal van de bracet amb productes força calculats i sovint, una i altra característica coincideixen en una mateixa pel·lícula. Tanmateix, és innegablement un autor dels importants a escala mundial en aquestes darreres dècades, al marge de les més gran o més petita profunditat que atresori la seva obra, i en dóna fe que, enguany, ell -amb Los abrazos rotos -, i Quentin Tarantino -tot un altre personatge!- estiguin destinats a ser el principal reclam del Festival de Canes.
El perfil de Pedro Almodóvar i la seva filmografia, anant a Vull llegir la resta de l'article. D'alguns títols de la filmografia, en trobareu enllaços amb les fitxes que hi ha en aquest bloc; de la resta, en trobareu les fitxes als arxius, adjunts. I recordeu que podeu evocar amb imatges part de la trajectòria d'Almodóvar, clicant aquí: [Retalls d'Almodóvar]
L'any passat ja m'ensumava que podia ser precipitada la presència de Brillante Mendoza a la Competició del Festival de Canes i, després de veure'n la pel·lícula, Serbis, em va semblar un error haver-la-hi programada. No cal que us digui, doncs, que poca gràcia m'ha fet l'anunci que enguany hi torna, amb Kinatay, per explicar la història d'un noi que, havent de fer calés per casar-se, troba una feina prou ben pagada, però que comporta liquidar una dona.
La seva presència al certamen no la podem desvincular de l'atenció que enguany paren precisament al cinema d'autors filipins d'ara mateix, Recordem que, fora de concurs, s'hi podrà veure obres de Raya Martin i Adolfo Alix. I ja ho té això, Canes: de sobte, aposta fort per una cinematografia, l'exprem, si convé se'n fa una bola i, si tot plegat resulta que no n'hi havia per tant, a continuació se'ls oblida absolutament. És, per exemple, el que van fer als anys noranta amb els cineastes de les antípodes -Austràlia, Nova Zelanda-. A més, cal reconèixer-ho, Serbis va ser ben acollida per algun sector de la crítica. Veurem, doncs, si Brillante Mendoza esdevé la punta de llança del "fenomen filipí" i/o el cineasta de referència d'aquesta temporada per aquests sectors de la crítica; si em confirma o desmenteix la mala impressió que em causà amb Serbis... Veurem!
Xavier Giannoli passa per ser el productor d' Olivier Assayas, pel fet que, efectivament ho estat de Demonlover (2002) i Clean (2003); però la trajectòria cinematogràfica de Giannoli és la del noi que, amb vint-i-un anys, ja està dirigint curtmetratges i als vint-i-sis guanya la Palma d'Or del Curtmetratge i un César. Certament cinèfil, el 1999 dedica un documental a la pel·lícula À nos amours, de Maurice Pialat, i finalment el 2003 debuta al camp dels llargmetratges.
El seu cinema jo el descriuria com discret, tant perquè ell mateix no atresora cap gran personalitat autoral, com perquè demostra una clara vocació d'explicar històries sense gran rebombori ni pretensions. Històries al voltant l'amor, de la malaltia d'amor, de l'amor impossible, de l'atracció irrefrenable... Amb un to amable, estimant-se els personatges i els actors que els interpreten: a les seves mans, el Gérard Dépardieu que semblava perdut va reviscolar, mal fos fugisserament, a Quand j'étais chanteur.
Enguany torna a la competició del Festival de Canes amb Tot primer (À l'origine / In the Beginning), amb François Cluzet, Emmanuelle Devos i Gérard Dépardieu: dramàtica comèdia sobre un delinqüent d'estar per casa que ensarrona tota una regió fent-se passar per encarregat d'una obra pública i se'n surt, fins que topa amb l'alcaldessa d'un petit poble... que el trasbalsarà en descobrir-li que en aquest món hi ha una cosa anomenada amor. Segurament simpàtica, probablement molt ben interpretada, es fa difícil tanmateix que estigui a l'alçada -ni tan sols s'acosti- al que els seus compatriotes Laurent Cantet i Arnaud Desplechin van aportar l'any passat al certamen. I al damunt li han tocat, de companys de viatge, entre d'altres, el venerable Alain Resnais i el sorollós Gaspar Noë.
D'entre els cineastes de la generació que podem anomenar de Tiananmen, destaca poderosament Lou Ye. Nascut a Xangai el 1965, va viure en primer persona l'esclat de llibertat del jovent universitari del seu país, mentre estudiava Cinema a Beijin i, per tant, du al damunt la patacada que ha significat la fi d'aquella esperança. La seva carrera professional ha estat totalment marcada per la repressió de les autoritats comunistes xineses i, contrastadament, pel ressó que les seves escasses pel·lícules han tingut als festivals europeus. En setze anys, tan sols ha pogut rodar quatre llargmetratges; però tots han despertat l'interès de certamens com Rotterdam i Canes, així com d'amplis sectors de la crítica internacional. Joves plens de vida que topen de ple amb les circumstàncies polítiques, socials, econòmiques... que no poden esquivar, són sempre els protagonistes dels seus films, amarats tan de pessimisme i desencant com de voluntat de denúncia. Després de Weekend Lover (1993), Suzhou River (2000) i Purple Butterfly (2003), Lou Ye, a Summer Palace (2006) posà en pantalla directament la història que l'ha marcat per sempre: l'exaltació i posterior frustació de la generació de Tiananmen. Però el preu que n'ha pagat és alt: les autoritats xineses li han prohibit de dirigir cap altre pel·lícula al seu país durant cinc anys, perquè no haver demanat l'autorització de la censura per dur-la a Canes. De manera que Nits d'embriaguesa primaveral, la cinta que presenta enguany al Festival l'ha hagut de fer -altre cop- absolutament d'esquenes al govern. De fet, segons que informa l'agència France Presse, en fer-se'n pública la selecció, un diari xinés se n'ha fet ressó, però sense dir ni ase ni bèstia que Lou té prohibit filmar al seu país; així sí, remarquen es tracta d'un autor les pel·lícules del qual "es veuen poc a la Xina" -quina barra!- i expliquen que Nits d'embriaguesa primaveral s'ha finançat amb capital de Hong Kong i francès. Així doncs, programar-la, veure-la, estrenar-la, parlar-ne esdevindran actes en favor de la llibertat d'expressió i en defensa dels cineastes represaliats. Pel que fa a l'argument, aquesta nova pel·lícula retroba la vena del cineasta per celebrar l'apoteosi dels sentits i explica com una gent contractada per espiar la infidelitat d'un marit queden xuclats pel remolí eròtic, sensorial, d'embriaguesa primaveral, que descobreixen.
Anant a Vull llegir la resta de l'article: el perfil i la filmografia de Lou Ye. Als arxius, adjunts, fitxes d'alguns films (amb enllaços informatius) i el comentari meu sobre un dels films anteriors de Lou Ye.
Actriu i presentadora de la televisió britànica, Andrea Arnold ha anat entrant al món del cinema de mica en mica, però amb passes molt fermes. Entre 1997 i 2003, els seus curtmetratges van anar congriant una munió de premis, arribant, amb Wasp (2003), a l'Oscar del Millor Curt d'Imatge Real. El guió del seu primer llargmetratge, Red Road, el va escriure al Sundance Screenwriters Lab el 2005 i l'any següent el presentava discretament a la competició del Festival de Canes: hi guanyà el Premi del Jurat i la pel·lícula, va començar així una notable carrera internacional, que convertí Andrea Arnold en un reconegut valor emergent.
Les històries d'Arnold ens parlen de personatges abocats a alguna mena de soledat, que viuen en condicions més o menys precàries, en entorns marginals. El seu és un cinema de realisme brut filtrat per l'objectiu estilitzador de la càmera. Aquest 2009 torna a la competició de Canes, amb Fish Tank, la història d'una noia expulsada de l'escola, rebutjada pels amics i que, per acabar d'adobar, es troba sobtadament que la mare ha dut a casa un perfecte desconegut convertit en nou company, amb la promesa que les farà de debò felices...
Anant a Vull llegir la resta de l'article, el perfil i la filmografia d' Andrea Arnold. Als arxius, adjunts, les fitxes de les pel·lícules anteriors de la directora.
Nascut el 9 de novembre de 1939 i amb més de quatre dècades a l'esquena com a director cinematogràfic, l'italià Marco Bellocchio atresora una filmografia absolutament marcada per la seva evolució ideològica personal i per la transformació que, al llarg de tots aquests anys, s'ha produït a la societat italiana, amb la qual ha mantingut, des del primer moment, una relació conflictiva. Combatent maoista, impactà ja amb la seva 'opera prima' I pugni in tasca (1965) i, al decurs de la dècada dels setanta, practicà un cinema de denúncia contra les principals institucions socials -la religió, l'exèrcit, la premsa, etc.-. Amb el pas dels anys i davant l'estat de les coses, es comença a qüestionar alguns aspectes ideològics i, pel biaix de la psicoanàlisi, focalitza l'interès en el conflicte entre l'individu i la societat, entre la singularitat i la 'normalitat' convencional, ressituant-hi el tractament de les seves inquietuds autorals: la família com a cau d'opressió, l' Església com a cleda sinistra la revolta com a acte de llibertat... Autor de bon de veres, ha dut al seu terreny obres d'autors com Pirandello, Radiguet o Von Kleist. Sensible al paper que la seva generació ha tingut a les darreres èpoques, ha tocat de cara un fenomen com el de les Brigades Roges. Qualificat reiteradament de transgressor, subversiu, rebel i escandalós, enguany es presenta a Canes amb Vincere, sobre la tràgica dissort d'una amant de Mussolini i del seu fill: història d' Itàlia, clavagueres del poder, repressió psiquiàtrica, rebel·lió contra l'ordre establert, connivència de l'Església amb els feixistes... el material Bellocchio hi és. Veurem què n'ha tret.
Carmen Castillo serà a Girona els dies 19 i 20 de febrer de 2009, on farà una conferència, assistirà a la projecció dels seus documentals La flaca Alejandra (1994) i Calle Santa Fe (2007), participant en el col·loqui amb els assistents. Actes que comptes amb el suport de Museu Memorial de l’Exili (MUME), Grau en Comunicació Cultural de la UdG, Grup de Recerca “Història, Memòria i Identitat” de la UdG (Institut de Recerca Històrica. Seminari permanent d’estudis polítics i culturals), Càtedra d’Art Contemporani de la UdG, Cinema Truffaut, Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes.
Carmen Castillo (Santiago de Xile, 1947) va formar-se com a historiadora. Militant del Movimiento de Izquierdas Revolucionario (MIR) des de finals dels anys seixanta, treballa al Palau de la Moneda durant el govern de Salvador Allende. Després del cop d’estat militar de l’11 de setembre de 1973, viu clandestinament a Santiago amb el seu company, el líder mirista Miguel Enriquez, i les seves dues filles, de quatre anys. El 5 d’octubre de 1974, els militars assalten la casa clandestina, al número 724 del carrer Santa Fe, i maten Miguel Enriquez, mentre que Carmen Castillo, embarassada, és greument ferida. Traslladada a un hospital, se salva, però el fill no sobreviurà a conseqüència de les ferides. L'expulsen del país i comença un llarg exili que, malgrat els seus retorns periòdics a Xile a partir de finals dels anys vuitanta, en certa manera encara continua. Resident a Paris, hi fa una altra vida o, com diu ella mateixa, hi existeix. Escriu sobre la resistència contra la dictadura, la memòria dels absents i l’experiència de l’exili a Un jour d’octubre a Santiago, Ligne de fuite i, junt amb la seva mare, l’escriptora Monica Echevarria, Santiago-Paris, el vuelo de la memoria. Treballa com a documentalista per a la televisió pública francesa i la cadena Arte. Entre altres documentals, ha dirigit o codirigit Les murs de Santiago (1983); Etat de guerre: Nicaragua (1984); La flaca Alejandra (1994); La véridique légende du sous-commandant Marcos (1994); Inca de Oro (1995); Le bolero, une éducation amoureuse (1997); María Félix, l’insaisissable (2002); Jose Saramago, le temps d’une mémoire (2004). L’any 2007 presenta el seu primer documental cinematogràfic: Calle Santa Fe.
El programa d'actes de Carmen Castillo a Girona, anant a Vull llegir la resta de l'article. Als arxius, adjunts, els textos sobre els dos films que s'hi projecten, que conjuntament amb el del perfil de Carmen Castillo, m'ha facilitat amablement l'organització de l'acte.
FOTOCalle Santa Fe, de Carmen Castillo
Arxius:La flaca Alejandra- Text sobre aquest documental dedicat a la dona que es convertí en símbol de la traïció|Calle Santa Fe- Text sobre el documental en què Castillo mira des d'avui aquell passat no gens llunyà
El personatge Albert Serra està agafant cada vegada més volada mediàtica a casa nostra. Gràcies als premis Gaudí, ha passat de ser "aquell de Banyoles de qui diuen que a fora tant els agrada i tan de prestigi té entre la crítica i alguns festivals" a convertir-se en objecte d'atenció dels nostres mitjans. Em sembla que ja es multipliquen per molts més els que han parat atenció al que Albert Serra diu, comparat amb els que van a veure la pel·lícula. Esperem que, tanmateix, això ajudi a fer que més espectadors s'animin a anar al cine i contemplar El cant dels ocells. Tot i que la pel·lícula és el que és i com és, per la qual cosa no sé pas si aquests mateixos consumidors mediàtics estaran gaire predisposats a gaudir de la proposta cinematogràfica del del Pla de l'Estany.
El 22 de desembre i gràcies a Judith Vives (bloc Espai Isidor), vaig saber que Sofia Coppola havia fet un anunci per a Dior -per a la colònia Miss Dior Chérie-, en què hi ha una referència visual al parisenc globus vermell de Hou Hsiao-hsien -Le voyage du ballon rouge (2007), fet a partir d' El Globus Vermell, d'Albert Lamorisse (1956)-. Divendres, dia 9 de gener, va ser CommeAuCinéma que en va parlar -Sofia Coppola pour Dior- i explica que Amb l'esperit de la Nouvelle Vague parisenca dels anys setanta, la jove model Maryna Linchuk es passeja per un París lluminós i idíl·lic, menja dolces, s'enlaira amb globus, mentre sona "Moi je joue" de Brigitte Bardot. Francament, sembla la versió "Marie Antoniette" d'un qualsevol anunci luxós de colònia d'aquests que ens han estat regant la pantalla televisiva les darreres setmanes. I, sí, és Sofia Coppola i la manera que té de filmar; sí, hi ha els globus vermells que m'amanyaguen el record de Le voyage du ballon rouge, de Hou Hsiao-hsien; però... com m'agradaria que la nena ens regalés un nova pel·lícula. Marie Antoinette és Marie Antoinette i és cert que hi hagué força gent que li volgué tallar el cap, a la cineasta; però, fins per als que li vam fer costat, s'imposa esperar que la nena ens faci aviat una nova obra cinematogràfica, que marqui un pas endavant en la seva trajectòria. No em fa gaire feliç veure-la "mariaantoniejant" en el camp publicitari, mentre em deleixo per trobar-me davant d'un seu nou film. Me n'alegro que visqui tan bé com sigui possible l'etapa maternal i que treballi en el camp de l'òpera; però, al món del cinema, ens cal l'aportació del seu talent, que no crec pas que s'hagi esgotat, ni molt menys. Val més que, massa a prop de Versalles, no se'ns aïlli luxosament del món, com la protagonista de la seva darrera pel·lícula... que ja sabem com va acabar!
Prestigiós director teatral, Sam Mendes s'ha forjat una notable personalitat cinematogràfica amb ben poques pel·lícules. Catapultat de seguida a l'èxit de públic, Oscars i crítica amb American Beauty (1999), no n'ha estat a l'alçada amb els films posteriors. Però si Camí de perdició (2002) apuntava a una possible esclerosi creativa i a una perillosa voluntat de mantenir el renom amb un cinema de "qualité", ho va desmentir amb Jarhead (2005), d'impossible èxit comercial i notable treball de posada en escena. Tanmateix, l'operació de juntar els protagonistes de Titànic (James Cameron, 1997) i adaptar Revolutionary Road, que es presenta com un nou "Gran Gatsby", obre un notable interrogant, que no tancarem fins que hàgim pogut veure la pel·lícula: es tracta d'un treball a l'alçada del talent de Sam Mendes o d'un producte destinat a cobrir la quota de "qualité" a la temporada de premis? La resposta, a final de gener. Mentrestant, em permeto de penjar aquest apunt, en què, anant a Vull llegir la resta de l'article, trobareu reproduït un petit treball personal que, sobre Sam Mendes vaig elaborar ja fa temps i al qual he afegit l'enllaç amb l'article d'aquest bloc sobre Jarhead.
El 16 de juny, el cineasta Youssef Chahine, de 82 anys d'edat, va patir una hemorràgia cerebral a Egipte, el van traslladar immediatament a París on el van operar la nit del 17 al 18 de juny i, al cap d'un mes segueix en estat de coma. Ahir mateix, van retornar-lo a El Caire, per ingressar-lo a l'hospital militar de Maadi, al sud de la ciutat.
Sens dubte, es tracta del director de cinema d'Egipte més conegut i reconegut internacionalment i bona prova en dóna l'interés permanent que, per la seva salut, han mostrat tant les autoritats del seu país com personalitats destacades del cinema.
Coincidint amb l'estrena de Fay Grim, volia penjar en aquest bloc una sèrie d'articles sobre Hal Hartley i la seva filmografia més destacada. Tanmateix, els preparatius d'un viatget que faré ben aviat no m'han permès enllestir-ho i, per altra banda, deixar-ho per més endavant no em fa el pes. O sigui que finalment faig el següent: ara penjo aquest "post" sobre Hartley, pendent d'alguns retocs i sense els apartats dedicats a estil i temàtiques, que hi afegiré d'aquí a unes setmanes. I de la filmografia, tot seguit en publicaré els que he preparat aquests dies, sobre La increïble veritat i Trust; més endavant, tinc intenció d'arrodonir-ho amb articles sobre Simple men, Amateur i alguns altres dels seus films.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
