Ajudant de direcció de Wim Wenders a París, Texas -1984-, i El cel sobre Berlín (Der Himmel über Berlin | El cielo sobre Berlín | Les ailes du Désir) -1987-; així com de Jim Jarmusch a Down By Law -1986-, de Jacques Rouffio i Jacques Kirsner a La passante du sans-souci -1982-; de Costa-Gavras, a Hanna K -1983-, havent-ho estat (la dècada anterior) d' Eduardo de Gregorio, a Serail -1976-; de Robert Enrico, a L'empreinte des géants -1979-, Le vieux fusil -1975- i Le secret -1974-; de Dusan Makavejev a Sweet Movie -1974-, Claire Denis va debutar com a directora el 1988 i és autora d'onze llargmetratges, de diversos treballs per a la TV (d'entre els quals, un documental signat amb Serge Daney sobre Jacques Rivette, amb qui havia col·laborat), així com ha participat en un film col·lectiu amb Godard, Bertolucci, Menzel i Figgis i d'haver-ne signat un altre amb Costa-Gavras i Catherine Breillat... i tanmateix, White Material -2009- és el seu primer film que s'estrena comercialment al sud del Pirineus.
Nascuda a París el 21 d'abril de 1948, al cap de pocs mesos la mare ja se l'endú al Camerun, on té el marit treballant-hi com a funcionari. La menuda Denis s'hi estarà fins als 14 anys quan, malalta, ha de tornar a França. Solitària i fantasiosa, es passa hores i hores a la seva habitació de Marly-le-Roi, llegint, escoltant la música que emeten les ràdios britàniques i no tardarà gaire a agafar gust al cinema. Es casa (molt aviat) amb un fotògraf que l'engresca a estudiar cinema a l' IDHEC (Institut Des Hautes Etudes Cinématographiques) i d'on en surt graduada el 1972. De seguida comença a treballar com a ajudant de direcció, tasca que desenvoluparà durant molt anys (com ja hem remarcat) en una carrera ascendent i que, segons sembla, va experimentar una inflexió definitiva durant el rodatge de París, Texas, de Wenders: el treball de l'alemany amb els paisatge americans li hauria desvetllat el delit de posar a la pantalla l'univers de la infantesa. I és així que el 1988 enllesteix Chocolat (la vida d'un matrimoni de raça blanca entre els negres, poc abans de la independència del Camerun), que entra en competició a Canes 1988, la hi nominen als César i obté un cert ressó crític.
La seva estada a l'Àfrica l'ha marcada pregonament i es projecta d'una manera o altra al llarg de gairebé tota la seva filmografia. El seu segon llargmetratge, Man no run -1989-, segueix la primera gira francesa d'un grup camerunès, hereu elèctric dels ritmes ancestrals del Bikutsi. A Se'n fout la mort -1990-, els protagonistes són dos immigrats de raça negra (embolicats en les clandestines baralles de galls), interpretats per sengles actors habituals de la directora i que han menat una trajectòria notable dins del cinema produït a França: Isaach de Bankolé i Alex Descas. I a J'ai pas sommeil, seleccionada el 1994 per Un Certain Regard, de Canes, un altre immigrant negre (assassí homosexual i transvestit) és el personatge central de la reconstrucció d'un famós cas criminal a París.
L'actor Grégoire Colin, també ben fidel a Claire Denis, va guanyar el premi de Millor Interpretació Masculina a Locarno 1996, pel seu paper a Nénette et Boni (la història de dos germans que topen, havent crescut separats ran del divorci dels pares). Colin va haver de caracteritzar el seu personatge d'una manera prou femenina, gairebé assexuant-lo, depilant-se totalment i posant-se roba andrògina, si no directament de dona. El cos va adquirint cada cop més rellevància al cinema de Denis, sobretot a partir d'aquest film (per cert, Lleopart d'Or, premi interpretatiu per a Valeria Bruni-Tedeschi -a més del de Colin- i menció especial del Jurat Ecumènic a Locarno 1996). Així és que el 1999 signa Beau Travail, exploració del cos viril mitjançant una unitat de la legió estrangera al golf de Djibouti, i el 2001 presenta a Canes, fora de competició, Trouble Every Day, relat de vampirs urbans, en què Vincent Gallo és un investigador americà de viatge de noces a París i víctima d'un mal estrany que visita un seu amic metge (Alex Descas) totalment ocupat a protegir la seva pròpia dona (una Béatrice Dalle especialment sanguinolenta), afectada de la mateixa malaltia...
Amb el seu estil, que rebutja els diàlegs explicatius, el 2002 i a Vendredi soir, relata de manera es pot dir minimalista l'aventura d'una nit de divendres: la d'una dona prou ordenada que, atabalada dels preparatius per a anar-se'n a viure amb el seu xicot, surt amb el cotxe per anar a sopar amb uns amics, però, enmig dels embussos de trànsit, topa amb un autoestopista vestit de cuir que li puja al cotxe i els brolla una atracció mútua que els du a passar la nit junts...
Si per al film sobre la legió estrangera s'havia inspirat en Billy Budd, de Herman Melville, i amb Vendredi soir havia adaptat el conte homònim d' Emmanuèle Bernheim, el 2004 s'inspira en L'intrús, del filòsof Jean-Luc Nancy, per al film del mateix títol que presenta a la Mostra de Venècia (sobre un home que voreja els setanta i malalt del cor que deixa l'existència solitària a la muntanya franco-suïssa i fa cap a la Polinèsia, a la recerca d'un fill que hi hauria tingut fa anys). I el tema del vincle paterno-filial el torna a treballar a 35 Rhums (presentat a Venècia i Toronto el 2008 i premiat el mateix any a Xixón): és la història d'un conductor de tren de rodalies (Alex Descas) i la seva filla petita, que només viuen l'un per l'altre, però el temps passa, també per a ells, i arriba l'hora que potser cal separar-se.
En bona mesura, a White material -2009- se'ns anuncia el pòsit de tot el seu cinema. Mirada femenina; el Camerun de la seva infantesa; els colons en tensió amb el país on s'estan, alhora sacsejat per la violència; els cossos; alguns dels seus actors (Nicolas Devauchelle, Isaach De Bankolé), els vincles familiars...
Tom McCarthy va cridar l'atenció fa uns set anys amb The Station Agent (The Station Agent | Vías cruzadas | Station Agent), una senzilla però sensible i càlida història d'imprevisibles amistats sobrevingudes (entre un nan taciturn que s'està en una abandonada estació ferroviària de New Jersey, un cubà venedor de frankfurts tan simpàtic com xerraire i una artista que brega amb la seva pròpia tragèdia personal). Ens va arribar avalada pel Premi Especial del Jurat a l'actriu Patricia Clarkson, el Premi del Públic i el Waldo Salt al Millor Guió a Sundance 2003, i encara per un munt d'altres guardons al Festival de Sant Sebastià i en premis anuals com els Independent Spirit Awards o els BAFTA. Potser fins i tot massa reconeixements per a una "opera prima" que tenia en la humilitat una de les seves millors virtuts.
Tanmateix, haurien de passar quatre anys perquè McCarthy presentés el seu segon film com a director, The Visitor. Es tracta d'una nova història d'amistats inesperades i positivament transformadores, en aquest cas, entre un home ja gran i una parella d'emigrants que li han ocupat el pis, víctimes d'una estafa immobiliària. Amb tots els requisits per fer forat al "progressisme benintencionat" de Sundance, efectivament s'hi va presentar, fora de competició, el gener de 2008, i novament va congriar tot seguit un bon reguitzell de nominacions i premis, d'entre els quals, la candidatura de Richard Jenkins a l'Òscar de Millor Actor, el Gran Prix de Deauville, l'ISA de Millor Director, el National Board of Film Review "Spotlight Award", etc.
Per a la seva tercera pel·lícula, Win Win, s'ha mantingut fidel a algunes constants. Novament l'ha estrenada mundialment a Sundance i ha comptat amb un actor com Paul Giamatti (que pren el relleu de Richard Jenkins, que al seu torn el prengué a Patricia Clarkson) perquè faci de pal de paller i atorgui un gruix interpretatiu al film. La trobada que tot ho capgira és en aquesta ocasió entre un advocat desencantat i un nen de família desestructurada, així com als films anteriors havia estat, respectivament, entre l'artista amb problemes i el nan solitari i entre el professor poc motivat i aquells immigrants estafats. Caldrà veure si sap fer brollar aigua fresca d'aquest esquema que fins ara li ha funcionat o si, al contrari, s'ha enllotat en la fòrmula. Això sí, aquesta vegada la podem veure sense el rebombori dels premis, perquè la multinacional que la distribueix no s'ha esperat a veure si en guanya o no (a diferència del que van fer les empreses independents que li havien distribuït els títols anteriors).
Com a guionista, tot i els reconeixements que ha congriat amb els seus films, només ha participat en una pel·lícula aliena: Up, on consta acreditat com a co-autor de la història en què es basa la cinta, al costat de Pete Docter i Bob Peterson.
De Mateo Gil se sol remarcar que és el guionista d'Alejandro Amenábar. És a dir, l'autor de la història que desenvolupa Tesis (1996) i ja corresponsable, efectivament, dels guions d' Abre los ojos (1997), Mar adentro (2004) i... Àgora (2009). No tinc tant clar que, èxits a part, aquests referents l'avalin precisament de forma positiva, sobretot, vist el caire esbiaixat i manipulador dels dos darrers i, per mi, galdosos títols.
Parlant de Blackthorn, Gil ha declarat (Dossier de premsa de la distribuïdora Alta Films): Un dels aspectes que més m'atrauen del "western" és que es tracta d'un gènere pregonament moral. Els seus personatges s'encaren a la vida i els seus grans temes (la llibertat, el compromís i la lleialtat, el valor, la traïció, la propietat i els diners, la justícia, l'amistat i fins l'amor) en condicions molt pures, molt simples, de manera que les decisions que han d'encarar els personatges resulten no tan sols molt dramàtiques, sinó exemplificadores. Ai, el terme "exemplificador" en boca de qui va ajudar a convertir en melodrama el drama de tetraplègic Ramón Sampedro i va participar activament en la reducció maniquea, simple i superficial de la història d'Hipàtia d'Alexandria! Tanmateix, veurem, veurem què n'ha fet del "western" i del relat sobre un Butch Cassidy envellit (encarnat pel gran Sam Shepard) que topa amb un altre fugitiu, l'enginyer espanyol (incorporat per l'estimable Eduardo Noriega).
Mateo Gil és també corresponsable de l'adaptació per a la gran pantalla d' "El mètode Grönholm", de Jordi Galceran, ni de lluny tan reeixida com la peça teatral primmigènia. I, malgrat l'anomenada que té (com a guionista), Blackthorn és tot just el seu segon llargmetratge, realitzat al cap de 12 anys de debutar amb Nadie conoce a nadie (1999); si no comptem el telefilm Películas para no dormir: Regreso a Moira (2006). Fins i tot l'etapa de curtmetratgista la va deixar bàsicament enrere en passar al format llarg, de manera que des d'aleshores només ha signat Dime que yo (2008), això sí, guardonat amb el Goya al Millor Curt de ficció i, al Festival de Màlaga, amb el Premi Especial del Jurat.
Que un individu com Nanni Moretti, sorneguer, càustic, d'esquerres, militant anti-Berlusconi i contra la mena d'esquerra que, amb la seva política va tornar a dur "il Cavaliere" i els seus amics feixites al poder, hagi dedicat la seva última pel·lícula a la figura d'un Papa electe que no en vol ser, de Papa, fa d' Habemus Papam un dels títols més atractius de Canes 2011.
No és pas la primera vegada que l'Ésglésia apareix en una seva pel·lícula. Si més no, a La mesa e' finita (1985), el protagonista era un capellà. Esclar que es tracta d'un mossèn que veu, amb angoixa creixent, com va quedant obsolet tot allò en què havia fonamentat les seves creences (és un capella encara jove que, després d'haver servit Déu i la comunitat en una parròquia arraconada durant una dècada, torna a Roma ple d'unes esperances i bones intencions que aviat se li marceixen, a mesura que va trobant canviats tothom: els pares, la germana i fins els amics amb què havia compartit esforços polítics, anhels i dubtes). Ran de l'estrena (tardana) d'aquell film a casa nostra, José Luís Guarner escrivia a Fotogramas (núm. 1782, de febrer de 1992): L'acudit més clamorós de «La mesa e' finita» —l'aparició de Moretti amb sotana— té molt menys d'impacte a Espanya, on no se'l coneix, que a Itàlia on se'l coneix bé pel seu passat trotskista, les seves pel·lícules marginals en Super 8 i la seva condició d' "enfant terrible" del cinema italià d'ençà una dècada. Tot i que, no perquè faci de capellà és menys Moretti, sempre colèric i vilnerable, càustic fins al massoquisme, portaveu del desencant de la generació del 68.
Efectivament, quan tot just tenia vint anys, Nanni Moretti (19.08.1953, Brunico, Itàlia) ja va rodar un parell de curtmetratges ben significativament titualts La derrota (La sconfitta) —retrat d'un estudiant comunista en crisi— i Pâté de bourgeois —títol ben eloqüent!—. Al seu primer llargmetratge, Io sono un autarchico (1976) també repassa l'esquerra (intel·lectual), en què ell —sempre ell de protagonista, reflectint-hi la dimensió autobiogràfica— es deleix per refer la vida (la dona l'ha deixat) mentre un seu amic que el vol ajudar brega per muntar un espectacle d'avantguarda, forçant la companyia amb un entrenament físic i psíquic, que passa per discursos atabaladors sobre la política, Sade, el Living Theater, Foucault... El ressó del maig del 68 el fa aparèixer també a Bianca (1984), reduït a una caricatura, mentre el professor que interpreta, un purista, moralment exigent i de gran rigor ideològic, ha de passar pel psicoanalista de l'institut on treballa (de nom "Marilyn Monroe" i on, per cert, s'enamora de la col·lega que dóna nom al film, encarnada per Laura Morante). Encara a Palombella Rossa (1989), l'amnèsic jugador de waterpolo que el protagonitza és un comunista que es resisteix a acceptar la fi de la fe en Marx. I el 1990, just després de la caiguda del Mur de Berlín i de la crisi dels partits comunistes de l'Europa de l'Est, agafa la càmera i se'n va a trobar els militants de base del PCI, en ple debat davant la proposta de canvi de nom (i reorientació ideològica), treball que es converteix en el documental La cosa.
Ran d'uns problemes de salut, el 1994 Moretti construeix una ficció que reprodueix, amb la seva indefectible ironia, el calvari mèdic que li ha tocat passar. Ho fa en clau de diari personal, en què recull també uns sèrie de reflexions sobre Roma (que recorre amb vespa: com li agrada, tot i que els especuladors...), el cinema (més aviat, la degeneració del cinema), els costums (més aviat, la degradació de la societat) i la vida mateixa (ho converteix en un cant a la vida simple, a la llibertat). És Caro diario, que guanya el Premi a la Millor Direcció de Canes 94, film que té una mena de segona part, d'actualització, el 1998, Abril (Aprile), que comença amb la victòria electoral de Berlusconi el 1994, documenta el seu compromís amb l'esquerra quan cau el govern de dreta dos anys després, parla de l'alegria de l'embaràs de la seva dona i del naixement del seu fill Pietro l'abril de 1996... un nou diari personal, en què es barreja la vida privada i la pública, la dimensió íntima i la política.
La dimensió íntima i la política, de fet sempre presents a la seva filmografia, donen peu, respectivament, a L'habitació del fill (Palma d'Or de 2001), pudorosa aproximació al dol per la pèrdua d'un fill (afortunadament, no autobiogràfica), i a Il Caimano (en competició el 2006), sàtira ferotge anti-Berlusconi, que culmina el seu delit de lluitar contra "il Cavaliere" també des de les pantalles de cinema (a més, esclar, de la seva activa militància pública).
Amb Habemus Papam, Nanni Moretti retroba els seus personatges en crisi. Ara es tracta d'un Papa electe que no es veu capaç d'exercir el càrrec (com a La mesa e' finita es tractava d'un capellà a qui se li enfonsaven les creences, o a Palombella Rossa era un comunista amnèsic que es resistia a renunciar a la fe en Marx). I retroba el paper dels psicoanalistes. Això sí, no és ell el perplex, sinó que ha encarregat la tasca a un Michel Piccoli que, gornit, sembla de debò un autèntic bisbe de Roma. Per a ell s'ha reservat el paper del psicoanalista (a més, laic...) que ha de tractar el Papa electe. En una de les imatges de promoció del film, el podem veure en una audiència, assegut davant per davant del Vicari de Crist i envoltat de la cúria cardenalícila: fa un senyal al Papa, es gira per mirarse els purpurats i, tornant a mirar al pacient, li pregunta si té cap problema amb la fe... És una escena definitòria. Aquest cop, el Moretti de sempre, el Moretti humanista d'esquerres, el murri, se n'ha anat al Vaticà (encara que no li han deixat rodar a les instal·lacions reals).
El vincle de Nanni Moretti amb Canes és impressionant. No tan sols hi ha guanyat una Palma d'Or i un Premi de Millor Director; és que ja va sis vegades que participa en la competició com a director i se li han projectat quatre films seus fora de concurs, a part que ha optat en diverses ocasions al guardó de Millor Actor (dues de les quals, amb films d'altri produïts per la seva Sacher Films: La seconda volta, de Mimmo Calopestri, i Il portaborse, de Daniele Luchetti). A més el 1997 va ser membre del jurat, convertint-se en el malson de la presidenta, Isabelle Adjani...
Peter von Bagh, el més gran cinèfil dels països escandinaus —en paraules del malaguanyat José Luís Guarner, a La Vanguàrdia de 28.08.1992—, va descriure l'univers d'Aki Kaurismäki ran de l'estrena de L'home sense passat, Grand Prix i Premi d'Interpretació Femenina a Canes 2002, i em sembla adient reproduir-ne algun fragment:
L'univers d'Aki Kaurismäki és un dels més característics del cinema contemporani. Es caracteritza per mostrar-nos un país anomenat Finlànda, situat als confins d'Europa, els habitants del qual els veiem en un èxode ininterromput que els du del camp a la ciutat; desembocant tot plegat en la pintura d'una mena d'europea terra de ningú on té lloc l'espectacle grotesc de la burocràcia moderna: espectacle que és la nostra tragèdia comuna i que cap altre creador ha posat a la llum amb un humor més alegre que Kaurismäki. Som davant (..) d'un autor que no ha deixat mai de tenir presents certes coses, ben simples, però la percepció de les quals s'ha convertit en una raresa esbalaïdora: l'amor al proisme, la solidaritat, la consciència mateixa que el fet que algú sigui econòmicament modest no en fa necessàriament un estúpid i d'aquí, que tothom atresora una dignitat que és ben seva. Kaürismäki ha sabut mostrar com un país subterrani, país real camí de l'empobriment general, ha pogut arrelar dins d'un Estat pròsper (..)
Grosso modo, les pel·lícules d'Aki kaurismäki podem agrupar-les en tres o quatre categories. D'una banda, els films "clàssics", que culminen ambHamlet goes business (1987) i La vida de bohèmia(1991), i que es caracteritzen per la represa d'un diàleg amb personatges del passat encara vius: Shakespeare i Henry Murger.
En segon lloc, hi ha les "road movies" còmiques, entre les quals cal esmentar Leningrad cowboys go America(1989) convertit en film de culte a molts països, així com Tatjana (1994) (..)
Després vénen tota una colla de films atípics que esdevenen uns dels darrers testimonis sensibles i intraspectius sobre la vida i la identitat de la classe obrera, registre més aviat poc tocat pel cinema internacional contemporani (..) com si la gent normal i corrent no existís. En aquest context d'un cinema i televisions europeus mancats de personalitat, la "trilogia obrera" d'Aki Kaurismäki —Shadows in paradise(1986),Ariel (1988) i La noia de la fàbrica de llumins(1990)— és com un regal del cel.
El 1996 va rodarNúvols que passen (Kauas pilvet karkaavat | Drifting Clouds | Nubes pasajeras | Au loin s'en vont les nuages), film la veritat poètica del qual, evocadora d'allò essencial, va commoure el públic del conjunt dels països europeus. "No gosaria mirar-me al mirall, si avui no fes una pel·lícula sobre l'atur", deia Kaurismäki (..); ara bé, amb l'estrena de L'home sense passat (2002), s'ha fet evident que, amb Núvols que passen, començava una nova trilogia. Es tracta de l'anomenada "trilogia dels perdedors", que completa el 2006, amb Llums al capvespre(Laitakaupungin valot | Luces al atardecer | Les lumières du faubourg).
Nascut el 4 d'abril de 1957, a Orimattila (Finlàndia), Aki Kaurismäki va entrar al cinema a remolc del seu germà Mika (que, francament, posteriorment ha quedat ben eclipsat pel geni, el talent, la poesia, l'entitat autoral d'Aki). La seva és una filmografia (Crim i càstig, Shadows in paradise, Hamlet goes busines,Ariel, La noia de la fàbrica de llumins, Leningrad Cowboys go America...) que ben aviat començà a cridar l'atenció, per la prolífica austeritat de la posada en escena (planificació depurada i concisa, amb fotografia més aviat fosca, decorats mínims, sense gairebé banda sonora, diàlegs ben escassos...); per la desesperada, corrosiva, silent soledat dels seus personatges; per la negra ironia, fregant a vegades la fredor amarga... Murri, anant de la comèdia trastocada al drama desesperat, de l'humor a la negror, i sovint tot alhora, protagonitza el primer exili voluntari, a començament de la dècada dels noranta, anant a viure a Anglaterra (on, entre d'altres, roda He contractat un assassí a sou i La vida de bohèmia).
La negror i la ironia no són tan sols formes estilístiques per a Kaurismäki. la seva obra atresora una sinceritat i un despullament personal, de manera que hi reflecteix no tan sols les inquietuds intel·lectuals i artístiques, sinó en gran mesura el seu propi estat d'ànim. Addicte a l'alcohol (com alguns dels seus masegats protagonistes) i desavingut pregonament amb aquesta Europa de la burocràcia que no fa sinó multiplicar infinitament la freda maquinària dels Estats, la vida personal d'Aki Kaurismäki podem dir que està sent ben paquetejada. Després de l'exili britànic, encara després se n'anà cap al Portugal fora-del-temps...
Consumat home de cinema, capaç de fer els títols que Peter von Bagh ha qualificat de clàssics, el 1999 va retre homenatge als encesos melodrames de Douglas Sirk amb el film experimental Juha. Això sí, enmig de l'esmentada "Trilogia dels perdedors", seguint la deriva que el du a anar barrejant el que d'altres farien per etapes separadament).
Llevat d'algunes coses petites, des de Llums al capvespre no havia fet res més; de manera que Le Havre (òbviament ambientada fora de Finlàndia), film que presnta en Competició a Canes 2011, és el seu primer llargmetratge en cinc anys. Però no sembla pas que Kaurismäki s'hi hagi arronsat gens ni mica; sinó tot al contrari. El seu protagonista és significativament un exescriptor exilat voluntàriament a la ciutat portuària de Le Havre, que ha renunciat a la vocació literària i fa d'enllustrador de sabates per estar a prop de la gent, bohemi, aimant de la taverna i de la seva dona, en una mena de vida senzilla i paradisíaca, amb la companyia i solidaritat de la bona gent. Una situació que es capgira quan una necessitat sobrevinguda el fa topar amb la fredor burocràtica de les institucions i la policia complica la vida a un nen immigrat del nord d'Àfrica; de manera que l'enllustrador acaba ensenyant les dents, de debò. No cal fer gaire esforços per veure en aquest personatge una projecció del mateix cineasta...
En general, tots estem d'acord a dir un parell de coses sobre els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne: que les seves pel·lícules posen en pantalla les bosses de marginalitat al cor de l'Europa de la prosperitat i que les seves són ficcions amb tremp de documental, que el seu és un cinema d'acompanyament als personatges, amb la càmera que els envolta i els segueix, fent els espectadors copartíceps del "caminar" vital dels protagonistes, del que van vivint.
Hi ha alguna característica més que recorre tota la filmografia d'aquests cineastes belgues i paga la pena remarcar-ho. Es tracta dels temes de la redempció i dels vincles paterno-filials, ben constants i essencials en la seva obra.
Pares i fills. A La promesa (1996), un noi que participava d'esma en els trafiquejos dels pare, ha de plantar-hi cara, revoltar-se contra la manera de viure en què s'ha criat, emanciparse del pare i el seu món. A Rosetta (1999), la brega de la protagonista per superar la marginalitat passa pel rebuig indòmit de la derrota que sa mare, acabada, ha assumit fatalment. AEl fill (2002), el personatge principal és un pare, monitor de fusteria en un centre de reinserció social, protector dels alumnes, en els quals projecta un desig inconfessat de substituir el fill que va perdre, i que se sent irracionalment atret per l'assassi (que ha entrat al centre de reinserció), en una confusa barreja de delit per a conèixer-lo i ganes de venjar-s'hi. A L'infant (2005), un bordegàs de tot just vint anys, supervivent que tira amb quatre robatoris d'estar per casa, ha d'aprendre a ser pare de la criatura que acaba de tenir la seva parella. A El noi de la bici, que presenten en Competició a Canes 2011, un marrec d'onze anys es deleix per retrobar son pare, que va abandonar-lo en una llar per a nens...
Redempció. A El silenci de Lorna (2008), una albanesa es casa amb un toxicòman en un pla recargolat que preveu l'assassinat del flamant marit, però la trama criminal no havia comptat amb la irrupció dels sentiments humans de la noia cap a la víctima i les coses canviaran... El toxicoman en qüestió l'interpretava Jérémie Renier (actor descobert i fet pels Dardenne al llarg de la seva filmografia), que a L'infant és el cap verd, egoista, despreocupat i encara molt adolescent que, amb l'experiència de la paternitat, experimenta una transformació interior, redimint-se del seu passat encara fresc i a La promesa, és el xicot que, per complir la promesa feta a un immigrant clandestí abans de morir, acaba girant-se en contra els trafiquejos i la immoralitat amb què ha crescut ( i, per cert, a El noi de la bici és... el pare del nen). A Rosetta, els Dardenne salven "in extremis" la mossa obstinadament individualista, fent que reconegui el fracàs de la seva actitud i que s'obri a l'amistat i a la solidaritat. A El fill, tan sols una petita variant: l'altre (actoràs) habitual a can Dardenne, Olivier Gourmet, s'enderia amb l'assassí de son fill, però a base de seguir-lo, l'acte fred de la venjança va perdent sentit, en benefici del perdo adolorit... I és que aquest parell de cineastes, efectivament, tenen una inesgotable fe en la capacitat de redempció del mes abjecte dels seus protagonistes.
Canvien els formats, queden les inquietuds. A El silenci de Lorna es van deixar estar del format super 16mm i de la càmera que no s'estava quieta, substituint-ho pels convencionals 35 mm, una fotografia més acurada, una càmera que es mou menys i observa més que no pas segueix la protagonista. Aleshores, estèticament van perdre un xic d'identitat (cosa que empitjorava pel fet que temàticament apuntaven un cert estancament), quedant a meitat de camí del que eren i el que encara no són. Amb El noi de la bici, han seguit amb els 35 mm, la fotografia l'han deixada, com sempre, en mans del seu fidel Alain Marcoel, l'han rodat a l'estiu (primer film que ambienten a l'estiu, perquè volien que fos "lluminosa" aquesta història de benvolènci): hauran trobat el to estètic d'aquesta evolució en la seva carrera? Serà aquest un film de consolidació d'un seu cinema amb vocació d'arribar a un públic més ampli (la presència, al repartiment, d'una actriu com Cécile de France, més aviat ho apunta)? En tot cas, ells aspiren a guanyar la seva tercera Palma d'Or (les anteriors, Rosetta iL'infant)
Amb pel·lícules de gran força intimista i notable expressió visual, com Llunyà (2002) i Els climes (2006), el turc Nuri Bilge Ceylan es va guanyar a pols una certa i positiva fama d'hereu més o menys llunyà d'Antonioni, per l'ús prolífic dels temps morts, i de bon deixeble de Kiarostami, pel seu estil contemplatiu. Tanmateix, amb Les tres mones (2008), es va mostrar com un autor sense gaire cosa a dir i aferrat inútilment a l’estètica (malgrat que el jurat de Sean Penn li atorgués el Prmei de Millor Director a Canes 2008): l'argument folletonesc —sobre una família desgavellada que es manté unida per les mentides que no es volen encarar— dóna per poca cosa més que contemplar els sentiments que hi entren en joc i el pes del masclisme a la societat turca, no resisteix l’estil contemplatiu del cineasta i els seus temps morts aviat esdevenen estones simplement buides.
La família, com a microcosmos, cau d'experiències (sentimentals) doloroses, foscors del món adult... és certament tema recurrent a la filmografia de Nuri Bilge Ceylan; com ho és el rerepaís: A Kasaba (1998) mostra la vida d'una família en una petita ciutat turca, vista pels ulls d'uns infants; A Núvols de maig (2000), un cineasta torna al seu poble de l'Anatòlia, per a filmar-hi una pel·lícula; a Llunyà(2003), el fotògraf protagonista allotja al seu pis d'Istanbul un parent que ha hagut de marxar del poble per trobar feina en una vaixell... i a Hi havia una vegada a l'Anatòlia (2011), que entra en competició a Canes 2011, parla de la vida en un poblet de l'Anatòlia.
Haurà retrobat la forma artística, Ceylan, o seguirà enllotat en l'esteticisme buit?
Per als festivalers de Canes 2011, segur que no passarà per alt el fet que aquesta seva nova pel·lícula de dues hores i mitja l'hagin programada per a la nit de l'últim dissabte, sessió que aquests darrers anys més aviat ha estat reservada a obres més o menys fallides de cineastes ja coneguts (Wenders, Coixet, Mundruczó...). Francament, això no fa augurar gaire res de bo. Tot i que Nuri Bilge Ceylan és un cineasta molt ben posicionat a Canes i res no està escrit. Recordem que auesta és la cinquea vegada que entra e Competició, que hi ha guanyat un Grand Prix (Llunyà) i un Premi de Millor Director (Les tres mones), que ha estat membre del Jurat de la Competició i del Jurat dels Curtmetratges i Cinéfondation. I que l'endemà de la projecció, hi ha la gala del Palmarès... (però també hi té requesta en Wim Wenders, que va rebre bona esbroncada aquella nit de final de certamen)
Nota a peu de pàgina (Hearat Shulayim | Footnote), que participa en la Competició de Canes 2011, és el quart llargmetratge de Joseph Cedar. Fem un cop d'ull a la seva biofilmografia.
Emigrat a Israel amb la seva família a l'edat de sis anys, Joseph Cedar (31.08.1968, Nova York), va estudiar Filosofia i Història a la Universitat de Jerusalem i més endavant es graduà a la Tish School of the Arts, de la Universitat de Nova York.
Als assentaments jueus. Els seus dos primers llargmetratges van ser proposats per l'Òscar de la Millor Pel·lícula de parla no Anglesa: Time of Favor, el 2001, es preguntava si el fanatisme d'aleshores es convertiria en la política del futur (i ho feia, ambientant-se en un assentament jueu, amb el seu rabí manaire, el seu cap militar, les gelosies d'un i altre, el Mossad que no se n'acaba de fiar...) i Campfire (2004), la brega personal d'una vídua per refer la vida i ser acceptada al si de la comunitat en un nou assentament jueu.
Premiat a Berlín. Campfire participa al Forum de la Berlinale 2004 i el seu tercer llargmetratge, Beaufort, li val el Premi de Millor Director a la Berlinale 2007. Beaufort, que també va ser candidata a l'Òscar del Millor Film de Parla No Anglesa, pren el títol d'un castell de l'època de les creuades, a prop del qual hi ha la base militar del mateix nom, símbol de l'ocupació israeliana del Líban des de 1982, i que, després de tantes vides joves que s'hi han sacrificat, ha de ser desmuntada: És la història de qualsevol batalla en qualsevol guerra. Parla de gent jove a qui es demana de donar la vida per un turó que aviat perdrà tot el seu sentit. I parla de la por —una por encomanadissa, intoxicant, palpable, tanmateix un mot que no es pronuncia—, declarà Joseph Cedar.
I ara, els investigadors del Talmud. Així doncs, després d'haver-se focalitzat en els assentaments jueus i en l'exèrcit, Joseph Cedar entra al món dels investigadors del Talmud, a Nota a peu de pàgina; com sempre, interessant-se sobretot en les febleses de la condició humana enmig d'aquella societat.
Un cop d'ull a la biofilmografia d' Alain Cavalier, una de les presències més suggestives de la 64a edició del Festival de Canes 2011, on presenta en Competició Pater(una mena de mà a mà entre l'actor Vincent Lindon i ell mateix, que és tant com dir entre actor i cineasta, entre veritat o fals).
La carrera cinematogràfica d'Alain Cavalier (nom artístic d' Alain Fraissé, 14.09.1931, Vendôme, Loir-et-Cher, França) té tres etapes ben diferenciades. Havent estudiat Història, va passar per l'IDHEC, tot seguit esdevingué ajudant de Louis Malle, realitzà un curtmetratge i passà finalment al camp dels llargmetratges amb dos films polítics que desfermen la polèmica i la censura els ataca: El combat a l'illa (1962) —amb Jean-Louis Trintignant i Romy Schneider, la història d'un militant d'extrema dreta, manipulat, obligat a encarar-se al millor amic...— i L'insubmís (1964) —amb Alain Delon enrolat durant la guerra d'Algèria i convertit en militant de l'OAS, que ha de vigiliar una advocada, Léa Massari, defensora dels algerians—.
El fracàs comercial d'aquests seus primers títols el duen a rebaixar plantejaments i enceta una etapa de cinema diguem-ne més convencional: es dedica a fer un film policíac, un drama burgès... que van bé a taquilla. Però això no és el que li interessa, a ell, i renuncia a dirigir res més durant cinc anys (1969-1974).
Quan torna, ho fa apostant per la depuració formal, cosa que l'ha dut a un procés personalíssim, sobretot a partir que ha disposat de les càmeres digitals, que li han permès fer autèntics diaris íntims filmats, despullant absolutament el seu cinema d'es pot dir tots els elements característics de la posada en escena. Aquesta tercera etapa va començar el 1975, amb Le plein de super, i segueix, passant per obres com Ce repondeur ne prend pas de messages (1978) —a tall de revelació de la pròpia intimitat sentimental, Cavalier se centra en un home "sense rostre" que, tancat en una habitació pintada de negre com per a aïllar-se del món exterior, va recordant les dones que ha estimat— o Un etrange voyage (1980), que li val el prestigiós premi Louis Delluc.
Thérèse (1986), premi del Jurat al Festival de Canes i guanyadora de 6 César (entre el quals, el de Millor Pel·lícula i Millor Director), aproximació a la vida de la carmelita Thérèse de Lisieux, esdevé el reconeixement definitiu del cinema de Cavalier. Obra de gran sobrietat formal, planificada a base de plans mitjos, curts i primers plans combinats amb enquadraments de conjunt (2 o 3 monges, la noia i el pare...), amb una fotografia sovint en clarobscur... conforma una austeritat estilística del tot adient a la figura de la monja-santa, la espiritualitat de la qual és l'objectiu final de la pel·lícula.
Incomprensiblement, la bellíssima i colpidora Libera Me, que es projecta en competició a Canes 1993, no aconsegueix prou suport de la crítica, que li retreu el que alguns consideren "esteticisme asfixiant", i aquesta pel·lícula, sense diàlegs, ambientat en una guerra civil indeterminada i que retroba temes com els de l'opressió (militar) i la tortura (política), ja presents als seus primers films, acaba convertint-se en una obra gairebé maleïda.
És a partir d'aquí que Cavalier, en el procés de depuració, renuncia a la ficció. Gravant ja amb càmera de video, comença amb La rencontre (1996), en què filma moments de la vida d'un cineasta i la dona que ha trobat; segueix amb Vides (2000), en què grava quatre persones del seu etorn, i arriben Le filmeur (2005) i Irène (2009), autèntics diaris íntims filmats (el primer recull més de anys de la pròpia vida del cineasta i el segon treballa la relació entre Cavalier i la seva dona) , seleccionats tant l'un com l'altre per Un Certain Regard.
Amb Pater (2011), presumptament ens mostra les trobades amb el seu amic i actor Vincent Lindon, les ganes de treballar junts, el joc de representar uns papers... una realitat que bé pot ser falsa. De fet, Cavalier ja va barrejar realitat i ficció en un seu film, René (2001), en què un altre actor amic seu, Joël Lefrançois, interpretava el paper d'un obès que decidia aprimar-se.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, la filmografia d'Alain Cavalier.
Un cop d'ull a la biofilmografia de Bertrand Bonello, que presenta a Canes 2011, en Competició, Casa de tolerància (L'Apollonide. Souvenirs de la maison close | House of Tolerance).
De la música al cinema Format en la música clàssica, Bertrand Bonello (11.09.1968, França), que viu entre França i el Canadà, es dedica tot primer a la música, acompanyant molts artistes tant en la gravació dels discos com a les gires (estem parlant dels François Hardy, Elliot Murphy, De Palmas, Daniel Darc...). Tanmateix, ja aleshores va fent algun curtmetratge i un parell de documentals, d'entre els quals, Qui je suis (1996), sobre Pier Paolo Pasolini. I fa el pas definitiu cap el cinema, el 1998, amb Quelque chose d'organique (Laurent Lucas i Romane Bohringer, embolicats en una relació orgànica, visceral, forta, que va de la realitat física a la recerca de l'absolut, camí de la tragèdia), que presenta a la secció Panorama del Festival de Berlín, fent-se'n càrrec no tan sols de la direcció, sinó també (com és lògic) de la banda sonora i del guió.
Bonello crida l'atenció. Serà al cap de tres anys, el 2001, que cridarà l'atenció amb El pornògraf (la història d'un excineasta de cinema pornogràfic que ha de tornar-hi perquè va curt de butxaca i el seu fill, que havia fugit de casa en descobrir l'activitat professional del pare i ara el retroba, tot buscant un sentit a la vida; amb Jean-Pierre Léaud i Jérémie Renier): premi FIPRESCI de les seccions paral·leles de Canes 2001, havent-se projectat al marc de la Setmana de la Crítica.
Un cineasta "de" Canes. Tot just dos anys després d'haver-se estrenat a la Croisette, el 2003 ja debuta a la Competició del Festival de Canes, amb Tiresia (pretensiós intent d'actualitzar —a la Robert Bresson— el mite grec de Tirèsies, amb Laurent Lucas que segresta un transexual brasiler de gran bellesa, per tenir-lo només per ell, i es troba que, sense hormones, se li transforma sexualment, l'eixorba i el llença... però a la víctima se li manifesta el do de la predicció, es converteix en oracle, cosa que inquieta el capellà del poble, incorporat pel mateix Laurent Lucas). El 2005 torna a Canes, però Fora de Competició, amb Cindy, The Doll is Mine (curt inspirat en l'univers fotogràfic de Cindy Sherman, en el qual Asia Argento és una morena que retrata una rossa i resulta ben estrany, però ambdues dones s'assemblen). De manera que ara duia sis anys allunyat del Festival, tot i que la Quinzena dels realitzadors 2008 l'hi seleccionà De la guerra (De la guerre | On War), l'hi selecciona (un viatge cinematogràfic des d'una premissa realista cap a la irrellaitat, seguint el trajecte d'un home —Mathieu Amalric— que, havent passat la nit desagradablemnt tancat en un taüt, es deixa guiar cap a un lloc aïllat i misteriós, on el rep una dona —Asia Argento— per a qui arribar al plaer, avui en dia, és una guerra; de manera que ell es deixa anar i esdevé un "guerrer").
Artista multidisciplinar. Bonello, que també escriu els guions dels seus films i va fent d'actor en films no particularment rellevants i exerceix de professor de cinema a La Femis, tampoc no ha deixat la música. A part d'alguna banda sonora, el 2007 treu al mercat el seu propi àlbum "My New Picture", que li dóna peu a l'experimental film musical My New Picture, presentat al Festival de Locarno (certamen que el 2010 li projecta el curtmetratge Where The Boys Are: vint-i-dos minuts en què quatre mosses tancades en un pis somien amb un noi hipotètic, mentre al davant s'està construint una mesquita).
5 llargmetratges de ficció i 4 curtmetratges, en 15 anys. Així, doncs, Casa de tolerància, segona competició "cannoise" és el cinquè llarg de Bonello, que es manté fidel a les seves obsessions temàtiques i estilístiques, no deixant de recórrer al format curt, si cal.
Les pel·lícules s'han d'acabar, mal sigui a cegues, feia dir Almodóvar al personatge de Lluís Homar, en l'epileg de Los abrazos rotos (2009). En aquella frase hi hagué qui hi va veure una declaració de regeneració per part d'un cineasta –Almodóvar– que s'hauria quedat sense imatges. Per mi, simplement, hi proclama –eufòric– que aquella és la mena de cinema que fa i el que sap fer, que ve d'on les imatges d'aquest film ens recorden que ve: les comèdies americanes, grans melodrames i films "noirs" amb què forjà la seva cinefília, així com les televisives comèdies de situació i les formes ben diverses de la cultura popular espanyola del tardofranquisme que l'han alletat. I —vaig escriure—Almodóvar ni en fa ni en farà d'altre.
I ha arribat l'hora de veure cap on va. Amb La piel que habito (que presenta al Festival de Canes) adapta una novel·la (Mygale / Tarantula, de Thierry Jonquet), els drets de la qual va comprar fa més de deu anys, que ha treballant amb una vintena de versions del guió al decurs dels darrers cinc anys (d'abans mateix de Volver) i que, segons declara Antonio Banderas (Fotogramas, maig de 2011) planteja una reflexió moral molt seriosa, vorejant el gènere de terror (..) un salt al buit. Així plantejada la cosa, no és estrany que el mateix Almodóvar hagi mostrat la seva curiositat per veure la reacció de públic, premsa i distribuïdors davant aquesta seva nova pel·lícula. Com que és bon venedor, ves que tot plegat no sigui una manera de generar expectatives; però no hem d'oblidar que aquesta és el primer film després de la (presumpta) frontissa de Los abrazos rotos. Que pot ser ben bé el primer títol de l'Almodóvar que ve.
No és ben bé el Ken Loach francès, Robert Guédiguian (03.12.1953, Marsella). Cineasta d'esquerres, certament, les seves no són pel·lícules de denúncia, sinó cròniques de la classe treballadora, en què els personatges traginen, traspuen, pateixen les injustícies de classe i entomen les dificultats de la vida, sempre amb dignitat i celebrant tant la pertinença a la classe obrera com la vida mateixa. Amb un equip de fidels col·laboradors, entre els quals Ariane Ascaride (la seva companya), Guédiguian ha rodat i ambientat bona part de la seva filmografia a Marsella. L'èxit de Marius et Jeannette (1997), disset anys després que debutés amb Darrer estiu (1980), va fer que es parés atenció encara als seus dos títols següents: A l'atac! (1999) —les diferències entre dos guionistes que escriuen una història sobre els membres d'una empresa familiar, que treballen de valent per s sortir-se'n i topen amb les factures d'una multinacional— i La ville est tranquille (2000) —film coral, amb mare treballadora preocupada per la filla toxicòmana, estibador que deixa els companys vaguistes i es fa taxista, dona música que discrepa de l'esquerranisme pràctic del marit, immigrant escarmentat a la presó que vol ajudar els germans, un simpatitzant d'extrema dreta... res, que Marsella no és precisament una ciutat tranquil·la—. Però l'interés per Guédiguian va començar a decaure —potser perquè Europa s'havia fet més de dretes, o ell més intimista— i Marie-Jo i els seus dos amors (2002) —film sobre l'amor a la maduresa— no va acabar de respondre a les expectatives, malgrat haver entrat en competició a Canes. I no es pot pas dir que la cosa hagi millorat ni amb El meu pare és enginyer (2003) —una mena de posada al dia de les grans qüestions de la pròpia biografia del cineasta, que si des del seu primer film està fent la crònica d'un món que desapareix (com diu ell mateix), es manté ferm: Parlant de com tot s'atura, jo continuo (afirma). La voluntat de continuar és la voluntat de ser, malgrat que desapareguin les coses en què ens fonamentem—, ni amb Le Promeneur du champ de Mars (2004), sobre els darrers dies de Mitterand. De manera que discretament van passar tant Viatge a Armènia (2006) —una anada a les arrels familiars— com L'armée du crime (2009) —seleccionada fora de competició a Canes, reconstrueix la lluita de joves jueus al París ocupat, per alliberar la França que s'estimen, la dels Drets de l'Home—.
El setembre ens van arribar de Venècia comentaris elogiosos sobre Incendis, l'última pel·lícula del quebequès Denis Villeneuve. Tot just una mica més tard, des de Valladolid s'hi insistia i a més ho reblaven amb el Premi al Millor Guió, el Premi de la Joventut i el Premi del Públic. Villeneuve, doncs, sembla que convenç tot just un any després d'haver confirmat amb Polytechnique (2009) les expectatives que havia creat amb el seu multipremiat curtmetratge Next Floor (2008). Però aquest no és pas un cineasta que comenci ara: d'alguna manera, el 2008 va "renèixer". Qui és Denis Villeneuve?
Nascut el 3 d'octubre de 1967, a Gentilly (prop de la ciutat de Trois-Rivières), al Québec, Denis Villeneuve va estudiar cinema a la universitat de Mont-real; però el debut de la seva carrera l'hem de situar en un concurs, del qual en sortí com a gran guanyador. Efectivament, quan tenia 23 anys d'edat, va triomfar al programa televisiu "La course Europa-Asie" (1990-91), de Radio Canadà, en què joves cineastes equipats amb una càmera de video feien la volta al món i anaven enviant, a l'emissora i en dates concretes, el resultat dels seus treballs. Aquella experiència li va permetre realitzar fins a vint curtmetratges.
La seva carta de presentació cinematogràfica, tanmateix, es materialitzaria el 1994, amb el curtmetratge REW-FFWD, que al Festival de Locarno guanyà el Premi Especial de l'Acadèmia de Cinema de Nova York (és a dir, una beca de 4.000$). En 30 minuts documenta la transformació d'un paparazzi que, havent anat a Jamaica a retratar una model esplèndida, s'adona de la realitat que l'envolta i que les imatges que volia crear res no tenen a veure amb l'indret on les anava a captar. Justament, aquell mateix any, Villeneuve va publicar el quadern de viatgeVoyage en Jamaïque: D'un scaphandrier au casque qui fuit par cent brasses de profondeur, en la que fins ara és la seva única experiència al camp editorial.
És autor de diversos videoclips, entre els quals: "Ensorcelée" (1994), per al cantant Daniel Bélanger (Felix al millor clip de l'any a la Gala l'AA4); "Querer" (1995), per a Cirque du Soleil (guanyador de tres premis, d'entre els quals el del clip canadenc visualment més innovador, als Much Music Awards 1995), i "Tout simplement jaloux" (1996), per a la banda quebequesa Beau Dommage (Millor Videoclip Francòfon Canadenc, als Much Music Awards 1996). I ha treballat també al camp publicitari, a mésd'enregistrar un concert-documental del cantant Richard Seguin.
I el 1997 enfila ja una autèntica carrera al cinema, com a co-autor del film col·lectiu Cosmos, mosaic que conformen sis contes urbans ambientats al Mont-réal finisecular, presentat a Quinzena de Realitzadors de Canes i a festivals com ara Toronto i Telluride, a més de ser nominada als Genie Awards —els òscar canadencs— i dos anys després, proposada com a candidata de l'acadèmia canadenca als Òscar. Tot seguit, vindran la seva "opera prima", Un 32 d'agost a la terra (1998), seleccionada a Un Certain Regard de Canes 1998, i Maelström (2000), programada a la secció Panorama de Berlín 2001 (on guanyà el Premi FIPRESCI del jurat de la crítica internacional), així com a Sundance i Valladolid, després d'haver-se presentat en societat, primer de tot, al seu propi país (Mont-real 2000) i al Canadà (Toronto 2000), acabant per ser proposada pels acadèmics canadencs perquè els representés a l'òscar de Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa.
Estilista visual que sol treballar amb format Scope (a qui alguns acusen d'arrossegar un deix videocliper i un cert posat autoral), escriu ell mateix els guions d'aquests seus primers films, amb arguments un pèl forçats. A Un 32 d'agost a la terra, és una dona que, ran d'un accident de trànsit, vol canviar de vida i demana al seu millor amic que li faci un fill, cosa que aquest accepta, tan enamorat secretament d'ella com trasbalsat per la proposició, a canvi d'anar-lo a engendrar... al desert de Salt Lake City!. I un accident de cotxe també capgira definitivament les coses a la protagonista de Maelström: una noia guapa, de bona família, a qui les coses li van bé, malgrat tenir escassa vida privada... fins que els negocis li voregen la fallida, queda involuntàriament i inesperadament embarassada, avorta i comença a anar del mal borràs, de bar en bar, d'home en home... i acaba atropellant un vianant, borratxa, i fugint, de manera que després no ho podrà aguantar...
Curiosament, mentre aquests dos films cridaven l'atenció als programadors de festivals i fins alguns jurats els guardonaven, no es pot pas dir que hagin tingut bones estrenes arreu: per exemple, a França, les crítiques de Maelström fóren com a molt condescents, quan no clarament negatives. No es pot pas negar, però, que l'arrancada d'aquest quebequès havia estat prometedora. En canvi la seva trajectòria s'interrompé i, seriosament, no la reprendria fins al cap de set anys. Efectivament, entre 2001 i 2008 només se li coneix un curtmetratge, 120 Seconds to Get Elected(2006), de tan sols 2 minuts de durada, els que té un polític per a convèncer la gent que el votin, fent-los promeses electorals que ell està convençut que és el que l'electorat vol sentir.
De manera que el 2008, amb el curtmetratge exitós Next Floor(Premi Canal Plus al Millor Curtmetratge de Setmana de la Crítica de Canes, Millor Curt de Sitges 2008, Menció Especial del Jurat del Curtmetratge de Toronto 2008 i una dotzena de guardons més que ha recollit d'entre la seixantena de certamens en què ha participat) és com si tornés a començar. I certament, l'home ha agafat empenta, perquè l'any següent, a més de tenir Next Floor a Sundance, presenta a Quinzena de Realitzadors de Canes 2009, Polytechnique, reconstrucció de la massacre que el 6 de desembre de 1989 hi hagué a l'Institut Politècnic de Mont-real, narrada pels ulls de dos estudiants, la vida dels quals va canviar per sempre quan un noi va entrar a l'escola amb una dèria al cap: suicidar-se i endur-se amb ell tantes dones com pogués. Una cinta que el mateix Denis Villeneuve qualifica de "terror quebequès", en la mesura que els fets tràgics reconstruïts van tenir lloc en una societat particularment avançada pel que fa al rol de la dona. I, sense parar, el 2010 ha vist com Incendis la hi programaven les Jornades del Autors de Venècia, Toronto i Valladolid, abans que es converteixi en el seu film més estrenat comercialment... i novament fos un seu títol triat pels acadèmics canadencs perquè els representés als Òscar, aquest cop arribant a ser un dels 5 finalistes de la categoria.
Crida especialment l'atenció que, en aquesta segona part de la seva carrera, els guions ja no els entomi sol o delegui la tasca en altres. Així és Jacques Davidts qui signa els de Next Floor (a partir d'una idea original de la promotora cultural Phoebe Greenberg) i Polytechnique. El d'Incendis ja el torna a assumir Villeneuve, però ha comptat amb la col·laboració de Valérie Beaugrand-Champagne, i es basa en la peça teatral homònima de Wajdi Mouawad.
El director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) serà demà el tretzè director convidat de 'Quinze directors per un dia' amb què VilaWeb celebra els quinze anys. Serra, reconegut al nostre país i molt valorat per la crítica europea, va rebre el premi Gaudí al millor film pel 'Cant dels Ocells' (2009). Tres anys abans havia rebut el premi Barcelona de Cinema al millor director novell i al millor film per 'Honor de cavalleria'.
Nascut a Figueres el 1983, Lluís Galter acabà la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, el 2005, i ha fet una estada de tres mesos a l'Escola de Cinema i Televisió de l'Acadèmia d' Arts Escèniques de Praga (Txèquia).
Abans d'estrenar Caracremada —el seu primer llargmetratge de ficció—, ha escrit i dirigit diversos curtmetratges. Alguns d'aquests treballs s'han emès per televisió i diversos museus europeus els han seleccionat a les respectives programacions.
Caracremada l'ha presentada mundialment a la secció Horitzons de la Mostra de Venècia 2010, s'ha projectat a la secció-aparador "Made in Spain" del Festival de Sant Sebastià 2010 i ha guanyat el Premi al Millor Llargmetratge al Festival Inèdit 2010.
Simultàniament, Galter està treballant en un documental que ha de formar part d'un film col·lectiu amb altres joves directors.
(Informació elaborada a partir del Catàleg de la 67a Mostra de Venèciai del Dossier de premsa espanyol de Caracremada —no n'he aconseguit cap en català—)
Apichatpong Weerasethakul va nàixer el 16 de juliol de 1970, a Bangkok; però va crèixer a Khon Kaen, al nord-est de Tailàndia (els seus pares, metges, s'hi van instal·lar).
Si és a partir de 1993 que comença a dirigir curtmetratges, ja des de 1998 munta exposicions i instal·lacions artístiques arreu del món. Polifacètic, el 1999 esdevé co-fundador de la productora Kick the Machine, amb la qual es permet de ser un dels pocs cineastes del seu país que treballa al marge de l'estricte sistema d'estudis que impera a Tailàndia i promociona el cinema independent i expérimental. L'any 2000 assumeix la direcció del seu primer llargmetratge: Dokfa nai meuman (Mysterious object at noon) —docuficció projectada i premiada en festivals internacionals i acollida amb crítiques entusiastes—. I a partir d'aquí, la seva trajectòria ha estat una progressió artística continuada, reconeguda i guardonada, fent el cim —per ara— amb L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Palma d'Or a Canes 2010. Aquest camí de maduresa i èxit passa per Blissfully yours (Sud sanaeha) —2002— (la història d'una tialandesa i un immigrant birmà clandestí, que han d'endinsar-se a la selva per a poder viure lliurement el seu amor), premiada a Un Certain Regard; Sud pralad (Tropical Malady) —2004—, Premi del Jurat de Canes (historia d’amor entre un soldat i el seu amant, que esdevé un relat metaforic, poètic i abstracte de destruccio personal i lliurament total a l’altre), i Sang sattawat (Syndromes and a Century)—2006— (exploració sobre la memòria, a partir dels records de la infantesa del cineasta i d'una ficció sobre els seus pares abans d'enamorar-se), seleccionada a la Mostra de Venècia i encimballat pel sector més radical de la crítica internacional com un dels millors films de la dècada.
Després de participar —el 2007— amb l'episodi Luminous People al film col·lectiu O estado do mundo (amb cineastes com Pedro Costa, Chantal Akerman o Wang Bing) i, amb l'episodi Mobile Men, a la també pel·lícula col·lectiva Històries de drets humans (amb autors com Jia Zhangke, Sergei Bodrov, Idrissa Ouedraogo, Murali Nair, Walter Salles...), Apichatpong Weerasethakul es llança al projecte Primitive.
El 2009, el Museu del Cinema d'Àustria ha editat una monografia dedicada íntegrament a Apichatpong Weerasethakul —vegem-ne ressenya, en anglès, publicada al web de la Fipresci—.
Actualment, Apichatpong Weerasethakul viu a Chiangmai (Tailàndia) i el projecte en què està treballant gira sobre l'escriptor i cineasta Donald Richie.
El cinema d' Apichatpong —"Joe", per als amics— és essencialment d'expressió audiovisual, més que no pas narratiu. Les seves pel·lícules, poc lineals, són més aviat una experiència sensorial que l'espectador perfecciona. Contemplatives, revelen una mirada reverent i sentida, amarada d'animisme, a la Natura. Les seves tènues històries argumentals sovint són relats d'amor, en què més d'un cop els homes es fonen amb la Natura frondosa, primmigènia, que els envolta. La selva, doncs, hi esdevé un paisatge habitual i els misteris, esperits i criatures ignotes que s'hi han relacionat hi acaben agafant protagonsme, amb el budisme com a base cultural. Sovint, lliguen amb la memòria col·lectiva, amb tradicions culturals arrelades que els nous temps estan destruint, tractant qüestions polítiques i socials —a vegades de manera subtil, d'altres, de forma més explícita—. En la fantasmagoria que reviscola la seva filmografia, el cinema hi té el seu paper, clau.
En els seus films, experimenta amb certs elements a partir de la base que li ofereixen l'estructura dramàtica de la televisió nacional, programes de ràdio, còmics i les pel·lícules antigues. Busca la inspiració en petites ciutats arreu del país. Sol treballar amb actors no professionals i diàlegs improvisats, mentre explora els lligams entre documental i ficció.
La llibertat formal que el cineasta practica li permet tota mena de digressions, giragonses inesperades i murris tractaments irònics que testimonien el distanciament lúcid, la honestedat creativa i la modèstia pregona dels grans.
Crec en la transmigració de les ànimes entre els homes, les plantes, els animals i els fantasmes. La història d' Oncle Boonmee mostra el vincle entre home i animal i alhora esvaeix la frontera que els separa. Quan el cinema posa en escena uns fets, passen a ser records compartits per l'equip tècnic del rodatge, els actors i el públic. L'experiència del públic atorga una nova dimensió a aquests records fabricats. En aquest sentit, fer pel·lícules és com crear vides anteriors artificials. El que m'interessa és explorar les entranyes d'aquesta màquina de tirar enrere en el temps, que és el cinema. Hi podria haver forces misterioses ocultes, com hi ha fenòmens que solem denominar "màgia negra" i que resulten tenir base científica. Per mi, fer pel·lícules vol dir pouar en una font plena d'energia que no hem sabut emprar correctament. Tant com tampoc hem acabat d'explicar el funcionament intern de l'ànima.
A més, m'interessen els procesos de destrucció i extinció de les espècies i les cultures. Aquests darrers anys a Tailàndia, el nacionalisme, atiat pels cops d'estat, ha provocat conflictes de caràcter ideològic.
S'ha creat una oficina que actua com a policia moral per tal de prohibir les activitats "incorrectes"i suprimir-ne el contingut. És impossible no explicar la història de l'oncle Boonmee i la seva fe en la seva pròpia història. Encarna alguna cosa que és a punt de desaparèixer, que de mica en mica va quedant en no-res, com ha passat amb els antics gèneres cinematogràfics, teatrals o amb els antics estils d'interpretació, que s'han quedat sense espai en el paisatge actual.
(Apichatpong Weerasethakul, Dossier de Premsa, Illumination Films, maig de 2010)
Apunt posterior en aquest blog sobre Apichatpong Weerasethakul [Director: Apichatpong Weerasethakul] FOTO Apichatpong Weerasethakul, amb el seu operador
Ran de l'estrena de Començament (Inception), una producció de la Warner Bros carregada d'efectes especials visuals i protagonitzada per Leonardo DiCaprio, m'ha semblat interessant repassar la trajectòria del seu autor, Christopher Nolan. Per la informació que ens ha arribat, abans de veure-la intueixo que fàcilment podem estar davant d'una pel·lícula que s'avé tant als interessos comercials del gran estudi de Hollywood com a les inquietuds cinematogràfiques de Nolan. El món dels somnis ja era present a Insomni, com els racons obscurs de la ment hi eren a Memento i El prestigi; però sobretot m'atrau la idea del món que es plega, és a dir del joc amb l'espai, en mans d'un cineasta que ha jugat força amb el temps al llarg de la seva filmografia. I, per descomptat, em té intrigat el que pot dir Christopher Nolan sobre la percepció de la realitat, la manipulació i el que es representa, amb aquesta història sobre algú que penetra en la ment d'una altra persona per a injectar-li una idea i es troba que "la víctima" no resulta tan passiva com es preveia.
***
Perfil.
Christopher Nolan neix a Londres (Anglaterra) el 30 de juliol de 1970, fill de pare anglès i mare americana. Nebot de l'actor anglès John Nolan, treballa habitualment els guions amb el seu propi germà, Jonathan Nolan, i Emma Thomas, la seva dona i professional del cinema, és productora de tots els seus films. De fet, Christopher Nolan sol comptar amb un equip de col·laboradors habitual: Wally Pfister, com a director de fotografia; David Julyan, com a compositor de la banda sonora. Sense oblidar que alguns actors han treballat en diverses pel·lícules seves, com és el cas de Christian Bale i Michael Caine.
Nolan, que passà la infantesa entre els Estats Units i Anglaterra, estudià Literatura Anglesa al University College, de Londres. La seva formació cinematogràfica, però, sembla que té una doble via. D'una banda, als 8 anys d'edat ja remenava la càmera de Super 8mm de son pare, i al club de cinema del College, féu alguns curtmetratges amb càmeres de 16 mm. Per altre cantó, es confessa cinèfil, particularment influït per Stanley Kubrick i Ridley Scott.
La carrera cinematogràfica de Christopher Nolan alguns consideren que va començar el 1988, quan el noi encara era estudiant i la cadena PBS li passà el seu curt en 8mm Tarantella. Potser fóra més sòlid establir-ne el debut l'any 1996, quan presenta al Festival de Cinema de Cambride el curt en 16mm Larceny i tot seguit enllesteix el surrealista Doodlebug, un altre curt en 16 mm. Són, efectivament, les primeres passes d'una trajectòria que, ja al 1998, donaria el primer llargmetratge, Following. Aquesta "opera prima", una història de voyeurisme en blanc i negre, aconsegueix un notable ressó en diversos festivals internacionals, enduent-se entre d'altres guardons el prestigiós Tiger Awrad de Rotterdam, i projectant-se a certamens com el de Toronto i Hong Kong. Tot i que la pel·lícula es distribuí comercialment als Estats Units, Anglaterra i França, s'explica que precisament en aquella edició del Festival de Hong Kong, va demanar al públic que li donessin calés per tirar endavant el seu nou projecte: Memento. Tenia molt clar el que volia fer. I, amb l'èxit d'aquest seu segon film, Nolan pràcticament abandonà el camí dels festivals de cinema (tot i que passà per Sundance), agafant aviat l'autopista multimilionària dels grans estudis de Hollywood, els Oscar, etc. Després d'acceptar l'encàrrec d' Insomni, amb Al Pacino i Robin Williams, "remake" d'un film noruec de 1997, encaixa la franquícia de Batman amb Batman Begins (2005) i El cavaller obscur (2008), evidentment fitxat per la Warner Bros, estudi en què dirigeix l'adaptació d'una novel·la de Christopher Priest, El prestigi, i que sobretot li fa possible encarar el projecte de Començament (Inception).
Christopher Nolan té la dèria de desmuntar l'estructura convencional dels guions. A Memento esborra la dimensió temporal –la narració avança a rerescules– i esquiva d'aquesta manera la simple lògica causa-efecte. A Insomni, esvaeix les referències del pas del temps, no pas jugant amb la cronologia com en el cas anterior, sinó fent que sempre fos de dia, de forma que l'espectador, per a orientar-s'hi, ha d'agafar-se a les activitats dels personatges i a simples canvis de to lumínic. A El prestigi juga amb els punts de vista. L'artifici, doncs, és intrínsec al seu cinema. A través del muntatge, administra la informació a pleret (algunes vegades més honestament que en d'altres), practicant un joc realment interactiu amb l'espectador. Un joc que sovint li permet anar més enllà dels estrictes marges del film de gènere i plantejar (amb més o menys fortuna) algunes reflexions sobre la realitat, la manipulació, la representació, la veritat, l'engany...
Old Boy va convertir el seu autor Park Chan-wook en un dels fenòmens de 2004. La combinació de cinema de gènere, oriental magnificiència audiovisual i profunditat temàtica féren d'aquell film una obra d'interès per a públics ben diversos. Tant és així que, la seva filmografia posterior, davant la impossibilitat de seguir contentant tothom, ha estat força més criticada pels que des del punt de vista del thriller coreà, no els ha acabat portant res de nou i pels que ja s'han atipat prou de virtuosismes visuals. En canvi, gosaria dir que els que més li vam valorar el que Old Boy tenia de reflexió sobre el pecat, la culpa, l'expiació..., no tan sols més hem gaudit recuperant-li un film anterior com Sympathy for Mr Vengeance, sinó que també ens hem positivament avingut a la posterior Sympathy for Ms Vengeance i, sobretot -sobretot- I'm a cyborg, but's OK.
Cineasta de formació catòlica, Park Chan-wook sembla que ha deixat de fer marrada i s'ha decidit a tirar pel dret, amb Set, que presenta enguany al Festival de Canes: la història d'un capellà que, per seguir en aquest món, es veu abocat al pecat, al pitjor dels pecats. Esclar, en clau de film de vampirs. Novament, pot aconseguir de congriar interessos diferents: gènere, forma, temàtica... I, a més, ara compta amb finançament nord-americà i en té garantida l'estrena comercial als Estats Units. A Hollywood ja li van comprar els drets d' Old Boy i ara li han fet possible aquesta, que podria ser la seva pel·lícula definitiva. O s'haurà doblegat als interessos convencionals dels brokers que controlen la indústria ianqui?
Anant a Vull llegir la resta de l'article, el perfil i la filmografia de Park Chan-wook, pendent que ho reajusti i, per tant, en el format amb què anteriorment recopilava la informació i els meus propis escrits.
Programar una pel·lícula de Gaspar Noé és garantir l'expectació. No pas perquè raonablement se'n pugui esperar cap mena d'obra d'art, sinó perquè és com anunciar als quatre vents "escàndol assegurat". Encara me'n recordo quan, el 2002, vaig tenir la paciència de quedar-me fins al final de la projecció d' Irreversible, per a esbroncar-la, xiular-hi en contra, cridar-hi ben fort. I, lluny de ser l'únic, va resultar que tota la sala dempeus van participar en aquella mena de linxament col·lectiu de la pel·lícula i d'acte de protesta perquè una cosa blasmable com aquella s'hagués incorporat a la competició. Esclar, hi vam caure de quatre potes, li vam fer el joc; justament és el que Noé busca amb les seves pel·lícules: provocar, escandalitzar. I per aconseguir-ho no s'està de res: violència, sexe, travessar la ratlla de l'ètica... I impactar, impactar, impactar... Certament, amb només tres llargmetratges té fans arreu. Encara et parlen del carnisser de l migmetratge Carne i de la continuació de la seva història a l'òpera prima de Noé, Seul contre tous. Que què més ha fet, aquest argentí, fill de prestigiós pintor i resident a París des de la primera adolescència? A part d'alguns altres curtmetratges, ha dirigit sengles episodis de films col·lectius: un sobre la SIDA (sic) en un documental promogut per l'OMD, i un anomenat de manera eloqüent We fuck alone, a Destricted. Amb aquestes credencials, els responsables del Festival de Canes li han seleccionat De sobte, el buit. Per la qualitat? Veurem... però ho dubto. Perquè els garanteix l'escàndol i això mediàticament va bé al certamen, doncs... ben probablement!
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
