El cinema torna a Lloret de Mar. Els que no coneixen bé aquesta capital del turisme, segurament ni s'imaginen que a Lloret hi ha vida més enllà de les discoteques, la platja i el sol. Des d'entitats molt veteranes que promouen activitats diverses, fins a entitats més joves, com és el cas del Cineclub Àdler, hereu del que havia estat el Cineclub Lloret. Gràcies a la iniciativa i ferma voluntat dels directius del Cineclub Àdler, el cinema torna a Lloret i ho fa per la porta gran, amb una programació molt ben equilibrada, oberta a gustos i sensibilitats ben diverses, que reflecteix el bon cinema que es fa arreu i desplega un gran ventall de temàtiques, expressions artístiques, cultures i llengües, a més d'aportar títols especialment premiats a diversos festivals.
Nou vides, de Rodrigo Garcia; Baran, de Majid Majidi; El vent que belluga l'ordi, de Ken Loach; Three Times, de Hou Hsiao-hsien; La llegenda del temps, d'Isaki Lacuesta; Soy Cuba, de Mikhail Kalatozov, i Rèquiem, de Hans-Christian Schmid conformen la programació que el Cineclub Àdler oferirà, quinzenalment, a partir del diumenge 21 de gener de 2007, els detalls de la qual trobareu anant a "Vull legir la resta de l'article"
Per sort, avui s'acaba aquesta febrada d'haver d'anar a comprar i d'encadenar pantagruèlics àpats nadalenco-capanyers-monàrquicsd'orients i podré tornar a dedicar-me al bloc. Però, això sí, encara em queda la marató final: dinar, sopar, regals al migdia, al vespre... I, a més, emprenyadíssim perquè no m'han estrenat a vora casa cap de les pel·lícules de referència ara mateix (cosa que m'hauria permés d'escapar-me una estona, entre comprada i comprada, per veure'n una). A partir de demà, m'hi torno a posar. Espero que els reis us hagin portat bones coses!
Dimecres, 3 de gener de 2007, s'estrena a Perpinyà Dies d'agost, de Marc Recha, en VOSF (versió original catalana subtitulada en francès). De fet, els cinemes RIVE GAUCHE, l'anuncien com a Jours d'août, amb el pòster oficial francès, en què el títol català va en lletra més petita.
Per cert, que la parisenca Allocine, en informar de l'estrena, parla de Barnils com a periodista català... i, de mica en mica s'emboliquen: diu que el trajecte el fan anant cada vegada més lluny cap al Sud (?), en una "regió" (és a dir, zona) desconeguda (??). I, per acabar d'adobar-ho, diuen que els germans Marc i David Recha, al decurs d'aquest viatge iniciàtic, rondat pels fantasmes d'Espanya, experimenten sentiments forts i inèdits, tant l'un com l'altre. Podeu comprovar-ho, clicant aquí: Allocine / Dies d'agost
No he estat pas gaire seguidor d'allò que se n'ha dit "rock català", per la senzilla raó que la música no és el meu fort i el rock en particular -cap mena de rock- tampoc no em mou es pot dir gens d'interés. Això no treu que alguns temes concrets de Sopa de Cabra o d'Els Pets que m'anaven arribant, m'havien agradat prou. I, devia ser el mes passat, que anava en cotxe i tenia sintonitzada ICAT.FM (per allò que la tarda de Catalunya Ràdio se'm fa ara insuportable i no acabava de trobar res que em valgués la pena escoltar en aquell moment a les altres emissores en català -devia estar malhumorat, vés-); doncs bé, per ICAT va sonar Turquesa interpretada per Gossos-Cris Juanico. Em va agradar tant, que vaig deixar sintonitzada ICAT uns quants dies i, efectivament la hi anava sentint. Vaig identificar que era de la pel·lícula de Jordi Roigé -per cert, un del millors directors generals de Política Lingüística que mai hem tingut- Rock & Cat... I ahir, sí, ahir, davant la perplexitat de tota la família i una ostensible alegria de la meva part, el tió me'n va cagar la banda sonora. Quin tionàs!
Per cert, aquests dies, fa bo de consultar l'apartat que www.totcinema.cat ha dedicat al DVD de Nadal. I, al mateix www.totcinema.cat, hi trobem un ampli desplegament sobre pel·lícules en català que podem veure aquests dies de festa. Animem-nos: què millor que regalar als fills (nebots, nets, etc.), si més no aquests dies de Nadal, d'anar a veure cinema en català i que en puguin gaudir a casa, també, de manera que els DVD que els comprem o lloguem, duguin incorporada la versió en català! Ah, i de passada, també en podem posar a la nostra particular carta als Reis...!
És possible que alguns espectadors hagin descobert que el Kazakhstan existeix gràcies a la pel·lícula Borat. He de confessar-vos que, amb la meva mediocre formació geogràfica, no va ser fins el 1998 que vaig saber que aquell país existia. País de l'Àsia occidental, l'extensió del qual coincideix aproximadament amb la superfície de la República Socialista Soviètica de Kazakhstan..., deia l'exemplar no actualitzat de la Gran Enciclopèdia Catalana que vaig consultar, tot buscant informació al voltant d'una pel·lícula, Killer / Tuer à gages, dirigida per un cineasta que aleshores jo desconeixia, de nom Darejan Ormibaev, nascut el 15 de març de 1958 i de nacionalitat kazakh. La projecció d'aquell film a Canes va causar impacte i Omirbaev se'm va convertir en un director a tenir molt en compte. El 2001, li'n vaig poder veure un altre títol, Jol / La carretera / La route, que admiro fins al punt que el vaig seleccionar per a la Setmana de la Crítica, "7 Chances", del Festival de Sitges. Aquestes pel·lícules, són gairebé un miracle i només es van poder tirar endavant gràcies a productors estrangers -francesos, japonesos...- ja que l'ensorrament de l'URSS va deixar en la misèria i en el no-res les pelleringues de l'antiga indústria de cinema que hi havia al país. Al Kazakhstan, l'estat -a través de Kinofrabrica- els facilità tan sols el material pel rodatge i para de comptar. I així les coses, no em consta que Omirbaev hagi fet res més, a part de participar -precisament aquest 2006-, amb el cineasta de Singapur Eric Khoo i el tailandès Pen-ek Ratanaruang, en un film que junta tres curtmetratges digitals -Digital Sam i Sam Saek: Talk to her-.
En aquest mateix bloc, fa temps que heu pogut llegir les notes que vaig escriure sobre Shizo (2004), de la directora kazakh Gushald -Guka- Omarova: cliqueu aquí: Shizo
Djamshed Usmonov, l'actor que protagonitzava Jol, de Darejan Ormibaev , va resultar ser un jove estudiant de cinema del Tadjikistan, de qui, en festivals internacionals, li hem pogut veure dues de les pel·lícules que ha dirigit, d'estimable interés: L'àngel de l'espatlla dreta / Fararishtay kifti ros / L'ange de l'épaule droite / L'angelo della spalla destra (2002) i Per anar al cel, hem de morir / Bihisht faqat baroi murdagon / Pour aller au ciel, il faut mourir (2006).
Tant els kazakhs Omirbaev i Gumarova com el tadjik Usmonov tenen la virtut de projectar unes mirades humanament inquietes sobre la realitat social -i nacional, cultural...- dels seus països ex-soviètics, tot recorrent sovint a gèneres cinematogràfics -el thriller, per exemple- o convencions narratives -el viatge, relat iniciàtic...- que, per una banda, fan lleugeres i païbles les pel·lícules, però per altre cantó, els permeten entrar a fons en la gravetat de la situació, perquè trascendeixen els simples esquemes.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
A partir del 6 de desembre de 2006, que s'ha estrenat a Nova York, INLAND EMPIRE, de David Lynch, anirà arribant a diverses ciutats dels EUA, en la versió de 2h52'. A França, la distribuïdora Mars Films ja n'ha anunciat també l'estrena el 7 de febrer de 2007, a l'hexàgon, amb una versió de durada gairebé idèntica a l'americana. Sembla que s'han resolt les diferències entre Lynch i la productora europea -StudioCanal-, derivats de la mala acollida d'INLAND EMPIRE a Venècia. Lynch es negava a retallar-ne la durada i a remuntar-la i StudioCanal en bloquejava l'estrena a Europa, com bé ens han anat explicant els lynchians que, frisossos de veure-la, han hagut d'esperar uns mesos de manera gairebé tan surrealista com la pel·lícula mateixa. Fruit d'aquests problemes, per exemple, el Festival de Sitges no va poder disposar d'INLAND EMPIRE, malgrat que el certamen el dedicaven a Lynch i al vintè aniversari del desembarcament de Blue Velvet a Sitges. Ara, però, l'anunci que Lynch havia aconseguit estrenar-la als Estats Units -sembla que distribuïnt-se-la ell mateix, allà-, ha coincidit amb el de la distribuïdora Mars Films -per cert, vinculada a StudioCanal- que ha fet saber l'estrena del film, a França, el proper 7 de febrer de 2007.
Aquests dies, se'm fa difícil escriure (de cinema) al bloc. Una vegada més (i ja no crec que n'hi hagi cap més), la política dels partits al Principat de Catalunya m'ha deixat perplex, fora de joc. Després del que havia passat amb l'Estatut, em pensava que no em quedava cap mena de confiança en els partits; però es veu que encara no m'havien escurat prou les restes de la bona fe que, fins fa uns mesos, jo traginava candorosament. Ja vaig anar a votar a contracor i vaig prendre l'opció que menys angúnia em feia, de manera que no em puc sentir ni "traït" ni "decebut" del que ha passat després, només que faci un xic de memòria. I tanmateix, no me'n sé avenir. Subscric totalment el mail obert que Vicent Partal ha publicat a Vilaweb avui, dia 6 de novembre de 2006. Ara bé, em sembla absolutament i peremptòriament imprescindible que tots plegats recuperem el que Partal deia en un altre mail obert, just el mateix dia de les eleccions i del qual remarco: "...es posaran a filar pactes i a triar presidents. Però no oblidéssem que hi ha vida més enllà dels partits polítics, i que tots tenim una responsabilitat concreta sobre la marxa del país. Ells treballaran, però nosaltres també ho hem de fer. Amb més força que mai, segurament, perquè la societat civil (com en diuen) ha de saber, hem de saber, dissoldre aquest ambient de decepció que ens envolta i obrir una nova fase, un punt a part. (..) Contra el desànim és una bona medicina recordar d'on venim. Recordar el país capolat dels moments més difícils i ser conscients de la feina de generacions de persones que tant s'han escarrassat per tirar-lo endavant. Recordar la il·lusió, el somni i les frustracions del passat i reconèixer allò que ens ha estat llegat. La nostra responsabilitat és exactament de continuar la cadena: que no es trenque. Fer-la anar endavant. Això, ho farem avui amb el vot i demà amb la feina." (V. PARTAL, mail obert, Vilaweb, 01.11.2006).
No ens podem permetre el desànim. He estat navegant per blocs i fòrums: la patacada és fenomenal. Fins en els que celebren el Tripartit 2 (no siguem sectaris, llegim-ho tot atentament). A mi, més que el resultat final, em dol el procés, les formes, que la política de politburo s'imposi, que es venguin tan barats els grans conceptes... En fi, no vull posar llenya a cap foc, el que m'interessa ara i aquí és que no oblidem que el país és de tots, no tan sols d'uns quants, que hi ha una feina que ningú no (ens) la farà. Amb Tripartit 2 o amb Sociovergència, no oblidem que tots teníem, tenim i tindrem una feina a fer. No val deixar-nos arrossegar pel desànim.
Evidentment, estic escrivint això per a convèncer-me'n, gairebé com una reflexió sobre la marxa i en veu alta. Us deia en començar que, aquests dies, se'm fa difícil escriure (de cinema), entre altres coses perquè fins pot resultar frívol. La millor manera de plantar cara, però, és reprendre la feina i, per tant, ja em perdonareu si ho trobeu sobrer, que escrigui de cinema també ara; però jo segueixo i seguiré aportant continguts cinematogràfics en català a la xarxa, continuo i continuaré exposant les modestes reflexions que, sobre la vida mateixa i sobre el nostre món, em faig a partir de l'experiència de veure una pel·lícula, comento i comentaré les qüestions entre cinema i llengua, recullo i recolliré el que altres escriuen en la nostra llengua, de cinema... Just tot al contari que alienar-me, m'arromango, que la feina se m'apilona!
En tres sales diferents dels cinemes Rive Gauche, de Perpinyà, s'està projectant ara amateix, en VOSF: Les llums del raval / Les lumières du faubourg, d'Aki Kaurismaki; Banderes dels pares / Flags of our fathers / Mémoires de nos pères, de Clint Eastwwod, i The Queen / La reina, d' Stephen Frears. Un luxe de debò, un autèntic festival. Si consulteu horaris (amb matinal inclosa) dels Rive Gauche <cliqueu-ne l'enllaç, en blau>, comprovareu que les podem veure totes tres en un mateix dia. Com us ho dic: de festival!
Des de fa unes setmanes que al Cinema Miramare, de l'Alguer, –en versió italiana– i als Rive Gauche –en VOSF– i Mega Castillet –en VF–, de Perpinyà es pot veure El perfum: història d'un assassinat, que fins el 24 de novembre de 2006 no s'estrenarà a les Illes, País Valencià, principat, Franja de Ponent i probablement també a Andorra.
Adaptació de la novel·la de Patrick Süskind (editat darrerament per Columna i anteriorment per Seix Barral), El perfum ha estat filmada parcialment a Figueres, Girona i Barcelona. A la França del segle XVIII, la història de l'orfe que neix sense fer cap olor i que desenvolupa de manera extraordinària el sentit de l'olfacte, amb què es "mira" realment el món i amb el qual crea els perfums més refinats, mentre va deixant rere seu un rastre de desgràcies...
L'ha dirigida Tom Tykwer i la protagonitzen Ben Whishaw (Jean-Baptiste Grenouille),Dustin Hoffman (Giuseppe Baldini), Alan Rickman (Antoine Richis), Jaume Montané (Pellissier)
El 18 d'octubre ha sortit a la venda (a Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Franja) el DVD de MATCH POINT, de Woody Allen, que conté versió en català (opció idiomes: català, anglès, castellà) i també subtítols en català (opció subtítols: català i castellà). En trobareu més informació a: http://www.totcinema.cat/f_matchpoint.htm
Com ja he comentat en alguna ocasió, el nom d'aquest bloc, CLUB 7 CINEMA, ve del programa de ràdio que, des de fa gairebé 15 anys, dirigeixo i presento a Nova Ràdio Lloret (90.2 FM). Com que l'estiu a Lloret de Mar és més llarg que enlloc més, el parèntesi estiuenc no s'ha acabat fins ara i, per tant, és a partir del divendres 20 d'octubre que el CLUB 7 radiofònic torna a les ones i l'endemà, el dissabte, dia 21, LA TERTÚLIA DEL CLUB 7, el suplement d'opinió i debat cinèfils. Si us pot interessar d'escoltar-los, sapigueu que, a partir de la setmana entrant els trobareu a www.novaradiolloret.cat
De fet, CLUB 7 (que s'emet el divendres) és un programa sobretot informatiu, adreçat als oïdors de la comarca de Lloret; ja que se centra en l'oferta cinematogràfica i DVDgràfica que tenim més a mà en aquests rodals. Per això, goso recomanar-vos especialment LA TERTÚLIA DEL CLUB 7 (que s'emet el dissabte), d'interés diguem-ne més universal, no pas tan local. Una colla de cinèfils, la majoria vinculats a cineclubs, comentem l'actualitat cinematogràfica general, debatem opinions, contrastem crítiques... és a dir, parlem apassionadament i entenimentadament de cinema.
CLUB 7 ha obtingut una Menció de qualitat al millor programa de ràdio local, a la sisena edició dels Premis Ràdio Associació, de Catalunya
Divendres, dia 20 d'octubre, comença la nova temporada del Cineclub Garbí (http://www.cineclubgarbi.org). Seran ja 37 anys ininterromputs d'activitat (39, si li sumem les temporades de 1968 i 1969, que encara no s'havia constitut l'entitat com a cineclub). La feina que fan (sí, fan, en present, encara avui) els cineclubs és digna d'elogi, altament necessària: amb les respectives programacions duen al territori del nostre país el cinema de creació, d'expressió artística que, altrament, a Catalunya només es podria veure a Barcelona ciutat i a Girona (sobretot des que hi ha la Sala Truffaut).
Hi hauria moltes coses al voltant dels cineclubs que valdria la pena parlar-ne. Ara, però, permeteu que em quedi en aquesta manifestació de gratitud i felicitació als nois i noies, als cinèfils de nova fornada i a la gent més granada que dediquen part del seu lleure a fer possible que el cinema arribi a tants llocs on, altrament, es viuria d'esquena a aquest factor cultural de modernitat, a aquesta porta esbatanada al món.
Los Borgia és una "superproducció" d' Antena 3 TV que el 6 d'octubre s'estrena, si més no, a Catalunya, les Illes, el País Valencià i la Franja, distribuïda per DeA Planeta. Dirigida per Antonio Hernández, la protagonitzen Lluís Homar, Sergio Peris-Mencheta, Paz Vega, Eusebio Poncela, Maria Valverde... i és en castellà. Al moment d'escriure aquest article no disposo de cap dada que em permeti suposar l'estrena d'alguna còpia doblada al català. I si finalment així fora, quedi clar que seria doblada, ja que l'original és en castellà, tot i parlar d' els Borja, etc. Al web de la pel·lícula, fins ara només hi ha opció castellà/anglès:
El suplement PLAERS de l'AVUI de diumenge, dia 1 d'octubre de 2006, dedica la portada als BORJA i, a l'interior, un article de cinc pàgines, farcit d'il·lustracions, amb text de Mireia Aranda. I ho acompanya amb una peça sobre la pel·lícula que s'estrena divendres que ve. Mediàticament, així es fa per promocionar un producte entre els seus potencials consumidors. El mercat del cinema compta gairebé sempre amb aquesta mena de publicitat. Ho fan els americans, ho fan els francesos, ho fan els espanyols, ho fa tothom. I ho fan gairebé tots els mitjans de comunicació. Per tant: per què no ho hauria de fer l' AVUI? A vosaltres, què us sembla?
(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article")
Primer: dues constatacions absolutament objectives.
Avui, mentre esmorzava al bar, he fullejat La Vanguardia i hi he vist l'anunci a tota pàgina de la pel·lícula SALVADOR, en el qual es destaca publicitàriament dos fragments de sengles crítiques publicades (atenció) a l'ABCi a EL MUNDO. Cap altra fragment publicat en cap altra mitjà.
Si aneu a http://www.salvadorfilm.com/catala/critiques.html veureu que, tot i que sereu a l'opció "catalana" del web del film, s'hi reprodueix, efectivament, els escrits de Rodríguez Marchante a l'ABC i de Carlos Boyero, a El Mundo. Al costat, hi ha enllaços amb retalls escanejats d'articles publicats a La Vanguardia, El País, El Punt, ADN, Agencia EFE, Avui, ABC, El Periódico, La Razón i Agencia EFE; però, destacats i directament llegibles, NOMÉS els textos de Rodríguez Marchante a l'ABC i de Carlos Boyero, a El Mundo.
I ara unes reflexions. Li faria gràcia, a Puig Antich, veure que es publicita el cas que li costà la pell amb l'esment destacat de mitjans com l'ABC i EL MUNDO, d'ideologia ABSOLUTAMENT CONTRÀRIA a la seva? Potser algú trobarà que això és un irònic "gol democràtic" a uns mitjans com aquests: pocavergonya de politiqueria de saló (els morts es mereixen tot el respecte del món!). Segurament l'explicació del nyap ragui en la distribuïdora Warner Bross i el vincle dels seus responsables a Espanya amb el feixistam i la dreta cavernícola espanyols; però, si aquest fos el cas, em sembla que algú hauria d'haver vetllat per la imatge.
I una darrera reflexió, per ara, sobre el tema de la versió lingüística. Si veus l'anunci de La Vanguardia (en castellà) queda ben clar que anuncien una pel·lícula en espanyol i que, si a l'hora de la veritat hi ha diàlegs en català, doncs... Dit d'una altra manera: si l'anunci fos en català, podries pensar que és un film en la nostra llengua i trobar-te que hi ha diàlegs que són en castellà. Fent-ho com ho estan fent, queda clar que SALVADOR és una pel·lícula presentada com "en castellà", en la qual la presència del català té el mateix valor que l'àrab a la versió doblada d' UNITED 93. Que les coses quedin clares, que clares van quedant.
De mica en mica, l'11-S ja comença a aparèixer al cinema nord-americà. Ha costat, perquè es fa difícil encaixar en l'imaginari representat uns fets de què s'ha estat testimoni (mal sigui teletestimoni) i l'impacte emcional dels quals ha estat profund. Tanmateix, quan tot just fa cinc anys d'aquella massacre terrorista, comencen ja estrenar-se algunes pel·lícules adreçades al gran públic que ho toquen. United 93 / Vol 93, de Paul Greengrass,ja l'hem pogut veure i Worl Trade Center, d'Oliver Stone, ens arribarà ben aviat.
L'11 de setembre de 1973, a Xile, també ha tingut el seu tractament cinematogràfic. Ara mateix, recordo Llueve sobre Santiago / Il pleut sur Santiago, d'Helvio Soto, una coproducció francobúlgara en què el cineasta exilat reconstruia el procés que desembocà en el cop d'estat de Pinochet. Per descomptat, a la memòria tenim gravades les imatges d'quella cruenta insurrecció contra la democràcia que Patrício Guzmán ens va entrelligar a La batalla de Chile / La bataille du Chili. El mateix Guzmán ha treballabat en altres ocasions aquest tema i el que hi està relacionat (Salvador Allende, El caso Pinochet). I el cinema nord-americà de bona consciència també li dedicà una pel·lícula de gran impacte emocional: Missing, de Costa Gavras, amb Jack Lemon en la pell d'un ianqui conservador a la recerca del seu fill (periodista) desaparegut i descobreix personalment la magnitud de la tragèdia humana i democràtica que el seu país i els de la seva corda han provocat.
Ken Loach, al seu episodi del film col·lectiu 11'09"01, entrelligava visualment l'atac a les Torres Bessones amb el bombardeig al Palau de la Moneda. Per cert, que grans eren alguns d'aquells episodis! Cineastes d'arreu reflexionaven, amb perspectives diferents, des de cultures, religions i països diversos, sobre uns fets que ens afecten a tots. Aquella xemeneia al capítol de la iraniana Samira Makhmalbaf! L'esgarrifosa sensació que el mexicà González Iñárritu ens transmetia només amb el so! I el d'en Sean Penn, amb l'Ernest Borgnine entotsolat a casa i l'ombre de les torres que va baixant fins a desaparèixer!
I el nostre 11 de setembre, el de 1714? A nivell cinematogràfic, que jo sàpiga, res. Algú dirà: millor, perquè encara ens fotrien una empastifada èpica de ferum decimonònic. No ens equivoquéssim. Esclar que, de la nostra Història, hi ha qui en pot voler fer cartró-pedra, representació matirològica... Com els nord-americans i els xilens. Però també igual que ells, que els iranians, que els mexicans, que els francesos... podem pouar en la Història per fer autèntiques reflexions, obres de creativitat, peces il·lustratives, documents de debat... I? Doncs, que el dèficit de representació cinematogràfica del nostre 11 de setembre deixa en evidència –si calia– que anem curts, molt curts, en el terreny de l'imaginari. Se'm dirà: al terreny literari i editorial ja hi ha molta cosa. Responc: i a l'audiovisual d'autèntica difusió? S'al·legarà: som un país petit i no ens podem permetre cap superproducció com exigirien les batalles, etc. Però, a part de projectes que poguessin engrescar coproduccions, hi ha una creativitat que no necessita calerades: que en Pasolini fa temps que ho va demostrar!
L'Ajuntament de Madrid no ha defensat Pepe Rubianes, mentre la presidenta de la Comunitat de Madrid s'ha avingut als atacs feixistes contra l'actor. El feixistam i el PP practiquen la intol·lerància i el nacionalisme agressiu, també contra Rubianes. Del constitucionalisme amb què els del PP s'omplen les seves boques brutes, no en volen saber res a l'hora de defensar els drets de Rubianes i dels espectadors que volien veure'l i sobretot sentir-lo. Al capdavall, els surt de l'ànima fer allò que han rebut genèticament de la llet que van mamar: reprimir o, més covardament i maquiavèlicament, fer-ho com si no ho fessin. Amb tota la barra, instrumentalitzen les institucions públiques, en contra de la llibertat.
M'agradarà veure què en diu el bufó impostor d'en Boadella.
També aquesta setmana s'ha sabut que les autoritats xineses han censurat el director LOU Ye per un període de 5 anys, com a càstig per haver presentat la seva pel·lícula "SUMMER PALACE" al Festival de Canes (sobre els fets de la plaça pequinesa de Tiananmen) sense que li'n haguessin donat prèviament el vistiplau. LOU Ye, que ja era a la llista negra, ara es passarà cinc anys sense poder filmar cap nova pel·lícula al seu país.
A la Xina, a Espanya, als nostres països, arreu: Llibertat d'expressió!
El 25 d'agost comença, a Catalunya, la temporada de cinema, comencen a arribar estrenes artísticament interessants. Tot esperant aquest dia, estic treballant algunes coses, que calculo tenir enllestides a temps. Mentrestant i com ja heu pogut observar, també ho aprofito per anar parlant de qüestions diverses, sobre el cinema o des del cinema.
Llegeixo, a "EL PUNT" d'avui 15 d'agost, l'editorial (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/barcelona/editorial) que titulen "El cinema català no ven". Val a dir que encapçalen la portada amb la notícia que "Només un 0,4% dels espectadors de cinema veuen pel·lícules rodades en català", de la qual, Xavi Aguilar en signa un article de plana sencera, a la pàgina 29 (edició comarques barcelonines), que treu suc d'un informe de l'Institut Català de les Indústries Culturals. No cal dir que l'informe i de retruc tot l'aticle de Xavi Aguilar s'avenen a la convenció obsoleta que cinema català és el que es produeix a Catalunyà, sigui rodat en castellà, en anglès o... català. El periodista, però, malda per remarcar-ne les dades sobre el cinema rodat EN català i en posa les dades a portada i destacadament a l'esmentada pàgina 29, tot i que poc en parla al text, ni hi aporta cap dada que ens ajudi a comprendre-ho o a valorar-ho. No és estrany, doncs, que arrossegui editorial cap el mateix empantanegament. (El post segueix i podeu llegir-ne la resta, anant a "Vull llegir la resta de l'article")
Llegeixo les Cròniques d'un consumidor cultural que Àlex Gutiérrez, director de Benzina, escriu al número 6 de la revista i m'assabento que el cinema CASABLANCA GRÀCIA, de Barcelona, passa en format DVD pel·lícules que altres sales de la ciutat passen en 35 mm. Me n'assabento i m'esvero. Encara no he anat mai a aquests "Casablanca" del carrer Girona i, evidentment, no hi penso posar els peus. Havia estat client força habitual dels Casablanca de sempre, els dels Jardinets de Gràcia, ara anomenats amb l'afegitó "Kaplan"; però no d'aquests altres: realment, unes sales amb malastruga (primer, Lauren catacroc; després, Scope, plaf; ara, barra i pocavergonya). Quina estafa cultural!
La hipocresia del diari AVUI fa que mantingui una línia editorial segons la qual a Frankfurt, hi ha d'anar la literatura catalana, és a dir, l'escrita en català i no pas els catalans que escriuen en altres llengües, conformant altres literatures; però, en canvi, quan es tracta de cinema, el mateix diari titula eufòricament: "TRES FILMS CATALANS A SANT SEBASTIÀ", quan es tracta de tres pel·lícules en castellà. S'enganxa abans un mentider que un coix i un farsant és un farsant. De la mentida de l'Avui com a diari en perspectiva nacional catalana, pel que fa a la cultura cinematogràfica, fa temps que en tenim constància. El que dol és que ni amb els canvis ni amb els recanvis s'aposti per la coherència, el rigor, la seriositat i la dignitat. Em fa pena, que ràbia ja fa temps me l'han gastada.
Si desplegueu "Llegir la resta de l'article" hi trobareu la nota de premsa del Festival de Sant Sebastià.
Si voleu llegir la notícia publicada a l'AVUI: www.avui.cat > Hemeroteca > 2006 agost > dia 5 > Cultura i espectacles
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
