Christophe Farnarier, el director d' El somni, té nova pel·lícula. Es tracta de La primavera, llargmetratge documental que mostra la força i la lucidesa de cinc dones dels Pirineus catalans, en el seu dia a dia de treball a pagès. Farnarier les segueix al llarg de tota una colla de mesos, descobrint-ne la intimitat i el lligam universal a la terra. I, a través de les seves experiències personals, ens endinsa en un segle de la nostra història col·lectiva.
Produïda per Oberon Cinematogràfica, amb la col.laboració de l'ICIC i la participació de TVC i Wanda Visión, que la distribuirà, La primavera s'està rodant actualment, en català, amb guió d'Àngels Tresserras i el mateix Farnarier, que lògicament, n'assumeix també la direcció de fotografia.
He trobat més informació sobre el nou film d'Albert Serra, Història de la meva mort, al qual ja he dedicat un apunt aquest mateix matí. Al web de Catalan Films s'explica que:
''Història de la meva mort'' descriu un moment de transició entre el racionalisme de finals del segle XVIII i el romanticisme de principis del XIX, vist a través de la sexualitat i de la vida quotidiana. Dos personatges «històrics», Casanova i el comte Dràcula, representen respectivament aquests dos mons. La pel·lícula narra aquesta transformació: del llibertinatge sensual, lúdic, del món científic i racionalista del Segle de les Llums, poc a poc, i seguint el periple de Casanova, passem a un món romàntic de fosques pulsions sexuals, d'esoterisme, alquímia, sacrificis i mort.
''Història de la meva mort'' comença en ambients artístics centreeuropeus i segueix les peripècies d'un Casanova madur, sempre acompanyat pel seu criat Pompeu, en terres septentrionals, en un petit poble de camperols rodejat de boscos frondosos on Casanova continua les seves aventures de seducció i les seves espectaculars conquestes sexuals. Amb l'aparició del comte Dràcula, però, l'ambient al poble es torna cada cop més tenebrós i terrible, fins a confluir de forma abrupta en l'estrany i misteriós desenllaç final.
El projecte sembla que és ara mateix en l'estadi de preproducció, el preveuen per al 2012, i ens deixa clar que TV3 hi participa.
FOTO Montse Triola, productora, i Albert Serra, al rodatge d' El cant dels ocells
La francesa Capricci ja anuncia la producció del nou film d' Albert Serra: Història de la meva mort i, com ja havien fet anteriorment, expliquen que es tracta d'una adaptació lliure de la novel·la de Bram Stoker per part del cineasta català Albert Serra. Per cert que, en el capítol financer, fa saber que es compta amb el suport de la regió Pays de la Loire i del govern espanyol —mitjançant l'ICAA—. És que s'han oblidat del suport de la Generalitat? O és que el nostre govern no hi participa? O és que la implicació econòmica catalana es comptabilitza en d'altres capítols? Ja hi haurà temps per a aclarir-ho. Ara el que importa és veure que alguna cosa es mou, perquè alguns ja començàvem a inquietar-nos en veure Albert Serra tan atrafegat en iniciatives de gruix com la seva aportació a l'exposició televisiva del MACBA o el treball que ha fet sobre Hong Sangsoo o la seva correspondència cinematogràfica amb Lisandro Alonso, però sense que hi hagués notícia del seu nou film. Esperem que aquest Dràcula "alla Albert Serra" faci via i no tardi gaire a mossegar-nos la jugular cinèfila.
La revista Empireha publicat, en exclusiva mundial, les primeres imatges de Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, adaptació a la gran pantalla del material d'Hergé, que va a càrrec de Steven Spielberg, amb ell mateix i Peter Jackson a la producció —i, evidentment, John Williams a la banda sonora—. Havent-se'n acabat el rodatge ja fa divuit mesos, encara s'haurà d'esperar per veure-la, ja que s'estrenarà d'aquí a un any.
FOTOPortada de la revista "Empire" amb l'exclusiva de les primeres imatges del film
Segons que publica IMDB, Francis F. Coppola està dirigint una nova pel·lícula, gairebé en secret (no n'havia trascendit res fins ara, si més no): un retorn al cinema de terror que ja havia practicat a Dementia 13 i (en certa clau operística) al seu Dràcula (això suposant que no considerem un film terrorífic la gran Apocalypse Now —com sí fa IMDB—). Sembla que l'està rodant a casa seva mateix (a la seva propietat de Napa Valley, si més no) i que el paper principal, a càrrec de Kilmer, és el d'un escriptor de novel·les de terror.
El suplement Sortim de l'Avui d'aquest dissabte publica una entrevista d'Oriol Rodríguez a Albert Serra, que resulta molt interessant per la quantitat d'informació que aporta sobre el moment actual del cineasta (i aviat, dramaturg).
El projecte de Dràcula el va madurant i revela que s'ha deixat córrer la pel·lícula sobre Fassbinder; a més, resulta que en ja té una altra de rodada i, encara abans de Dràcula, n'està fent una de més. Prenem-ne nota: com a "carta de la mena del CCCB" al director argentí Lisandro Alonso, ha filmat un documental de dues hores, a la Manxa, sobre la seva pròpia forma de fer cinema. I ara mateix, un altre documental, per a la prestigiosa col·lecció "Cinéma de nôtre temps", sobre Hong Sang-soo.
Serà Michel Piccoli qui encarnarà l'home coronat Papa de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana... i que no en vol ser, de Papa! Com ja vam comentar, és Nanni Moretti qui ho està preparant tot plegat, per a una comèdia de nom inequívoc: Habemus Papam, el rodatge de la qual no hauria de tardar gaire a començar, perquè sembla que la intenció del cineasta és dur-la al festival de Canes, el proper mes de maig.
Llegeixo a Courrier Internationalque Nanni Moretti enfila el rodatge d' Habemus Papam, una comèdia sobre un Papa que no en vol ser, de Papa. En mans de Moretti, la cosa promet... Però no s'acaba aquí, l'autàrtic cineasta romà prepara dos documentals que poden ser ben sucosos: l'un, sobre el Partit Comunista Italià i l'altre,É succeso in Italia, un muntatge d'imatges videogràfiques dels darrers quinze anys, per a mostrar "la catàstrofe institucional, humana i cultural" que pateix la Itàlia de Berlusconi.
Acabo de rebre el següent missatge de la productora/distribuïdora francesa Capricci Films, que per la urgència us reprodueixo des d'un ordinador amb teclat francès i, per tant, ja me'n disculpareu algun error tipo/ortogràfic, que demà arreglaré amb el meu portàtil:
Després de dues pel.licules descobertes a Quinzena dels Realitzadors, "Honor de cavalleria" (2006) i "El Cant dels ocells2 (2008), Albert Serra proposarà una visio distanciada de Dràcula, de Bram Stoker. La pel.licula es rodarà a França i Romania, amb actors no professionals i en condicions de rodatge tan espontànies com li agrada treballar al director català.
Quatre anys després de Maria Antonieta, Sofia Coppola torna a endegar un nou projecte cinematogràfic: Somewhere: una història intimista al Los Angeles d'avui en dia -segons que ha declarat la mateixa autora, que n'està encara escrivint el guió-. Pel que ha trascendit, Stephen Dorff hi encarnarà un actor bala perduda que, arrossegat pel llastre dels excessos amb què ha sacsejat la seva vida, ara vagareja pel luxós hotel de Hollywood Château Marmont on, per sorpresa, hi fa cap la seva filla d'onze anys (Elle Fanning) i el noi, esclar, ha de canviar un xic de tarannà.
La idea d'un personatge més o menys perdut que corre per un hotel... fa pensar amb Lost in Translation, per descomptat; però, a part que aquest té tota la pinta de ser només un punt de partida, em resulta especialment atractiu, no tan sols per la confiança que em mereix Sofia Coppola, sinó -i sobretot- perquè ja apunta a un possible joc amb la seva filmografia, en què Maria Antonieta la podríem vincular amb Les verges suïcides i, sí, Lost in translation amb Somewhere. I qui seria el protagonista, Dorff? Deixaria totalment una seva pel·lícula en mans d'un personatge masculí? I, ai, aquesta nena, no us recorda la de l'episodi Life without Zoe, dirigit pel seu pare Francis F. Coppola, a Històries de Nova York? I el títol, que evocarà Over the rainbow? Esperem, que és el que ara toca, quan tot plegat encara és molt prematur; tot i que ja promet...
De mica en mica, espero poder anar reprenent la normalitat d'aquest bloc: si Déu vol, al decurs de la setmana entrant, ja retrobarem el ritme habitual.
Aprofitant una estoneta que he tingut i tot repassant l'actualitat, veig que l'actor Javier Bardem també ha caigut del repartiment de la pel·lícula Tetro, que Francis Ford Coppola està filmant a l'Argentina. Sembla que ara no estava disponible (recordem que el rodatge s'ha anat ajornant) i, a més, l'Òscar que ha guanyat pel seu treball a No és país per a vells, segurament ho ha complicat ($). Recordem que fa ben poc també s'anuncà que Matt Dillon no encarnaria finalment el rol que dóna nom al film i que el substituia Vincent Gallo Viggo Mortensen.
La sorpresa, en el cas de Bardem, és que el substitueix Carmen Maura. Una actiu. Una dona. I una dona Almodóvar! Com a explicació, Coppola ha dit que, en no estar disponible Bardem, ha aprofitat l'avinentesa per a canviar el sexe del personatge; ja que ha de ser com un mentor d'en Tetro i, a mesura que anava llegint i rellegint el guió, s'adonava que el paper era, de fet, més adequat per a una dona.
Geni i figura... Primer van robar a la productora que Coppola ha muntat a Buenos Aires per tirar endavant el film i van endur-se-li el guió (el disc dur on era gravat); després, substitueix el qui durant mesos havia estat confirmat com a protagonista i es diu que la tria de Gallo Mortensen ha estat conseqüència d'una recerca tossuda de l'actor que s'hi avingués. Ara, el canvi d'actor i de sexe de personatge... És com si els daltabaixos de producció fossin consubstancials al cinema de Coppola, encara. Esperem que tants capgiraments afectin només a la cosa més superficial, es pot dir supèrflua, i que es mantingui allò que val la pena, que Tetro sigui una obra de creació, una pel·lícula digna del millor Coppola.
Finalment és Vincent Gallo qui donarà vida al personatge Tetro, que dóna nom a la pel·lícula que Francis Ford Coppola ja comença a rodar a Buenos Aires (Argentina) —i una petita part de la qual, per ecrt, es filmarà a La Ciutat de la Llum, d'Alacant—. Coppola, que en una roda de premsa ha explicat que l'aposta per Vincent Gallo l'ha feta després de mesos i mesos de buscar-ne l'actor que més s'avingués a com ell ha concebut el personatge, havia fet públic anteriorment el fitxatge de Matt Dillon per a encarnar-lo. Vol dir que no el veia clar o és que l'endarreriment del rodatge de Tetro el va deixar sense el protagonista de Rebels i Rumble Fish? Segurament, ja ens n'assabentarem. En qualsevol cas, els films en què Dillon està actualment embolicat no sembla que hagin de ser res de l'altre món (més aviat, al contrari).
FOTO Eleni fou primera part de la trilogia o díptic que Angelopoulos tira endavant
Theo Angelopoulos ja roda la seva nova pel·lícula La pols del temps, a Atenes
Es tracta de la segona part del que inicialment havia de ser una trilogia que expliqués el segle XX, pel biaix de tres històries que cobrissin tres moments d'un gran amor. Va començar amb To Livadi pou dakryzei / The Weeping Meadow (Trad. lit. El prat que plora) / Eleni / La terre qui pleure / La sorgente del fiume (2004), que s'ambientava al 1919, quan, per l'arribada de l'Exèrcit Roig a Odessa, els grecs que hi vivien exilats van haver de tornar al seu país, i, entre ells, Alexis i Eleni, una parella l'amor de la qual topava amb les arrels familiars i patia a la Pàtria retrobada i tanmateix dessolada. L'ambició del projecte fílmic, l'avançada edat del cineasta i la crisi en la producció i difussió del cinema artístic, han fet crèixer els rumors que finalment tot quedaria en un díptic, la segona part del qual fóra La pols del temps.
L'argument de La pols del temps segueix el trajecte d'un director (William Dafoe), que filma el destí èpic dels seus pares, sacsejat per la Història d'Europa del segle XX. L'actriu Irène Jacob dóna vida a la mare del cineasta i el repartiment el completen Bruno Ganz i Michel Piccoli —per bé que la presència de Piccoli a Atenes s'ha hagut d'ajornar per problemes de salut de l'actor—.
Coproducció internacional, el rodatge de La pols del temps va començar aquesta tardor al Kazakhstan i, després d'Atenes, seguirà a Roma, Berlín, Nova York i al Canadà.
Foto El flamant protagonista de Tetro, Alden Ehrenreich, el de més a mà dreta, en aquesta imatge de la sèrie "Supernatural".
El mes de febrer s'anuncià que Francis Ford Coppola posava fil a l'agulla a un nou projecte, Tetro: una història d'immigrants italians a l'Argentina, de la qual (en aquell moment) només se sabia que Matt Dillon hi intervindria com a actor. Aleshores es deia que el rodatge començaria aquest 2007; però s'ha endarrerit fins al febrer de 2008 i no es preveu que estigui tot llest fins al 2009. Tanmateix i mentre comença a fer camí el seu darrer film Youth without Youth, Coppola va treballant amb Tetro i aquesta mateixa setmana se n'han confirmat detalls importants, sobretot del repartiment.
La notícia caldrà seguir-la especialment, perquè em sembla d'una gran importància. I, certament, no deixa d'inquietar-me. L'abast: segons l' Avui. Cat, Recha dóna per tancada l'etapa que, havent començat a final dels anys vuitanta amb curtmetratges i agafat volada el 1991 amb El cielo sube, ha durat fins a Dies d'agost. S'assegura que ara vol acostar-se al cinema de gènere i que ja tindria quatre projectes en cartera. Quatre! I el primer el començaria a rodar l'abril que ve. De fet, aquesta setmana, Cultura21.cat ja va avançar que Marc Recha està preparant un nou projecte, encara en fase de preproducció, i sobre el qual només ha dit quatre pinzellades com, per exemple, que es rodarà prop de la ciutat de Barcelona, “en un lloc molt interessant on hi ha un xoc molt fort entre la gran urbs barcelonina i la naturalesa. Una terra de ningú, com la zona de Vallbona o Montcada i Reixac”.
Certament, en un dels diversos articles que vaig dedicar a Dies d'agost ja vaig fer notar: No s'està, Marc Recha, de recórrer a elements formals típics del cinema ficció. Fins i tot un bon amic, amb qui vaig veure la pel·lícula en la seva presentació a Sitges 2006, va dir-me just al moment que sortíem de la projecció: la nova pel·lícula que faci Recha serà comercial. I jo, que me'l vaig mirar escèptic i sorprès, ara he de confessar públicament la meva admiració pel talent predictiu del col·lega i, alhora, que segueixo dominat per la sorpresa i l'escepticisme.
Què vol dir exactament que Recha vol acostar-se al cinema de gènere? Acostar-s'hi, de ben segur, no tindrà res a veure ni amb la clonació d'arquetips genèrics, i més aviat m'inclino a pensar que apostarà per metacinema, deconstrucció... Què vol fer Recha? I amb quin presupòsit de producció? Posarà a prova l'autoria, per explorar nous camins? tot buscant una més gran comercialitat? Quedarà en mans dels productors que no deixen fer cinema en català?
Els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne preparen el llargmetratge El silenci de Lorna. Guanyadors de la Palma d'Or de Canes amb Rosetta (1999) i L'enfant (2005), els Dardenne gaudeixen d'un prestigi tangible des que el 1996 es van fer un lloc en el cinema d'autor, amb La promesse. Amb un ritme de producció, pel que es veu, tan inalterable com rigorosa és la seva manera d'entendre el cinema, gairebé cada tres anys aporten una nova obra. Així, si el 2002, amb Le fils, superaven el repte del film anterior -Rosetta, de 1999-, el 2008, amb El silenci de Lorna, hauran gairebé de demostrar que poden anar més enllà de L'enfant -del 2005-, que l'estil no els esclavitza i els permet seguir ensenyant, amb vigor i interès, el costat amagat del nostre món opulent.
De què va El silenci de Lorna ? Qui hi surt? Se'n sap alguna data, del rodatge? Qui la produeix? Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article"
La revista Variety ho ha fet públic: Francis Ford Coppola tornarà a dirigir Matt Dillon en la pel·lícula Tetro que començarà a rodar a final d'aquest 2007, a Buenos Aires. L'argument de Tetro girarà sobre una família argentina, d'origen italià, que arrossega velles rivalitats artístiques. El guió l'ha escrit el mateix Coppola i, pel que ha declarat, sembla que recull la petja de la seva pròpia experiència familiar -d'italoamericans a Nova York-.
Matt Dillon es convertí artísticament en qui és gràcies al treball amb Francis F. Coppola a Rebels / The Outsiders i Rumble Fish / La ley de la calle / Rusty James / Rusty il selvaggio. En diverses ocasions, s'havia especulat amb un nou retrobament; però especialment en dues de molt concretes. Una, reconeguda per Coppola, quan es plantejà que fos ell qui encarnés el paper finalment assumit per Andy García a El padrí III. I l'altra diguem-ne "ocasió perduda" fou On the road, els drets cinematogràfics de la qual són en mans de Coppola. La dèria de l'actor amb l'obra de Kerouac és forta. Sembla que tot primer apretà fort -ja fa anys- per poder interpretar-la; però el cineasta i productor l'havia posada en mans dels seus fills, que finalment no la van tirar endavant -i la cosa ha anat a parar en mans de Walter Salles-. El cas és que l'edat ja li va passar a Dillon i s'hagué de conformar a posar-hi la veu, en una edició de l'obra en audio-book. Nominat a l'Òscar per Crash i, per a molts, recuperat gràcies a Factòtum, Dillon té ara el repte d'estar a l'alçada del que vol dir tornar a treballar amb Coppola, en la que serà -pel que es veu- la primera obra seva "d'alçada" des de fa anys i panys. I dic "d'alçada", perquè no serà pas la propera pel·lícula de Coppola, actualment en fase d'enllestir ja del tot Youth Without Youth, amb Tim Roth, Alexandra Maria Lara i Bruno Ganz -i que ressegueix els records d'un home gran que durant la Segona Guerra Mundial va viatjar de Bucarest a Suïssa, passant per l'Índia i Malta.
Andrew Niccol, el director de la fantacientífica Gattaca(1997) i de l'antiarmamentista Senyor de la guerra / Lord of War (2006) i guionista de la magnífica El show de Truman / The Truman Show (Peter Weir, 1998), està preparant una pel·lícula sobre els darrers anys de la vida de Salvador Dalí. Segons sembla, adaptarà el llibre Dali et moi, del periodista i escriptor belga Stan Lauryssens, antic veí cadequesenc del pintor.
Una jornada "tripartita" tan surrealista com la d'aquest 5 de novembre de 2006, no està gens malament acabar-la amb aquesta notícia hollywoodenca sobre el més delirant i famós pintor surrealista nostrat.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
