L'octubre de 1986 vaig publicar el meu primer article de cinema a la revista Som-hi!, del meu poble. Era una extensió natural del que fèiem al cineclub. Feia set anys que hi havia entrat i, entre altres coses, m'hi dedicava a recollir informació sobre els films que projectàvem i en redactava els fulls de mà, per fer-la arribar als socis i sòcies. Aquell 1986, doncs, ja tenia un cert rodatge en això d'escriure de cinema i, de feia un temps, havia passat de la recopilació documental a la reflexió personal. Com que també estic vinculat directament a aquella revista des del segon número que en va sortir al carrer —al final del franquisme—, em semblà que podia enriquir-ne més el contingut tot afegint-hi un apartat de cinema. I allà començà tot.
A l'article que he escrit per al número d'aquest octubre de 2011, hi reprodueixo el comentari sobre L'arbre de la vida, de Malick, que vaig penjar ja fa dies en aquest blog; però l'obro amb aquesta entradeta:
Abans d'entrar en matèria, permeteu que remarqui el fet que, amb aquest número de Som-hi!, fa vint-i-cinc anys que publico articles de cinema. Un bon moment per a repensar-m'ho. Des de fa unes setmanes, hi estic donant voltes. No tinc pas ganes de deixar d'escriure'n, però tinc dubtes seriosos sobre la mirada crítica. Certament, no és la primera vegada que em qüestiono la tasca que faig –de fet, estic molt avesat a ser autocrític i autoexigent– i en diverses ocasions m'he decidit a seguir endavant en topar amb una pel·lícula d'aquelles que et provoquen el delit de reflexionar-hi i trasmetre'n els pensaments que et generen. En aquesta ocasió, però, ha estat un xic a l'inrevés, amb "L'arbre de la vida", de Terrence Malick. Al Som-hi! de juliol-agost, a l'article que significativament vaig titular "Canes 2011: 'L'arbre de la vida', una Palma per a la Història", ja vaig exposar com em meravella aquest film i alhora l'extraordinària divisió d'opinions amb què ha estat rebut des del primer moment. Delerós, n'he esperat l'estrena comercial, per llegir-ne les crítiques i, si bé he trobat molts articles (a favor i en contra) prolífics i rics en matisos, també he pogut constatar com personalitats que admiro i respecto han fet prevaldre els prejudicis ideològics a l'anàlisi intel·lectual de l'obra, han substituït el que havia de ser una crítica per esbiaixats judicis d'intencions, i no s'han estat d'atacar –directament o subtilment– la resta de col·legues. Ara bé, què hem fet, sinó, molts altres amb una altra pel·lícula, "La piel que habito", d'Almodóvar? Fa pocs dies, tot un Sergi Pàmies escrivia a La Vanguardia Cat, ran de la polèmica que part de la crítica espanyola ha desfermat amb "Los pasos dobles", d'Isaki Lacuesta, que "El cinema d'art-i-assaig aplica un codi penal diferent del que regula el cinema convencional", fent referència a l'erroni rol de jutges que sovint els crítics cinematogràfics assumeixen. El debat hi és; si voleu, els dubtes hi són. No pas sobre allò que ontològicament li pertoca a la crítica –reflexionar sobre l'obra, a partir dels coneixements cinematogràfics i culturals, tot donant una opinió fonamentada–, sinó sobre el què caram estem fent tots plegats; sobre la relació amb els nostres hipotètics lectors; sobre el vincle amb el que tenim a les pantalles; sobre què és una obra i què és un simple producte; sobre art i moda –digueu-ne "tendències", si voleu–; sobre les bases amb què un mateix mira les pel·lícules; sobre la vigència de temàtiques i estils; sobre la futilitat de presumptes "innovacions"; sobre la "santificació" de determinades línies i la dimonització de la resta; sobre la reducció del cinema a determinades opcions –tant pel costat frívol com pel presumptament rigorós–. No sé pas si, rumiant-hi, faré cap enlloc; però aquest cop no estic disposat a passar-hi de llarg. Tanmateix, si decidís no publicar més articles, ja us ho faria saber.
Tots plegats hauríem de fer l'esforç de no reduir la Llei del Cinema tan sols als aspectes lingüístics. Qüestions fonamentals i reptes que tenim com a país en el terreny cinematogràfic no poden quedar enrere ni oblidades: potenciar les versions originals, garantir que les obres cinematogràfiques de creació arribin a tot el territori, donar suport als nostres creadors, encarar amb eficiència la digitalització, etc. Això no obstant, la qüestió del doblatge també és un punt de la Llei i, havent aixecat molta polseguera empresarial i mediàtica, ara s'ha consumat una primera dilució de les justes i enraonades expectatives legals, justificant-ho, entre altres, amb el raonament que l'acord signat amb les "majors" ha de permetre conformar un mercat, és a dir, un volum d'espectadors que consumeixin cinema en català prou gran com perquè les "majors" assumeixin el doblatge a la nostra llengua.
Mercat, dieu? Doncs parlem-ne, del que caldria perquè això passés. Tot seguit no descobriré pas la sopa d'all, són pures beceroles; però em sembla que val la pena concretar-ne algunes.
Publicitat. A partir d'ara, s'anunciaran les versions doblabes al català en termes competitius? És a dir, als cinemes hi haurà els cartells de les pel·lícules també en català? Les distribuïdores les anunciaran als diaris amb els cartells en català, si més no en la proporció de còpies estrenades? Faran la publicitat radiofònica, televisiva i a la xarxa amb tràilers i "teasers" en la versió doblada al català, si més no en la mateixa proporció de còpies doblades al català? Facilitaran als mitjans el material promocional de la versió en català, en els terminis i condicions amb què ho facin de la versió en castellà o original? La publicitat de la versió en català començarà simultàniament a quan la comencin per a la resta de versions i no pas més a darrera hora? Els espots televisius de les pel·lícules en català deixaran d'anar connotats per la propaganda institucional (allò de "Cinema en català" o "Pel cinema en català, som-hi!" o "Dóna corda al cinema en català") i passaran a ser anuncis comercialment atractius?
El català confinat a un gueto o no. Els exhibidors i els distribuïdors deixaran de marcar les pel·lícules doblades al català com si estiguessin empestades, com fan quan posen aquells rètols "versió en català" i el personal de les taquilles, quan en compres una entrada, t'adverteix que "compte, és en català!"? Quan una pel·lícula s'estreni en diverses versions, es limitaran a informar la clientela de la versió de què es tracta i ho faran de manera igualitària i respectuosa? És a dir, informaran que una versió és en català o en castellà o original subtitulada en català o subtitulada en castellà?
Els títols, en català —com passa amb els llibres—. Les pel·lícules amb versió doblada al català les identificaran amb el títol en català (talment com passa en el mercat dels llibres respecte a les traduccions) o seguiran fent-ho amb el títol traduït en castellà, de manera que segueixi quedant com un producte subsidiari de l'altre? I esclar, que els segueixi resultant imprescindible afegir l'avís que és la versió catalana del film identificat ambl títol traduït en castellà? Si s'identifi´qués la pel·lícula pel títol en català, se'n donaria difusió a la publicitat des del primer moment, des que en comenci la campanya de promoció?
La qualitat dels doblatges. Els doblatges de la versió en català seran tan atractius com els de la versió en castellà? És a dir, els faran cinematogràfics, amb les millors condicions que això significa (més dies de treballar-ho, etc.) o bé els faran televisius (sempre produïts de manera més expeditiva, aprofitant que TV3 tard o d'hora les emetrà)?
Veus famoses en alguns films. Quan el marquèting d'una producció jugui a captar l'atracció dels espectadors fent que algun famós hi posi la veu (per exemple, en films d'animació), la versió en català també hi apostarà? Es fitxarà algun reconegut personatge mediàtic perquè, amb la seva veu, faci de reclam?
L'atractiu comercial de les pel·lícules. L'oferta de pel·lícules en català serà tan atractiva com la de les pel·lícules en castellà i en versió original? És a dir, els títols que es prevegi que més interessaran al públic (els que s'estrenen amb més còpies) arribaran també en la versió catalana? O en posaran alguns i la resta farciments, títols de previsible rendiment mitjà o baix, la subvenció al doblatge dels quals els resolgui el balanç comptable d'unes quantes còpies però que no faci anar més gent a les sales de cinema? Com que no es doblarà a la nostra llengua tot el material estranger que arribi, la tria —que hauria de generar "mercat"— tindrà positivament en compte l'atractiu de les versions en català per als públics diversos?
El 3D i altres innovacions tecnològiques. Les pel·lícules en 3D —o en altres innovacions tecnològiques que vagin sortint com a reclam pel al públic—, s'estrenaran també en versió doblada al català? O es seguirà limitant el cinema en la nostra llengua a les dues dimensions, perdent la quota de mercat que pot generar aquest "llamí de taquilla"?
Les sales d'exhibició. Les sales on s'estrenaran les còpies doblades al català seran comercialment competitives amb les que projectin les còpies en castellà o original? S'hi aguantarà la versió en català amb els mateixos criteris comercials que les altres versions? És a dir, si un film no arranca amb el potencial comercial que s'hi veu, se n'aguantarà en cartellera la versió en català si també se n'aguanta les altres versions, o la treurem de seguida, sense donar-li l'oportunitat de fer públic, prejutjant negativament sobre el doblatge en la nostra llengua?
Les còpies en català, assequibles. Les còpies doblades al català s'estrenaran a tot el país? És a dir, es cobrirà de manera suficient el nostre territori, de manera que anar a veure la versió en català sigui tan assequible com amb les altres versions i no hi hàgim de seguir afegint el "peatge" d'agafar el cotxe i gastar més benzina i més temps per a anar a veure la versió catalana que la castellana o l'original?
El DVD , el Blu-Ray i el VOD. El mercat del DVD i el Blu-Ray, contribuiran a generar mercat en català, en la publicitat, les opcions idiomàtiques del disc, respectant els títols en català, garantint que la qualitat de la pista en català sigui la mateixa que la de les altres versions, presentant una oferta competitivament atractiva, etc? I el mateix pel que al mercat del VOD?
Aquestes qüestions (i altres) són clau perquè es pugui parlar de mercat i es pugui analitzar l'evolució de les xifres en termes acceptables.
És de cínic, se sigui conseller de la Generalitat o representant gremial, periodista o simple espectador, dir que el futur del cinema en català depèn que els espectadors anem a consumir-ne, si als espectadors no se'ns ofereix el producte en termes competitius i de manera avinguda a les lleis del mercat. És de cínic i, en el cas del conseller, impropi d'algú que té l'obligació de protegir els drets dels ciutadans i les ciutadanes, oimés quan es compta amb una llei vigent l'esperit i la lletra de la qual, en l'aspecte lingüístic, és essencialment de garantir el dret dels catalans i catalanes a veure cinema en la nostra llengua en igualtat de condicions que els que el volen consumir en castellà. Ara per ara, res fa pensar que l'actuació administrativa i política del conseller Mascarell (i de qui el pugui substituir) se'n surti per a garantir que objectivament i correctament es respectin les lleis de mercat, sense cap discriminació negativa que la llei protegeix. Els del gremi d'exhibidors ja sabem com les gasten i el govern de la Generalitat sovint sembla més interessat a fer passar bou per bèstia grossa, en aquest tema. Sense anar més lluny, dijous sembla que Mascarell i el seu equip tol·leraran (i segurament en són complices i coresponsables) la farsa d'inaugurar Sitges 2011 amb una versió doblada al català que hem pagat com a original i que només es passarà en presència de les autoritats, perquè la resta de projeccions d' Eva seran en la versió original en castellà: això els permetrà garlar als mitjans gratuïtament, hipòcritament, estafadorament, de la força del català al cinema. Quan es juga brut fins a aquest punt, se'ns ha de permetre la malfiança. A partir d'aquí, els signants de l'acord amb les majors poden demostrar que actuen correctament en termes de mercat i respecte a les persones o bé que estafen el país anant contra les lleis del mercat i el respecte a les persones -que la llei garanteix-.
No voldria semblar presumptuós, simplement em sembla escaient recordar el que vaig escriure en aquest mateix blog el 30 de juny de 2010. I és que s'enganxa abans un mentider que un coix:
El conseller Tresserras ha fet la Llei de Cinema que s'havia de fer. I encara potser hauria d'haver anat més enllà, en temes tecnològics i jurídico-conceptuals. Però ha fet honor a la seva vàlua intel·lectual i política, tirant endavant el text que finalment s'ha aprovat. Amb una pega essencial, absolutament assumida des d'un bon començament: el calendari polític. Tresserras sap perfectament que aquesta Llei no l'hauria ni tan sols pogut presentar a començament de legislatura: perquè el PSC no l'hi hauria permès. I no tan sols pel calendari pactat al tripartit; sinó perquè el PSC i ERC saben que no serà aquest tripartit qui podrà aplicar-la (o no).
Si s'hagués aprovat a començament de legislatura, el govern Montilla n'hauria hagut d'aprovar els reglaments, crear els diferents fonts econòmics previstos al text, gestionar els expedients d'infraccions i sancions per incompliments legals... I el PSC, això, molt probablement no ho hagués fet (de la mateixa manera que reiteradament ha desatès les obligacions legals que li corresponen, en defensa dels drets linguístics dels catalans). Com tampoc ho farà CiU si guanya les eleccions: ja hem vist que, igual com van fer els 23 anys que van manar, prefereixen el català en la misèria que incomodar els interessos creats. Una cosa és la retòrica i les flamarades quatribarrades i l'altra el que realment fan quan els toca. Avui han votat la Llei, sabedors que quedaven molt malament si no ho feien i, sobretot, comptant que segurament podran fer de Romanones: aigualir-la a base de no aprovar reglaments i promulgar-los molt poc avinents a l'esperit d'aquest text jurídic.
Subdirector d' El Punt, el mataroní Manuel Cuyàs, va publicar diumenge passat un article titulat La Mostra s'ha acabat. El tema central de l'escrit és la Mostra de Cinema de Mataró, que l'Ajuntament de la ciutat s'ha carregat. Tanmateix, de passada, hi fa unes afirmacions sobre els crítics de cinema i els festivals, que modestament vaig replicar dimecres, en l'apunt Resposta a Manuel Cuyàs (I): els crítics als festivals. Ara, en aquest altre apunt que tanca el díptic de resposta, vull dir quatre coses de les afirmacions que fa sobre la Mostra.
Va ser a la dècada dels vuitanta quan la Mostra de Cinema de Mataró va agafar volada. Per tant, uns anys que conec molt bé com a programador de cinema i com a "maresmenc" (tot i que jo, de maresmenc no me'n senti gens). Als anys noranta, que jo ja no era responsable de cineclub, sé tanmateix que es van encara superar els magnífics resultats del període anterior, que el cinema d'autor mogué encara més públic. Però les coses han canviat cap al tombant de segle i sobretot entre el 2000 i el 2010. Ja no són com eren, ni a Mataró, ni a Malgrat, ni a Barcelona, ni a Girona... Paradoxalment, el mateix Cuyàs se'n fa ressó d'aquests canvis, quan afirma: (..) resulta, senyores i senyors, que en els anys d'esplendor de la Mostra Mataró comptava amb tres o quatre cines cèntrics, un dels quals projectava cine d'art i assaig. Ara, en canvi, Mataró, com tantes altres ciutats, té les sales de cine allà dalt de la muntanya, encaixonades en un centre comercial i oferint una programació de centre comercial: pizzes, hamburgueses amb ceba i roba de Zara (..). Però ell ho fa servir només per remarcar l'obvietat (que fa bé de subratllar) que la Mostra de Cinema és avui més necessària que fa trenta anys enrere, que és quan va néixer. En canvi, per res no ho té en compte a l'hora de repassar l'evolució de la Mostra i assenyalar "culpables" que hagi acabat com ha acabat: Un dia en Ramon Ramis (l'antic responsable) ho va deixar córrer, i els nous que se'n van fer càrrec, en comptes de mantenir una Mostra diversificada i equilibrada que fos accessible a gustos i públics diferents o que simplement fos accessible des del punt de vista d'horaris de projecció, van decidir que la Mostra era una festa privada. La van fer a la seva imatge i semblança, van programar les pel·lícules en els dies i a les hores que a ells els convenia més i van editar uns programes que no deien res. L'Ajuntament de Mataró i l'Institut de Cultura que en depèn no han suprimit, doncs, la Mostra de Cinema que tothom recorda, sinó la joguina d'uns quants, la qual, com que era només d'uns quants, la gent es pensava que ja feia anys que havia estat debolida.
Segurament, jo hauria mantingut la línia de programació que portava Ramon Ramis. Precisament, amb ell ens vam conèixer quan jo era president del Cineclub Garbí, de Malgrat, i mantenim ben viva l'amistat, amb xerrades cinèfiles, sigui al voltant d'un plat o bé telefònicament. No dic que compartim ni gustos ni criteris, però ens coneixem prou com perquè jo pugui afirmar que, si jo hagués hagut de programar la Mostra mataronina, de ben segur que hauria menat una línia continuista respecte Ramis (amb qui, per cert, vaig col·laborar puntualment en una edició) . És a dir que no hauria tirat tampoc pel camí dels "nous realitzadors", etc. Això no obstant, res no m'autoritza a fer cap retret als que se'n van fer càrrec i van prendre les decisions que consideraven millor. Ben al contrari, em sembla que es mereixen un clar i inequívoc reconeixement per la dedicació i la tasca que han fet.
Estic absolutament convençut que la crisi del cinema hauria afectat igualment la Mostra, s'hagués programat d'una manera o d'una altra. Perquè la devallada monumental es pateix (deixeu que ho repeteixi) a Girona, a Barcelona, a Malgrat... I això, en Cuyàs, si no ho sap, ho hauria de saber. Però em fa l'efecte que li importa un rave i que allò que vol de debò és atacar els que li van voler donar un altre enfoc i (com que no ho pot evitar) també a l'Ajuntament (al qual, escandalosament, només retreu haver estat passiu davant el que ell ve a qualificar d'hedonisme egoista dels programadors).
Evidentment, Cuyàs no diu res dels motius pels quals Ramis "s'ho va deixar córrer". Però tant se val. Jo també "m'ho vaig deixar córrer", al meu poble, i els que van venir al darrere ho van fer encara millor que jo, visquent-se una època esplendorosa de debò (en la qual, per cert, tot de gent d'Arenys en amunt també es desplaçava fins a Malgrat, per poder veure allò que tenien a l'abast ni a Mataró —cosa que canvià quan la programació estable al Monumental passà per l'acord amb el Verdi, i ja no els calgué venir a Malgrat—). Però, de fa uns anys, el jovent que mena el Cineclub Garbí brega contra la crisi, com ho fan els responsables del Truffaut gironí o els del mateix Verdi barceloní. Perquè les coses han canviat. Ramis ho deixà, jo ho vaig deixar, l'amic Crosas (que em rellevà) també ho va deixar... i afortunadament se n'ha anat fent càrrec gent d'altres generacions, persones que són autèntiques rara avis entre els de la seva edat, perquè desmenteixen l'individualisme i alienació cultural que se'ls atribueix i dediquen hores i esforços a activitats culturals, a la societat. Gent que, certament, tenen altres maneres de fer, els mouen altres inquietuds: és el relleu. Necessari. Gairebé miraculós, en els temps que corren (temps també de "tècnics municipals de cultura", "assessors culturals", "gerents d'institucions culturals públiques" que es gasten amb els seus sous bona part del combustible pressupostari que hauria d'anar per la millora de qualitat de vida col·lectiva que és l'activitat cultural d'una ciutat, d'un poble, d'un barri).
Cuyàs, però, igual com fa amb els crítics cinematogràfics (al mateix article) es permet faltar al respecte dels que han programat la Mostra aquests darrers anys. Penós!
No fóra gens bo que un article com aquest de Cuyàs ens distragués de l'error inacceptable, descomunal, de l'Ajuntament de Mataró, en haver liquidat la Mostra i la programació estable del Monumental. Matar és treure vida. En canvi, si amb els reajustaments econòmics inevitables, s'hagués mantingut l'activitat, es podia debatre, reflexionar i —si calia— reorientar el que fos. Mala peça al teler, però, quan els responsables polítics i els seus mercenaris de gestió "cultural" aposten per l'erm cinematogràfic.
Diumenge, publicava un article de Manuel Cuyàs titulat La Mostra s'ha acabat, el diari El Punt (afortunadament, el replicant Avui no el va reproduir), sobre el contingut del qual hi ha algunes coses que vull comentar. Tot i que el tema central és la Mostra de Cinema de Mataró, de passada també parla dels crítics que cobreixen els festivals de cinema. Ara, en aquest apunt, em centraré en la qüestió dels crítiques i crítiques a festivals, i en un altre, tocaré el que diu de la Mostra mataronina.
Quins diaris llegeix, el Sr. Cuyàs? Pel que ha escrit, sembla que, tot i ser subdirector d' El Punt, poc es llegeix el que hi publiquen els crítics que envien als festivals de cinema. Més aviat, fa tot l'efecte de ser un lector impenitent dels Carlos Boyero i companyia, és a dir, de mitjans com El País, El Mundo...
Cuyàs escriu: Un festival, com el de Venècia o el de Sant Sebastià, és un conclau de crítics que es reuneixen per sortir dient que no hi ha cap pel·lícula de les que veuen que els faci el pes. Aquests crítics passen quinze dies veient cine, que és una activitat passiva que molta gent els envejaria, i en comptes d'estar contents fan com si els haguessin torturat (..) Per mi que els crítics de cine exageren una mica i diuen aquestes coses per fer-se perdonar les vacances pagades i a cos de rei que passen.
Esclar que no esmenta Canes específicament, però les referència a Venècia o Sant Sebastià són a tall d'exemple, i per tant queda clar que està parlant dels grans festivals. Si, sense anar més lluny, s'hagués llegit les cròniques de Canes 2010 d'Imma Merino (al diari... El Punt), hauria trobat coses com ara Olivier Assayas duu al festival de Canes un film esplèndid sobre el terrorista Carlos (20.05.2010); "Copie conforme" és un bell film que, mostrant la bellesa de la Toscana sense esteticisme i homenatja el Viaggo a Italia, de Rossellini; reflexiona sobre l'amor, l'art (a través del tema de l'original i la còpia) i el treball d'imitació de la vida dels actors (Kiarostami demana a Canes la llibertat de l'empresonat Jafar Panahi, 19.05.2010); L'africà fa un cinema del present que ens interpel·la vivament i que va fer mantenir l'interès per una secció oficial en què també sembla que es nota la crisi econòmica i generalitzada (Mahamat-Saleh Haroun du al festival de Canes un crit de dolor africà, 17.05.2010); Mike Leigh aporta el primer gran film a concurs a Canes (16.05.2010); "Oncle Boonmee", del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul, va ser reconeguda ahir amb la Palma d'Or del festival de Canes. Aquest és un premi valent a la llibertat, l'originalitat i el sentit estètic d'un cineasta que fa present en els seus films la tradició animista del seu país (..) El film de Beauvois és d'una gran consistència i sobrietat amb alguns moments especialment bells (Palma d'Or a un conte de fantasmes, 24.05.2010)...
És evident que, a la crítica del mateix diari de què Cuyàs és subdirector, hi ha hagut pel·lícules que li han fet el pes i que ha reflectit les reflexions, les emocions que li han desvetllat, la bellesa que li han trasmès. I dóno fe que, al llarg de tants i tants anys que he compartit el Festival de Canes amb Imma Merino, l'he vista riure i plorar, emocionar-se i indignar-se, alegrar-se i emprenyar-se amb les pel·lícules que se'ns han mostrat. Perquè al Festival no hi va de vacances i molt menys de vacances passives, sinó que hi va a treballar, amb tot el rigor professional, amb l'exigència que escau i oberta a les obres d'autèntic valor artístic, sensible a les qüestions humanes i socials que s'hi plantegen. No cal explicar, però ho explico perquè vull, que són ben pocs els dies de Canes que té temps per dinar i, dormint poquíssim, traginant amunt i avall l'ordinador portàtil, buscant estones per passar crònica i fer els articles, brega per veure no tan sols les pel·lícules en competició, sinó tantes com pot, de la resta de seccions, que tinguin un veritable interès (amb particular i admirable atenció envers els documentals i els films clàssics).
I Imma Merino no és l'única. Del mateix diari, els dies que Àngel Quintana és al certamen, us ben asseguro que no para de veure i veure pel·lícules. I com ells, tants i tants altres crítics i crítiques.
No és cap tortura, per a nosaltres, ser a un Festival com el de Canes. Ben al contrari. Això no vol dir que hàgim de comportar-nos com a panxacontents imbecilitzats dedicats a estafar els lectors i lectores dels diaris o a l'audiència radiofònica. Tenim l'obligació de transmetre la nostra mirada crítica, que és laudatòria i positiva davant obres de debò i negativa quan així valorem el que se'ns presenta. I així actuem.
Per cert, suposo que Manuel Cuyàs ja sap distingir entre crítics i periodistes, perquè hi ha uns quants mitjans que, de crítics, no n'envien pas als grans festivals. A Catalunya tenim força bons periodistes que cobreixen els certamens, i la seva tasca ha de limitar-se a informar, recollir material de les rodes de premsa o de les entrevistes que solen mantenir amb algun famós en companyia d'un bon grapat d'altres periodistes... S'ha de reconèixer que a vegades agafen terreny de crítics, com a l'inversa, els crítics també hem de fer tasques estrictament informatives (som els enviats especials del mitjà). Les diferents perspectives i sensibilitats poden fer, doncs, que la visió global dels certamens sigui diferent. I, per exemple, quan la programació tira cap a cinema d'autor més difícil, sol haver-hi una tendència periodística a desinteressar-se'n; mentre que, viceversa i també a tall d'exemple, quan s'hi projecta propostes de cinema nord-americà, amb estrelles, sovint els periodistes s'hi aboquen més que no pas els crítics.
També s'ha d'admetre que els que cobreixen un reguitzell seguit de festivals arriba un moment que acaben la corda i queden poc disposats a empassar-se qualsevol cosa. I això es nota, a les cròniques.
Tanmateix, uns i altres. Periodistes i crítics. Tant els que van a molts certamens, com els que anem a pocs. La immensa majoria, hi penquem molt. I goso afirmar que molts, ben a gust. Això no treu que sempre n'hi ha uns quants per als quals el millor dia del festival és quan tornen a casa o que la pel·lícula que els agrada més és la que es munten ells, com a "víctimes" de la seva professió: els Boyero i companyia (que, a més, aquests no em feu pas dir si, de treballar, treballen gaire, a part de deixar anar a l'ordinador el que els sua a l'engonal...).
Com a intel·lectual que és, més valdria que Cuyàs es preocupés perquè el manyoc ElPunt+Avui no hagi cobert enguany la Mostra de Venècia i que no deixin penjat el Festival de Berlín. En tot cas, em sembla lamentable que algú com ell i amb el càrrec que té dins del seu mitjà, es permeti fer afirmacions tan lleugeres, tan ofensives (que coi vol dir amb això de "vacances a cos de rei"?), que revelen amb quina frivolitat parla d'una cosa sense saber-ne pas ben bé res.
La notícia va córrer com un reguer de pòlvora la setmana passada: L'Institut Municipal d'Acció Cultural ha deixat d'organitzar la Mostra de Cinema de Mataró i la programació estable al Teatre Monumental de la ciutat.
Com podem comprovar en els enllaços esmentats, el president d'aquest Institut d' "Acció Cultural" considera que no és cosa només de la crisi, sinó que cal "reestructurar l'oferta cinematogràfica no comercial". Ja és simptomàtic que algú que viu de fer "acció cultural" decideixi "fer inacció" per a parlar de reestructuració.
Alguns sabem el que vol dir organitzar sessions cinematogràfiques en èpoques de vaques magres, perquè vam bregar-hi de valent a final dels setanta i començament dels vuitanta, quan hi havia moltes ganes però ben pocs calés i els ajuntaments no tenien un ral, les infraestructures eren inexistents o precàries... A mi em fa pena, vergonya i m'indigna que ara, gent que cobra uns sous altíssims i disposa d'infraestructures que han costat moltíssim, es peremetin el luxe d'enfonsar iniciatives (com la de la Mostra i la de les sessions del Monumental), en nom de la crisi (d'espectadors, econòmica, etc.). Deixeu-me dir el que em passa pel ventre: potser si es prescindís d'aquests personatges i el que costen s'invertís en cutltura, d'acció cultural se'n podria fer molta i bona!
Conrear la cultura ha estat sempre bregar en sentit contrari al de la majoria social acomodatícia. Així van florir jardins en l'erm cultural de la nostra societat televisivament alienada en època franquista; així s'ha aconseguit una certa esponera en l'actual quotidianitat, tot i la tirada cap a una grisor de passiu consumisme.
Les nostres institucions tenen el deure de promoure la millora del benestar material i espiritual dels ciutadans i ciutadanes i, en aquesta tasca, la cultura és una eina imprescindible.
A la nostra societat, hi ha afortunadament tot d'activistes culturals que, malgrat la tònica materialista del nostre temps, encara practiquen generosa col·laboració perquè tirin endavant diverses iniciatives culturals. La gent culturalment sensible som ontològicament solidaris de tot el que sigui promoció cultural de la nostra col·lectivitat.
Certament, el cinema passa una època de crisi múltiple. Als problemes econòmics generals, s'hi ha de sumar l'impacte de les noves tecnologies i el mal que les (pre)potents pràctiques publicitàries de les grans distribuïdores nord-americanes han causat en succesives generacions de possibles espectadors. Afegim-hi, per acabar d'adobar-ho, d'una banda, la provincianització cultural del nostre país i, per altre cantó, la desaparició dels grans mestres del setè art.
Però, s'ha de llançar la tovallola? No, en absolut! A l'inrevés. Ara més que mai, es fa imprescindible mantenir encesa la flama de la cultura i bufar la brasa que l'alimenta, no pas per apagar-la, sinó perquè s'inflami més.
És del tot admissible i plausible que es vulgui "reestructurar l'oferta cinematogràfica" cultural d'una ciutat com Mataró. Sempre cal estar amatent a la relació entre allò que s'ofereix i la recepció que se'n constata, per millorar l'eficiència de l'activitat. Tanmateix, mal es pot rellançar res des de la inacció. La cultura, el consum cultural, també són hàbits i complicitats: segar-los és, en bona mesura, matar-los. Per tant, carregar-se una Mostra amb trenta anys d'antiguitat i una programació estable esdevé un gravíssim acte d'irresponsabilitat cultural i política.
La Mostra i la programació estable s'haurien pogut reajustar a la situació: eliminant-ho, no tan sols es deixa la ciutat sense una activitat com aquesta, no tan sols es dissuadeix ciutadans i ciutadanes de consumir productes culturals que els interessaven, no tan sols s'impedeix a mataronins i mataronines l'opció de descobrir realitats culturals que desconeixen; eliminant-ho, es deixa aquesta gent abocada a d'altres formes (menys col·lectives) de conrear l'esperit, es deixa Mataró molt més en mans dels detentors del circ de les crispetes i (potser el pitjor) s'agafa el camí de convertir la ciutat en barriada. Sí, potser aquí rau el problema: que alguns polítics, en lloc de bregar perquè tothom se senti part de la civilitat i la urbs ajudi al progrés personal i col·lectiu, prefereixen que la ciutat vagi semblant cada cop més una immensa barriada, perquè (miops com són) potser es pensen que la majoria dels seus votants s'hi trobaran millor. O tal vegada no, potser tot plegat és perquè la seva abominable mediocritat els du a la conclusió que, com que la cultura no dóna vots, fot-l'hi!
Em sap molt de greu que s'hagin carregat la Mostra de Mataró, també, perquè fa anys hi vaig tenir un cert vincle personal, conec els esforços que s'hi havien esmerçat i em mereixen un gran respecte la gent que la tirava endavant.
Finalment, sorprèn que l'Ajuntament de Mataró hagi pres aquesta decisió l'any que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Cinema. Semblaria lògic que la ciutat participés de la xarxa de sales que s'hi contempla i, per això, res millor que bressolar el futur amb el bagatge acumulat al llarg d'aquestes dècades i no entomar-ho des de la "inactivitat" (si és que ho volen entomar, esclar!)
FOTO Una Palma d'Or que vés a saber si es podrà veure a Mataró: L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d' Apichatpong Weerasethakul
Com ja s'ha dit, aquest setembre Agustí Villaronga tindrà Pa negre a Sant Sebastià. Ni Berlín, ni Canes, ni Venècia... i ni tan sols Locarno: Sant Sebastià.
L'any passat, Petit indi, de Marc Recha, va anar a raure a la Seminci; això sí, havent passat -fora de competició- per Locarno i anant després al Festival de Londres. Tanmateix, Recha va acabar tenint una retrospectiva al parisenc Jeu de Paume i, tot seguit, Canes el nomenà jurat per a l'edició d'enguany. No s'ha descartar gens que aquesta seva presència al Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation estigui lligada a la retrospectiva parisenca. En tot cas, ha deixat clar que el Festival de Canes valora la seva obra.
El procés de selecció de pel·lícules en un gran festival és complex (com ja he intentat exposar a l'article Com se seleccionen les pel·lícules d'un gran festival?) i, si bé els comités de selecció són sobirans (diguem-ho així), hi ha tot d'institucions, estudis, productores, intermediaris del comerç cinematogràfic... que hi juguen el seu paper.
És raonable pensar que ni Canes ni Venècia van voler Petit indi. I alhora, que apreciant els de Canes (si més no) l'obra de Recha, no hi hauria d'haver hagut problema per haver encabit la pel·lícula, mal fos a la revaloritzada Un Certain Regard. Però, quan es tracta de fer equilibris per a completar la programació de les diverses seccions del Festival, just és quan resulten valuosíssims els papers jugats per institucions, estudis, productores, intermediaris... S'imposa, doncs, una primera pregunta: des de Catalunya, es va fer el que calia? Certament, tampoc no s'ha de descartar que fos el mateix Recha qui rebutgés una oferta "cannoise" que no li fes prou el pes (però en aquest cas, algú de les institucions que han fet possible la pel·lícula, hauria pogut intervenir-hi, perquè encara és més productiu un "Regard" que Locarno).
Tot això, fa temps que ho penso. I vaig estar a punt de comentar-li al mateix Recha, una nit d'aquest Canes que vam coincidir; però ell i una amiga comuna venien de sopar, jo frissava per retirar a l'hotel i, ni el context era l'escaient, ni l'estoneta ho va permetre. Permeteu-me una petita digressió. A Marc Recha no puc pas dir que el conegui personalment, en el sentit d'haver-hi parlat, d'haver-m'hi entaulat o coses d'aquestes; en canvi, hi he coincidit diverses vegades. La primera fou a Venècia 92, l'única vegada que he estat a la Mostra, i ell hi presentava El cielo sube. Devia estar-se al mateix hotel que jo; perquè quan ja me n'anava, el vaig veure que amb uns companys es llegien emprenyats la crònica de l'Ángel Fernández Santos al diari El País, que els havien enviat per fax. Anys més tard, vaig topar amb ell al tercer pis del Palau dels Festivals de Canes, que estava força cansat del munt d'entrevistes i coses que han de fer els que hi presenten pel·lícula. En aquella ocasió, com en totes les altres que l'he trobat, l'amiga comuna és qui ha fet que m'hi atancés. Així per exemple, en sortir de presentar una exposició que comissariàvem ella i jo sobre Marlon Brando, el vam saludar en un bar gironí, on era, en una parada camí de París (per a presentar-hi un film). Igualment, quan (es pot dir extasiat) vaig sortir de veure Dies d'agost, a Sitges, vaig aprofitar que era amb aquesta amiga, per anar a felicitar-lo i a agrair-li la pel·lícula. I finalment, enguany, aquella estoneta al davant del Palais des Festivals, en què tot just si vam fer broma sobre unes quantes coses. Acabada la digressió i reprenent el fil, deia que fa temps que penso que, en el cas de Petit indi, segurament algú no va fer bé la feina per ajudar que estigués en un aparador internacional com el de Canes o el de Venècia; si ara ho comento públicament és perquè amb Pa negre, d'Agustí Villaronga, m'ensumo que pot haver tornat a passar.
Deixem-ho clar, perquè no hi hagi malentesos. Està molt bé que participin a la Seminci, de Valladolid, o a Sant Sebastià. La primera té una llarguíssima trajectòria i una nòmina important de cineastes reconeguts. El segon, és un certamen de primera categoria, mal sigui el petitoi dels grans, el secundari. No es tracta de menystenir-los. És més, l'èxit d'un film en aquests festivals pot ajudar i molt a un millor rendiment a taquilla si s'estrena prou immediatament, gràcies al ressó mediàtic que li donen els mitjans espanyols. Passa, però, que el mercat i l'àmbit de difusió de les pel·lícules d'autor en català ha de ser nacional i internacional. I amb Sant Sebastià i Valladolid, la internacionalitat se'n ressent i molt; per molt que ambdós certamens en siguin, d'internacionals. Reduir el mercat estranger a poca cosa més que l'espanyol és tenir molt poca ambició, és escanyar la trajectòria de les pel·lícules.
Marc Recha i Agustí Villaronga han de ser als millors aparadors del món.
Poser li ha sortit un bunyol a Villaronga i aleshores encara gràcies que li vulguin Pa negre a Sant Sebastià. Tanmateix, per la seva trajectòria artística i pel material amb què treballa, ara com ara, mantinc ferma l'esperança que serà una bona pel·lícula. Me'n fa dubtar precisament el fet que no hagi anat a Canes ni Venècia, ni tan sols a Locarno. Però esclar, amb l'antecedent del que passà amb Petit indi, també penso que potser no és culpa de la qualitat de l'obra, sinó del paper que calia haver jugat per institucions, productores....
Està molt bé que Massa d'Or Produccions i Televisió de Catalunya hagin assumit la producció dePa negre; però la vida internacional d'una pel·lícula depèn en gran mesura dels socis amb què pactes. Les coproduccions amb determinades empreses obren portes clau dels equips seleccionadors dels festivals i dels mercats cinematogràfics, faciliten la distribució a països estratègicament importants per al ressó crític i comercial. Certament, se'n pot prescindir; però llavors convé una iniciativa potent dels organismes culturals del govern (Institut Ramon Llull, Departament de Cultura, "embaixades" que hem obert...) perquè facin políticament bona part d'aquesta feina. I, deixeu-m'ho dir, si hi ha coproducció, cal igualment la iniciativa governamental, que res no hi sobra!
Queda esclar la possibilitat que la pel·lícula hagi estat concebuda exclusivament per al mercat intern. Fóra una llàstima, artísticament i comercialment parlant. Si és una autèntica obra d'autor (cosa no gens renyida amb el potencial comercial), no s'ha de renunciar a les possibilitats internacionals. Si fos un producte fet a mida, per a explotar les qüestions de la postguerra en clau estrictament local, difícilment aniria més enllà d'aquells films rònecs i estèrils que Pilar Miró i companyia van anar subvencionant durant anys.
Segueixo pensant que algú no ha fet bé la seva feina... o no se n'ha pogut sortir.
M'ha cridat l'atenció aquesta notícia: Un centenar de llocs de treball de projeccionista es perdran a la cadena francesa de sales cinematogràfiques UGC. No pas perquè no ens ho veiéssim a venir, que amb el pas al cinema digital, els exhibidors miraran de reduir encara més costos de personal. M'ha cridat l'atenció perquè l'espanyolista i castellanitzador gremi d'exhibidors de casa nostra ha dit que, amb la Llei del Cinema, es perdran tants i tants llocs de treball, a Catalunya. Recordem que els sindicats, vergonyosament, els van fer costat. I la notícia francesa, per allò de "quan vegis les barbes del veí...", ens adverteix que, amb la transformació de les sales al digital, aquí també hi haurà pèrdues de llocs de treball. Allà passa sense que hi tingui cap efecte la Llei del Cinema de Catalunya oi que no?!): simplement, per dinàmica empresarial. Fa bo de saber-ho, per si se'ls acut de passar factura al català d'allò que no toca.
Vés per on, resulta que, ben al contrari, la Llei del Cinema aprovada estableix que El Govern, en el termini d’un any des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, ha d’impulsar, en el marc de la Comissió de convenis col·lectius del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, l’elaboració d’un estudi sobre la negociació col·lectiva en l’àmbit cinematogràfic i audiovisual amb la finalitat de conèixer l’estructura o mapa de la negociació col·lectiva del sector i les condicions de treball aplicables a les persones treballadores que hi presten serveis, per a la millora de la qualitat, les garanties i l’ocupació d’aquestes persones.
I és que, ja al preàmbul, l'esmentada Llei diu coses com que Des de la perspectiva industrial, la llei fa un tractament global del sistema cinematogràfic i audiovisual, (..) fonamentalment, elements vinculats a la gestió dels recursos humans, de capital i de tecnologia i innovació, pilars bàsics de l’activitat i la competitivitat empresarial tant en el mercat interior com en l’internacional. Aquesta llei també té en compte l’adaptació del sistema a les noves tecnologies, en particular, en allò que fa referència a la transició a l’era digital.
De tot això, se n'ha parlat ben poc en els mitjans de comunicació. Fins i tot, els exhibidors han practicat desvergonyida demagògia contraposant "digitalització" a "normalització", com si la Llei no en contemplés ja el primer aspecte. Esclar que, per a la digitalització potser compten directament amb les complicitats estrangeres a les quals serveixen sempre a costa de l'espectador, o amb la despòtica prepotència del govern de Madrid, amb els nostres calés (mal sigui rampinant-los-els de la Unió Europea). Ras i curt, ves que precisament tampoc no els faci gaire gràcia això de les condicions de treball del seu personal ni la competitivitat empresarial al mercat interior (ells actuen com a servidors d'un sistema d'oligopoli i justament la "competitivitat" no és el que els interessa).
Durant la tramitació i debat parlamentari, he parat intencionadament poca atenció als textos i intervencions d'uns i altres. Perquè allò que m'importa de debò és el text final... i amb moltíssimes precaucions. Sé que CiU ha vorejat l'alta traïció, que ERC ho ha pogut instrumentalitzar per aparentar la ideologia política que no ha practicat durant la legislatura, però allò que m'ha interessat és el que han acabat votant uns i altres. Evidentment sé que els castellanitzadors han fet tot el que han pogut perquè l'obra de Franco i la situació submissiva prèvia persisteixi en detriment dels drets dels ciutadans i ciutadanes... Del brogit mediàtic que ha mogut aquesta iniciativa, me n'he anat fent ressó tant com he pogut a l'article Especial debat:la Llei del Cinema. I, a l'apartat Debats d'aquest blog, vaig dir-hi la meva ran de la publicació del document de bases i davant d'esdeveniments puntuals. La coincidència ha fet que, a més, jo hagi pogut parar poca atenció a aquest tema (per mor de Canes i de les vacances posteriors), justament aquest maig i juny, quan s'ha entrat en el punt calent parlamentari. Tanmateix, com he dit, poc m'ha interessat el Projecte de Llei i el seu trajecte parlamentari. Perquè allò que em val la pena és el que en resulta... i encara. Deixeu que m'expliqui (insistint en el que ja vaig dir el 4 de març de 2009)
El conseller Tresserras ha fet la Llei de Cinema que s'havia de fer. I encara potser hauria d'haver anat més enllà, en temes tecnològics i jurídico-conceptuals. Però ha fet honor a la seva vàlua intel·lectual i política, tirant endavant el text que finalment s'ha aprovat. Amb una pega essencial, absolutament assumida des d'un bon començament: el calendari polític. Tresserras sap perfectament que aquesta Llei no l'hauria ni tan sols pogut presentar a començament de legislatura: perquè el PSC no l'hi hauria permès. I no tan sols pel calendari pactat al tripartit; sinó perquè el PSC i ERC saben que no serà aquest tripartit qui podrà aplicar-la (o no).
Si s'hagués aprovat a començament de legislatura, el govern Montilla n'hauria hagut d'aprovar els reglaments, crear els diferents fonts econòmics previstos al text, gestionar els expedients d'infraccions i sancions per incompliments legals... I el PSC, això, molt probablement no ho hagués fet (de la mateixa manera que reiteradament ha desatès les obligacions legals que li corresponen, en defensa dels drets linguístics dels catalans). Com tampoc ho farà CiU si guanya les eleccions: ja hem vist que, igual com van fer els 23 anys que van manar, prefereixen el català en la misèria que incomodar els interessos creats. Una cosa és la retòrica i les flamarades quatribarrades i l'altra el que realment fan quan els toca. Avui han votat la Llei, sabedors que quedaven molt malament si no ho feien i, sobretot, comptant que segurament podran fer de Romanones: aigualir-la a base de no aprovar reglaments i promulgar-los molt poc avinents a l'esperit d'aquest text jurídic.
I, per cert, tampoc compto que la mateixa ERC desenvolupés gaire aquesta Llei de Cinema, en el cas improbable (per no dir impossible) que les urnes els tornessin a col·locar en àmbits de govern. Llevat que el mateix Tresserras tornés a Cultura i que les competències clau quedessin a les seves mans, esclar. Us estranya, aquest comentari? N'hi ha prou que feu un repàs al que ha estat la Política Lingüística real, tangible, d'aquest segon tripartit, en què ERC ha assumit el tema des de Vicepresidència. Tinc (i penso que tots tenim) motius sobrats per a sentir-nos políticament estafadíssims, precisament en un tema clau com el de la llengua. Abocar subvencions no és fer una autèntica Poliítica Lingüística. I lel tàndem Carod Rovira - Bernat Joan, sense anar més lluny, ha estat incapaç de fer complir la Llei 1/98, de Política Lingüística, ni tan sols als organismes que depenen directament o indirecta del mateix govern de la Generalitat. Si en voleu dos botons de mostra: contrasteu com s'ha estès el bilingüisme "ciudadanos" per departaments del govern o quants diners s'han hagut de pagar perquè la llengua catalana avancés una mica en un festival de cinema depenent del Departament de Cultura (sic) com és el Festival de Sitges.
La Llei de Cinema avui aprovada pel Parlament, no entrarà en vigor (com ja he dit) fins d'aquí a mig any (comptador des de la data que la publiqui el Diari Oficial). Fins d'aquí 9 mesos no s'ha de formalitzar el primer i essencial Acord Marc per al Foment de la Indústria Cinematogràfica i Audiovisual. S'hauran d'aprovar un reglament sobre el Registre d'Empreses Audiovisuals de Catalunya; reglamentar el procediment per a la qualificació de les obres cinematogràfiques i audiovisuals i el procediment per a l’aprovació de projectes d’obres cinematogràfiques i audiovisuals en règim de coproducció internacional. Aquesta disposició no té pèrdua: Reglamentàriament s’ha d’establir el procediment d’atorgament del certificat de nacionalitat espanyola de les obres audiovisuals, que es pot iniciar d’ofici o a sol·licitud de la persona interessada (ai, ai, ai, això que la Generalitat certifiqui espanyolitat...!) I els reglaments han d'entrar en un fotimé de coses, sobre producció, distribució, exhibició... així com aspectes de la garantia d'accés lingüístic. Tot plegat és jurídicament correcte. Però també és públic i notori que les eleccions seran aquesta tardor: els terminis i previsions reglamentàries, doncs, queden plenament en mans del nou govern. Mentrestant, la Llei de Cinema és lletra morta; ja que el context electoral i la crisi econòmica en què ens trobem no fan pas pensar que es treballi gaire en la preparació de tot aquesta gavadal de coses, així com en el Programa de Concertació de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, que ha d'establir l'ICIC, o en la creació del 5 fons de foment que s'han de crear i dotar. Mentrestant, el que segueix vigent és la normativa que hem tingut fins ara.
Ah! I com ja s'ha dit reiteradament, allò que el 50% de còpies en català... progressiva fins d'aquí a 5 anys.
Perquè el plantejament és seriós i alhora valent, tots aquests terminis són prudents i encertats. Fixem-nos, però, que haurien estat molt diferents amb la Llei aprovada a començament de legislatura. Ara fins i pot poden ser-ne moltíssim, de valents i agosarats... perquè ja sabem el pa que hi donen.
Felicitem-nos, doncs, que ja tenim Llei del Cinema. Fem per manera que, mani qui mani, l'hagi d'aplicar. Però Déu ens agafi confessats!
Com bé sabeu, hi ha un criteri generalitzat (del qual discrepo totalment), segons el qual les pel·lícules tenen nacionalitat i així es parla de pel·lícules "espanyoles", "franceses", "italianes", "catalanes", "angleses"...
Cal admetre que, per exemple, el cinema de Pedro Almodóvar té unes bases indiscutiblement espanyoles i, per tant, en aquest cas, no grinyola gens que les seves pel·lícules siguin etiquetades d'espanyoles. El mateix podríem dir, per esmentar un altre cas, de l'obra onírica de Federico Fellini, de substracte tan pregonament mediterrani i específicament italià que escau perfectament considerar els seus films com a "italians" (mentre això no signifiqui un reduccionisme, esclar). Igualment, tots ens entenem quan diem que una pel·lícula és nord-americana (fent referència normalment a un producte "made in Hollywood"). Per tant, en molts casos l'adscripció nacional d'una pel·lícula és admissible; però vénen les coproduccions i la cosa trontolla.
El criteri imperant avui en dia és que la "nacionalitat" d'una pel·lícula rau en el domicili fiscal de les empreses productores. Així per exemple, determinats films amb capital català, els etiqueten de "catalans" (podem prendre d'exemple Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, per bé que aquesta està rodada, si més no parcialment, a Barcelona, mentre que hi ha força altres casos que l'única catalanitat és a la ubicació física del despatx del productor). Aquest criteri fa que, seguint amb el cas Almodóvar, pel·lícules seves també siguin "franceses", perquè hi ha coproducció d'alguna empresa francesa. Si m'apreteu, encara podríem trobar una certa tirada del cineasta manxec cap a voler agradar la crítica hexagonal; però ja em direu, a part d'això, què en tenen de "franceses"!
No s'aguanta per enlloc aquest criteri vigent i comunment acceptat. Només s'explica (que no justifica) com a manera de marcar les subvencions públiques i com a eina assumidament propagandística dels nacionalismes espanyol, francès, italià, català, britànic... (els periodistes i crítics practiquen habitualment aquest "nacionalisme cinematogràfic" i les acadèmies dels respectius països i, no cal dir-ho, els polítics).
La prolífica Palma d'Or d'enguany ens permet tornar-ne a parlar i de manera ben clara. Com ja s'ha remarcat, Eddie Saeta (Lluís Miñarro), amb domicili fiscal a Barcelona, és coproductora de L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors. Per tant, aplicant el criteri imperant, aquest film d'Apichatpong Weerasethakul també és "català". No siguem ridículs! Podem dir que és una coproducció catalana, perquè això és objectivament cert; però afirmar que és una pel·lícula "catalana", simplement, és fer un ridícul espantós.
Apichatpong Weerasethakul, precisament, beu d'una base cultural tailandesa. Les imatges del seu film ens mostren l'univers misteriós de la selva en aquelles terres orientals, amb les llegendes sobre esperits d'ancestral tradició entre aquella gent i la manera com se'n feia ressó un cert cinema de sèrie B, produït a Tailàndia. El budisme, la creença en les reencarnacions en són també text i context. En base això, fóra admissible acceptar que L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és "tailandesa".
Deixeu-me dir que, tanmateix, i en la mesura que Apichatpong Weerasethakul, troba allò universal en allò local, la seva obra podem igualment considerar-la patrimoni del món i no tan sols d'una "nació". De la mateixa manera que passa amb l'opus Fellinià, per exemple. Centrant-nos en la Palma d'enguany, podríem assenyalar llegendes de bosc de casa nostra, relats sobre aparicions d'esperits que ens explicaven les àvies de la vora del Montseny o de cap el Pirineu; les creences paganes i com els cristianisme les reconvertí; la pèrdua de cultura ancestral també aquí i, com allà, el paper de la política en aquest procés de destrucció de la memòria... Molt bé, tot això són elements que, de forma més o menys remota, ens permetrien identificar part del bagatge universal en L'oncle Boonmee... (a més, per exemple, de tot el seu potencial reflexiu). Però és obvi que, ni així, podem qualificar de "catalana" aquesta pel·lícula. No, en el sentit que podem acceptar com a "espanyola" Volver, d' Almodovar, o com a "italiana" La dolce vita, de Fellini.
Avui en dia, que bona part del cinema d'autor és coproduït. I de l'estrictament comercial, també (Abu-Dabi i Les Illes Caiman, a hores d'ara, deuen tenir una filmografia "nacional" prou notable, per molt que no hi hagi gaires cineastes que siguin d'allà i encara que ben poques pel·lícules s'hi hagin rodat, però és que n'hi ha uns quants, de llargmetratges finançats des d'allà i, d'acord amb el criteri imperant...). Assignar "nacionalitats" a les pel·lícules, doncs, ha quedat obsolet i avenir-s'hi només pot respondre a interessos per subvencions o a inèrcia de "nacionalisme cinematogràfic", per incorrecta que sigui l'assignació.
El cinema de creació respon a l'autor i a les condicions de producció. Resulta molt més ajustat reconèixer les pel·lícules pels seus autors, des de la universalitat. Almodóvar té el seu món i el tenia, quan filmava amb una sabata i una espardenya, quan comptava amb capital francès i ara que s'ho paga solet (amb acords de distribució internacional). I Fellini, i Apichatpong Weerasethakul... El qui és espanyol, és Almodóvar; les seves pel·lícules, són seves, per damunt de tot. El qui era italià, era Fellini, i les seves pel·lícules són seves. El qui és tailandès, és Apichatpong Weerasethakul; les seves pel·lícules són seves. O és que els films de Woody Allen deixen de ser-ne, d'en Woody, quan les hi coprodueix Jaume Roures? Perquè hem de considerar Trobaràs un desconegut alt i moreno particularment catalana, quan la coproducció de Mediapro no hi introdueix cap variant en la trajectòria-jubilació del cineasta nova-iorquès?
Potser em direu que és "catalana" Biutiful, del mexicà Alejandro González Iñárritu, rodada a Barcelona i rodalia, amb presència (a ràfegues) del multilingüisme i la multiculturalitat que impera a les capes baixes del nostre cap-i-casal; que té un caire de document (rabejant-s'hi) sobre un determinat món de casa nostra, i que té la catalana Ikiru Films (d'Edmon Roch) en la coproducció. I jo us contestaria: també deu ser "mexicana", perquè la productora principal, n'és, de mexicana; el seu director, també n'és, de mexicà, i al text fílmic apareix un vincle entre Javier Bardem i els morts, de base cultural força centre-americana. Francament, jo no perdria el temps. Allò que és indiscutible és que Biutiful respon a Alejandro González Iñárritu, al seu estil efectista de tocar problemàtiques humanes. I la "nacionalitat", el lloc mateix on està filmada, hi pren un valor secundari. Fins i tot, l'home defuig tant com pot les imatges turístiques de Barcelona (i no hi recorre més que per ubicar fugisserament i, sobretot, per a remarcar la miseria latent al dessota de les icones benestants d'avui en dia que representa una ciutat de moda com Barcelona). Ras i curt: Biutiful s'hauria pogut rodar en moltes altres ciutats i, a part de la topografia i algunes ràfegues de català, poc que hi hauria d'haver cap diferència. Com a conseqüència, què hi aporta l'adscripció "nacional": res, de res (a part dels calés instituconals, televisius o de productores que s'hi hagi canalitzat).
A final d'any, quan l'hagi de votar entre les pitjors o millors pel·lícles, no em plantejaré si són "espanyoles", ni "catalanes", les de Woody Allen o Alejandro González Iñárritu, ni cap d'altra. Per mi, les pel·lícules no tenen "nacionalitat", els seus autors tenen personalitat (ens agradi o no) i el seu cinema beu (o no) de bases culturals arrelades. El que cal, per mi, és votar pel·lícules i no banderes. El que cal, per mi, és deixar enrere el concepte de "cinemes nacionals" i reduir-lo a fenòmens objectius de producció que històricament hi hagi hagut o a factor d'anàlisi de continguts de l'obra fílmica. Em nego a acceptar que el domicili fiscal d'una empresa atorgui carta d'identitat a un seu producte.
FOTOL'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul
Més enllà de la dialèctica que els exhibidors tenen amb la classe política per la futura Llei del Cinema, em pregunto què estan buscant realment amb la campanya que estan fent, projectant aquest espot "papus" a les sales on haurien de servir els espectadors i no pas intimidar-los esbiaixadament, atacant els seus drets? Què pretenen, adreçant-se a l'espectador, sense explicar-li res i tan sols llençant-li al damunt un missatge de "por"?
Costa poc de veure que volen convocar la gent perquè els faci costat. I qui els pot fer costat?
Certament, hi ha els informats i anticatalans de pedra-picada, als quals no els cal cap espot publicitari, ja n'estan convençuts i els han tingut, tenen i tindran a favor seu, per tal que les coses segueixin on les va deixar el franquisme. Hi ha també els informats, catalans i potser fins catalanistes, però que se'ls en refot el mort i el qui el vetlla, alguns dels quals és molt probable que trobin en l'espot un esperó per queixar-se contra la Llei i d'altres, poc propensos que els atabalin, segurament esperaran a veure el que passi realment. Encara hi ha els informats i catalanistes militants, d'aquells que signen campanyes i es posen samarretes reivindicatives, però que mai no deixen d'anar a veure una pel·lícula perquè no la hi passin en català o que mai no han fet ni 1 Km per anar-ne a veure doblades o subtitulades en la nostra llengua, pel sol fet que li queda més a mà la multisala que la projecta en castellà, o perquè és on va la colla, o on vol anar la xicota o el xicot, etc. Aquests, segurament, s'indignaran amb l'agressió que significa aquest espot. Francament, però, no crec que l'espot vagi destinat a aquests grups de gent, tots "informats" de debò.
I arribo a la conclusió que els exhibidors a qui volen arribar és als "poc informats" o directament "desinformats". I, a aquests, el que´els fan és "papus"... No els informen, els volen manipular, buscant la "complicitat" del "perdreu això", sense dir-hi res més. Comptant segurament que, per poc assabentat que s'estigui del tema, la remor de fons els haurà arribat a través de les COPE, Intereconomia, Telecinco, Antena 3, El País, La Vanguardia, El Periódico... o vés, pel soroll mediàtic que mouen tots els mitjans, tots. I, per tant, és cosa d'aprofitar-se del que a la gent li pot sonar, per intentar endur-se'ls cap al que els interessa.
Evidentment, hi hauria moltes coses a dir. La primera i més important, fóra parlar amb aquesta gent, amb aquests espectadors sobre el que significaria "quedar-se sense algunes de les pel·lícules com les que habitualment ens ofereixen". Potser descobriríem que aquesta mateixa gent n'està farta que la publicitat (de les majors) els dugui a gastar-se calés a la taquilla per veure "merdes" o coses que són la còpia vulgar d'altres vulgaritats mil vegades vistes; però que, en no saber trobar-hi alternativa, acaben passant per l'adreçador d'aquests exhibidors, que (a més) els exploten amb crispetes i begudes caríssimes... Però difícilment hi haurà ocasió de "parlar" amb aquests espectadors, ni d'això ni de res. I, per altra banda, podem enraonar i debatre moltes altres de les qüestions que dóna de si la frase "publicitària" dels exhibidors... Mentrestant, l'empastifada, la manipulació injectada ja anirà fent el seu efecte.
I nosaltres, què?
Jo no vull que em divideixin el país, per raó de llengua ni de res; però tampoc estic disposat a renunciar als meus drets i als del meu poble. Per tant, no puc quedar passiu davant la projecció passiva d'aquest espot. Si me'l trobo en una sala, cridaré "Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu". I a qualsevol que me'n parli, el penso deixar planxat. I a qualsevol catalanet que em vingui amb fluixeres, el penso igualment deixar planxat. I... tot el que pugui fer, abans d'anar-me'n a Canes, i després quan en torni.
"Si la futura Llei del Cinema s'aprova tal i com està redactada actualment no podràs veure algunes de les pel·lícules que t'acabem de presentar", diu l'anunci "papus" que projecten els exhibidors cinematogràfics... (que podeu veure, anant a Vull llegir la resta de l'article)
El que diuen és literalment mentida. Perquè, si no s'aprovés la Llei tal i com està redactada, tampoc els exhibidors no ens tornarien a passar les pel·lícules que ens "acaben de presentar". I no ho farien, encara que tinguessin públic de sobra que els ho demanés, encara que ens agradés tornar-les a veure; perquè aquests exhibidors són simples titelles al servei del dictat de les majors, per a les quals una pel·lícula és tan sols producte, que es llança al mercat i, un cop feta l'explotació de poques setmanes amb tot el rendiment que n'hagin pogut treure, ja no els interessa per res, ja que al darrere tenen un altre producte seu que han de llançar com han fet amb l'anterior... i així succesivament.
Ja se'ls entén (i a més, per una vegada, vés per on, aquests empresaris fan servir el català!). El que volen dir és que no podrem veure algunes pel·lícules "com" les que ens acaben de presentar, si la Llei del cinema s'aprovés amb l'actual redactat... -això segons ells, i evidentment, prèvia decisió coactiva i anticomercial de les "majors", per cert, històricament avesades a ser condemnades judicialment i governamentalment per pràctiques comercials i industrials abusives...-. Certament, ja se'ls entèn, però és que no saben ni fer un espot! Estan tan acostumats a fotre'ns-la pel broc gros, que ni filen prim amb la mentida que ens estan engiponant des de la pantalla. O potser és que com que saben que, en el fons, el que diuen ja és una gran mentida (si més no, perquè se'n callen una bona part), no els ve de la subtilesa d'aquest "com".
Llegeixo a l' Avui que Si l'1 de febrer van tancar 80 cinemes, avui emetran en 70 (517 pantalles) un anunci abans de cada pel·lícula amb què mostren el seu rebuig a la llei del cinema de Catalunya, que actualment es tramita al Parlament amb el suport de tots els grups llevat del PP i Ciutadans (Un anunci contra la llei del cinema, Andreu Gomila, Avui)
Jo em pregunto, els espectadors catalans que hagin pagat l'entrada i, dins de la sala, es trobin amb aquest espot, el rebutjaran? Callaran de manera còmplice? Deixaran que, des de la potència de la gran pantalla, s'imposi només el so (i les imatges) d'aquests declarats enemics de la normalització lingüística (i no ho oblidem, col·laboradors necessaris en la substitució lingüística)? Permetran que l'única veu que s'escolti sigui la de la prepotència d'uns empresaris, mesells servidors de les "majors", i en contra dels drets que individualment i com a poble tenim? Potser sí, callaran i renunciaran al dret a la més elemental defensa. Potser sí, tan se'ls en fotrà.
Jo, si me'l trobo, l'anunci en qüestió, penso fer el amteix que vaig fer una temporada que topava amb espots del PP: esbroncar i xiular, protestar des del pati de butaques. Certament, n'hi ha d'altres de maneres de protestar-hi (llibre de reclamacions, etc.); però poc m'hi penso embolicar. Simplement, com a espectador català, que n'estic fart d'aquesta colla, de com ens manquen al respecte empresarialment de manera constant i de com ens maltracten (el de la llengua, ara, tan sols n'és un aspecte que ho fa ostensiblement visible), perquè estic en contra de la seva imposició castellanitzadora (i imbecilitzant) de dècades i perquè amb la (nostra) llengua i els nostres drets no puc resignar-me que s'hi jugui, penso xiular i cridar.
Fa uns dies, vaig parlar d' Enrique González Macho.
A l' Avui.cat, hi ha un apartat que no solc mirar-me mai titulat "Good Morning Madrid", perquè ni vull perdre temps llegint les bestieses que ens diuen, ni estic gens d'acord que se'ls pari tanta atenció. Una cosa és "entendre l'enemic" -com planteja el Mandela d'Invictus respecte als blancs racistes- i l'altra és castigar-se o excitar la morbositat amb les bestieses de l'enemic. Tanmateix i, gràcies a un comentari de Julian Juan Lacasa, he fet una excepció amb l'article que parla de González Macho:
Com deia ahir, vaig enviar un correu electrònic als Cinemes Méliès, de Barcelona, ran del tancament de la sala la jornada de vaga convocada pel Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya. I me l'han contestat dues vegades.
Primer, ahir mateix, amb el text següent que, tot i que anava personalitzat a mi i signat per una persona concreta de l'empresa, crec que no en traeixo cap mena de confidencialitat publicant-lo, precisament per l'interès que té:
Bon dia Salvador,
Gràcies per la confiança mostrada en els darrers anys.
Lamento que deixis de venir els Méliès per aquest fet, quan irònicament som de lluny el Cinema que mes pel·lícuels projecta en català (Ara mateix n’hi ha dues, Garbo i Hollywood contra Franco), però entenc el teu punt de vista i amb certa manera el comparteixo.
Jo també pensó que la nostra llengua s’ha de protegir i qualsevol esforç es importantíssim, per que sigui de forma real una llengua d’us culte en el nostre petit país.
Comentar-te però, que els Cinemes Méliès secuden la protesta per estar afiliats al Gremi d’Empresaris i no per altres motius polítics.
No pateixis que jo mateix et borrar de la llista del butlletí electrònic i els deixaràs de rebre!
Gràcies per confiar amb nosaltres tots aquests anys i agraint la teva sinceritat, reb una calorosa salutació
I s'acaba el correu tot reproduint aquesta frase: "La amistad duplica las alegrías y divide las angustias por la mitad. Sir Francis Bacon (1561-1626)"
És de justicia reconèixer al Méliès la seva tasca i si precisament ha sorprès que també fessin vaga és precisament perquè ells, precisament ells, no són el mateix que la immensa majoria dels empresaris exhibidors que, ni la seva trajectòria té res a veure en cap sentit amb la d'aquells. Tanmateix, penso que s'han equivocat afegint-se a la vaga i l'argument que hi han participat per estar afiliats al Gremi d’Empresaris i no per altres motius polítics és realment molt feble: saben de sobres que aquesta ha estat una acció política i de les de pitjor espècie, ja que el seu Gremi el que pretén és perpetuar la marginalitat del català al cinema, havent practicat durant dècades tota mena d'estratègies per a impedir-ne la més mínima normalització, malmetent qualsevol iniciativa de bona voluntat, enfotent-se del diàleg.
Avui n'he rebut un segon correu, ja d'un altre caire, signat com a "Cinemes Méliès" i amb l'assumpte: "Resposta a les queixes rebudes per la vaga del cinemes Méliès del 1 de febrer de 2010". Pel caràcter general que té, em permeto igualment de publicar-lo, oimés en la mesura que ajuda més encara a reconèixer la tasca als Méliès i, alhora, demostra que efectivament hi ha un posicionament polític -com no podia ser d'altra manera en una gent intel·ligent i sensible com els del Méliès-:
Benvolguts senyors/es, Hem rebut el vostre correu electrònic i ens agradaria fer una sèrie de precisions sobre el que ens dieu a la vostra carta:
a) Si per alguna cosa s’han distingit els cinemes Méliès és per el seu suport al cinema en català, per exemple, els quatre documentals nominats als premis Gaudí han estat exhibits a les nostres sales. La llista de pel·lícules projectades o subtitulades en català als Méliès és interminable. Per tant, no tenim cap necessitat de demostrar la nostra catalanitat. b) Sí que lamentem que la nostra política cultural de clàssics, com l’estrena de més de tres-cents títols, així com la recent continuïtat d’estrenes en versió original subtitulada, no ha tingut mai el suport necessari per part de la Generalitat de Catalunya. Sobretot si tenim en compte que a França existeixen ajudes específiques per a cinemes similars als Méliès. c) La nostra política de preus populars i abonaments també ha estat totalment ignorada pels respectius organismes; aquest fet no ens ha importat en excés atès que les persones que gestionem els Méliès no hem percebut mai un sou per dur a terme aquesta tasca. d) Malauradament, iniciatives dutes a terme pels Méliès durant els dos últims anys, com per exemple, fer tres sales digitals dedicades al cinema en català –conjuntament amb uns altres cinemes de la ciutat— han trobat repetidament la incomprensió de l’Ajuntament de Barcelona, sense rebre suport ni de cap mitjà de comunicació ni del públic. e) També voldria recordar que l’any 2000, quan s’estaven projectant vàries pel·lícules en català al cinemes Méliès –entre elles, Mones com la Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán— un grup que es deia Nacionalista de Defensa al Cinema Català va fer pintades a la façana del cinema i va fer malbé diverses instal·lacions del mateix. Les nostres protestes no van ser escoltades per ningú i de nou va quedar clara la falta d’informació de les persones que van cometre aquests actes. Méliès va fer front a totes les despeses sense cap ajuda per part de la Generalitat de Catalunya. f) Pel que fa a la convocatòria de vaga del 1 de febrer de 2010 m’agradaria deixar clar que és una convocatòria conjunta de la patronal i dels sindicats UGT i CGT, sindicat majoritari en el sector del cinema. En cap moment es tracta d’un lockout, tot i que per part de la Generalitat de Catalunya s’ha presentat com una iniciativa de la patronal. g) La nostra particular oposició a la llei no és la mateixa que la de les multinacionals. Nosaltres, concretament no estem d’acord en que s’apliqui un sistema de sancions tan rigorós i sobretot si tenim en compte la poca sensibilitat que s’ha tingut cap als cinemes Méliès; atès que nosaltres hem demanat moltes vegades que s’apliqués la mateixa normativa que a França als cinemes de la tipologia dels Méliès. h) Entenem que estem parlant d’una llei purament electoralista feta per uns polítics gens preocupats pel cinemes i que només volen fer del cinema en català una bandera per guanyar vots a les properes eleccions; sobretot sorprèn veure’ls assistint al cinema el dia de la convocatòria de la vaga per tal d’aconseguir “la foto”, quan en quinze anys no els hem vist mai a cap de les sessions dels Méliès. Naturalment els Méliès estem preocupats pel cinema en català i per la nostra llengua en general, però hem de dir que a nosaltres ningú ens ha cridat per parlar dels nostres problemes i de les nostres preocupacions. Cordialment, Cinemes Méliès
Fixem-nos que ara ja titllen la llei d'"electoralista", "feta per polítics gens preocupats pels cinemes"... Home, que el conseller Tresserras té un currículum i, a més, el gran problema d'aquesta Llei és el calendari de legislatura: l'han volgut fer després de la llei espanyola i l'actual equip de Cultura i Mitjans de Comunicació saben que l'únic que poden fer és deixar-la aprovada perquè l'apliqui qui vingui després. Segurament perquè el calendari és el que és, el projecte de Lei és millor del que hauria estat en un altre moment; però no pas per electoralisme, sinó perquè és el fruit positiu de l'experiència i el llegat que es considera millor per al futur immediat. L'argument de l'electoralisme no convindria al soci majoritari del govern tripartit, perquè li aniria en contra i, per tant, com a argument ja es veu que no s'aguanta. Cosa molt diferent és el cas de Joan Puigcercós i el seu maldestre i barroer oportunisme.
Barrejar el perfil seriós i positiu dels redactors del projecte de Llei del Cinema de Catalunya amb la potineria política del dirigent del partit (quan és públic i notori, a més, que ni Tresserras ni Voltas no pertanyen al sector Puigcercós) crec que els Méliès ho fan perquè estan emprenyats (i permeteu-me el terme). Emprenyamenta que els comprenc, atès l'historial que expliquen (i encara que la manera de descriure l'episodi de les pintades i les instal·lacions...) i farien bé els grups parlamentaris d'entrevistar-se amb la gent del Méliès perquè la Llei recollís finalment les aportacions positives que poguessin fer.
Quant al tema de les sancions... ningú no les voldria les sancions i si s'hi han posat (a l'avantprojecte) és perquè se sap el pa que es gasta. I els Méliès ho saben i, per tant, saben ben bé amb quina realitat topen quan, més enllà de les bones manres d'explicar les coses, hom queda davant la crua veritat que, en aquest nostre país hi ha productors que no deixen fer pel·lícules en català a nous directors (i als Méliès els coneixen bé els productors nostrats), hi ha escoles de cinema que desincentiven els rodatges en versió original catalana, hi ha distribuïdores que no volen saber-ne res del cinema en català i hi ha un munt d'exhibidors que no volen cinema en català a les seves sales.
Seguint la iniciativa d'un bon amic, acabo d'enviar un correu electrònic als Cinemes Méliès, encapçalat per l'assumpte "Adéu, Méliès":
Atès que els Cinemes Méliès s'han adherit al tancament patronal del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya en contra de la normalització de la llengua catalana al cinema, us comunico que fins que aquests cinemes no compleixin amb el percentatge de còpies catalanes que la llei del cinema estipuli un cop hagi estat aprovada, no hi ficaré els peus. De moment, i mentre espero deixar de rebre el vostre butlletí electrònic, aquest correu -i els que el succeeixin- se'n va de pet a la safata del correu brossa. Seguiu amb aquesta brillant estratègia empresarial, i ja veurem si us continuen sortint els números. Atentament, Salvador Montalt
Dilluns aniré al cinema -tot i que és un dia de la setmana que gairebé mai no hi vaig-. Les sales que tinc més a tocar, els Lauren Costa Brava, de Blanes, no tancaran i hi ha per triar i remenar: Invictus, Nine, Chéri... I també hi tenen en cartell, entre d'altres,Als núvols i Avatar,que ja les he vistes, i The Hurt Locker, que acabo d'arribar de veure-la (ja en parlarem!).
Cap d'aquestes pel·lícules no les hi projecten ni en versió original ni en català: res de nou, precisament perquè el projecte de Llei del Cinema encara no està ni aprovat. Aniré al cinema a veure'n alguna, com a acte de protesta contra el tancament de sales que ha organitzat el Gremi d'Empresaris de Cine de Catalunya. Poques vegades m'haurà resultat tant plaent fer un acte de protesta: veient cinema! I a més, deixeu-me ser recargoladament morbós: dels diners que pagaré amb l'entrada, la majoria se'ls embutxacarà una "major"...
Ran de la notícia que és per pressions de les distribuïdores que tancaran dilluns els cinemes Verdi, de Barcelona, me n'he anat al web d'aquests cinemes, n'he repassat la cartellera que tenen avui mateix i he buscat les distribuïdores que els subministren les pel·lícules. Certament, algunes deuen ser alienes a aquestes pressions (em costaria entendre que fossin les distribuïdores naturals de la versió original, com ara Golem, Avalon, Gummo o Festival). La cosa podria apuntar a les majors que, sobretot en aquesta època d'Oscar, els passen títols amb ganxo comercial i tinc dubtes raonables sobre quin pot ser el comportament del tàndem barceloní Wide/DeA, ja que part del seu material l'obtenen d'entendre's amb la indústria de Hollywood. Però com que els Verdi no concreten, vulgues que no la sospita s'estén i me'n lliuraré prou d'assenyalar-ne cap en concret -ves que no m'endugués una bona sorpresa!-
He de confessar que, de totes les empreses que fan tancar els seus cines dilluns, la que més m'ha sorprès ha estat la del barceloní Méliès. Què passa, que també ha rebut pressions de les distribuïdores? O és que Carles Balagué ´s'avé activament a la "vaga"? M'ha picat la curiositat i he volgut mirar la programació d'avui mateix als Méliès:
No tindria cap sentit que Sherlock coaccionés els Méliès, ja que és "dels Verdi" i em resulta inimmaginable que Àrea de TV jugués aquest joc brut. Novament, si fos el cas de "pressions", la cosa assenyalaria cap a les "majors" i el dubte el tindria respecte a Tripictures, que es troba un xic com el que he explicat de Wide/DeA.
Ara bé, si hi ha hagut pressions de les distribuïdores nord-americanes, com és que no tanca Lauren Films, per exemple, traballant com treballa tant amb les "majors" ? És que sap que no la deixaran sense pel·lícules? A part d'altres qüestions que desconec detalladament (com algun vincle financer amb l'administració, discrepància "valenta" amb la mesura de força, etc) i que podrien ajudar a entendre més la posició dels que no tanquen (malgrat les pressions), he de confessar-vos que en aquest assumpte de pressió de les distribuïdores hi ha alguna cosa que no em quadra.
El Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya no ha fet mai cap vaga contra les pràctiques abusives de les "majors" nord-americanes, que se'ls enduen percentatges super-abusius de la recaptació que se fa a les seves taquilles. No. Han preferit clavar econòmicament la patacada a l'espectador, cobrant-li desmesuradament cars els productes que venen dins del multiplex (crispetes, begudes...) i, no cal dir-ho: clatellada forta al preu de les entrades.
El Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya no ha fet mai cap vaga contra el fet que les "majors" els imposin a quines de les seves sales han de projectar les pel·lícules, el nombre de sessions i setmanes que han de tenir-les-hi, etc. No. Han preferit carregar-se el mercat local, deixar orfes d'oferta part dels espectadors, reduir-se antieconòmicament a monocultius de determinats fragments de públic (o és que ningú no se'n recorda de quan tot eren films per a adolescents... fins que la jovenalla se'ls girà d'esquena, descarregant-se el material per internet, també farts i tips que els prenguessin el pel i els calés!).
El Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya diu que farà vaga dilluns: no m'estraya gens, que justament sigui el dia de l'espectador, a moltes sales. És el que sempre han fet, castigar l'espectador, posant-se al servei dels interessos abusius i les males pràctiques de les "majors" nord-americanes. I tampoc m'estranya que la vaga la facin contra el projecte de llei catalana del cinema, que justament el que preten és defensar el dret dels espectadors actuals i potencials, tant des del punt de vista cultural com lingüístic.
Per cert, tampoc m'estranya que El Periódico, que va callar editorialment ran de l'aprovació governamental del projecte de llei, hagi parlat avui, en anunciar-se la vaga de cines, i que hagi nedat (Primer de tot s’ha de dir que recórrer a la vaga –en realitat, un tancament patronal– és desproporcionat per molt que els exhibidors tinguin dret a defensar els seus interessos comercials) i guardat la roba (el poder de les majors ja es va carregar una iniciativa similar anterior en l’etapa de CiU, de manera que la negociació és ineludible si el Govern vol salvar la llei i aconseguir alhora l’objectiu que hi hagi més cinema en català. La llei ara s’ha de debatre al Parlament. És el moment de negociar, si és possible sense coaccions). I és que aquest diari, absolutament servil als interessos de les "majors" -que els posen un munt de publicitat- cada vegada anterior que s'havia intentat fer avançar el català al cinema, ara es troba amb una altra servitud que també li convé: la del tripartit.
Tornant als empresaris de cinema, permeteu que parli de les intervencions recents de dos de molt significatius, al mercat de la versió original (VO): Enric Pérez, dels cinemes Verdi, de Barcelona -i Madrid-, i Enrique González Macho, dels Renoir de Barcelona, Madrid, Palma...
Als Verdi de Barcelona, en plena polèmica encesa pel empresaris, s'ha projectat una pel·lícula amb doble subtitulat (català i castellà) i se n'ha fet bandera com a alternativa possible al que preveu la Llei del Cinema en projecte. A part que, des del primer dia que Cultura va fer saber les intencions que tenia, jo he manifestat que el subtitulat en català em temia que acabaria reduït al subtitulat electrònic, tan subvencionat com marginat pels exhibidors; a part d'això, dic, la iniciativa d'Enric Pérez, als Verdi, semblaria bona, però la trobo oportunista i molt dubtosa. Segurament, és una solució a estudiar i en aquest sentit, benvinguda sigui la proposta, en el ben entès que caldria analitzar-la acuradament. Els que hem treballat positivament per normalitzar el català a les sales de VO sabem la resistència que sempre hi havia ofert els Verdi, sabem que qualsevol projecte topava amb la realitat que els Verdi no volien estrenar en VOSC; malgrat que als darrers anys, n'hagin projectat alguns títols (Copying Beethoven, algun altre i un paquet de films que Universal gairebé tenia per llençar), en un canvi d'actitud certament molt tímid. I no em consta que aleshores, mai, tot i les subvencions que es posaven sobre la taula, mai Enric Pérez hagués ni proposat el que ha ara exposa com a solució alternativa. El subtitulat bilingüe -ha reconegut- busca ser una mà parada, una mesura conciliadora, un remei contra la crispació: i quan hagi pasat la "crispació" -empresarial, per cert,- després què?
No hauríem d'obviar que, d'altra banda, Enric Pérez també ha manifestat: La pregunta, i la plantejo jo, que des de la transició he distribuït i projectat molt cine en català, és per què ara, amb una democràcia consolidada i escolarització en català, no es vol veure cine en català: l’any passat va ser un fracàs la versió doblada al català de "Vicky Cristina Barcelona", quan el 1981, acabats de sortir d’una dictadura, es va estrenar "L’home elefant" a l’Aribau en català i el cine estava ple tots els dies. La reflexió és interessant; però va carregada d'altres preguntes -que, ell, evidentment no fa públiques-: hi tenen algun paper o responsabilitat, els exhibidors de cinema, en aquesta "devallada"? Exactament, quantes pel·lícules en català ha distribuït o exhibit, en trenta anys (em sembla que no tantes com afirma)? I algú podria fer públiques d'una vegada les xifres completes de "Vicky Cristina Barcelona" -les referents a la versió catalana, a la castellana, dies d'estada a les sales i poblacions, horaris de projeccions, variacions de recaptacions per canvis de còpia...-?
I he deixat pel final d'aquest article l'inefable Enrique González Macho, el de la distribuïdora Alta Films i empresari dels cines Renoir. Aquest senyor, aprofitant allò del "mercat únic espanyol" va irrompre des de Madrid a la ciutat de Barcelona, en una operació expansiva que va alterar totalment l'exhibició en VO a la capital catalana. No cal dir que va tenir i té còmplices catalans. I, esclar, al cap de pocs anys els barcelonins Verdi van respondre en sentit invers; és a dir, obrint sales a Madrid. L'espanyolisme d'aquest centralista de pedra picada -i dels seus socis catalans- ha convertit algunes de les sales dels Renoir en aparador desvergonyit de produccions espanyoles d'escàs valor comercial i nul pes artístic: simple "patriotismo" i "gestió de subvencions" -no badéssim, tampoc-. En canvi, quan s'ha tractat de projectar-hi cinema en VOSC... pitjor que els Verdi! D'altra banda, recordem, per exemple i sense anar més lluny, com els Renoir van amagar tant com van poder que a Salvador, de Manuel Huerga, hi havia català; o com van rebatejar en castellàDies d'agost, de Marc Recha. Aquest Enrique González Macho és qui, celebrant l'harmonia retrobada del cinema "espanyol", s'esclama que haurà de lluitar contra «la negror» que, segons la seva opinió, s’acosta amb la llei del cine català i les quotes de doblatge: esclar, la "seva" espanyolíssima harmonia ha topat amb un problema que es diu Catalunya i té clar el que ha de fer, "lluitar-hi" i de ben segur que ho farà amb les armes que sempre ha fet servir -amb còmplices catalans-.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
