Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 de maig de 2008
0 comentaris

Els directors de Canes 2008: Arnaud Desplechin

Arnaud Desplechin, interessant cinesta francès massa desconegut a part del nostre territori, autor d’una sèrie de pel·lícules estimables i intel·ligents que són autèntics assajos reflexius i preuats retrats de grup, porta enguany a Canes un esplet rutilant d’actors i actrius particularment atractius per al públic de l’hexàgon i gairebé idolatrats a la Croisette. Catherine Deneuve, es pot dir la reina-sol d’aquells rodals, i Mathieu Amalric, César al millor actor en l’última edició dels guardons de l’Académie, encapçalaran la que promet ser la primer gran enfilada d’escales del Palau dels Festivals, al costat de noms com ara Jean-Paul Roussillon, Chiara Mastroianni o Melvil Poupaud. Un repartiment amb ganxo per al gran públic, en una pel·lícula d’autor —Un conte de Nadal—: la fòrmula que més agrada als organitzadors del Festival de Canes!

El perfil d’Arnaud Desplechin, la seva filmografia i informació i/o comentaris sobre alguns dels seus films, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Arnaud Desplechin, dirigint Mathieu Amalric, a Un conte de Nadal

Els directors de Canes 2008: Arnaud DESPLECHIN

PERFIL

Naixement. 31 d’octubre de 1960 (Roubaix, França)

Estudis. Llicenciat de l’ IDEH, al departament de direcció i fotografia.

Carrera. Director, documentalista, guionista, director de fotografia.

Director de fotografia. S’estrena com a director de fotografia amb el curtmetratge Comme les doigts de la main (1984), d’Eric Rochant, company seu a l’IDEH, i pràcticament acaba aquesta vessant professional el 1987, amb un altre curt de Rochant, Presence féminine, i amb el llargmetratge de Nico Papatakis La Photo.

Guionista. També és de la mà d’Eric Rochant que s’estrena com a guionista, amb Un monde sans pitié (1989); però d’aleshores ençà només ho ha estat per a les seves pròpies pel·lícules. Habitualment, treballa amb Emmanuel Bourdieu, però ha comptat amb noms que després s’han revelat prou importants al marc cinematogràfic francès: Pascale Ferran, Noémie Lvovsky…

Director de cinema. Amb pas ferm, deixant d’antuvi ben clara la seva personalitat autoral, debuta el 1991 amb el migmetratge La vie des morts, seleccionat per la Setmana Internacional de la Crítica de Canes i guardonat amb el premi Jean Vigo.

Cineasta que ha fet 8 pel·lícules en 16 anys, Desplechin ha estat des del primer moment objecte d’interès del Festival de Canes: els tres primers llargmetratges, tros tres, van ser a Secció Oficial competitiva; el quart, va inaugurar Un certain regard 2003, i el setè ha tornat a la Competició i, a més, com un dels plats fots dels tres que, produïts essencialment a França, formen part de la Secció Oficial. Pel que fa a Reis i reina, va participar a Venècia 2004 i congrià tot de premis d’arreu, d’entre els quals el Louis Delluc per a Desplechin i el César com a millor actor per a Mathieu Amalric.

L’equip que l’envolta el componen tots de noms que tornen habitualment al seu cinema i que d’alguna manera en formen part generacionalment i/o artísticament. Pel cantó dels intèrprets, Emmanuel Salinger, Emmanuelle Devos, Mathieu Amalric, el seu germà Fabrice Despplechin, Thibault de Montalembert… Pel que fa als directors de fotografia, hi destaca especialment Éric Gautier. Fins i tot en el vessant de la producció, tot i que Desplechin només n’és d’ En jouant ‘Dans la compagnie des hommes” (2003), cal assenyalar que la productora Why Not Productions -que assumeix es pot dir tota la filmografia de Desplechin- va nàixer precisament ran de l’ “opera prima” La vie des morts (1991). I ja hem esmentat el nom d’ Emmanuel Bourdieu, com a coguionista fidel.

Després d’unes primeres obres que en podríem dir sobre la interrelació entre Desplechin i els altres -la seva família, el seu país, els amics i les amants-, ha dedicat tota una etapa -tres títols més- a investigar els lligams entre teatre, vida, representació…

Documentalista. Molt significativament, el seu primer documental, L’Aimée (2007), gira sobre la família, els seus secrets amagats, les neurosis. Es cas és que, quan el pare de Desplechin va vendre la casa pairal, el noi se’n va anar a filmar com s’obrien els calaixos de la memòria, es miraven fotos antigues, es llegien cartes guardades durant anys; va enregistrar son pare parlant de la seva pròpia mare, que morí quan ell tenia només 18 mesos i de qui no n’hi quedava cap record i, en canvi, li feia la impressó de conèixer tan bé.

Temàtica.

“Ja he fet una pel·lícula per parlar malament de la meva família (La vie des morts); un altre, per deixar galdós el meu país (La sentinelle), ara en voldria fer un per posar-me amb les meves xicotes” -Desplechin, a “Les Inrockuptibles”, parlant de Comment je me suis disputé… (ma vie sexuelle), 1996-

La família: el dol al marc de la família, secrets, neurosis…

Combat entre la raó i els sentiments

La qüestió generacional, els amors juvenils, les inseguretats

El teatre i la vida, representació i realitat

Estil.

Assagista.

Retrats de grup -família, estudiants…-. Coralitat

FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA

2008 Un conte de Noël

2007 L’Aimée -documental-

2004 Rois et reine

2003 En jouant ‘Dans la compagnie des hommes’

2000 Esther Kahn

1996 Comment je me suis disputé… (ma vie sexuelle)

1992 La Sentinelle

1991 La Vie des morts -mm-

INFORMACIÓ i/o COMENTARIS SOBRE ALGUNS FILMS

1992 La Sentinelle

Director Arnaud DESPLECHIN. Guió Pascale Ferran, Noémie Lvovsky i Emmanuel Salinger, a partir d’un guió original d’ Arnaud Desplechin. Música original Marc Olivier Sommer. Fotografia Caroline Champetler. Muntatge François Gédigier. Festivals i premis Canes 1992 -Secció Oficial Competitiva; César (Emmanuel Salinger, César du Meilleur jeune espoir masculin)

Repartiment Emmanuel Salinger (Mathias Barillet), Thibault de Montalembert (Jean-Jacques), Jean-Louis Richard (Bleicher)

Sinopsi Mathias, que vivia a Alemanys, retorna a França. Al tren, topa amb un home que l’amenaça, l’insulta i desapareix. L’endema troba a la seva maleta una calavera reduïda a la manera dels Jívaros. Mathias s’enderia amb aquesta calavera, malda per trobar-ne el misteri i s’ailla totalment del món…

Fragment de la crònica de Canes que en vaig publicar a Som-hi! de juny de 1992

La Sentinelle escruta en la memòria col·lectiva de l’Europa de la Guerra Freda, un cop caigut el Mur (..) amb un argument sobre l’obsessió d’un estudiant forense respecte a una calavera que ha trobat a les seves maletes.

1996 Comment je me suis disputé… (ma vie sexuelle)

Director Arnaud DESPLECHIN. Guió Emmanuel Bourdieu, Arnaud Desplechin. Música Krishna Levy. Fotografia Stéphane Fontaine, Eric Gautier, Dominique Perrier-Royer. Muntatge Laurence Briaud, François Gédigier. Festivals i premis Canes 1996 – Secció Oficial Competitiva

Repartiment Mathieu Amalric (Paul Dedalus), Emmanuelle Devos (Esther), Emmanuel Salinger (Nathan), Marianne Denicourt (Sylvia), Thibault de Montalembert (Bob), Chiara Mastroianni (Patricia), Denis Podalydès (Jean-Jacques), Jeanne Balibar (Valérie), Fabrice Desplechin (Ivan).

Sinopsi La vida amorosa, professional i sexual de Paul, 29 anys, professor ajudant de Filosofia. Al seu voltant: Esther, amb qui surt des de fa 10 anys i a qui no acaba de deixar; Bill, el seu cosí i company de pis; Sylvia, amb qui té un aventura amorosa, éssent la xicota del seu amic Nathan, i Valérie, la seva nova i trasbalsadora amiga…

Fragment de la crònica de Canes que en vaig publicar a Som-hi! de juliol-agost de 1996

(..) comèdia generacional, interessant i complexa, del trentí Desplechin, sobre el combat entre la raó i els sentiments. Ambientada al món universitari, que no s’està de satiritzar, la pel·lícula ressegueix l’accidentada vida sexual d’un jove professor de Filosofia amb tres dones: una, dominada pels sentiments, amb qui ha passat el final de l’adolescència; una altra, amb qui s’atrauen, però el deixa per un altre home més segur, i una tercera dona, que li manipula la inseguretat i l’enganya tant com vol. És un tapís de relacions interpersonals. Comèdia sòlida, intel·ligent, reflexiva, viva, francament entretinguda.

2000 Esther Kahn

Director Arnaud DESPLECHIN. Guió Emmanuel Bourdieu i Arnaud Desplechin, basat en el relat d’ Arthur Symons. Música Howard Shore. Fotografia Eric Gautier. Muntatge Hervé de Luze, Martine Giordano. Producció Why Not Prod (França) i altres. Durada 2h22. Festivals i premis Canes 2000 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Summer Phoenix (Esther Kahn), Ian Holm (Nathan Quellen), Fabrice Desplechin (Philippe Haygard), László Szabó (Ytzhok Kahn), Emmanuelle Devos (Sylvia la Italiana), Akbar Kurtha (Samuel Kahn), Claudia Solti (Mina Kahn), Berna Raif (Becky Kahn), Paul Regan (Joel), Ian Bartholomew (Norton), Kika Markham (Trish), Anton Lesser (Sean)

Sinopsi Londres, a final del segle XIX. Esther Kahn viu a l’ Esat End. Filla d’emigrants jueus, a casa tots treballen al taller tèxtil familiar. Esther és lenta i força limitada, no té opinió de res, ni sentiments per ningú: és com una pedra. Un bon dia, però, en un teatre es desperta i revifa: perquè ella no es mira les obres de teatre com els altres, ella les viu. Esther decideix ser actriu i comença aleshores l’aprenentatge del teatre i de la vida que la durà un vespre, dalt de l’escenari, a adonar-se sobtadament dels vint any de vida que s’ha deixat perdre.

Esment que en vaig fer a la crònica de Canes que en vaig publicar a Som-hi! de juliol-agost de 2000

(..) el també francès Arnaud Desplechin ha fracassat amb Esther Kahn, un relat biogràfic sense interès, que volia ser una reflexió sobre el vincle entre vida i teatre.

2004 Rois et reine

Director Arnaud DESPLECHIN. Guió Roger Bohbot, Arnaud Desplechin. Música Grégoire Hetzel. Músiques addicionals Henry Mancini.. Fotografia Eric Gautier. Muntatge Laurence Briaud. Producció Why Not Prod (França). Durada 2h30. Festivals i premis Venècia 2004 – en competició; Premi Louis Delluc (Desplechin);l César com a millor actor (Mathieu Amalric).

Repartiment Emmanuelle Devos (Nora Cotterelle), Mathieu Amalric (Ismaël), Catherine Deneuve (Mme. Vasset), Maurice Garrel (Louis Jennsens), Nathalie Boutefeu (Chloé Jennsens), Jean-Paul Roussillon (Abel Vuillard), Valentin Lelong (Elias Cotterelle)

Sinopsi Dues històries separades: d’una part el coronament de Nora Cotterelle, que és a punt de casar-se, i d’altra banda, la decadència d’Ismaël Vuillard, internat per error en un psiquiàtric i que és a punt de sortir-ne, en un estat penós. Aquestes dues intrigues s’entrelliguen quan Nora proposa a Ismaël l’adopció del seu fill Elias…

2008 Un conte de Noël

Un conte de Nadal

Director Arnaud DESPLECHIN. Guió Emmanuel Bourdieu i Arnaud Desplechin. Fotografia Eric Gautier. Producció Why Not Prod. (França). Durada 2h30.  Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Mathieu Amalric (Henri), Catherine Deneuve (Junon), Jean-Paul Roussillon (Abel), Anne Consigny (Elizabeth), Melvil Poupaud (Ivan), Chiara Mastroianni (Sylvia), Hippolyte Girardot, Emmanuelle Devos, Samir Guesmi, Emile Berling, Françoise Bertin, Laurent Capelluto

Sinopsi Tot primer, Abel i Junon havien tingut dos fills: Joseph i Elizabeth. Afectat d’una malaltia genètica raríssima, el petit Joseph necessità un empelt de medul·la òssia. Com que la de la germaneta no era compatible, els seus pares van concebre un tercer fill, Henri, amb l’esperança de salvar Joseph. Henri, però, tampoc no pogué donar res a son germà i Joseph moria a l’edat de set anys. Tot i el naixement d’una altra criatura, Ivan, la família Vuillard no ha superat aquell trauma. Ja han passat molts anys i les relacions són més tibants que mai entre els seus components, sobretot entre Elizabeth, cap de família autoritària i responsable, i Henri, marginal cínic que reparteix la vida entre les dones i l’alcohol. Una baralla entre Elizabeth i Henry esmicola definitivament el nucli familiar. Henri, tot ple de deutes, queda “proscrit” per sa germana, que així el deixa fins i tot sense la companyia del seu nebot Paul -un adolescent torturat amb problemes psicològics greus-. Sort en té, en Henri, que manté un cert contacte amb Ivan i la seva dona, Sylvia, així com amb Simon, el cosí. A Junon li diagnostiquen un càncer i, a ella també, només un empelt de medul·la òssia la pot salvar. Li cal, doncs, trobar un donant potencial entre els membres de la família. Fills i néts se sotmeten a les proves, però finalment només dos resulten compatibles: Paul i Henri. S’acosta Nadal. Tota la família es troba per passar tres dies a la casa pairal de Roubaix…

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma]

Producció
[Why Not Prod.]

Dist. Fr. [Bac Films] Dist. It. [BIM]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!