Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Títol original : The door in the floor. Títol espanyol: The door in the floor (Una mujer difícil).Títol francès: The door in the floor. Director: Tod Williams. Guió: Tod Williams, a partir del primer capítol de la novel·la Una dona difícil, de John Irving (1999, Barcelona, Edicions 62). Fotografia: Terry Stacey. Música: Marcelo Zarvos. Muntatge: Affonso Gonçalves. Repartiment: Jeff Bridges (Ted Cole), Kim Basinger (Marion Cole), Jon Foster (Eddie O’Hare), Mimi Rogers (Eleanor Vaughn), Elle Fanning (Ruth Cole), Bijou Phillips (Alice), John Rothman (Minty O’Hare), Harvey Loomis (Dr. Loomis), Louis Arcella (Eduardo), Robert LuPone (Mendelsohn). Estrena al nostre país: 22 d’octubre de 2004, només en versió doblada al castellà i/o en versió original subtitulada al castellà, a Catalunya, el País Valencià i les Illes.
Ni dona ni mare i, tanmateix, dona
Sinopsi: Ted Cole escriu llibres per a infants. I dibuixa. De fet, pinta. Pinta amb tinta de calamars, per a il·lustrar els seus textos i també com a activitat diguem-ne lúdica. Es deleix per a retrarar les dones dels Hamptons, l’indret al capdamunt de Long Island on ha anat a viure amb Marion, la seva dona, i Ruth, la filla de quatre anys. La mort de dos fills adolescents, en accident de cotxe, els ha fet canviar d’aires. Ell, bevedor insaciable i faldiller impenitent, sembla que hagi superat aquella tragèdia. Però Marion, no. És l’estiu. Ted lloga un pis i proposa que se separin: cada setmana, un d’ells dos hi dormirà i l’altre s’estarà a la casa, amb la nena. Per altra banda, Ted contracta un noi que vol ser escriptor i té la mateixa edat i una certa retirada als fills perduts. Per a Marion, el noi i Ted, aquell estiu marca un tombant decisiu.
* * *
La novel·la Una dona difícil, de John Irving, s’estructura en tres capítols ben diferents. El primer, relata l’estiu -de 1958- que Eddie O’Hara, aleshores un noi de setze anys, passa amb Ted, Marion i Ruth Cole, a la zona dels Hamptons -a Long Island. El segon capítol retroba Eddie i Ruth la tardor de 1990; és a dir, trenta-dos anys després. Eddie ha publicat algunes novel·les i Ruth s’ha convertit en una escriptora reconeguda que la fa per Nova York, Londres, Amsterdam i Vermont. I el tercer capítol n’enllesteix la història, a la tardor de 1995.
De tot el llibre, la pel·lícula The door in the floor n’adapta només la primera part. Per tant, el guionista i director Tod Williams centra l’atenció en allò que passa als personatges, el que viuen i senten, aquell estiu de 1958. I prescindeix de com aquells fets els marquen la resta de les respectives vides. Com a conseqüència, l’espectador del film percep els personatges de manera diferent al lector de la novel·la; ja que no disposa del matís que aporta la perspectiva temporal. Per exemple, prenem el noiet protagonista. Literàriament, és un home marcat de manera irreversible pel vincle sexual amb una dona madura com Marion. Cinematogràficament, pot quedar com una simple aventura iniciàtica, certament sincera.
El de Marion potser és el paper que pot sortir més malparat de l’opció que ha près el cineasta. Sense la perspectiva temporal que ens permeti valorar l’abast de la seva actitud i la possible coherència del seu comportament, podem jutjar-la erròniament. Tot i així, la Marion que veiem a la pantalla és un personatge que val la pena de comentar amb més detall.
Marion estima Ruth, però té por. Por que li passi com el fills. Por de fer-s’hi i després perdre-la. Per això li té tancada la porta afectiva, com la mare del conte de Ted –The door in the floor– vol que la seva nena no obri la porteta del terra que aboca a perills desconeguts. Ha comès l’error de provar-ho, de tenir Ruth per a reviscolar sentimentalment. I no pot. Si no pot trasmetre-li amor, si no pot fer-li de mare de debò, prefereix esfumar-se. En aquesta decisió, alguns hi poden veure un acte d’irresponsabilitat frívola i autojustificativa. Tanmateix, l’hem vista córrer davant el neguit de la nena. L’hem vista renunciar a negociar judicialment a costa de la criatura. En el seu cor estomacat, masegat, hi ha un amor tan profund com emporuguit. I en la decisió que pren, hi ha una dolorosa responsabilitat.
Marion no pot refer el vincle trencat amb Ted. Ha accedit als seus desitjos de canvi de casa i de tenir una filla. Li tol·lera passivament els adulteris que encadena amb les dones que retrata i vexa. S’avé a la separació sense cap resistència. Deixar-lo no és cap acte combatiu; tan sols, el primer pas d’un nou camí, per a ella.
Marion ofereix el cos a Eddie i revifa sexualment, però també l’abandona. Certament, la seva mirada i el seu lliurament al noiet pot resultar gairebé incestuós, per com hi veu el jove que els seus fills no van arribar a ser. No obstant això, en el xicot hi veu també una afirmació de vida, de vida que floreix malgrat la mort d’altres i el rastre de dolor que n’ha quedat. I amb Eddie, Marion es retroba fugaçment amb el costat pletòric de la vida. Però ha de renunciar a Eddie. No se’n pot enamorar i, en deixar Ted i Ruth, també el deixa a ell.
Marion no pot seguir fent de dona de Ted, ni de mare de Ruth, i tanmateix segueix sent una dona. Amb el seu bagatge sentimental, amb la seva comprensió als altres. Amb una profund sentit de responsabilitat. I lliure. Tanmateix, sotmesa al judici moral. Marion trenca esquemes i això pertorba Ted, trasbalsa Eddie i provoca als espectadors i espectadores del film.
Ted, potser perquè sublima el dolor amb alcohol i dones, potser perquè és llibertí de mena, té molt assumit el rol de marit adúlter. Encaixa bé i fins i tot promou les relacions sexuals de Marion i Eddie. Però no pot evitar la gelosia, el subtil retret competitiu al noi -que es visualitza amb el vigorós i no del tot net joc de l’esquaix-. Al mascle culte, lliure i promiscu, se li fa difícil d’aguantar la llibertat que es pren la seva dona. I, bon pare com és, no dubta a instrumentalitzar la filla -l’incident en què Ruth enxampa la mare amb Eddie-, per a atacar la parelleta. No es pot estar de recórrer als retrets morals. I, quan Marion el deixa fora de joc -en no pleitejar per la custòdia de Ruth-, Ted no entén res. En el fons el pertorba la llibertat de Marion, que ni tan sols pugui quedar esclavitzada per la maternitat.
Eddie s’estima Marion com la dona que l’ha fet home. Està al seu costat, amb devoció gairebé infantil, si no filial. Potser a causa de la tensió, però no s’està de presentar-se a una dona del poble com el noi que ha fet l’amor amb Marion una seixantena de vegades. Tot, en ell, resulta molt adolescent. Segurament perquè el té clissat, Ted li explica els detalls de l’accident de cotxe en què van morir els fills i, morbosament, com ho va viure Marion, com se li va esqueixar l’ànima aquella nit fatídica. Ted està bel·ligerant, perquè Eddie sabia el pla de Marion i l’ha ajudada. Ted el despatxa perquè ja el té decididamnet per enemic. Cruel, li explica l’accident perquè comprengui l’abast del dolor de Marion, perquè rere el cos ufanós d’aquella dona hi vegi també la fractura interior que ha acabat amb el seu matrimoni. O, potser és que, ell també necessita desfogar-se i, abans que Eddie marxi, mal sigui en plena nit, ha d’explicar el dolor que, normalment, vol dissimular.
Em pregunto si la perversió irrefrenable de Ted, de seduir les models i després vexar-les, no és l’expressió masclista del mateix dolor que Marion du com ja veiem que du i encara com a dona.
Kim Basinger -esplèndida!- aporta a Marion una bellesa madura, una vitalitat somorta, la discreció d’un cos encara esponerós. En canvi, Jeff Bridges potser exterioritza massa gestualment el seu tarannà; tot i que, pel físic i l’edat, li escau el paper.
Podríem parlar força estona sobre el caire narratiu de The door in the floor i el paper que hi juga la fotografia -bonica- o el paisatge -fascinant-; però, permeteu que remarqui, per acabar, la seqüència en que Ted explica a Eddie l’accident de cotxe. Un relat oral, càmera gairebé quieta, imatge pràcticament fosca… i una gran força dramàtica. Un moment clau, potent, que destaca per damunt de tota la resta del metratge.
Salvador Montalt
.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em va semblar una mica feixuga però potser calia per narrar tots els detalls, per posar-te en situació.
El tema em sembla una mica iverosimil però es aixó una novel.la