Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

5 de març de 2005
2 comentaris

Com el vi

Títol original: Sideways.Títol espanyol: Entre copasTítol francès: Sideways.  Director: Alexander Payne. Guió: Alexander Payne i Jim Taylor, a partir de la novel·la homònima de Rex Pickett. Muntatge: Kevin Tent. Fotografia: Phedon Papamichael. Música: Rolfe Kent. Repartiment: Paul Giamatti (Miles), Thomas Haden Church (Jack), Virginia Madsen (Maya), Sandra Oh (Stephanie), Marylouise Burke (mare de Miles), Jessica Hecht (Victoria). Estrenada: el  9 de febrer de 2005, només en versió doblada al francès, a la Catalunya Nord i el 18 de febrer de 2005, només en versió doblada al castellà i/o en versió subtitulada al castellà, a Catalunya, el Páis Valencià i les Illes.

Sinopsi: Miles i Jack són dos amics quarantins. Miles és un novel·lista fracassat. Jack, un antic actor de fulletons televisius i faldiller impenitent que ha pres la decisió de casar-se. La setmana abans del casori se’n van de viatge per Califòrnia. Acomiaden la solteria de Jack, entre copes de bon vi, partides de golf, dones que es troben pel camí…

La imatge és fosca, d’una negror absoluta. I truquen a la porta. Des de dins, el protagonista l’obre. Comença la pel·lícula. Passades dues hores, a l’altre cap del metratge fílmic, la imatge és clara i fins té un cert color. Ara és el protagonista el que truca a una porta, des de fora. Abans que la hi obrin, s’acaba Sideways.

Per a Miles -que així s’anomena el protagonista-, és un enigma, el gust que li prendrà la vida quan s’obri aquella porta. Una porta que esdevé com una ampolla de vi -guarda el misteri fins que l’obres i en tastes el contingut-. Tanmateix, Miles i l’espectador del film saben que ha resultat agra la primera ampolla que s’ha destapat, la primera porta que s’ha obert a la pel·lícula.

Miles té els quaranta, encara paeix malament el divorci, fracassa com a escriptor i a penes si s’alegra la vida amb una aclaparadora, obsessiva, afició als vins californians de qualitat. Té els quaranta i guarda encara un reserva del 1961 -és a dir, de fa quatre dècades…-, que volia destapar per celebrar els deu anys de matrimoni. Aquell reserva té ara mateix un gran valor. Com li comenta Maya -Virginia Madsen, esplèndidament madura-, el bon vi es va fent amb els anys i arriba al cim, al seu punt de màxim esplendor, a partir del qual s’esdevé el declivi inevitable. Miles es pot quedar reclòs en la seva pròpia ampolla vital, fins a la decrepitud absoluta, o obrir-se i paladejar la vida. Pot ajornar-ne el plaer fins a un incert i quimèric moment ideal, o pot arriscar-se a tastar-ne el sabor, potser amarg, potser exquisit; a vegades agre, a vegades plaent…

Sembla que el títol original d’aquesta pel·lícula, Sideways -que podríem traduir De gairell-, fa al·lusió a les carreteres secundàries que, deixant l’autopista, prenen Miles i el seu amic Jack. Carreteres a vegades solitàries, que passen per paisatges deshabitats de vinyes immenses. Camins que duen a motels isolats, cases i restaurants delligats de qualsevol tremp urbà, quan no resulten clarament rurals. Camins d’asfalt penòs i carreteretes de poquíssima importància viària. Rutes que s’allunyen del món d’ara mateix i van cap a les restes de la civilització ancestral, que representa la viticultura -tot i que la plaga de l’explotació consumista hi comença a fer estralls!

A Sideways, però, quan Miles i Jack deixen l’autopista, també s’allunyen de la cotilla estereotípica que tenen socialment assumida. Miles és un arquetip de l’home deprimit, institucionalment reconegut com a deprimit -congria els tòpics del fracàs personal, la crisi dels quaranta, la medicació si cal compulsiva amb productes encara més tòpics…-. Jack respon al prototip de l’etern adolescent, de l’adult peterpanesc, superficial, pueril i que s’aferra patèticament a les aventures sexuals per no encarar la realitat ni les responsabilitats pròpies de la seva edat real. En fer el viatge d’una setmana per camins diferents a l’autopista vital per on anaven, Jack viu una frenesia sexual que finalment queda en evidència, com a desesperat comiat de la joventut que enterrarà definitivament amb el casament. I Miles es nega en el delit vinícola, que resulta una manera d’ofegar les frustacions, fins que assumeix el risc de viure.

No és ben bé que, en prendre les sideways, els dos amics hagin vist la llum, ni descobert la veritat, ni trobat una alternativa. Només topen amb si mateixos. Certament, al final, Jack reprèn el rumb acomodatici, hipòcrata, que tenia previst. I ho veiem reflectit en el rostre de Miles, quan se’l mira des del cotxe bonyegat, en deixar-lo a ca’l sogre, acabat el trajecte. En canvi, Miles fa el pas. S’ha desmarcat de la mentida. I Maya -que, en descobrir les virtuds i matisos del vi, va adonar-se com n’era de fals el seu exmarit, propietari d’una àmplia bodega d’aparador-, Maya li troba la petja de veritat que hi ha a les planes de la seva novel·la inèdita. Miles i Maya, castigats per males experiències sentimentals, tenen l’oportunitat de seguir endavant pel camí de l’autenticitat, de la sinceritat. Tanmateix, una carretera que, avui en dia, és secundària al nostre món.

Alexander Payne, de qui coneixem l’anterior A propósito d’Schmidt -amb Jack Nicholson enviudat i padrí d’un nen africà-, torna a signar una comèdia d’aparença senzilla, que tracta de costums de la societat nord-americana -res del que hi surt no és extraordinari, tot són coses que la gent sol fer-, amb personatges força vulgars -a Califòrnia n’està ple d’escriptors fracassats i d’actorets de fama fugissera-, de diàlegs banals. I no obstant això, com passava en aquell altre film, Payne va teixint una mirada crítica, amablement irònica, sobre el nostre món i la nostra gent, sobre nosaltres mateixos. En el personatge de Jack, hi projecta no tan sols l’univers buit i superficial de la televisió; sinó, i sobretot, l’amoralitat i estupidesa que sembra la petita pantalla. I en Miles, Alexander Payne no hi reflecteix pas millors qualitats ètiques; sinó el classisme ximple i el cul de sac vital d’una capa social formada i tanmateix molt allunyada de l’arrel etimològica del mot cultura.

Ambientada per una banda sonora jazzística, Sideways passa per moments entranyables, que giren al voltant de sentides converses d’amics. S’empantanega Déu-n’hi-do en un excés de paisatges i xerrameca vitivinícola. I ens regala escenes simpàtiques, quan no francament divertides. Filmada gairebé a la manera d’una pel·lícula casolana -sobretot pel que fa al tractament de la llum-, es recolza en la interpretació de Paul Giamatti -Miles- i Thomas Haden Church -físicament, una mena d’empelt entre Mike Jagger i Arnold Schwarzenegger.

Salvador Montalt

                                                          

 

 

 

 

 

 

 

  1. bones,
    primer escric aquest comentari perquè vegis que hi ha gent aquí fora que et llegim o que et tenim present (el teu bloc).
    Però, segon i més important (potser), t’escric per dir-te que vaig veure "entre copas" ahir. En un cinesa diagonal a BCN casi ple! a la sessió de les 22:00. La meva primera impressió al sortir va ser de "m’ha agradat però no la voldria tornar a veure". És cer, lenta a estones, música per invitar a dormir, i masses paisatges, tot i que veure aquesta california que normalment no veiem està molt bé.

    – Per cert, és un incís – hi apareix un bowling, no és el mateix que surt a la peli dels germans Coen El gran Lebowsky? –

    Però llegint el teu comentari m’hi estàs fent veure moltes més coses que tenia retingudes però no assimilades i m’agrada que m’hi hagis fet pensar. Moltes gràcies.

  2. He localitzat que eres el comunicant a qui devia una resposta. Ja perdonaràs.

    Del tema del "bowling" de què parles, miraré d’investigar-ho. Si més no, tan bon punt ho repassi en DVD, ja m’hi fixaré; per bé que em temo que això dels "bowlings" tingui una certa estètica arreu dels EUA.

    Sobre la pel·lícula, voldria afegir-te que hi ha pendent d’estrena a casa nostra "Mondovino", un documental de Jonathan Nossiter (de gran impacte a Canes 2004) que no em podia treure del cap mentre veia "Entre copas", perquè allà s’escalda de valent la polñitica hegemonitzadora i globalitzadora de la indústria californiana del vi. "Entre copas", tota la primera part, ve a ser com una borratxera de vinya californiana i, com pots imaginar-te, m’anava pujant la mosca al nas, havent vist "Mondovino".

    Una encaixada,

    Salvador Montalt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!