Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 d'octubre de 2007
0 comentaris

Sitges 2007: An American Crime / Un crim americà

Foto Ellen Page i Catherine Keener, a Un crim americà, de Tommy O’Haver

Situem-nos. Un crim americà, de Tommy O’Haver, relata en clau de ficció un cas real que va tenir lloc el 1965, en un suburbi d’Indiana. Gertrude Baniszewski, mestressa de casa, escurada de butxaca i mare de set fills, abandonada pel seu home, malaltissa i delerosa d’atencions masculines, acull a casa seva una noieta i la seva germana petita, a canvi dels 20$ mensuals que els seus pares li passen. Fràgil, feble i paquetejada per la vida, Gertrude Baniszewski està com posseïda per un encegador esperit de protecció de la seva pròpia família i practica un sadisme d’origen religiós, per imposar el que ella considera l’ordre moral. És així com comença a castigar de manera cruel la noieta acollida a casa seva i l’acaba tancant al soterrani de l’edifici, fent-li passant un embogit calvari de tortures i vexacions.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article

Fil per randa, la pel·lícula il·lustra el cas real, a partir de les declaracions que els testimonis van fer al judici. Fins i tot, són les diverses intervencions dels advocats i dels cridats a l’estrada les que marquen el fil conductor del relat, a tall de breus falques entre les imatges que reconstrueixen els fets. Ara bé, tot plegat és pura narrativa, simple representació. Si la història ens impacta és perquè el que passà va ser molt fort i a la pantalla ens ho fan present. Res més. Talment com en un telefilm d’aquells que solen omplir les graelles de tarda dominical en certes cadenes televisives, en què una mare pertorbada, un cunyat grillat, un pare maltractador, un fill amb problemes… sempre hi ha algú que la fa grossa i uns altres que ho pateixen: simple entreteniment que explota les febleses de la condició humana.

És cert que les actrius d’ Un crim americà, especialment Catherine Keener i Ellen Page, hi aporten un plausible treball interpretatiu. Keener, des de la seva veterana sensibilitat, forjada en un cinema “independent” de petja humanista, i Page, amb la seva jove bellesa, confirmant les expectatives que va crear a Hard Candy (de manera que ha passat de botxí, en aquell film de David Slade, a víctima, ara). Tanmateix, el seu treball queda limitat per l’enfoc estrictament representatiu amb què el director, Tommy O’Haver, ho ha posat en escena.

Mal anem, si en veure una pel·lícula, hem d’encaixar-ne la inversemblança perquè es basi en “fets reals”. I aquí passa. A Un crim americà, costa de creure que els veïns facin l’orni durant tants de mesos de sentir crits a la casa del costat; per molt que se’ns assenyali la mena de societat en què tot va passar. Costa de creure que, de l’entorn d’aquella família, ningú no en digués res a les autoritats, ni a ningú no se li anés la llengua. Costa de creure que tanta gent sabés el que estava passant i fins hi participés i, tanmateix, no generés cap delació ni filtració. Costa de creure que el capellà assabentat no fés una intervenció més eficaç. I no obstant això, sembla que les coses van anar així. El problema cinematogràfic és que no s’ha treballat dramàticament tot aquest entorn de les dues protagonistes: els fills de Gertrude Baniszewski, els veïns, el capellà… són simples figures del relat. I només amb una dimensió i una entitat dramàtica de debò, el seu comportament es podria fer creïble, per estrany que fos.

Resulta en canvi ben escaient, el títol de la pel·lícula: Un crim americà. Tommy O’Haver s’interessa especialment pel context de religiositat baptista a la societat en què van transcórrer els fets. Remarca emfàticament el pes doctrinari de l’església, els costums de pràctica religiosa, el maniqueisme primari arrelat ben endins dels individus i de la comunitat, la hipocresia moral… I té molta cura a redimensionar en la col·lectivitat,  la follia sàdica de la protagonista. El crim de  Gertrude Baniszewski esdevé, efectivament, un “crim americà”, d’una banda, perquè és fruit d’una mentalitat molt nord-americana, i, per altre cantó, certament, el van compartir una sèrie de gent, units precisament per aquesta mateixa mentalitat. Interpretem-li-ho en clau metafòrica i aquell “crim americà” dels anys seixanta l’identificarem fàcilment -potser massa fàcilment i tot- amb d’altres “crims” que actualment s’estan fent en nom de la primera potencial mundial: la perversa idea del càstig, òbviament, és darrere de tot el discurs “republicà” sobre la invasió de l’Irac.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!