Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
La batalla de Chile, el díptic de Patrício Guzman sobre el govern d’Unitat Popular de Salvador Allende i el cop d’estat del militars encapçalats per Pinochet i assessorats i ajudats per interessos europeus i el govern nord-americà, vaig veure’l els dies 12 i 19 de maig de 1978, al cineclub del meu poble. La sala era plena de gom a gom, perquè aquí, en Franco feia poc que criava malves, encara no hi havia hagut les primeres eleccions municipals democràtiques i la constitució encara no havia estat ni enllestida, mentre genteta feixista com un tal José Maria Aznar (aleshores, un perfecte desconegut per a nosaltres), bramaven contra el que significava allò que en diuen "la carta magna". Però al meu poble La batalla de Chile va congriar un públic nombrosíssim, sobretot perquè gairebé tothom coneixíem presonalment i força (en alguns casos, molt) una de les víctimes de Pinochet: Joan Alsina i Hurtós. Amb ell, a través de la seva figura de capellà post-conciliar, socialment compromès, bo i agosarat fins a la imprudència que la carcància hipòcrita no tol·lera, a través d’ell vam viure com de més a prop, més íntimament la desgràcia que patia el poble xilè.
L’11 de setembre de 1973, jo tenia 16 anys. A casa feia mesos que vivíem amb preocupació els esdeveniments de Xile. El pare ens deia que allò acabaria com aquí el 36, que la dreta jugava brut, que l’extrema esquerra i els seus excessos alimentaven el discurs reaccionari, mentre Allende bregava pel respecte de les institucions i del joc democràtic, en una lluita gairebé titanesca contra els elements. Companys. Al pare, la situació del president Salvador Allende li recordava la que passà Lluís Companys. Mesos abans del cop d’estat, jo (que aleshores llegia molt poc) em vaig empassar el llibre Allende: la nueva sociedad chilena (LAMOUR, Catherine; Dopesa, Barcelona, 1972), que he conservat al meu costat, des d’aleshores i que, certament, em reforçava el punt de vista patern. Us asseguro que aquell 11 de setembre de 1973, en comprovar tràgicament que els pitjors averanys s’havien complert, vaig plorar, pel pare, per Companys i, evidentment per Allende, pels demòcrates, per la causa del poble.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Al cap de pocs dies, entre el neguit i desencís del que anava arribant (Víctor Jara, l’ Estadio Nacional…) ens diuen que han mort Joan Alsina. Jo l’havia tingut de mossèn, després de fer la primera comunió (que, per raons excepcionals jo la vaig fer als 6 anys, el 1963). Era l’esclat del Concili Vaticà II, el final de les misses en llatí, les sotanes que saltaven… i el joveníssim Joan Alsina, amb ventosa energia empordanesa, havia arribat a Malgrat (el 1965), provocant amablement les menja-ciris, escurçant la litúrgia tant com podia, acompanyant la gent que s’ho passava malament i els que tothom blasmava… Mossèn "Ye-Ye" li deien, li dèiem (i l’adjectiu ja denota l’època en què tot això passava). Només es va estar 2 anys al poble, però deixà una petja absolutament indeleble i amics personals. Així, quan marxà per anar-se’n a Xile (hi arribà el 30 de gener de 1968), una ferma i profunda impressió em va causar -com a tants d’altres- a mi , que era una marrec d’uns 10 anys d’edat. Després, mig el vaig anar tenint present, a vegades perquè algun dels seus amic en donava notícia, altres cops, per la progressiva dretanització eclesiàstica, que ens el feia enyorar. No cal dir que, quan em van dir que l’havien mort, se’m va fer present tota la càrrega mítica que me n’havia afigurat els anys que el vaig conèixer i tot el temps que l’havíem trobat a faltar. Se’m fa indissociable el seu exemple ètic del del president Allende i el crim que van cometre amb ell, amb el bombardeig al Palacio de la Moneda. Se’m fa inseparable la noblesa de tots els que es van lliurar a una transformació real de la societat. Des d’àmbits diferents, el socialisme i el cristianisme alliberadors és el que van bombardejar els avions de la junta militar, és el que van executar a l’Estadio Nacional, a rius com el Mapocho (el cos de Joan Alsina el van trobar al riu Mapocho)…
De la trajectòria de Joan Alsina i Hurtós (25.04.1942 – 19.11.1973) n’han deixat constància llibres diversos. Xile al cor (PUJADAS, Ignasi; Aedos, Barcelona, 1976) és un dels primers que se’n van publicar i, entre altres documents importantíssims, conté el darrer escrit que va deixar fet, en el convenciment de la mort imminent que li esperava. Per què? -escrigué- Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi… de moment (..)
La batalla de Chile, de Patrício Guzman, ens visualitzà el que havíem llegit, mal fos esbiaixadament. Era l’exili xilè que lluitava amb la memòria, per la justícia i la democràcia a Xile, just quan Pinochet se les campava, assegut al seu tron de mort, crim i tortura. La batalla de Chile, de Patrício Guzman, ens ajudà a concel·lebrar el record per les víctimes, en plena consciència de combat per la llibertat i la democràcia, també a casa nostra. En plena transició d’aquí "sin prisa pero sin pausa", La batalla de Chile, de Patrício Guzman, ens va ser una concreta lliçó de política real, ens féu present el ferotge rostre inclement dels interessos salvatges (multinacionals, el paper de la CIA, del secretari d’Estat Kisinger…) i la ceguesa del marxisme armat…
Missing (Costa-Gavras, 1982) va dramatitzar el crim democràtic que el govern nord-americà havia perpetrat a Xile el 1973. Basant-se en la història real d’ Ed Horman, Jack Lemon era el pare conservador que anava a un país sud-americà a la recerca del seu fill desaparegut. Candorosament convençut de la bondat i justícia del sistema, de mica en mica, anava descobrint la veritat, a mesura que es feia cada cop més evident que el fill era una de tantes víctimes de la repressió salvatge del govern local, amb la implicació plena de la Casa Blanca. La pel·lícula, mal que fou criticada pels doctrinaris i contraris a Costa-Gavras, serví per conscienciar àmplies capes de les classes mitjanes del món occidental, perquè el parany de Costa-Gavras fou precisament, fer que l’espectador burgès s’identifiqués d’entrada amb Jack Lemon i, de bracet d’ell, de mica en mica, anés entrant en allò que ignorava o, fins aleshores, no havia volgut saber.
Llueve sobre Santiago, una coproducció franco-búlgara dirigida el 1975, per l’exilat Helvio Soto, i protagonitzada per Bibi Anderson, Jean-Louis Tritignant i Annie Girardot, va ser un altre film sobre el que passà a Xile fins al cop d’estat. En clau de reconstrucció dels fets i no pas a tall de documental, com Patrício Guzman. Recordo vagament que el títol –Llueve sobre Santiago– era com un missatge que el locutor de ràdio anava dient el matí assolellat de l’11 de setembre de 1973, per fer notar l’audiència que en passava una de rara i grossa.
Durant la dictadura i des de l’exili, Patrício Guzman va seguir actiu. Així, el 1996, va dirigir Chile, la memoria obstinada, un documental en què investigava fins a quin punt l’oblit imposat per Pinochet havia aconseguit que el poble hagués perdut la memòria i la força. I ja el 2001, ja amb coproducció xileno-francesa-canadenca-belga, dedicà un dels seus treballs al procés judicial obert contra el tirà: El caso Pinochet. Posteriorment, el 2004, amb Salvador Allende va homenatjar el president enderrocat per Pinochet i els seus.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saps a on podria trobar aquesta pel.lícula. M’ha agradat que me la recordessis. És possible comprar-la? Missing imagino que és més fàcil, però tot i així on creus que la trobaria