Club 7 Cinema

Emmarcada a la secció oficial Noves Visions del Festival de Sitges, No body is perfect, un documental de Raphaël Sibilla sobre la transgressió sexual arreu, que s’anunciava com “una mirada global a l’erotisme alternatiu”, em semblà tant d’antuvi una proposta prou atractiva com finalment, un cop vista, una gran decepció. Sobretot, perquè de “nova visió”, res de res.

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

No body is perfect ens ofereix un mostrari –a escala planetària, això sí, d’Amèrica del Nord al Japó, de França al Brasil, d’Anglaterra a l’Àfrica…– de clubs d’intercanvis de parella, de sales de sexe en grup, d’ofertes sadomasoquistes, de modificacions de cos a base de tatuatges roents i piercings, amb sinistres espectacles de pells que s’estiren per la força de les agulles imperdibles… Francament, als anys setanta ja vèiem documentals d’aquesta mena, algun dels quals s’estrenà durant la transició i van aconseguir un èxit fulgurant, perquè hi vèiem coses fins aleshores insospitades –i que ara, algunes, no tan sols ens farien riure, sinó que costa poc veure-les sovint fins al televisor–. És cert que la societat ha canviat en aquestes tres dècades i que han aparegut algunes novetats al mercat de les trangressions; però, a No body is perfect no hi descobrim res, per exemple, que una publicació com l’espanyola Interviú no hagi publicat.

El contingut de la pel·lícula, però, no és el problema: mira, si algú es vol documentar en aquestes coses, que compri la revista del grup Zeta o que vegi No body is perfect. El que decep i resulta criticable és que aquest simple mostrari el puguin prendre com a “nova visió”; ja que cinematogràficament no hi ha cap mirada nova i diguem-ne socialment ja he explicat que resulta vana. Se’m diu que no és sensacionalista: home, què s’entén per sensacionalista? És que anar a buscar les transgresions amb voluntat d’ensenyar-les al públic que potencialment les desconeix, no és un cert sensacionalisme? Se’ns diu que la pel·lícula s’ho mira de manera “informada i respectuosa”: sí, informada, sí, oh i tant! Respectuosa? Hi estic d’acord, no jutja moralment ni en cap altre sentit el que la gent fa o explica que fa o insinua que fa. Potser hem de considerar una “novetat” que el documentalista no prengui una posició ètica davant el que veu? Això, ja no ho tinc tant clar. No, que no ens vinguin amb romanços: No body is perfect no en té cap de “nova visió”, s’avé al molt establert i ben codificat convencionalisme documental. Si no el veiem a un 60 minuts –per exemple– no és pas pel seu agosarament formal o perquè respongui a cap vanguarda audiovisual, sinó pels tabús sexuals en una televisió pública –tot i així, tampoc fóra estrany que l’hi acabéssim veient–

Director i fotografia Raphaël Sibilla. Guió Emmanuel Prévost i Raphäel Sibilla. Música Mirwais. Muntatge Pierre Haberer i Raphäel Sibilla. Productor Emmanuel Prévost. Productor associat Stephane Lecomte. Durada 80 minuts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!