Club 7 Cinema

Darren Aronofsky (Brooklyn, Nova York, 12 de febrer de 1969) arrossega un prestigi considerable, d’una magnitud si més no sorprenent en un cineasta que ha fet només tres llargmetratges i dos curts, en els quinze anys de carrera –que va començar tot estudiant cinema a Harvard i passant després per l’American Film Institute–. Certament, l’impacte de la seva opera prima, Pi / Pi-Il teorema del delirio (1998) –thriller fantàstic sobre un matemàtic amb migranya descobridor d’ una fòrmula que l’aboca al caos, encalçat pels de Wall Street i pels cabalistes– va convertir-lo en una de les revelacions de l’any. Dos anys després, li arribava la consolidació amb Requiem for a dream, amb Jared Leto, Ellen Burstyn, Jennifer Connelly i Marlon Wayans, estrenada mundialment al Festival de Canes i aclamada com un dels títols de referència del 2000 per mitjans de comunicació influents com New York Times i Rolling Stones i per una institució de prestigi com és l’ American Film Institute. Francament, em sembla que no n’hi havia per tant, ja que l’autocomplaença esteticista i el rabeig en la representació del mal s’imposen al mateix drama negre dels personatges, enfonsats vertiginosament en l’infern de la droga i en el delit addictiu de la societat. Indiscutiblement, però, la pel·lícula va ser un èxit mundial i, per a molts, s’ha convertit en allò que se’n diu “film de culte”. Així les coses, s’entén l’expectativa amb què s’esperava l’arribada del seu tercer llargmetratge: The Fountain, finalment presentada a la darrera Mostra de Cinema de Venècia i, al cap d’unes setmanes, projectada a la Secció Premiere de Sitges 2006.

Molt negatives van ser les notícies que arribaven de Venècia. Deien que no s’hi entenia res, que era un poti-poti delirant entre místic i esotèric que passava contínuament de l’Espanya del segle XVI a l’espai sideral en un futur llunyà, de l’actualitat en un laboratori d’investigació biomèdica i la  llar dels protagonistes als territoris de la cultura maia… De manera que, entre això i que Aronofsky ja no és gaire sant de la meva devoció, he anat a veure The Fountain amb poca predisposició; però, vés per on, no m’ha desagradat tant com em temia i, des del poc interés que em mereix la proposta, hi trobo alguns elements formals ben plausibles.

(Si us interessa seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

The Fountain, efectivament, s’ambienta en tres èpoques diferents. Un mateix actor –Hugh Jackman– n’incorpora els tres protagonistes: Tomás, un conqueridor que, al servei de la reina espanyola del segle XVI, cerca en el bosc de la civilització dels maies l’arbre de l’eterna juventut, una quimera llegendària dels que es delien per trobar la immortalitat; Tommy Creo, un científic d’avui en dia que investiga desesperadament per trobar un remei contra el càncer, malaltia que està enduent-se la seva dona –Rachel Weisz–, i Tom, astronauta que, al segle XXVI, viatja per l’espai sideral i –com diu la sinopsi de promoció del film– “comença a comprendre els misteris que l’han turmentat durant un mileni –és a dir, des del segle XVI–”.

És ben cert que Aronofsky passa constantment d’una època a l’altra, d’un personatge a l’altre i que no és lineal l’evolució del relat en cada part, cosa que atabala prou i provoca una aparent dispersió argumental. No rau aquí, però, el problema de la pel·lícula; sinó en el fracàs de la poètica que aquest muntatge pretén lligar i, sobretot, en el caràcter superficial del misticisme que defensa el film.

No tan sols els tres Toms –Tomás, Tommy Creo i Tom– representen l’encarnació del mateix delit humà per guanyar la mort i accedir a la immortalitat, sinó que les seves vivències es complementen i, entrelligant-les, Aronofsky hi trena un discurs sobre l’acceptació de la fugissera realitat material i l’obertura necessària a la immortalitat espiritual. El Tommy Creo dels nostres dies –Déu n’hi do també, quin cognom li ha posat, “Creo” !– brega per salvar la seva dona, oimés quan la seva condició d’investigador biomèdic li permet investigar nous possibles remeis amb animals: té pressa per trobar la medecina i es nega a acceptar la impotent evidència de la seva limitació, que és la de l’ésser humà. En les poques hores que els queden per compartir, ell ha de triar entre seguir al laboratori o viure l’amor amb la dona, ha d’optar entre salvar la matèria –el cos de la seva dona– o celebrar l’esperit –l’amor–. En canvi, ella ho ha assumit i s’apropa serenament a l’hora fatal; però ha escrit un relat durant el seu procés terminal: és la història del segle XVI, en la qual projecta la lluita del marit per guanyar la mort i, per tant, l’evolució argumental del relat i el seu desllorigador no apareixen fins que ho permet o ho reclama l’experiència del Tommy Creo als nostres dies. Tot plegat, deixeu que us ho digui, per constatar el caràcter quimèric del delit d’immortalitat i la derrota inevitable de la ciència enderiada a voler superar la mort. Així, amb aquest to de sectari esotèric. I per a reblar-hi el clau, Aronofsky disposa de la història futurista.

El Tom astronauta es passa la pel·lícula en la bombolla transparent que el mou entre els estels de l’univers, tot fent activitats quotidianes de cura de l’arbre de la vida eterna i deglució esperançada de petites dosis de la seva escorça: viu entre els fantasmes del passat –el de la dona de Tommy Creo i els del relat que escrigué– i la creença alliberadora en l’arribada a la nebulosa mítica dels maies… –embolica, que fa fort!–. Durant gairebé tot el metratge segueix igual, cada vegada que apareix en pantalla el veiem reiteradament en aquest estat, fins al final, en què esdevé el protagonista del deliri esclatant amb el què Aronofsky celebra –en el sentit ritual pagà del terme– la derrota de la ciència en el cas de la dona del científic i el triomf de la fe en la reencarnació, glorieja la desfeta de l’obsessió humana per la possessió material i la revelació que acceptar l’ànima ens retorna la pau espiritual i l’harmonia…

Tot així de superficial: grans coses, termes profunds, tocats a la manera d’un manual per a addictes a l’esoterisme. A l’escudella hi posa elements del budisme i del cristianisme, referents bíblics i pinzallades de les llegendes primitives centro-americanes… Els marcs històrics els fa anar com no s’ho hauria de permetre algú que ha passat per Harvard: mal estiguem davant d’un conte fantasiós que no ha d’avenir-se a cap realitat geogràficohistòrica i mal es tracti d’un relat que figura que l’ha escrit la dona del científic –per tant, una nord-americana mitjana–, no deixa de resultar malgirbat i d’ignorància transatlàntica el personatge de la reina d’Espanya del segle XVI –encalçada per la Inquisició–, de nom Isabel (també Rachel Weisz)

El terreny visual és el que més bé domina Darren Aronofsky. Si voleu, esteticista i també obsés de la composició simètrica; però el treball amb la imatge en The Fountain resulta digna d’una obra molt més important. Ha dotat cadascuna de les èpoques d’una textura visual ben diferent, començant per la caracterització del mateix protagonista: grenyut al segle XVI, sportmen en l’actualitat i calb monacal –amb una retirada al calb de l’anunci de la Loteria de Nadal dels espanyols– al segle XXVI. No fóra això res excepcional, ni digne d’esment, sinó fos per com esdevé clau en el constant anar i venir de la pel·lícula entre un i altre moment, per com Aronofsky hi navega, segur i refiat totalment que l’entitat estètica de cada part és tan sòlida i complexa que li permet construir la pel·lícula transversalment, trenar el discurs no pas de forma lineal sinó a través de les “constants” històriques, desenvolupant paral·lelament les temàtiques al llarg de les diferents èpoques. Ara bé, una cosa molt diferent és que excel·leixi visualment i l’altra que la interrelació entre els components diegètics li funcioni prou bé. Poèticament, ho sento, però queda lluny d’un altre fragmentari esteticista com Wong Kar-wai; narrativament, les historietes de cada part són molt magres i, a més, eni condiciona massa el ritme en funció del que li convé a la seva voluntat de conformar un pamflet místic.

Deixo tan sols anotat el farciment de relats i subrelats que hi ha a The Fountain. L’episodi del segle XVI, que per a l’espectador és un dels tres que componen el film, és realment la il·lustració del que ha escrit Izzi, que alhora reprodueix la seva visió de la lluita del marit contra la mort. Ara bé, el final d’aquell llibre el deixa perquè l’escrigui ell i, per tant, el text –que ens n’estalvia la visió– ja pertany a l’evolució d’ell, que es visualitza a l’espectador amb la il·lustració del final de l’episodi del segle XVI i, de retruc, en la història futurista. El que passa a l’espai en el segle XXIV s’avé a certs relats fantacientífics, com els de l’antigor encaixen amb novel·les d’aventures; mentre el que passa a l’actualitat correspon a un drama convencional –no gaire allunyat dels telefílmics–. Realment, Aronofsky té a les mans un material que hagués pogut donar peu a la reflexió sobre la representació, l’autoria, les ficcions, la psicologia artística i la projecció en l’obra… Però el garbuix és tan virtuós, l’escudella li queda tan espessa –també en aquest aspecte–, que més val que ho deixem.

Director Darren Aronofsky. Guió Darren Aronofsky, a partir d’una història d’ell mateix i Ari Handel. Música Clint Mansell. Fotografia Matthew Libatique. Muntatge Jay Rabinowitz. Director de producció James Chindlund. Vestuari Renée April. Repartiment Hugh Jackman (Tomás, Tommy Creo, Tom), Rachel Weisz (Isabel, Izzi Creo), Ellen Burstyn (Dra. Lillian Guzetti). Durada 1h36. Festivals i premis Venècia 2006; Sitges 2006

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!