Club 7 Cinema

Revista de premsa en català sobre Juste la fin du monde, de Xavier Dolan, projectada en Competició al Festival de Canes:

Imma Merino (Crònica de Canes del 20.05.2016, Decau el vol de Xavier Dolan, El Punt Avui): (..) Hi ha el mateix talent visual, però es nota massa que Dolan vol impressionar en cada pla i que, per dir-ho simplement, és un cregut. A més, el seu histerisme dramàtic no és representat per les seves grans actrius quebequeses, sinó que ha importat actors francesos (..) treballant més per l’èxit que per l’art.

Xavi Serra (Crònica de Canes del 20.05.2016, El fiasco de Dolan, Ara): (..) continua instal·lat en el seu cinema vociferant d’interpretacions histèriques, un exasperant registre emocional (..) Un Tennessee Williams socarrat amb diàlegs farragosos i uns intèrprets empesos a l’histrionisme per Dolan. I per no perdre el seu estatus d’ ‘enfant terrible’, filma els ‘flashbacks’ amb el ‘Dragostea din tei’ d’Ozone de banda sonora.

Nando Salvà (Crònica de Canes del 20.05.2016, Xavier Dolan i Cristian Mungiu: la nit i el dia, El Periódico): (..) ha dedicat més energies a mimar el seu ego que a polir-se com a artista (..) La pitjor pel·lícula de la seva carrera (..), la més irritant de les projectades fins ara al festival (..) Empeny el seu sobrequalificat repartiment (..) a 95 minuts d’histèric intercanvi de crits, ploriquejos i ganyotes en primer pla, amanits amb trucs visuals i atroces cançons pop.

Salvador Llopart (Crònica de Canes del 20.05.2016, Decepció a Canes amb Xavier Dolan i  Cristian Mungiu, La Vanguardia): (..) cridanera adaptació d’una obra teatral. Dolan treballa amb actors de pes (..) per a res (..) Només Cotillard s’escapa de la cridòria inútil per mirar amb fascinació el mort errant. Però ni aquesta mirada contínua i sentida redimeix el film de Dolan.

Vicenç Batalla (Crònica de Canes del 19.05.2016, El quebequès Xavier Dolan decep en el seu salt de treballar amb actors francesos, El Món): (..) s’enganxa els dits en l’adaptació d’una peça de teatre (..) Dolan intenta donar-li la seva emprempta personal, jugant amb els seus efectes visuals i musicals coneguts. I, després, segueix filmant en plà curt als actors per atorgar-li més dramatisme als diàlegs (..) l’estructura no funciona. I els intents de discussions familials menjant al voltant d’una taula es converteixen en caricatures de films d’aquest tipus vistos abans (..) El pitjor llargmetratge presentat fins ara a concurs (..)

FOTO: Juste la fin du monde, de X. Dolan. Gentilesa de Diaphana ©Shayne Laverdière – Sons of Manual

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!