Club 7 Cinema

Comentari sobre The Hateful Eight, de Quentin Tarantino.

Em sembla la millor d’entre les últimes d’en Tarantino. M’ha convençut i veure-la ha estat un plaer, un gaudi cinèfil, per com està filmada, com aprofita la pantalla la gran (i no l’he vista en 70mm), per com de bons són els seus irònics diàlegs, per com sap treure suc a la dilatació del temps… I no es pot pas dir que jo sigui gaire tarantinià.

The Hateful Eight es defineix com la vuitena pel·lícula del cineasta. Em va impactar Reservoir Dogs (1992); em va semblar virtuosa Pulp Fiction (1994); per mi Jackie Brown (1997) és la millor que mai ha fet; vaig xalar amb Kill Bill (2004), com a espectacle desfermat; em semblà patètica Grindhouse: Death Proof (2007), amb una excel·lent seqüència de persecució cap al final, que no justifica la banalitat de la xerrameca atabaladora i onanista del metratge; Maleïts bastards (2009) insistia amb la xerrameca “impotent”, al servei de gracietes marca de la casa, per a fans, i  Django desencadenat (2012) tenia estones brillants, de celebració dels spaghetti-westerns (que a mi no em fan ni fu ni fa), amb d’altres moments d’enllotament.

A The Hateful Eight, Tarantino se’n surt per fi d’aquest estil seu d’acció parlada. Malgrat que hi hagi escenes de violència extrema, en aquesta pel·lícula els fets són narrats pels personatges. I, com bé han assenyalat alguns crítics, més enllà de referències cinèfiles, la cosa pren un caire a l’Agatha Christie, amb el típic desllorigador del cas al voltant dels personatges reclosos en un indret, que no és l’Orient Express aturat per un allau de neu, sinó un hostal enmig d’un paisatge nevat, en plena tempesta, a Wyoming. Dominant els recursos de la posada en escena, l’ús de l’espai i el rol dels protagonistes, Tarantino fa esclatar a la pantalla gran un guió que enfila magistralment, malgrat les seves “tares” (veu en off sobtada -que sembla ser que, en la versió original s’identifica com la del mateix director-; el “flash-back” sobre el fill del general sudista, que trenca salvatgement l’ambient de reclusió a l’hostal; incongruències -com que John Ruth i Daisy Domergue s’han hagut de desviar de la ruta per fer cap a aquell hostal on passa l’acció; o com que un sudista bavegi per una carta de Lincoln-…). La xerrameca ja no és al servei de les gracietes, de les tarantinades, sinó que s’incardina en la textura fílmica. Les sortides inesperades, els girs, no són pur virtuosisme, sinó per donar gruix a l’argument. I tot plegat, amb personatges dels que li plauen al cineasta (caça-recompenses, xèrif, botxí, pistoler expeditiu…), conformant un context històric que desmenteix la pau civilitzada amb què s’ha construït la nació nord-americana després de la Guerra de Secessió: confederats rebels i renegats, negres que no són admesos, negres fugitius d’ambdós bàndols, caceres a l’home per l’esquer de la recompensa, la feblesa de la justícia… tots i tot en un marc de violència desfermada i inclement. Un context en què una pretesa carta de Lincoln canta -ingènuament, doncs-, les lloances del negre integrat al futur del país.

 Foto: © The Weinstein Company

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!