Club 7 Cinema

El pont dels espies, de Steven Spielberg, s’inscriu en la tradició de pel·lícules nord-americanes en què es defensa els valors fonamentals de la societat occidental i els drets de l’individu en front de les raons d’estat i d’interessos político-estratègics. És el personatge principal, l’advocat de Brooklyn James B. Donovan qui mena aquesta defensa i hi brega convençut, com un home íntegre, en una època -final dels cinquanta, començaments dels seixanta, en plena greda freda- de confrontació bel·licista, poc propícia als matisos jurídics i a les consideracions basades en principis.

Si posem aquest film en línia amb altres del mateix Spielberg, com Munich o Lincoln, se’ns fa evident el neguit del cineasta per la fragilitat de l’ètica humanista davant dels interessos polítics; tot i que, en aquesta ocasió, hagi fet una obra menys política i més entretenidora, menor, que els dos títols esmentats.

Probablement la principal virtud d’ El pont dels espies és que les seves dues hores i mitja passen molt ràpidament. D’estructura força episòdica (la persecució i detenció de l’espia rus, la presentació del personatge de l’advocat, el procés judicial a l’espia i l’ambient anticomunista que es viu a la societat, els presos -l’espia, el soldat americà i l’estudiant ianqui-, les negociacions pel bescanvi “d’espies”…), combina una linialitat argumental amb un molt obvi muntatge en paral·lel, la reconstrucció dels fets reals i certs detallets d’humor murri (ai, aquest espia que contesta sempre “serviria de res, preocupar-se?”), l’el·lipsi cinematogràfica (tot el judici) i el suspens (en la seva accepció més primitiva) … trenant un eficaç entreteniment adreçat a un públic adult.

Parlant d’eficàcia, la interpretació de Tom Hanks mereix un esment, tot i que, pel que es veu, els reconeixements en forma de premis i nominacions van per a Mark Rylance, pel seu paper d’espia rus.

FOTO  © 2015 Twentieth Century Fox

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!