LA PELL DE BRAU

Taller personal de J. Soler i Àlvarez

12 de juny de 2009
0 comentaris

CREURE EN EL PAÍS per SALVADOR CARDÚS (Avui, 12.06.2009)

A l’article La il·lusió per l’Estat publicat en aquest diari el passat dia 1 de juny, Agustí Colomines s’emparava en el seu “biaix d’historiador” per recordar-nos que la llarga tradició del catalanisme ha estat sobretot autonomista i no pas independentista. I es preguntava si és que la fortalesa de l’Estat espanyol o la base sociològica del catalanisme havien canviat prou com per justificar l’actual “festa” independentista que l’incomoda tant. El guant que llança Colomines a l’ és bo que sigui recollit, no tant per esmenar la plana a l’ historiador –cosa per a la qual no tinc competència– sinó per mirar de precisar les claus del debat.


Deixo de banda, és clar, el to despectiu amb què Colomines tracta la causa independentista. L’ús d’expressions com “tenir més budells que cap”, “proliferació de propaganda”, “foc d’encenalls” o “aberració teorètica” –per cert, molt semblants a les que s’usen per desqualificar el nacionalisme de CiU– podrien fer dubtar de la sinceritat de les preguntes de fons que conté l’article. I no ho dic perquè a l’ no hi hagi de tot, com hi és a totes les famílies. Però això no són arguments sinó, precisament, budells. Com tampoc no seria acceptable que hom recorregués a les trajectòries o als projectes personals de l’adversari per desqualificar-ne les raons.

 
Passem, doncs, als arguments.

En primer lloc hi ha la qüestió que es planteja de si la tradició autonomista del catalanisme, és a dir, de limitar-se a trobar un encaix raonable a Espanya, obliga d’una o altra manera a restar-hi lligats per sempre més. Doncs bé, paradoxalment, crec que l’empenta actual de l’aposta per la independència de Catalunya deriva de la mateixa constatació que fa l’. Efectivament, el fet que el projecte central d’aquest catalanisme mai no hagi estat capaç d’aconseguir els seus objectius, ni els polítics ni els estrictament culturals, és el que ara ens urgeix a fer una reflexió de fons i a prendre una decisió radical. Ni pedagogies, ni conllevancias, ni súpliques de comprensió, ni amenaces de desafecció: ja en tenim prou d’aquest color. Davant el fet indiscutible que el projecte de nació espanyola i l’Estat que l’empara mai no han considerat sincerament la possibilitat de reconèixer un espai polític per al catalanisme, ni tan sols per a la imprecisa “causa sobiranista” que sembla que és la de l’, només queda l’adéu ben educat, o el bon vent, si s’hi giren d’esquena. La independència és l’única resposta democràtica i nacionalment digna a l’autoritari separatisme espanyol.


Certament, es pot dubtar de la viabilitat de la independència
de Catalunya i preguntar, com fa Colomines, si és que ha minvat la fortalesa de l’Estat o crescut la base social del catalanisme. Però abans de respondre-hi, cal dir que trenta anys després de la Constitució de 1978, del que ja no hi ha cap dubte és de l’absoluta impossibilitat que el projecte autonomista porti enlloc. Fa anys que es veia venir que no hi ha altre encaix possible a Espanya que no sigui un encaixonament. No hi ha alternativa d’incorporació que no impliqui la prèvia renúncia a ser-hi com a nació, com ha demostrat la darrera reforma estatutària. Per tant, l’elecció és triple: o s’abandona la lluita per la nació –per bé que lògicament comportaria l’aparició de brots de radicalisme no democràtic–, o ens enganyem donant voltes i més voltes en el cercle viciós d’un autonomisme que s’ha quedat sense horitzó fent veure que l’estem repensant per enèsima vegada, o considerem l’aposta per la independència i –doneu-nos un parell d’anys– la dotem de contingut i estratègia.


Sempre m’he fet càrrec, i he respectat sense reserves,
que el 1980 el nacionalisme fes un acte de confiança en la via autonomista. I és cert que, venint d’on veníem, l’ambigüitat dels governs de CiU en la seva relació amb l’Estat va permetre avenços significatius en la reconstrucció del país. La pregunta, però, és si actualment aquest model d’ambigüitat permet fer balanços positius. I, francament, totes les dades conegudes són negatives. Parlem d’evidències: els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne, culturalment ple i econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el sobiranisme ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa que el país necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui. Queda, tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de l’Estat o la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta és sí. Ho prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus gendarmes mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels catalans. Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en progressió geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i silenciós per prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de l’actual política catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions, d’entrada, de ben bé una tercera part dels catalans. I aquest punt em permet respondre al darrer desafiament dialèctic de Colomines sobre si l’ independentisme “lliga” amb la realitat social, política i institucional del país. Perquè la resposta és fàcil: no, Agustí, encara no hi respon. Però precisament per això hi som: per transformar aquesta realitat. Si del que es tractés és d’ajustar-nos a la “realitat”, més valdria que l’ independentisme plegués, però també ho hauria de fer el sobiranisme de Colomines.


De manera correlativa, aquesta setmana he assistit dilluns a l’homenatge a Pepe Rubianes i dimarts al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Joan Solà. I no sóc cec a la realitat: la “realitat” que esmenta Colomines era més al Palau Sant Jordi que no al Palau de la Música. Catorze mil contra mil. Però aquesta constatació no m’acovardeix: m’encoratja. Perquè el meu país és molt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes lingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va ser el vuitanta per cent de l’homenatge retransmès per TV3. Amb breus i notables excepcions com la de Toni Albà, aquella és la imatge d’un país resignat i sotmès. En canvi, el meu país, vull dir el que farem i té futur, inclou el del Palau Sant Jordi amb ganes de riure, sí, però es fa amb les ganes de lluitar dels que s’aplegaven amb Òmnium Cultural per homenatjar Joan Solà, que ha fet de la llengua catalana la seva passió, el seu compromís i la seva felicitat. I sé que de força de futur en tenim més els mil d’Òmnium, els cinc mil de Brussel·les o els d’ahir a la plaça de Sant Jaume. I, sobretot, creuré en el futur mentre ens guiïn testimonis de rigor intel·lectual, lluita cívica i dignitat nacional com Joan Solà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!