Club 7 Cinema

Ja fa temps que el napolità Paolo Sorrentino divideix la premsa especialitzada acreditada a Canes. Recordo que La gran bellesa, alguns la vam ben estomacar, mentre altres en deien meravelles. Em temo que la sorollosa divisió que s’ha produït amb La joventut, no és més que una nova batalla de la mateixa guerra, entre els que es meravellen davant l’efectisme i la mirada de Sorrentino i els que precisament ja no li aguanten els jocs autocomplaents.

La joventut (La Giovinezza | Youth | La juventud). Direcció: Paolo SORRENTINO. Producció: anglo-helvètico-franco-italiana. Intèrprets: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda. Sinopsi: És primavera. En Fred i en Mick, dos vells amics que ronden la vuitantena, estan passant uns dies de vacances en un bonic hotel al peu dels Alps. En Fred, compositor i director d’orquestra, ja s’ha jubilat. En Mick, director cinematogràfic, encara treballa. Tots dos saben que ja no els queden gaire anys i decideixen encarar el futur junts. Es miren afectuosament i encurosits les vides desmanegades dels seus fills, la joventut radiant dels guionistes que treballen per en Mick, i la resta de clients i de personal de l’hotel…

Eulàlia Iglesias, tuit: YOUTH és una mirada a la vellesa més lleugera, menys solemne que LA GRANDE BELLEZA. Keitel i Caine gran recanvi de Servillo. #Cannes2015.

Imma Merino, diari El Punt Avui, Salvat per dos actors: (..) Sorrentino continua, doncs, abordant el tema del pas del temps amb personatges encara més vells (..) Sorrentino no deixa de ser un cineasta amb mal gust. Ho disfressa jugant amb allò grotesc. Encara és pitjor quan vol ser sublim amb les imatges i transcendent amb les paraules: un cinema de cara a la galeria. Tanmateix, amb la presència de Caine i Keitel que fan estimable una relació d’amistat, “Youth” és més lleugera i menys carregosa que algunes pel·lícules anteriors del cineasta napolità. Tot i així, hi ha escenes d’una gran banalitat i pot resultar irritant (..)

Xavi Serra, tuit: A YOUTH Sorrentino continua nedant entre el ridícul i el súblim, la bellesa i la horterada. I sovint s’ofega. #Cannes2015. I s’esplaia a la crònica, del diari Ara, Paolo Sorrentino: per fi la polèmica divideix Canes: (..) és una meditació sobre la senectut de l’ànima que funciona com a seqüela espiritual de “La gran bellesa”. Torna l’esteticisme desenfrenat, el canibalisme de l’imaginari fellinià i la solemnitat tenyida de malenconia amb fugues cap a l’humor absurd i els retrats en clau grotesca (..) Està plena de vinyetes memorables, sobretot pel que fa al retrat de l’amistat entre Keitel i Caine i les seves converses sobre capacitat urinària i velles amants, però també de pirotècnia visual i aforismes d’enginy forçat. I la reivindicació final de la senzillesa queda fora de lloc en un film tan profundament barroc.

Nando Salvà, diari El Periódico, Les dues cares de Sorrentino: (..) És un cineasta capaç del millor i el pitjor, i aquesta dualitat queda perfectament reflectida en una pel·lícula com “La juventud “ (..) Melancòlica comèdia ambientada en un spa situat als Alps suïssos (..) Valorar la pel·lícula comparant-la amb una obra tan excelsa com “La gran bellesa” seria injust si no fos perquè les connexions són tan òbvies que deuen ser deliberades (..) totes dues són pel·lícules definitivament pomposes, exemplars d’un cineasta reticent a lligar en curt la seva tendència a l’excés i l’autoindulgència. La diferència és que llavors la solemnitat no només era justificada, sinó necessària (..) aquí la pompa no és un mitjà, sinó el fi (..) Sorrentino utilitza els personatges com a mers dispensadors de pretensiosos aforismes sobre el passat i el futur, l’horror i el desig o la bellesa i la lletjor. I les seves emocions tenen un paper ornamental (..)

Salvador Llopart, diari La Vanguardia, Paolo Sorrentino rejoveneix Michael Caine a “Youth”: (..) Malenconiosa meditació sobre el pas del temps (.. ) No resulta “Youth” tan remarcable com “La gran bellesa” ni té un personatge tan poderós com era el Jep Gambardella de Toni Servillo (..) Michael Caine té grans moments al nou film de Sorrentino (..) Es decanta cap al grotesc. Té moments elegants, de profunda sinceritat, davant d’altres d’una sentimentalitat tronada (..) Un llarg lament de l’edat, virat cap a una llagrimeta previsible en els seus moments més baixos. Un passeig malenconiós pel que es perd amb el pas del temps (..) puntuat per moments emocionants i divertits (..) Més aplaudiments que esbroncades, aquestes últimes poques i disperses, va rebre ahir “Youth” en la primera projecció del festival.

Justin Chang, Variety, tuit: Paola Sorrentino’s YOUTH greeted with a mix of bravos and boos. Not sure it deserves either, though it’s (predictably) gorgeous. #Cannes15.

Peter Bradshaw, tuit: Paolo Sorrentino’s Youth is a minor indulgence, tweaked with funny ideas and images, beset with a heavy sentimentality. Review later #Cannes. I efectivament, al cap d’una estona en publicà la crítica a The Guardian, Age cannot wither Michael Caine, but Sorrentino could try harder: (..) Paolo Sorrentino’s new movie set in a Swiss sanatorium is a diverting, minor work, tweaked up with funny ideas and images and visually as stylish as ever. There are brilliant flourishes here that could only have come from Sorrentino (..) Youth has a wan eloquence and elegance, though freighted with sentimentality and a strangely unearned and uninteresting macho-geriatric regret for lost time, lost film projects, lost love and all those beautiful women that you never got to sleep with (..)

Jay Wessberg, Variety, Cannes Film Review: (..) now Paolo Sorrentino, with “Youth,” delivers his most tender film to date, an emotionally rich contemplation of life’s wisdom gained, lost and remembered — with cynicism harping from the sidelines, but as a wearied chord rather than a major motif (..)  “Youth” is less flashy than Sorrentino’s recent pics but no less beautiful (..)

Alejandro G. Calvo, tuit: (Duelo de abucheos y Aplausos para Sorrentino: 50/50) (..) YOUTH de Paolo Sorrentino seguro que tendrá su público. Pero yo no me encuentro en él. Cosa que explica a la crònica publicada a Sensacine: Paolo Sorrentino desata la polémica con ‘Youth’ (con un gran Michael Caine).

Philipp Engel, Fotogramas, tuit: ‘Youth’, de Paolo Sorrentino: La gran decepción. I aquest és el títol de la crònica publicada a la revista, La gran decepción: (..) Si ‘La gran belleza’ era una fiesta, esto se queda en proyecto de mausoleo (..) No tengo ni idea si la última película de Paolo Sorrentino crecerá en el marco nada exigente de nuestra cartelera, pero queda claro que no es ‘La gran belleza’. Es más, cualquiera diría que se trata de una colección de descartes, de escenas que no sirvieron. Donde hubo gloria, ahora hay pena (..)

Carlos F. Heredero, tuit: Comenzamos el día en Cannes con el egotrip anual del cineasta más pagado de sí mismo de toda la historia: Sorrentino y su viejísima Youth (..) Youth, de Sorrentino: una colección de videoclips grandilocuentes, pedantes y engolados. Una impostura falsaria total. I ho desenvolupa a Caimán, Cannes 2015 en tiempo real:  (..) Sorrentino se cree obligado (o disfruta con ello, lo que todavía es peor) a construir cada secuencia como una masterpiece en sí misma, como un morceaux de bravure, un do de pecho continuado que solo consigue envolver en pedantería el vacío más clamoroso. El metraje se convierte así en una sucesión de banalidades que pretenden hacerse pasar por sesudas divagaciones sobre la ancianidad y la juventud, en un carrusel de lugares comunes (..)

Pierre Murat, Télérama, Aussi triste que sincère: (..) En adorateur de Fellini, Paolo Sorrentino filme la clownerie humaine, avec finesse. Ou prétention, c’est selon (..) Il y avait, déjà, dans La Grande Bellezza, ce film inouï, reparti bredouille de Cannes, voici deux ans, tout ce qui permettait aux fans de Paolo Sorrentino de l’aduler et à ses détracteurs de le haïr : le cynisme et la foi (en l’homme, en son art). La prétention et l’humilité. Le moralisme et l’indulgence. On retrouve, exacerbé, cet étrange mélange dans non nouveau film, peut-être pas son meilleur, mais sûrement le plus sincère. Le plus effrayant et le plus triste, aussi (..)

Clémentine Gallot, NEXT Libération, Les vieux pieux de Sorrentino: (..) Ne dites jamais fontaine (de jouvence), je ne boirai pas de ton eau, quand bien même il s’agirait de la soupe indigeste servie à toutes les sauces par le boute-en-train ­napolitain Paolo Sorrentino. Le brouet de ce septième film est, en apparence du moins, un tantinet moins rance, drapé dans des atours de «film de la maturité» à grand sujet existentiel : le passage du temps. Si l’on peut raisonnablement lui imputer éruptions cutanées et aigreurs d’estomac qui accablent le cinéphile souffreteux à peau acné­ique dès la sortie de projection, chaque venue sur la Croisette de cet indécrottable cabotin content de lui s’accompagne, il est vrai, d’un certain enthousiasme latin (..)

Fotos, de Gianni Fiorito.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!