Club 7 Cinema

Projecta en la sessió inaugural de Canes 2015, fora de competició, la cinta Le tête haute (La tête haute | Standing tall), d’Emmanuelle Bercot centra la cròniques de la primera jornada del certamen.

Imma Merino, diari El Punt Avui, Defensa de la República: (..) en un moment que es posen en qüestió les institucions públiques, Bercot en fa una defensa a través d’una jutgessa sensible i dels educadors que es fan càrrec d’un adolescent conflictiu abocat a la delinqüència (..) És un film que cau en certs clixés, com ara en el cas del personatge de la mare, i que, tot i que vol aparentar una sobrietat realista a la Dardenne, remet a certs recursos efectistes (i a una relació d’amor forçada i incomprensible) per provocar un impacte emocional.

Xavi Serra, diari Ara, La República Francesa, mare exemplar en la inauguració de Canes: (..) no està a l’altura de les expectatives que genera el film que ha de donar el tret de sortida del festival. Rebuda amb fredor per la premsa acreditada, la cinta és un melodrama social i didàctic (..) El realisme conviu amb un cert maniqueisme en el retrat del protagonista i dels funcionaris que acaben assumint el rol parental (..) En última instància, la pel·lícula funciona com a elogi al sistema judicial francès, a la República com a mare exemplar que tutela els seus nens esgarriats. Un treball digne però discret (..)

Nando Salvà, diari El Periódico, Cannes s’obre sense brillar: (..) ahir el festival va començar amb una mala pel·lícula que no ha generat cap reacció més enllà de la indiferència (..) Rod Paradot, molt convincent en el rol de tarat (..) Bercot s’esforça molt per aparentar realisme gairebé documental (..) Després de passar una hora i mitja de metratge deixant molt clar que el noi és un cas perdut, pur verí per a la societat, li imposa una gens convincent redempció propiciada per la paternitat (..) De fet, el principal objectiu de “La cabeza alta” sembla que és rendir homenatge a l’assistència social francesa (..)

Salvador Llopart, diari La Vanguardia, Canes sota la síndrome “Charlie Hebdo”: (..) El seu títol, que és una cosa així com “Amb el cap ben alt” o “Amb el cap dret”, parla d’orgull, i el film en si mateix és un sentit homenatge -massa sentit en molts moments- als professionals que tracten amb els xavals condemnats per la societat (..) Un film amb una agenda ideològica tan evident que, malgrat les seves bones intencions, no deixa respirar amb llibertat als seus personatges, secs de vida veritable. Ni a ells ni a l’espectador, que nota que allà hi ha una cosa impostada i falsa.

Fotos: © Luc Roux.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!