Club 7 Cinema

Emmanuelle Bercot, la directora de La tête haute, que ha inaugurat fora de competició la 68a edició del Festival de Canes, deixa molt clar el tipus de pel·lícula que ha volgut fer,  les opcions que ha près, què l’ha dut a realitzar-lo, en una entrevista que publica el material de difusió del film.

Recordem que es tracta d’un film interpretat per Rod Paradot, Catherine Deneuve, Benoît Magimel i Sara Forestier, que segueix el trajecte educatiu de Malony, dels sis als divuit anys: un jove delinqüent que una jutgessa de menors i un educador malden per salvar, incansablement.

La profunda investigació que hem fet abans de rodar la pel·lícula m’ha permès adonar-me del compromís, l’abnegació, la paciència, la capacitat de mai rendir-se (..) d’aquests educadors socials i jutges, treballadors a l’ombra -diu Bercot.

Quant als orígens del projecte, explica: L’autèntic punt de partida del film és que jo tinc un oncle educador i quan era petita el vaig anar a veure un estiu a la Bretanya, on duia un campament de joves delinqüents, un dels quals fins i tot era nen criminal. Jo, noieta de família reeixida, ben educada, amb un bon entorn, vaig quedar fascinada pels comportaments d’aquells adolescents que no havien tingut la meva sort, per la seva insolència, pel seu costat rebel davant l’autoritat i les convencions i alhora vaig quedar colpida per la feina de l’oncle i els altres educadors, per a dur-los “pel recte camí” com se sol dir, ensenyar-los a estimar i a estimar-se, a respectar els altres, però primer a ells mateixos.

Amb la coguionista Marcia Romano, diu,  vam prendre una opció radical, en decidir de centrar-nos en el procés educatiu, allunyant-nos el menys possible de les estructures educatives que emmarquen el trajecte d’un menor delinqüent.

Guió documental, film amb ficció novel·lesca: En el 95% dels casos, els menors que se’n surten és perquè s’enamoren (..) Jo volia que a la fi, el jove delinqüent tingués un fill. Per això, no podia ser un film estrictament documental, calia per força fer-hi entrar ficció i alguna cosa novel·lesca.

Sobre el procés de preparació i l’enfoc que ha donat al film. Per a preparar la pel·lícula , el primer que vaig fer fou anar a passar una temporada amb l’oncle, em va presentar educadors, jutges de menors, vaig poder observar audiències al jutjat, ser en un reformatori, llegir llibres, veure’n reportatges i documentals… Una primera aproximació que va ser trasbalsadora… Com no es pot sentir compassió i comprensió per aquests infants? I com no es pot admirar l’energia, la dedicació i la paciència d’aquests educadors i jutges?

El que explica la pel·lícula. Al guió del film hi ha una frase a tall d’epígraf: “L’educació és un dret fonamental. L’ha de garantir la família i si la família no pot, correspon a la societat de fer-se’n càrrec”. És una frase que vaig trobar al llibre d’un jutge i que deixa clar el que explica la pel·lícula. Es tracta d’un principi de dret fonamental i resumeix molt bé tota la feina que es fa per a aquestes menors perduts. la justícia de menors es basa en la idea que res del que es pot fer per un infant no és inútil i que amb una acció educativa es pot aturar la ruïna. Com menar-ho sense abaixar els braços -perquè els resultats, si se n’aconsegueixen, es tarda a obtenir-los-? És el que explica la pel·lícula.

Un delinqüent fora dels clixés. Quant al protagonista… amb Marcia Romano vam decidir no estigmatitzar la figura del delinqüent i contradir-ne els clixés habituals. No volia un xicot tòpic, immigrant, amb problemes de tràfic o consum de drogues. Ni un marrec que anés de bandes. Volíem una història que no passés a barriada, sinó a províncies… No és un personatge evident. Certament és com per donar-li clatellots, aquest nano; però volia que l’espectedor acabés estimant-se’l, comprenent-li les febleses, les ferides, el patiment. Amb la jutgessa i l’educador calia que s’experimentés un sentiment mitigat respecte a Malony -el menor delinqüent-, passant tothora de la confiança al desànim, de l’empatia al rebuig, més que deixar-se endur per una simple història de redempció.

L’estil. No volia un estil documental -això ho he reservat al guió- i per tant he mirat de fer una cosa força simple i endreçada (..) No he buscat d’explorar recursos de posada en escena, ni de posar-me demostrativa. Era qüestió de triar els eixos… de la càmera a les escenes. Es tractava de donar importància a la tensió que regna a les audiències judicials de menors i d’apostar pel suspens sobre com acabarà cadascuna d’aquestes escenes. Volia que, tot al llarg de la pel·lícula s’estigui sobre el que està passant.

Un adolescent que no escolta música. L’opció musical. M’agrada utilitzar música preexistent. A més, com ja he dit, he volgut despullar aquest noi de tots els atributs, de tots els clixés de la delinqüència: és un adolescent que no escolta música. He preferit optar per l’oposició entre aquest món aspre i difícil i la música clàssica que, pel seu compte, aporta aquest alè poètic que volia i crea un contrast que pot produir una emoció.

Foto de capçalera: © Benni Valsson – modds. Resta de fotos:  © Luc Roux.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!