Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de març de 2015
0 comentaris

Comentari: “Mommy”, de Xavier Dolan

Els personatges principals de Mommy són realment la mare del noi problemàtic i la veïna nouvinguda que els ajuda. No es pot pas dir que no sigui protagonista aquell xicot transtornat, hiperactiu, agressiu, que parla carregosament sempre amb to alt i a qui li peten els cables amb extraordinària facilitat i massa freqüència; però la grandesa de la pel·lícula l’aporten els papers magníficament interpretats per Anne Dorval i Suzanne Clément. Totes dues són mares. L’una parla potser fins i tot massa; a l’altra li costa fer-ho, per un trauma que encara la rosega. Una no és gaire assenyada –i el fill no l’ajuda a ser-ne–; l’altra és molt prudent. Una no pot amb el fill violent –i sovint li empitjora les reaccions–; l’altra li para els peus, al noi. Ambues són un devassall de sentiments cap a aquest xicot: una, que el té de fill; l’altra, per mor del misteri que l’envolta, a ella. I què en fa, el jove, d’aquest amor que li arriba? Com hi pot correspondre? Com li deixen correspondre? Com hi correspon?

Sí, com diuen alguns, és de les presons emocionals que tracta el film, però també va dels respectius alliberaments sentimentals, de la cadena de l’amor paterno-filial (ai, la cadeneta amb la inscripció “Mommy” que li regala el noi a sa mare!), de les catarsis, de les tensions i alegries, dels inferns i moments de joia en aquestes vides, masegades però dutes endavant, no tan sols com a supervivència –des d’una certa ingenuïtat innata (la mare del noi) o fruit de les circumstàncies (el canvi de feina del marit)–…

No és el drama, ni encara menys el melodrama, el que mou Xavier Dolan, malgrat que treballi amb material d’alt voltatge dramàtic i de gran potencial melodramàtic. Cap dels seus personatges no és arquetípic: ni mares perfectes, ni fill dolent. Tots tenen matisos, que els donen gruix, que els fan humans. Les situacions poden ser extremes o normals, que de tot hi ha; però sempre sonen a viscudes, a vida representada. Mai no interessa la situació per si mateixa (és a dir, ni com es desenvolupa cap de les crisis violentes del noi, ni com acaba la visita d’aquest a ca la veïna…); sinó que preval com ho viuen els personatges i com els impacta.

Mommy pot ser entès com un monument a la figura de la mare, bastit a través de la història d’un fill molt difícil, per part d’un cineasta que, als 19 anys va posar en escena, amb reconeguts tocs autobiogràfics, el rebuig de l’adolescent cap a la seva (en el fons) estimada mare. Però sobretot és una obra madura i sentida sobre les complexitats dels fluxos sentimentals en la relació materno-filial. Aquí, tan dures són les presències com les absències dels fills; tan corprenedors resulten els crits com els silencis, dels fills; tan difícil la companyia forçada del fill com la soledat no volguda de la mare.. Hi ha, en la solidaritat entre les dues mares, un potent i dolorós efecte de contrast… que parla del caràcter indeleble del vincle entre mares i fills.

I com enquadra la imatge Xavier Dolan! Fent ostentació del seu delit per la llibertat formal, pren el format quadrat per a la major part de les seqüències del film. I sí, així encaixona més els seus personatges, autèntiques olles a pressió emocionals. Sense caure en la claustrofòbia, gràcies al talent amb què mostra i segueix els actors, ara en primer pla, ara en pla de conjunt, ara amb la càmera des de sota, ara a l’alçada normal… lliurement, en cada escena, segons allò que el cineasta creu que més li convé. I la veritat és que aconsegueix un ritme visual intern admirable. Sí, recorrent quan li sembla a l’estètica del vídeo-clip, filtrada tanmateix a un nivell tan personal que ho converteix en preuats moments d’expressió audiovisual. El seu estil, evolucionat des del seu primer film, arriba a cotes de molta maduresa.

Si dic que Mommy és extraordinària no és per a penjar-li una etiqueta, sinó per a descriure que, efectivament, se’n va del que és ordinari, del que és convencional. I, feta per aquest xicot de 25 anys, amb la capacitat de madurar que ha demostrat, amb la intel·ligència amb què sap aprofitar vituts i defectes, característiques pròpies, podem veure-la amb l’esperança ferma d’un futur que podria ser impressionant.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!