Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de març de 2015
0 comentaris

Altres veus: “Vici inherent”, de Paul Thomas Anderson

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre Vici inherent (Inherent Vice | Puro vício), de Paul Thomas Anderson, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums o fragments del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Sinopsi: Los Angeles, a final dels anys seixanta, quan la psicodèlia se les campa. Un detectiu rep la visita d’una seva ex-amant, que li explica com està enamorada d’un milionari promotor immobiliari, a qui la dona i el seu amant sembla que volen internar… Però res no és tan simple… Adaptació de la novel·la Vici Inherent, de Thomas Pynchon (Editorial Amsterdam Llibres)

Eulàlia Iglèsias, Puro vício, diari Ara, 13.03.2015: (..) conforma, amb el film protagonitzat per Daniel Day-Lewis [Pous d’ambició] i The master (2012), una inesperada trilogia sobre la història d’Amèrica com a al·lucinació (..) Amb un ús gens evident de l’humor i la música, i una posada en escena d’aparença simple i mecanismes complexos que atorga una posició central als diàlegs, “Puro vicio” es mou entre l’estranyesa, la fascinació i el deliri, on el protagonista sempre drogat representa l’últim refugi de lucidesa.

INHERENT VICEÀngel Quintana, Temps de ‘hippies’ i marihuana, diari El Punt Avui, 13.03.2015: En les darreres pel·lícules de Paul Thomas Anderson es vol passar comptes amb la història d’Amèrica. Es vol descobrir quin és l’origen d’allò que podríem anomenar la follia americana. Després d’haver analitzat religió i petroli als anys 20, sectes i trauma als 50, ara es proposa a “Puro vicio” fer un retrat d’un temps en què la droga i el sentiment d’orfandat actuaven com a vasos comunicants (..) Paul Thomas Anderson du a terme un experiment apassionant. No pot quadrar les peces de la trama narrativa establerta per Pynchon, ja que en un món dominat per la mirada lisèrgica, la lògica del thriller deixa de tenir sentit (..) La contracultura no és un món mític, ni un refugi, sinó un món desballestat. Estem davant una Amèrica disposada a construir els seus mites a partir de la paranoia d’una societat inestable (..) Una pel·lícula estranya però estimulant, una obra radical carregada de lucidesa (..)

InherentVice@WB-Fr (4)Xavi Serra, Les cendres del somni etern, diari Ara, 13.03.2015: (..) Pynchon dibuixa al llibre un estrany ecosistema de contracultura, policies, criminals i organitzacions secretes que Anderson abraça sense complexos (..) El film és pura exuberància. Una pel·lícula que és moltes coses alhora: una comèdia estrafolària i fumeta (..), un film de detectius postmodern i nihilista (..), una melancòlica història d’amor trencat i un retrat sobre la desintegració de la contracultura americana davant l’auge de l’Amèrica conservadora i paranoica de Nixon (..)

InherentVice@WB-Fr (5)Carlos Losilla, Puro vício, Time Out Barcelona, 13.03.2015: Potser Paul Thomas Anderson és, ara per ara, el cineasta més radical de Hollywood, amb el permís de James Gray (..) No només vol certificar la fi del mite del detectiu en un univers progressivament opac, sinó que trasllada aquesta idea a la posada en escena, que fa del film una mena de viatge cap al no-res, cap a l’abstracció de les formes, cap a la dissolució de les imatges. En el territori del cinema nord-americà comercial, ningú no havia arribat tan lluny des de feia molt, molt de temps.

INHERENT VICEQuim Casas, La peripècia criminal no compta gaire, diari El Periódico, 13.03.2015: (..) una adaptació modèlica de la novel·la de Thomas Pynchon (..) És sobretot una comèdia negra en què una peripècia criminal, que al final no ens importa gens, serveix d’impuls argumental per retratar en tota la seva dimensió la costa oest nord-americana de finals dels anys 60, de la forma de vida hippy al Hollywood ja no tan esplendorós (..) L’espectador pot quedar-se en la confusió, i disfrutar-la, gràcies a la particular cadència narrativa d’Anderson, les seves fugues i contrapunts d’humor negre, la variada tipologia mostrada i la sigil·losa música de Jonny Greenwood.

InherentVice@WB-Fr (8)Carlos Boyero, Què és això, Paul Thomas Anderson?, diari El País, 13.03.2015: (..)  començo a llegir Vici inherent, la seva penúltima novel·la.Ho faig, entre altres coses, per desxifrar l’enigma de si el material literari que ha adaptat al cinema Paul Thomas Anderson és tan vacu, insuportable, absurd, inútilment quilomètric com la seva pel·lícula.

FOTOS: Warner Bros.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!