miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

no vam anar a costura

No vam anar a costura, nosaltres, però entre les àvies, les ties i la mare ens van ensenyar els mínims. La mare fins i tot tenia “el corte” i es feia la roba – la de casar se l’havia fet tota, impressionant – i conservava amistats “d’anar a cosir” plegades. No hi podia dedicar temps, però encara tenim algunes disfresses que va fer per la netada. Jo als nou anys ja cosia bores a les gasses per als bolquers d’en Frederic, i sempre que podia m’estalviava d’embastar-les: anava pel dret, amb gran sentit pràctic. Sargir mitjons m’agradava força, amb l’ou de fusta, que el guardo encara. Sargir potser és el que més m’ha agradat sempre, potser per aquest instint recuperador que gasto. (segueix)

Sargir, fer mitja – mítics els Kungfus que ens féiem de jovenetes -, i
cosir per reparar o fer alguna cosa informal: disfresses, sacs de
dormir o bosses amb retalls (ara en diuen patxword), apadeçar i
personalitzar peces de roba, fer vestits en miniatura per a les nines i
tota mena de coses creatives que no requerissin massa traça en l’acabat.
I és que no he  cosit mai fi, jo, la meva iaia sempre m’ho deia: no
sembles de Cal Polit! A les bores se’m notava la puntada, al punt de
creu el dibuix sempre tibava i fins i tot els botons  de vegades em
quedaven torts. Però és perquè ho feia amb pressa, que si ho vull ho puc
fer perfecte…

No vam anar a costura, però he sabut espavilar-me, i fins i tot me
n’he sortit prou bé. Espavilar-me inclou, també, recórrer a les que en
saben de debò per a tasques més difícils o delicades, conec els meus
límits! En la meva joventut ser autosuficient era un valor en alça, i no
dependre del consumisme un objectiu motor. Saber cosir uns mínims
formava part dels actius per a l’autonomia.

Avui
sargeixo a la llum d’un matí ensopit, vora la finestra. Refer amb
l’agulla el teixit quan la roba és esclarida requereix tècnica, però és
menys delicat que quan és foradada del tot. Cal saber com fer-ho, i
l’acabat  admet matisos. Això ho vaig aprendre a fer prou bé, recupero
els pacients consells de la mare que no volia escoltar quan tocava –
llavors em cansaven -. Vora la finestra es nota el fred humit del matí,
avui. Em plau passar-hi unes hores dedicada – feia temps que no cosia,
ara -, per tornar a posar en circulació una peça aparcada, per retardar
el circuit de l’usar i tirar. Hi pensava aquest matí, arreglant els
texans del meu fill – m’ho ha demanat ell, avui necessita aquests
precisament… – i m’he adonat que això ells no saben fer-ho, no els ho
he ensenyat, ni jo ni ningú. I bé els ho hauré d’ensenyar pensava. Sinó,
on ho aprenen això els joves ara? Qui els ensenya a ser autosuficients
en el cosir? A no quedar indefensos davant qualsevol estrip?



  1. Jo és una de les coses que sempre he trobat a faltar en la meva vida, i encara trobo a faltar ara. Recordo que quan feia l’EGB (ara en tinc 42), hi havia una tarda a la setmana que després de gimnàstica ens separaven nens de nenes, i mentre elles feien costura, nosaltres fèiem matemàtiques. També he trobat a faltar que m’ensenyessin a cuinar, però així com en això sí que m’he espavilat, encara que no sàpiga cuinar grans plats no m’he mort mai de gana, però en canvi de cosir no me n’he sortit mai.
    I és que el capitalisme no ens vol autònoms, ens vol consumistes, que no ens sapiguem valdre sols. Fa poc van fer un documental al Sense Ficció molt interessant i que vaig comentar al meu bloc. S’hi pot accedir des d’aquí: http://www.tv3.cat/videos/3270630/Comprar-llencar-comprar
    Per cert, ¿oi que és sintomàtic que un programa amb documentals de denúncia com el Sense Ficció el facin en horari militant, els dijous passada la mitjanit?

    Per cert, bon 2011 a tothom i totdon!

  2. Jo també guardo l’ou de fusta. La meva mare i la meva iaia eren modistes i jo jugava amb els carrets de fils moltes tardes, aseguda a la trona, mentre elles cosien. I recordo les senyores que venien a emprovar-se els vestits, fins i tot guardo el mirall del “quarto d’emprovar”. Un dia que en vaig tenir la necessitat (o les ganes, no ho sé) vaig començar a cosir coses trencades per arreglar-les, fer vores, botons, etc. i, sorpresa, és com si ho hagués fet sempre, sense dubtes sobre quin punt fer servir o com tallar-ho. Jo crec que és un aprenentatge que vaig fer observant,  de tantes tardes amb la mama i la iaia cosint. Vaig heretar la Singer de la iaia, com una peça de museu, però ara, quan tinc temps, em distrec fent peces improvitzades que després no em poso mai 🙂 Això sí, les vores les faig molt més depressa que a mà.

    Tens raó, Dolors, intentaré ensenyar-ho als meus fills. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.