Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
“El botó de nacre”, de Patrício Guzmán (Berlín 2015)
Fitxa d’ El botó de nacre (El botón de nácar | The Pearl Button | Le bouton de nacre)
Direcció: Patrício Guzmán. Guió: Patrício Guzmán. Producció: Atacama Productions (París, França). Coproducció: Valdivia Film (Valdívia, Xile), Mediapro (Barcelona, Catalunya), France 3 Cinéma (Paris, França). Durada: 1h22.
Documental filmat en 2K.
Sinopsi: El mar conté la Història de la Humanitat sencera. Dins seu, hi ha les veus de la Terra i també les que venen de l’espai. L’aigua rep l’impuls dels planetes i el transmet als éssers vivents. L’aigua, la frontera més llarga de Xile, conté també el secret d’un botó misteriós trobat al fons seu. Xile, amb els 4.000 Km de costa i l’arxipèlag més gran del món, ens proposa un paisatge sobrenatural. Hi ha els volcans, les muntanyes, les glaceres… Hi ha les veus dels indígenes de la Patagònia, dels primers navegants anglesos i també dels presos polítics. Diuen que l’aigua té memòria. Aquesta pel·lícula demostra que també té veu.
Vendes internacionals: Pyramide Int. Distribuïdores: Pyramide Distribution*. Data d’estrena: mercat espanyol, dd.mm.aaaa; mercat francès, dd.mm.aaaa. Més informació: Imdb (ang) | Unifrance (fr).
Festival de Berlín 2015
Competició
Altres festivals: Festivals. Reconeixements: Berlín 2015: Millor Guió i Premi del Jurat Ecumènic | Altres premis i nominacions.
Apunts en aquest blog: pendent.
Director: Patrício Guzmán (Santiago, Xile, 11.08.1941).De formació acadèmica pèl desgavellada i força erràtica, va començar a fer pel·lícules en super 8 quan treballava a una agència de publicitat, per matar l’aranya. Això el va posar en contacte amb l’Instituto Fílmico de la Universitat Catòlica de Xile, on va poder rodar un curt de 10 minuts anomenat Viva la libertad i treballar-hi com a ajudant. Les coses no van acabar bé, s’ho va vendre tot i se n’anà cap a Madrid, on seguí treballant en publicitat, per a estudiar a la Escuela Oficial de Cinematografia, fins al 1970, que s’hi graduà. Centrat en els documentals, el 1971 torna a Xile i comença a rodar El primer año, sobre els dotze primers mesos de govern del president electe Salvador Allende. És veient aquest film que el cineasta francès Chris Marker, present al país sud-americà, li dóna suport i li proporciona els rotllos de pel·lícula perquè comenci a filmar La Batalla de Chile, trilogia de més de quatre hores sobre el darrer any d’Allende. Ran del cop d’estat de Pinochet, Patrício Guzman queda incomunicat durant quinze dies a 
l’Estadio Nacional i amenaçat d’afusellar-lo. Amb la col·laboració de la seva dona i uns amics, aconseguí treure del país els rotllos filmats de La Batalla de Chile, que va poder acabar passat un temps, gràcies al suport de l’Instituto Cubano de Cinematografia. Guzman viu a Cuba, Espanya i França i va realitzant diversos documentals, succesivament premiats. Sis de les seves obres han estat estrenades al Festival de Cannes, entre les quals destaquen: La Batalla de Chile; El caso Pinochet; Salvador Allende, i Nostalgia de la luz. Aquesta última va ser guardonada amb el Gran Premi de l’Acadèmia de Cinema Europeu el 2010. És el fundador del Festival de Cinema Documental de Santiago. Ha tingut retrospectives, fa poc, a l’Institut de Cinema Britànic i al Harvard Film Archive. El 2013 ha estat convidat a formar part de l’Acadèmia de Hollywood. I mentrestant, la trilogia La Batalla de Chile segueix considerada con un dels millors documentals que mai s’hagin fet. Ha dit, Patrício Guzmán: Un país que no tiene cine documental es como una familia sin álbum familiar.
Foto de capçalera: © Katell Djian. Gentilesa del Festival de Berlín. Foto de l’apunt: © Hugues Namur. Gentilesa del Festival de Berlín. Fotos del director: 1a) Gentilesa del Festival de Berlín 2a) Gentilesa del Festival de Canes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavi Serra, diari ARA:
(..) “Guzmán aborda l’extermini d’un poble del qual no queden més de 20 supervivents i ho relaciona amb els desapareguts de la dictadura de Pinochet que van ser llançats al mar lligats a una biga. En una d’aquestes bigues, mig consumida, apareix incrustat un botó de nacre. Gairebé idèntic al que l’explorador de la costa xilena Robert Fitz-Roy va entregar a un indígena el 1830 per emportar-se’l a Anglaterra. Guzmán lliga en un tot fluït la infàmia, la memòria històrica i la poesia,”
(Crònica de Berlín, 10.02.2015, ‘El club’ i ‘El botón de nácar’ planten la bandera xilena a la Berlinale)