Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

7 de febrer de 2015
1 comentari

“Diari d’una cambrera”, de Benoît Jacquot (Berlín 2015)

Fitxa de Diari d’una cambrera (Journal d’une femme de chambre | Diary of a Chambermaid)

Direcció: Benoît Jacquot. Guió: Hélène Zimmer i Benoit Jacquot; adaptació de l’obra epònima d’Octave Mirbeau. Producció: Les Films de Lendemain (París, França), JPG (París, França), Les Films du Fleuve (Bèlgica). Durada: 1h36.

Repartiment: Léa Seydoux (Célestine), Vincent Lindon (Joseph), Clotilde Mollet (Madame Lanlaire), Hervé Pierre (Monsieur Lanlaire), Mélodie Valemberg (Marianne), Patrick D’Assumçao (Hauptmann), Vincent Lacoste (Monsieur Georges), Joséphine Derenne (Madame Mendelssohn), Dominique Reymond (Vermittlerin).

Sinopsi: A començament del segle XX, a la província francesa. Molt cobejada per la seva bellesa, la Célestine (Léa Seydoux) és una cambrera jove acabada d’arribar de París per a servir a la família Lanlaire. Rebutjant l’encalç del senyor de la casa (Hervé Pierre), la Célestine ha d’entomar-ne la mestressa, Madame Lanlaire (Clotilde Mollet), que du les coses amb mà de ferro. Coneix en Joseph (Vincent Lindon), l’enigmàtic jardiner de la propietat, i s’hi sent de debò fascinada.

DiariDUnaCambrera (1)Vendes internacionals: Elle Driver. Distribuïdores: Mars. Data d’estrena: mercat espanyol, dd.mm.aaaa; mercat francès, 01.04.2015. Més informació: Imdb | Unifrance | AlloCiné.

Festival de Berlín 2015

Competició

Diari d’una cambrera

Altres festivals: Festivals. Reconeixements: Premis i nominacions.

Apunts en aquest blog: pendent.

BenîtJacquotDirector: Benoît Jacquot (París, França, 05.02.1947). Començà la seva carrera als 17 anys, com a ajudat de direcció. A començaments dels anys setanta del segle passat, treballà d’ajudant de direcció de Margarite Duras -a Nathalie Granger i India Song– i com a realitzador televisiu -documentals sobre Jacques Lacan i adaptacions d’obres de literats com Kafka-. El 1975 va debutar com a cineasta amb el llargmetratge L’assassin musicien, adaptació d’una novel·la de Dostoievski, amb Anna Karina i Joël Bion, en què acredita un estil auster, que mantindrà especialment a la primera part de la seva filmografia. Entre aquests seves primeres obres, una altra adaptació, Les ales del colom (1981), basat en l’obra epònima de Henry James i amb Isabelle Huppert, Dominique Sanda i Michele Placido al repartiment. Sense deixar al cinema, segueix duent peces teatrals i adaptacions d’obres literàries importants a la televisió, tasca amb què va guanyant un prestigi cada vegada més gran. A partir d’un cert èxit amb La désenchantée (1990), protagonitzada per Judith Godrèche, i  La fille seule (1995), amb Virginie Ledoyen i Benoît Magimel, aviat Benoît Jacquot torna a centrar-se en la gran pantalla, pendent d’autors literaris de referència (Marivaux, Mishima, Sade), òperes (Tosca), en pel·lícules que va alternant amb d’altres de guió original propi -que escriu normalment amb col·laboradors-. Alguns films d’aquesta etapa passen per Canes (L’escola de la carn, en Competició; À tout de suite, a Un Certain Regard), Venècia (L’intouchable) i Berlín (Els adéus a la reina). Jacquot, que no ha abandonat mai la seva tasca cultural paral·lela a la televisió, treballa al cinema també amb bon material i actrius com Isabelle Huppert, Catherine Deneuve, Isabelle Adjani, Isid Le Besco, sempre interessat a parlar de l’amor; però no ha acabat mai de ser un cineasta de gran alçada, ni tampoc extraordinàriament popular. A Diari d’una cambrera (2015) adapta l’obra de Mirveau i compta amb la nova estrella del cinema francès, Léa Seydoux -ja protagonista dels seu anterior film-.

Foto de capçalera: Léa Seydoux. © Carole Béthuel. Gentilesa del Festival de Berlín. Foto de l’apunt: Vincent Lindon i Léa Seydoux. © Carole Béthuel. Gentilesa del Festival de Berlín. Foto del director: Gentilesa del Festival de Berlín.

  1. Nando Salvà, diari El Periódico:

    (..) “Jacquot se centra en episodis diferents dels escollits per Renoir i Buñuel” (..) Si aquells dos van posar el focus en la càrrega satírica del llibre, el nou film deixa el fons per fixar-se en canvi en la psicologia d’una dona que creu exercir un control total del seu entorn quan en realitat el que necessita és ser dominada (..) Jacquot també pateix la mateixa falta de control que la seva heroïna (..) El seu cine és pura indisciplina, desordre. Les seves decisions narratives no tenen a veure amb el que la història requereix sinó amb el que li demana el cos”
    (Crònica de Berlín, 08.02.2015: “‘Diario de una camarera’, més enllà de Renoir i Buñuel”)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!