Club 7 Cinema

Reprodueixo tot seguit el comentari que, sobre The Imitation Game, de Morten Tyldum”, publico a la revista Recull de gener de 2015.

Aquesta és una pel·lícula sobre un personatge extraordinari, un geni de difícil sociabilitat, abocat a la marginalitat, oimés perquè la seva homosexualitat topava amb la llei, ja que era considerada un delicte encara als anys cinquanta del segle passat a Anglaterra. Tanmateix, una pel·lícula biogràfica sobre una personalitat tan enorme i complexa no garanteix que l’obra cinematogràfica n’estigui a l’alçada. I això és el que passa en aquest cas, en què el director Morten Tyldum es revela com a cineasta massa petitoi.

Realitzador televisiu noruec, Morten Tyldum ha fet ja quatre llargmetratges, però fins ara la pel·lícula seva més coneguda a casa nostra havia estat Headhunters (2011), adaptació de la novel·la homònima de Jo Nesbø. I vist com s’adapta als cànons i fòrmules establertes de Hollywood, no fóra estrany que es consolidés en el futur com a artífex d’un cert tipus de cinema avingut plenament al que sol triomfar en la temporada de premis anuals –Globus d’Or, Oscar,etc.–.

L’argument de The Imitation Game segueix perfectament les pautes dels biopics típics i tòpics que solen triomfar. Com passa, per exemple, a Ray (2004), el film que Taylor Hackford va dedicar a Ray Charles; a En la cuerda floja (2005), en què James Mangold s’acostà a la figura de Johnny Cash, o a El discurs del rei (2010), evocació que Tom Hooper féu de la figura del rei Jordi VI d’Anglaterra –per esmentar només dos títols–, aquí també el protagonista ha de bregar per a superar una enorme dificultat, lluitar es pot dir contra els elements, i en surt victoriós, tot i el pes de les seves circumstàncies. Els conflictes que hi apareixen, matisats per la bondat pregona del personatge –i d’alguns que l’envolten– que es té prou cura de mostrar, envernissats per la banda sonora, una acurada fotografia i el toc melodramàtic que pertoqui. Un producte de qualité ben embolcallat, de consum plaent en aquests mesos que els espectadors adults occidentals solem anar al cine, atrets pel prestigi i el reclam de nominacions i premis.

Cal reconèixer que el guió, estructurat en tres èpoques diferents –infantesa d’Alan Turing, a començament del segle XX; la Segona Guerra Mundial, i els anys cinquanta– entre les quals va saltant mentre avança el metratge, manté l’espectador distret, entretingut i atorga al conjunt una lleugeresa que la simple linealitat narrativa no hauria tingut. Hàbilment, aquests salts temporals ajuden a entendre el protagonisme i la seva evolució, sense acabar de caure en la explicitació, en l’explicació detallada del perquè de les coses. Cal admetre també el que alguns ja n’han remarcat: bona part de la pel·lícula veiem treballar matemàtics, lingüistes, encriptadors… entre quatre parets i, en canvi, no se’ns fa farragós. Se sap traduir el que fan de manera que interessi al respectable, mal sigui recorrent a la vella fòrmula del “salvament al darrer instant”, a base d’anar introduint petites dosis de suspens, que es van superant succesivament. Cosa que es combina amb elements d’intriga –espionatge, doble espionatge, jocs de la política, secrets d’estat, activitats clandestines (personals i públiques), etc.–. Mentre tot d’imatges d’arxiu –de qualitat molt diversa– actuen com a espasa de Damòcles o rellotge letal en relació amb el present dels protagonistes durant la guerra.

Els simptomes patològics d’Alan Turing aquí només interessen com a element de la dramatúrgia, però no s’hi entra. El debat tècnic entre la desencriptació manual i la mecànica queda reduït a la dèria de Turing, finalment reeixida –sort que s’hi ha mantingut el gran moment intel·ligent del film: quan no es pot ni donar pistes que s’ha desxifrat Enigma!–. L’homosexualitat del personatge se la insinua i se la verbalitza, per a mostrar-la, exposar-ne algun problema i mostrar-ne la repressió legal, que acabà amb la vida de Turing; però se la decanta, gairebé a la mateixa clandestinitat en què la visqué el protagonista, i això que el guió es basa en el llibre d’Andrew Hodges, matemàtic, escriptor i pioner del moviment d’alliberament gai dels anys setanta del segle passat. Tot plegat, com si als productors del film els hagués interessat l’Alan Turing real i els seus enigmes només per fer-ne un Turing de cartró pedra. I Morten Tyldum, el director, s’hi ha avingut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!