Club 7 Cinema

Reprodueixo tot seguit el comentari que, sobre Birdman, d’Alejandro G. Iñárritu, publicaré aquest mes de gener de 2015 a Som-hi!Digital:

Birdman és un gran eslàlom visual: un devassall de moviments de càmera, un aparatós dispositiu de posada en escena, una imaginació d’aquella que permet al director fer el que vol quan vol. Talment com un virtuós de l’esquí, però amb imatges.

S’està parlant molt del fet que Alejandro G. Iñárritu l’hagi construïda com un únic (i fals pla seqüència –és a dir, aparentment sense tall entre les escenes–). Certament, aquesta opció dóna al conjunt una sensació de continuïtat, coherent amb l’estrés que comporta als protagonistes la imminència d’estrenar l’obra de teatre i amb l’erupció constant de problemes que experimenten a les seves vides. El “pla seqüència”, combinat amb els moviments de càmera i personatges, atorga al conjunt un ritme i un dinamisme que arrossega l’espectador, no tan sols per les bambalines del món teatral, sinó i sobretot, per l’interior de la quotidianitat d’aquests protagonistes, en un espectacle que vol ser i és brillant.

Em sembla que no té sentit retreure-li la falsedat del pla seqüència, que sigui fruit del muntatge i els recursos del cinema digital, en lloc d’una gravació de debò continuada. És obvi, no enganya: en una ocasió, per exemple, Edward Norton és a la part dels camerinos i, amb un simple desplaçament de la càmera, ens el trobem assajant a l’escenari, sense que tingui el do de la ubiqüitat ni hagi tingut temps de passar ni d’un lloc a l’altre, ni d’una situació a l’altra.

El problema rau en el fet que, rere tant de virtuosisme i de tantes fintes visuals, hi ha molta superficialitat. Tornant al símil esportiu, sí, com a bon esquiador passa lliscant per tot, sense que acabi de penetrar en res. El guió de la pel·lícula ens va fent passar d’un personatge a l’altre (l’actor -Edward Norton-, l’actriu debutant a Broadway -Naomi Watts-, el productor que hi deixa la pell – Zach Galifianakis-, la filla -Emma Stone-, l’ex dona…). Personatges que resulten arquetípics i molt encotillats en el motlle que els pertoca (l’actor, amb prestigi, dèries -com la de l’autenticitat-, ego, l’ombra d’alguna disfunció sexual…; el productor, atrafegat, en brega contra els elements i les febleses del seu director; l’actriu, anguniada pel somni de debutar a Broadwayque es pot fer realitat; la filla, en post-rehabilitació, rebel contra el pare, a qui -en el sumum de discursisme- deixa anar un discurset vindicatiu de la seva generació “xarxes socials” -patètic!-, etc.). No hi ha un veritable relligament dramàtic entre aquestes personatges; cadascun compleix el seu paper d’entretenir la funció des del compartiment estanc que se li ha reservat.

Podríem considerar que és Riggan Thompson (és a dir, Michael Keaton) qui estableix el vincle emocional, dramàtic i narratiu amb tots aquests altres protagonistes; però no acaba de ser així. En el fluïd del llargmetratge, es dedica a “visitar-los”, als altres. En bona mesura, perquè està molt capficat en si mateix, sacsejat pels dubtes, explícitament representats per la veu interior que el turmenta –que acaba prenent forma fantasmagòrica en la figura del “Birdman”, el superheroi ocellat que ell mateix havia encarnat al cinema–.

Legítimament, ens podem preguntar: Però què li passa exactament a en Riggan Thompson? Com a actor, ben aviat sabem que no va voler fer la quarta part de la saga del superheroi, que li donava calés i una fama de què encara gaudeix, perquè té ganes que se’l reconegui com a actor seriós -i, per això, passa a Broadway-. De manera reiterativa, la pel·lícula va tornant a aquesta qüestió: veuarra interior, el contrast amb l’actor-actor que representa Edward Norton, la contraposició entre els fans que li demanen autògrafs i els neguits de l’estrena teatral, el rebuig i prejudici de la crítica del NY TImes envers la gent com en Riggan, el fantasma del superheroi… Aquest “ritornello” va aportant aspectes diferents del tema: la tècnica i el rigor del Teatre en comparació a la facilitat dels intèrprets al cinema; la fama popular que dóna Hollywood versus el prestigi intel·lectual que tragina l’escena teatral novaiorquesa; l’atractiu econòmic de les pel·lícules de superherois en vers el risc d’una peça teatral; els condicionants del món intel·lectual… No res que no se sàpiga, postals turístiques de la qüestió. Mentrestant, en Riggan Thompson té l’oportunitat d’aconseguir el que pretenia, muntant aquesta obra de teatre, en què ha invertit fins casa seva; però va i… es deixa vèncer pels dimonis interiors, derrotat pel que li ha dit en privat la crítica del NY Times, just quan pot guanyar l’aposta?

Com a persona, en Riggan Thompson es veu que és un marit fracassat, un pare fracassat, un amant fracassat, un col·lega fracassat… que compta amb la visita de la seva ex-dona, la companyia de la filla, la persistència de l’amant, la fidelitat i comprensió del col·lega productor… a no ser que tot plegat o alguna d’aquestes coses resultin ser al·lucionacions de la ment alterada del personatge, amb poders telequinèsics…

De debò, què li passa a en Riggan Thompson? És tot plegat el deliri d’un pertorbat? O es tracta d’un personatge-pretext per a esquiar pel món del Teatre i el Cinema, amb quatre superficialitats i molt d’aparat efectista? Al final de la pel·lícula, quan podria aclarir-se un pèl la qüestió, sembla que Alejandro G. Iñárritu no sàpiga com acabar-la i ho enllesteix amb uns focs artificials d’imaginació sortida de mare, amb seqüència de film de superherois inclosa, abans d’entrar a les dues seqüències finals –que donen per a discutir sobre la manipulació de l’espectador i la incoherència–.

Fotos: Fox.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!