Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Leviatan, d’Andrei Zvyagintsev, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Eulàlia Iglesias (Leviatán, Time Out Barcelona, 02.01.2015) recorda que el mot que dóna títol al film evoca mostres esgarrifosos, tant si ens l’agafem pel costat bíblic com pel biaix de l’imaginació de Thomas Hobbes, i considera que el cineasta abraça la polisèmia del nom per retratar com la corrupció a Rússia s’estén per tots els estrats socials. Descriu la pel·lícula com un drama poderós, regat amb molt de vodka, sarcasme i decadència moral, i l’inscriu en la tradició del millor cinema d’autor europeu.

També Eulàlia Iglesias (Leviatán, diari Ara, 31.12.2014) escriu que lluny de l’alè èpic d’altres pel·lícules sobre homes que desafien el poder, “Leviatán” està impregnada de desencant, ironia i vodka i que el cineasta utilitza el blavós paisatge àrtic, localització-sinècdoque de tot el país, per subratllar el progressiu aïllament del protagonista i dotar les imatges d’un poder subjugant.

Imma Merino (El monstre dels nostres temps, diari El Punt Avui, 02.01.2015) remarca que la pel·lícula parla de la Rússia d’avui en dia… i més enllà; però que el cineasta no es vol circumscriure a fer un discurs, que sap que, cinematogràficament, aquest s’ha de sustentar en la força de les imatges i, si s’hi aposta, en la complexitat del drama. Afirma que “Leviatan” és cinema plàstic (paisatges desolats d’una bellesa seca i concisa capturada amb plans fixos) i a la vegada dramàtic. Considera que aquesta és una de les pel·lícules de l’any, per la duresa, la bellesa, la densitat, la complexitat. I acaba preguntant-se qui és el monstre, si un personatge, l’altre, Rússia o potser tots plegats.

Recordem que, ran de la projecció del film al Festival de Canes, els cronistes nostrats van escriure’n coses així:

Fatalisme, humor negre, paisatge.

(..) Impregnada de fatalisme i humor negre, Leviathan és un fresc poderós sobre la Rússia contemporània que, com ‘Sils Maria’, d’Assayas, fa un ús molt interessant del paisatge (Xavi Serra, Binoche i Stewart posen el punt final, diari Ara, 24.05.2014)

Gran potència de forma i pensament.

(..) amb una gran potència pel que fa a la forma i el pensament, hi presenta la història tràgica d’un individu confrontat amb l’estat (Imma Merino, Binoche, a la maduresa, El Punt Avui, 24.05.2014)

Demolidor retrat d’un país podrit.

(..) el director s’acosta a un ésser desesperat i atrapat en un món que fuig del seu control: rellegeix El llibre de Job per retratar un home corrent que ha de lluita amb la seva fe, que en aquest cas no és en Déu sinó en Rússia. Encara que sovint divertida, (..) és demolidora en el retrat d’un país podrit (..) polítics (..) l’Església ortodoxa (..) i l’abús del vodka que converteix els homes en desferres (Nando Salvà, Alguna cosa fa pudor a Rússia, El Periódico, 24.05.2014)

Fotos: Golem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!