Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de gener de 2015
0 comentaris

Comentari: “Amour fou”, de Jessica Hausner

Amour fou, de Jessica Hausner, diria que és d’aquelles pel·lícules interessants, bonica fins i tot, que no acaba de tenir sort ni en els festivals ni en l’estrena comercial. Al Festival de Canes la van programar a Un Certain Regard, tot un honor, però això vol dir que no va poder comptar amb la cobertura mediàtica que es depara als films de la Competició. I, per acabar d’adobar, hi va topar amb Xauxa, de Lisandro Alonso, que lògicament, copà bona part de l’atenció que la premsa especialitzada dedica a aquesta secció del certamen. Ran de l’estrena al mercat espanyol, la crítica l’ha deixada prou bé, però la distribuïdora la féu entrar en cartellera el 28 de novembre, coincidint amb Godard i a les portes d’un allau de cinema valuós (Mommy, per exemple). I al potent mercat francès, no hi arribarà fins al febrer de 2015.

AmourFou_C14(03)La crítica n’ha remarcat la ironia. I és que Hausner ha col·locat el romanticisme extrem, fatal, de Heinrich von Kleist en un context fred, glacial, de l’aristocràcia germànica. En un marc polit, d’un racionalisme extrem, l’home va buscant la dona que l’acompanyi en el suïcidi. I esclar, el contrast dóna peu al que han qualificat fins i tot com a comèdia d’embolics, encara que no ho sembli.

AmourFou@Jour2Fête(2)Rere la gèlida murrieria irònica, hi ha tanmateix un recorregut tenaç cap a la mort, que al meu entendre no queda tan ridiculitzat com s’afirma. Certament, en Von Kleist i la seva dèria per morir i trobar acompanyant, queden ben retratats en les respostes negatives de la seva cosina Marie, i sobretot en el to commiseratiu d’aquestes respostes. El respecte que Marie li té i les formes socials d’aquell ambient impedeixen que la dona li digui en paraules el que li denota la mirada… Ara bé, en les anades i vingudes de la relació que Von Kleist estableix amb l’altra dona, Henriette Vogel, per a aconseguir el seu propòsit, hi ha el rastre potent de la seva tragèdia.

Espero no esguerrar a ningú la visió del film si esmento que la cosa va des de la proposició inicial fins a la mort, passant succesivament per un primer rebuig de la noia, però que -en emmalaltir aquesta- l’hi accepta, però que Von Kleist encara està pensant en la seva cosina, per bé que posteriorment es decideix a fer el pas, just quan resulta que Henriette pot anar a París perquè la curin, però… Giragonses en un camí que permet parlar de la grisor de l’existència (tan “perfecta”, en la classe privilegiada; tan mancada d’emocions humanes) i permet copsar el sentit profund de la proposta aparentment forassenyada de Von Kleist (ell ho enfoca com un sacrifici per a ell, com un acte d’un egocentrisme patètic i patològic, però va fent entendre que vol ser partícep d’una manifestació absoluta d’amor: la renúncia a la vida per amor total a l’altre). Giragonses que qüestionen el valor últim d’aquell acte: l’amor que, de fet, Von Kleist no té per Henriette (qüestió, per altra banda, “sine qua non” perquè el sacrifici sigui de debò romàntic), sinó per Marie; la consciència de vida que va agafant Henriette (passant del corpus tèoric de la noblesa -en una lectura religiosa, la vida terrenal no tindria importància davant la vida eterna-, a comprendre’s mortal -davant la seva malaltia- i a valorar la vida per si mateixa)… Giragonses que converteixen en tragèdia el que havia de ser la mort compartida i volguda per amor: en la determinació final de Von Kleist, impedint que les paraules d’Henriette contradiguin el que va a fer, no tan sols hi ha un gag d’un humor més que negre, hi ha també una desesperació davant l’evidència que l’acte romàntic més extrem resulta impossible.

AmourFou_C14(02)La bellesa plàstica del film passa pels seus plans estàtics, autèntics quadres pictòrics centro-europeus mostrant escenes de la vida social i íntima dels seus personatges; que no es fan feixucs per la matisada ironia de la posada en escena. Poden estar parlant del dimoni de la democràcia, de l’arribada dels impostos i les influències de la sanguinària revolució francesa, que no pugen el to de veu ni branden cap gest; poden estar parlant d’una possible infidelitat matrimonial i tot és d’una formalitat racionalista immune a les emocions. O podem estar sentint com es proposa una mort compartida, talment com es faria qualsevol altra mena de propostes. I les cançons amb què entrenen el lleure…

AmourFou@Jour2Fête(3)Si cap dubte pogués quedar sobre la decisió de Jessica Hausner d’operar el contrast entre el racionalisme en la posada en escena i el romanticisme del personatge de Von Kleist, hi ha una escena que l’esvaeix definitivament: fins i tot el bosc (ai, la Natura, tan fonamental en el Romanticisme) on van a matar-se els protagonistes ens el mostra ordenat geomètricament, amb el camí de carro que en cisalla la imatge, deixant-hi a cada costat ordenades formacions d’arbres…

Fotos: Paco Poch Cinema i Jour2Fête.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!