Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre La senyoreta Júlia, de Liv Ullmann, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

(..)  La tradició del teatre de cambra va estar sempre present en la filmografia de Bergman, i Ullmann n’assumeix la lliçó. Amb una proposta escènica sòbria per ressaltar el conflicte entre els dos protagonistes, la directora tanmateix no controla del tot l’estirai- arronsa entre la senyoreta Júlia i el criat John, una relació marcada per les dinàmiques de poder en què la classe juga un paper tan important com el sexe (..) La directora acaba identificant visualment el destí de la Júlia amb el de la trastocada Ofèlia hamletiana (Eulàlia Iglesias, La señorita Julia, diari Ara, 12.12.2014)

(..) no remarca el fet que la condició sexual determina el destí de Júlia, sotmesa a la figura patriarcal, la violència i la dominació masculines (..)  Ullmann insisteix més en el component autodestructiu de Júlia, que sembla buscar la mort a través del criat. Aquesta visió es remarca amb Jessica Chastain, sempre amb un gest torturat i disposada, potser massa, a mostrar les seves dots interpretatives (..) Ullmann ha après de la manera com el mestre Bergman explorava la crueltat i el dolor humans en interiors que oprimeixen els personatges (Imma Merino, La tradició bergmaniana, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 12.12.2014)

(..) La seva és una Júlia crispada, desencaixada i sàdica fins a la histèria, una Jessica Chastain demoníaca (..) Una versió freda, tòrrida alhora, trepanada per l’’Andante con moto de Schubert’ (..) Ullmann ha fet un gran exercici d’actors (..) Però el to peca de desmesura, d’una neurosi sobrealimentada, amb una trama sexual arrencada del fons de les maresmes per fer-te sentir observador d’un ritual bondage. No sempre aconsegueix arrossegar-te cap a l’interior del laberint (Josep Lambies, La señorita Julia, Time Out Barcelona, 12.12.2014)

(..) Liv Ullmann reté un enfocament rotundament teatral que genera un agressiu histrionisme dramàtic i, irònicament, una minva de l’impacte emocional. Més efectiva és la claustrofòbia generada pels redundants intercanvis verbals i per (gairebé) l’únic escenari (Nando Salvà, Passions i presons, diari El Periódico, 12.12.2014)

(..) Liv Ullman ha convençut Jessica Chastain, potser la millor actriu de la seva generació, Colin Farrell i Samantha Morton perquè es fiquin a la pell i al torturat esperit d’aquestes persones marcades per la lluita de classes que expressen els seus anhels, els seus somnis i els seus records més íntims, que es desitgen, s’envesteixen i es fereixen en una relació propera al sadomasoquisme, que s’autocompadeixen i es manipulen. I les interpretacions són intenses i veraces. I perceps l’amor i el coneixement que té la directora de l’amarga obra de Strindberg (Carlos Boyero, Per als amants del teatre filmat, El País, 12.12.2014)

Fotos: Golem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!