Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Jimmy’s Hall, de Ken Loach, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

(..) Gralton va ser una figura incòmoda per als poders fàctics del comtat de Leitrim. Era, al cap i a la fi, un activista d’esquerres que reclamava espais secularitzats en la Irlanda ultracatòlica del 1932, on una missa eucarística al Phoenix Park de Dublín podia convocar més d’un milió de persones, quan la població total del país no arribava als tres milions (Xavi Serra, Fer la revolució ballant, diari Ara, 21.11.2014)

(..) el britànic du a terme una defensa del ball com a forma de militància política o, si es vol, del necessari aspecte lúdic de qualsevol activisme social. A partir de la figura històrica de James Gralton, Loach elabora un film d’aires clàssics amarat de l’encant de la Irlanda rural i la vitalitat de les danses (..) Com és marca de la casa, els personatges responen a arquetips sense matisos i se situen en bàndols clarament diferenciats (..) Deu ser la primera pel·lícula ambientada a Irlanda en què les classes populars no tasten ni una gota d’alcohol (Eulàlia Iglesias, Jimmy’s Hall, diari Ara, 21.11.2014)

(..) Si amb “El vent agita la civada”, amb la qual va guanyar la Palma d’Or a Canes l’any 2006, Loach exalta la lluita contra l’opressió anglesa durant els últims anys vint, en aquesta seva nova pel·lícula “irlandesa” vol fer present la repressió d’una part de la pròpia societat. I, com és habitual en Loach i el seu amic Laverty, presenta un antagonisme radical prenent un partit claríssim. Tal posicionament pot crear una empatia, però, malgrat que pugui compartir-se la presa de partit de Loach, també comporta un maniqueisme i una tendència a simplificar els personatges positius (sense contradiccions) i a caricaturitzar els negatius (Imma Merino, Ken Loach torna a Irlanda, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 21.11.2014)

La matèria primera és pròpia d’un western, passat pel tamís del ferotge i càlid caràcter irlandès d’’El hombre tranquilo’ (..) Ken Loach es permet fins i tot flirtejar amb el melodrama romàntic, però el resultat és tan maniqueu i monòton com acostuma a ser el seu cinema (..) Hi trobem, doncs, la vella confrontació entre modernitat i tradició, encarnada en dues maneres d’entendre el concepte de comunitat: o des de la solidaritat de classe o des de l’integrisme religiós (..) La pel·lícula, més enllà de la simpatia ideològica que desperta un cineasta que sempre ha estat a l’esquerra de tothom i que segueix pensant el mateix que fa quatre dècades, és tan tradicional, tan antiga en les seves formes, que provoca un cert avorriment (Sergi Sánchez, Jimmy’s Hall, Time Out Barcelona, 21.11.2014)

Fotos: © Sixteen Films

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!