Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Interstellar”, de Christopher Nolan
Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Interstellar, de Chrsitopher Nolan, estrenada ja a la nostra cartellera.
Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.
En la seva cursa per dur a terme films cada cop més grandiosos, Christopher Nolan abraça amb “Interstellar” la ciència-ficció espacial per desenvolupar una apassionant aventura per la galàxia, conrear una sèrie de reflexions al voltant de la naturalesa humana, explorar agosarades estructures temporals a partir de teories científiques i imaginar visualment el que és inefable, des de l’interior d’un forat negre fins al temps entès com una dimensió física (..) El sobreexcés emocional i la voluntat transcendent fan trontollar la pel·lícula. Però quan les seqüències de pur gènere funcionen com una simfonia espacial perfectament arranjada, agraeixes que Nolan no reprimeixi la seva desmesurada ambició (Eulàlia Iglesias, Interstellar, diari Ara, 07.11.2014)
L’última de Christopher Nolan és una història èpica, espacial, amb curvatures temporals incloses, que fa que el ‘Gravity’, d’Alfonso Cuarón, que admiràvem fa un any i escaig ara ens sembli poc més que un entremès per entretenir la gana mentre no arribava el plat fort. Molt més llarga, extrema, estranya i, per descomptat, exigent, ‘Interstellar’ és una aventura còsmica amb un toc surrealista, oníric, tot i que mai no perd de vista el més tediós del realisme (Dave Calhoun, Interstellar, Time Out Barcelona, 07.11.2014)
El director no dissimula les seves intencions que ‘Interstellar’ signifiqui per al gènere el mateix que en el seu dia van suposar ‘2001, una odissea de l’espai’, de Stanley Kubrick, i ‘Encontres en la tercera fase’, de Steven Spielberg. El guió –escrit amb el seu germà Jonathan– parteix de les teories científiques que especulen amb l’existència de forats negres que permeten travessar l’espai i el temps. I tot plegat sense renunciar als principals senyals d’identitat del cinema de Nolan, com les paradoxes narratives, els bucles temporals i els mecanismes de la memòria (Xavier Roca, A través de l’espai i del temps, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 07.11.2014)
El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A ‘Interstellar’, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula entrelliga l’epopeia galàctica i el drama íntim (Xavi Serra, Una nova odissea espacial, diari Ara, 07.11.2014)
Ningú dubta que el trajecte que va de ‘Memento’ a ‘Origen’ amaga una reflexió sobre les diferents capes temporals i sobre hipotètiques transformacions de l’espai. ‘Interstellar’ amplifica aquesta reflexió en proposar una curiosa aliança entre l’especulació científica i la ficció (..) Nolan és un cineasta hàbil i que té el seu propi univers d’autor, que explora unes premisses sobre les quals sempre acaba tornant. El problema del seu cinema és l’excés d’ambició. Cada nova pel·lícula sembla ser un exercici de demostració de les seves habilitats, de la seva originalitat i de la seva capacitat per moure complexos engranatges de producció. Els seus films no només fan evidents aquestes capacitats sinó que també les exhibeixen. Aquesta manca de pudor de Nolan desemboca en l’excés i el deliri (Àngel Quintana, Quan l’autor s’exhibeix, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 14.11.2014)
És possible que Christopher Nolan es repeteixi, més en qüestions formals que temàtiques: el desenllaç d’ “Interstellar”, amb el seu muntatge de dues accions alternades que arriben al seu clímax i el crescendo musical (ampul·lós si es vol, però efectiu i coherent), recorda els finals d’ “Origen” o del seu tercer Batman (..) Podrà repetir-se o sorprendre, ofegar-se en la seva densitat dramàtica o captivar l’espectador, però les seves imatges defineixen una part important de la cultura audiovisual del nostre temps (Quim Casas, Del moresc a la galàxia, diari El Periódico, 07.11.2014)
(..) no és ciència-ficció aparatosa en què l’únic protagonisme recau sobre els efectes especials (..) Cinema d’autor amb format de gran espectacle, cinema que, a més d’intentar enlluernar amb les seves imatges, fa pensar i sentir (..) La temàtica és apassionant sempre que el narrador aconsegueixi que hi tinguis una connexió íntima. No és el meu cas. Sento respecte per aquesta pel·lícula, però no amor (Carlos Boyero, Una llar en altres mons, diari El País, 07.11.2014)
Fotos: © Warner Bros Entertainment.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vaig anar a veure perquè m’agrada la ciència ficció, però m’ha decepcionat moltíssim, sobretot desprès de tota la “propaganda” (en el sentit més etimològic de la paraula) que s’ha escampat per tots els medis de comunicació.
Trobo que no té ni cap ni peus i ha estat, per a mi, una pèrdua miserable de temps. La història no s’aguanta per enlloc i la pretesa “ciència” la podria desmuntar fàcilment un nen de parvulari.
Penosa i inútil. Totalment prescindible.
Lluís
És una pel·licula de ciència ficció, emparada en molts temes de física relativista i quàntica, dimensions, astronomia. Crec que encara que impossible, durant la seva projecció et fa gaudir i emocionar en tocar els sentiments i d’això es tracta en el cinema. Pel·lícula perfectament feta.
Josep Antoni